El garbell

Els membres de Linguapax i reconeguts lingüistes internacionals rebutgen les limitacions constitucionals a la llengua pròpia de Catalunya

La retallada de l’Article 6.1 de l’Estatut de Catalunya sentenciada pel Tribunal Constitucional es considera una agressió que dificultarà una convivència lingüística que fins ara era una referència a nivell internacional.

Declaració

Els directius i membres del Consell Assessor de Linguapax, organització no governamental internacional que promou la protecció de la diversitat lingüística, coneixedors de la sentència del Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol, que ha declarat inconstitucional l’article 6.1 de l’Estatut de Catalunya que reconeixia el català com a llengua pròpia de Catalunya i assegurava el seu caràcter preferent a l’administració pública i a l’ensenyament, manifestem que:

1. És un error afeblir l’estatus legal de la llengua catalana. Sense la consideració de llengua pròpia el seu ús continuarà retrocedint a favor de la llengua castellana, beneficiada ja per centenars de disposicions jurídiques.
2. L’Estat espanyol, que podia considerar-se un exemple de protecció de la diversitat lingüística, passa a formar part del grup d’estats que mantenen una jerarquia entre les llengües i accepten els processos de substitució lingüística a favor de les llengües més protegides.
3. La societat catalana, que vivia de manera no conflictiva el seu procés de recuperació de la llengua perseguida durant els anys de dictadura, és víctima d’una agressió provocada artificialment i que dificultarà una convivència lingüística que fins ara era una referència exemplar a nivell internacional.

En conseqüència, manifestem el nostre desig que aquest error es pugui solucionar amb un aprofundiment del respecte a la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

Fins ara han signat la declaració:

• Fèlix Martí, president honorari de Linguapax
• Miquel Àngel Essomba, president de Linguapax
• Anvita Abbi, Jawaharlal Nehru University, Índia
• Malika Ahmed-Zaid, Linguapax Àfrica, Université Mouloud Mammeri, Algèria
• Neville Alexander, University of CapeTown, Sud-àfrica
• Josep Anton, vocal de la junta de Linguapax
• Lluís Bernabé, Linguapax Pacífic, Nova Caledònia
• Olenka Bilash, University of Alberta, Canadà
• Carol Bloch, Linguapax Àfrica, Sud-àfrica
• Bernard Comrie, Max Planck Institute, Alemanya
• Josep Cru, secretari de la junta de Linguapax
• Susana Cuevas, Instituto Nacional de Antropología e Historia, Mèxic
• Denis Cunningham, secretari general de la Fédération Internationale des Professeurs de Langues Vivantes, Australie
• Djaranga Djita Issa, Linguapax Àfrica, Txad
• Ben Elugbe, Linguapax Àfrica, Nigèria
• Maria Espadalé, vocal de la junta de Linguapax
• Vigdís Finnbogadóttir, presidenta honorària del Consell Assessor de Linguapax, Ambaixadora de Bona Voluntat de la UNESCO per les Llengües i expresidenta d’Islàndia
• Frances Fister-Stoga, Linguapax Àsia, Japó
• José Antonio Flores Farfán, Linguapax Amèrica Llatina, Mèxic
• Margaret Florey, Linguapax Pacífic, Austràlia
• Jane Freeland, University of Southampton, Regne Unit
• Alícia Fuentes-Calle, cap del Departament de Diversitat lingüística-Linguapax
• François Grin,  ETI, Université de Genève
• Rosaleen Howard, University of Newcastle, Regne Unit
• Bjorn Jernudd, consultor independent, Suècia
• Fary Ka Silate, Linguapax Àfrica, Senegal
• Maya Khemlani David, Linguapax Àsia, Malaysia
• Lachman M. Khubchandani, Western Regional Language Centre, Pune, Índia
• Bosya Kornusova, Linguapax Euràsia, República Russa de Kalmykia
• Luís Enrique López Hurtado, PROEIB Andes, Bolívia
• Isidor Marí, Càtedra UOC-Linguamón de Multilingüisme, Barcelona
• Enric Masllorens, vocal de la junta de Linguapax
• Katjuscia Mattu, Linguapax
• Bartomeu Melià, Comisión Nacional de Bilingüismo, Paraguai
• Gisa Mohr, escoles Linguapax de Catalunya
• Hermas Mwansoko, Linguapax Àfrica, Tanzània
• Sonja Novak Lukanovic, Linguapax Europa, Eslovènia
• Dónall Ó Riagáin, membre del Consell Assessor de Linguapax, Irlanda
• Joseph Poth, consultor independent, antic director de la divisió de llengües de la UNESCO
• Dolors Reig, escoles Linguapax de Catalunya
• Etienne Sadembouo, Linguapax Àfrica, Camerun
• Ignace Sanwidi, consultor en educació per la pau, Burkina Faso
• Onno Seroo, tresorer de la junta de Linguapax
• Thomas Stolz, Linguapax Europa, Universität Bremen, Alemanya
• Miquel Strubell, Càtedra UOC-Linguamón de Multilingüisme, Catalunya
• Carles Torner, membre del Consell Assessor de Linguapax, Institut Ramon Llull
• Tasaku Tsunoda, University of Tokyo, Japó
• Fernand de Varennes, Murdoch University, Austràlia

Als quals s’afegeixen:

• Emília Anglada, Departament de Filologia, UB
• Luba Bilash, Edmonton, Canadà
• Denise Boyer, professora emèrita de llengua i cultura catalanes, Universitat de París-Sorbonne
• Rosa Castelltort Panadés, coordinadora de LlengÜes Estrangeres, Serveis Territorials a la Catalunya Central
• Xavier Caus i Cortell, membre de la Societat Catalana de Sociolingüística
• Ana Coll, coordinació de Llengües estrangeres, Consorci d’Educació de Barcelona
• Claire Donneky, University of Newcastle, Regne Unit
• Joshua Fishman, professor emèrit de la Yeshiva University, considerat per molts com el pare de la sociolingüística moderna, EUA
• David Gener Camins, Oficina de Documentació i Arxiu de la UPC
• Andrij Hornjatkevyc, professor associat, Modern Languages and Cultural Studies, University of Alberta, Canada
  
• Davyth Hycks, Eurolang
• M. Carme Junyent, directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), professora de lingüística de la Universitat de Barcelona
• Jon Landaburu, antropòleg in lingüista, País Basc/Colòmbia
• Nicholas Ostler, Foundation for Endangered Languages, Regne Unit
• Ramon Perera i Perera, secretari de l’Associació Catalana d’Esperanto
• Jordi Pericot Canaleta, catedràtic de Comunicació Audiovisual de la UPF
• Robert Phillipson, professor emèrit del Departament d’Estudis Internacionals del Llenguatge i la Lingüística Computacional, Dinamarca
• Fernando Ramallo, sociolingüista, Universitat de Vigo
• Marisa Siguan, Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona
• Tove Skutnabb-Kangas, Universitat de Roskilde, Dinamarca
• Virginia Unamuno, Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas, Argentina
• Xavier Villalba, Departament de Filologia Catalana, UAB

 Enviar a un amic  Imprimir 2 comentaris

El passat 21 de maig, coincidint amb el  Dia Mundial de la Diversitat Cultural i el Desenvolupament, va tenir lloc l’acte de lliurament del Premi Linguapax 2010, reconeixement internacional a investigadors, activistes i membres de la societat civil que destaquen per la seva feina an favor de la diversitat lingüística o la promoció del multilingüisme. El 21 de febrer Linguapax havia anunciat la concessió del guardó, ex aequo, a Miquel Siguan i Robert Phillipson. Malauradament, el mestre Siguan va morir el passat 8 de maig. La cerimònia de lliurament es va mantenir i va ser alhora un tribut a la seva memòria. El Premi Linguapax d’enguany reconeixia, doncs, dues trajectòries destacades en la promoció d’una societat més justa i creativa a través del potencial, que en aquesta línia, conté la preservació i l’activació de la diversitat lingüística.

Robert Phillipson, des de la seva obra sobre la denúncia dels mecanismes de l’imperialisme lingüístic anglòfon, posa de relleu qüestions clau sobre la configuració actual de la geopolítica del coneixement, sobre els processos pendents de descolonització epistèmica en una època oficialment postcolonial; en definitiva, sobre els mecanismes latents que operen en la subordinació cultural de molts pobles a través de la subordinació de les seves llengües. Phillipson denuncia, d’altra banda, com aquest ‘colonialisme epistèmic’ pot es perpetuar fins i tot darrere d’un multilingüisme de façana, com ell mateix comentava durant l’acte de lliurament del premi: “[fa uns anys] un traductor espanyol a la UE em va dir, no sense ironia, que tot i que la UE produeix documents en totes les llengües oficials, que ara són 23, els textos s’escrivien en un francès a penes disfressat. Bé, actualment, gairebé tots apareixen en un anglès no dissimulat”.

Miquel Siguan, inspirador de la filosofia Linguapax, va promoure activament  l’ensenyament de llengües com a via de coneixement recíproc. Va impulsar la iniciativa Linguapax a partir d’un seminari internacional celebrat a Kiev l’any 1987, on va plantejar la idea fundacional del projecte: ensenyar i aprendre llengües amb la finalitat, el desig, “d’obrir els ulls (…) a la diversitat lingüística i cultural del món”, deixant de banda les llengües centrades en elles mateixes, promovent espais per a les llengües en interacció. Va inspirar d’aquesta manera el que podríem anomenar un pla de pau a través de les relacions interlingüístiques i va fer evident, amb la seva paraula i els projectes que va impulsar, el potencial d’aquestes relacions per a la creació de mapes més justos i interessants de la coexistència humana.

En resum, doncs, podríem dir que l’edició del Premi Linguapax d’enguany ens convidava a posar en comú aquestes dues perspectives: una reflexió sobre els mecanismes de la (in)justícia lingüística, d’una banda, i de l’altra, l’ensenyament de llengües com a via generadora de pau, d’una pau lenta i alhora profundament humanista perquè incideix no tant en l’adquisició de competències que facin dels ciutadans mers professionals poliglotes, sinó en la relacionalitat entre éssers humans que saben que, en definitiva, “qui no sap res d’altres llengües no sap res de la pròpia” (va pensar Goethe).

El passat 9 de juny, va tenir lloc l’acte de lliurament de la primera edició del Premi Linguapax Escoles, concedit al projecte La llengua materna, un dret de tots els infants de l’Escola Migdia de Girona. Aquest premi recull doncs, per la seva vocació escolar i pedagògica, bona part de la missió de Linguapax tal com va ser formulada en els seu moment més embrionari.

Alícia Fuentes-Calle, cap del Departament de Diversitat Lingüística – Linguapax

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

La Sagrada Família ha tornat aquests dies a les pàgines dels diaris amb motiu d’un informe realitzat per dos experts independents, però malauradament no tota la informació que s’ha publicat conté el grau de precisió que l’afer requereix i que la ciutadania mereix. Per això em sembla oportú aclarir alguns aspectes essencials sobre la implicació de la UNESCO en la gestió d’aquest monument en construcció.

La façana del naixement i la cripta de la Sagrada Família (no la resta de la construcció) estan inscrites a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO dins del bé anomenat “Obres d’Antoni Gaudí”, que inclou també el Parc Güell, el Palau Güell, la Casa Milà, la Casa Vicens, la Casa Batlló i la Cripta de la Colònia Güell. Aquesta Llista forma part de la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural, que és governada per una assemblea general i especialment pel Comitè del Patrimoni Mundial, el qual fa un seguiment de l’estat de conservació de tots els béns inscrits per tal de comprovar que mantenen el valor universal excepcional que en va justificar la inscripció a la Llista i que aquest valor no es troba amenaçat.

La UNESCO no ha elaborat cap informe sobre la Sagrada Família. Tal com estableix la Convenció, el Comitè del Patrimoni Mundial recorre a diverses organitzacions internacionals que treballen en el camp del patrimoni perquè li aportin els seus coneixements i la seva experiència, i així poder prendre unes decisions més encertades en l’aplicació de la Convenció. Per a les qüestions de conservació dels béns culturals, el Comitè recorre normalment al Consell Internacional de Monuments i Indrets (ICOMOS) i és aquesta organització privada internacional la que ha encarregat als dos experts independents l’elaboració de l’informe, seguint les recomanacions que va fer el Comitè del Patrimoni Mundial en la seva darrera reunió, que va tenir lloc el 2009 a Sevilla.

Així doncs, el Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO no ha pres cap nova decisió ni ha fet cap nova recomanació en relació amb la Sagrada Família. L’informe que ara algú ha volgut fer públic serà un dels documents que el Comitè estudiarà el proper mes d’agost en la seva 34a sessió a Brasília i que li serviran de base per al debat i per a la corresponent presa de decisions. Aquest informe, per cert, també parla de la Casa Milà, la Pedrera, però aquest monument sembla que no desperta el mateix interès que la Sagrada Família.

És bo, és excel·lent que els mitjans de comunicació i la classe política es preocupin pel nostre patrimoni cultural, però seria fabulós, i crec que ho hem de demanar, que aquest interès anés acompanyat d’una informació fidedigna i contrastada, i que no es limités a la Sagrada Família i a la construcció del túnel per al tren d’alta velocitat. Des del Centre UNESCO de Catalunya ens posem, un cop més, a la disposició dels mitjans de comunicació, de les institucions públiques, dels partits polítics i de la societat en general per contribuir al desplegament de la Convenció del Patrimoni Mundial i per treballar a favor d’un patrimoni cultural que estigui al servei de la societat.

Lluís Garcia Petit, cap del Departament de Patrimoni

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

Davant de l’atac per part de l’exèrcit israelià contra els membres de la flota d’ajut humanitari, en missió pacífica de resistència civil, que pretenia trencar el setge de Gaza, denunciem i condemnem les greus violacions del dret internacional, dels drets humans i del dret internacional humanitari que, un cop més, ha comés i ha ordenat cometre el govern israelià.

Més enllà que l’abordatge s’hagi comès en aigües internacionals o dins de l’espai marí palestí, controlat per Israel, l’ús desproporcionat de la força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una flagrant violació del dret internacional.

Instem que es produeixi un clar pronunciament de les autoritats polítiques internacionals, de l’Estat espanyol i de Catalunya contra aquest nou menyspreu de les autoritats israelianes cap al principi del respecte de la dignitat humana. Recordem que el silenci equival a complicitat. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’alçada dels valors de la dignitat humana i condemnin aquesta situació que ha costat la vida i ha ocasionat un gran nombre de ferits a activistes internacionals i no es quedin en silenci com va passar durant l’Operació Plom Fos, en la qual varen morir més de 1.300 palestins.

Centre UNESCO de Catalunya

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

Coincideixo amb els qui sostenen que la crisi econòmica actual és resultat, entre d’altres factors, d’una crisi moral. I certament es fa difícil dir quina crisi va primer. El que sí sabem és que darrere l’especulació financera, el desig de fer diner fàcil sense treballar, la inversió en béns immobles com una via d’enriquiment o la sobrevaloració de diversos productes, s’hi amaga un individualisme egoista molt allunyat de la solidaritat i els projectes socials col·lectius.

No cal dir que la influència del liberalisme, que pretén construir una societat de persones felices posant èmfasi en la dimensió individual del subjecte i acceptant l’egoisme com un punt d’arribada, no pas com un tret de sortida, ha estat clau per modelar una estructura social basada en l’economia i en el lucre. Una estructura moralment feble a l’hora de regular els límits, precisament perquè els límits resulten contradictoris amb les tesis de fons del mateix liberalisme. Els límits i la regulació són entesos com un atac a la llibertat individual i, per tant, no han de tenir cabuda en la societat.

Curiosament, hem invertit els termes, i els liberals-conservadors s’autoerigeixen en defensors del canvi i el progrés sense mesura, i els progressistes que defugen del liberalisme salvatge exigeixen regulació i control per protegir i mantenir els drets i les llibertats dels més dèbils. Els primers prescindeixen del canvi climàtic, reclamen el desmantellament de l’estat del benestar i ni se’ls acudeix de canviar les regles de joc del mercat capitalista. Els segons, plurals, adopten tons i matisos diversos, però coincideixen a fomentar un mode de producció i de consum sostenible ambientalment i social, i insisteixen a garantir el valor públic de tot allò que afecta  la ciutadania de forma comuna.

Darrera d’una acció econòmica hi ha una idea. I darrera d’aquesta idea hi ha un valor que fa que hom la tingui en compte i la valori. És per això que la sortida a aquesta crisi té molt a veure amb les idees i els valors, que ens permetin avançar vers un model social respectuós amb la diversitat en un context de sostenibilitat. Transformar una economia esclava de la construcció i del turisme en una altra amb més valor afegit necessita lideratges morals que, amb exemple i convicció, arrosseguin ciutadanes i ciutadans envers un escenari caracteritzat per l’emprenedoria, l’autoexigència, la cooperació, el treball en xarxa i la construcció compartida. Tot en un marc de democràcia renovada i enfortida que sàpiga posar aturador al feixisme implícit i al populisme vulgar que a voltes assetja i aconsegueix escolar-se en la política.

On són aquests líders que necessitem a casa nostra? On els hem d’anar a buscar? Ubi sunt?

Miquel Àngel Essomba, director

 Enviar a un amic  Imprimir 1 comentari

Quan les dones que pertanyen a la tradició musulmana emigren, totes les seves característiques es traslladen amb elles i es converteixen en un element de representació de la diferència i a la vegada de polèmica instrumentalitzada que palesa l’amplitud del desconeixement i de la visió estereotipada i negativa sobre l’altra part del planeta humà.

És veritat que hi ha alguns països musulmans, tant sunnites com xiïtes, que es caracteritzen per un determinisme religiós procliu al fanatisme. Tanmateix no podem generalitzar aquesta situació a tota la realitat del món musulmà, perquè no hem d’oblidar que també es donen dinàmiques pròpies de canvi, de modernització, d’obertura, que no exclouen l’afirmació de la identitat musulmana amb tots els seus components religiosos i culturals.

En el cas del “hijab” no hi ha cap normativa vigent en la nostra societat que en prohibeixi o en permeti l’ús en els espais o centres públics, però prohibir-lo es pot considerar anticonstitucional. Si, a més, aquesta prohibició es fa des de l’àmbit educatiu, implica una vulneració de l’Article 26.2 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que atorga a l’educació l’objectiu d’afavorir la comprensió, la tolerància i l’amistat entre nacions, grups ètnics i religions i un qüestionament del dret dels pares a educar els fills segons la seva idiosincràsia, que recull l’article 26.3.

Per no caure en les discriminacions s’haurien d’aplicar amb rigor els reglaments del respecte al dret i a la llibertat religiosa derivats de la Declaració Universal de Drets Humans, i d’altres declaracions i compromisos d’àmbit estatal. En el cas de l’Estat espanyol, l’Article 16 de la Constitució defineix el país com a laic i garanteix la llibertat de religió, i la Llei orgànica de llibertat religiosa estableix que “les creences religioses no constitueixen motiu de desigualtat o discriminació davant la llei”.

Hi ha models laics que ignoren la religió a l’àmbit públic; tanmateix, la religió no pot quedar relegada al pla personal i a l’àmbit domèstic, atès que això provoca un greu problema de frustració i de contradiccions, perquè la religió forma part de la història de la humanitat i es manifesta a través de diferents dimensions espirituals de la nostra vida diària.

Considerar o dir que el “hijab” és una obligació corànica, i que les dones que pertanyen a la tradició musulmana el porten per aquesta raó, podria ser una resposta fàcil i reduccionista. Reservar el protagonisme del debat als homes és menystenir les raons i l’argumentació femenina.

Si tractem el “hijab” des de la perspectiva religiosa, podem dir que forma part d’un caràcter disciplinari de la majoria de les confessions religioses, però no és un pilar de l’islam. Encara que fos una obligació religiosa, són les dones, i únicament les dones, les que han de decidir i pronunciar-se sobre si volen, o no, complir aquesta norma religiosa, i no han de ser ni objecte de prejudici, ni veure’s perjudicades ni jutjades per haver pres una o altra opció.

En el context internacional actual, el “hijab” comença a representar un símbol reivindicatiu de l’heterogeneïtat manifestada a través de les dones i, per a elles, una manera d’oposar-se, a travès de la indumentària, a l’homogeneïtzació de la globalització i a la imposició dels sistemes dominants.

Ens equivoquem si caiem en la falsa dicotomia i en la contraposició superficial d’etiquetar la dona amb el cap descobert de moderna i lliure i la que duu el cap cobert de retardada i submisa.

Quan considerem que una única manera de vestir-se és la vàlida i que tot el que no hi està integrat o representa la visibilitat de la diferència és dolent, assassinem l’esperit de la diversitat i del pluralisme, i estem fent que el món adopti un model totalitari amb tendència fanàtica a estendre’s arreu.

Salwa Alouaji El Gharbi, cap del departament de Drets Humans i Diversitat Cultural

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

El projecte de “Sensibilització a la comunitat universitària” s’emmarca dins de la campanya “Educació a Gaza, llavor de pau”, que el Centre UNESCO de Catalunya va endegar com a conseqüència de l’atac israelià a la Franja de Gaza el desembre de l’any 2008.

Durant quatre dies, concretament del 26 al 29 d’abril d’enguany, dos equips integrats per experts en temes de reconstrucció educativa i un responsable d’una organització juvenil palestina, coordinats per membres d’Unescocat, vam recórrer totes les facultats de formació del professorat de Catalunya i València amb l’objectiu de sensibilitzar la comunitat educativa sobre la importància de la promoció del dret a l’educació en zones de conflicte, en aquest cas els territoris palestins ocupats de Gaza.

En una sala d’actes magnífica, equipada amb tots els mitjans tecnològics, atapeïda d’estudiants de magisteri i, per tant, futurs mestres en un horitzó no gaire llunyà; un alumne va preguntar al nostre ponent palestí per què dedicaven tants esforços a l’educació -els nens i nenes palestins tenen un índex d’alfabetització pràcticament del 100%, malgrat la situació infrahumana a la qual es veu sotmès el conjunt de la població per part de l’estat d’Israel- si tenien altres necessitats més apressants. El ponent palestí, amb absoluta fermesa i determinació, va respondre que un poble privat d’educació es convertiria en un poble ignorant, cec de cultura, fàcilment manipulable i vulnerable. I que esmerçarien tots els recursos necessaris -doble torn a les escoles, un mateix uniforme utilitzat per diferents alumnes, biblioteques públiques, socialització de llibres…- per tal de reixir com a persones i poble. Un petit gest es va convertir en una lliçó magistral: no podem privar cap nen o nena del dret a l’educació malgrat les situacions de conflicte que estiguin patint.

Però encara podem anar més enllà, hem de veure l’educació -entesa com a formació vital i per a tothom- com una eina “perillosíssima” d’eradicació de desigualtats, de transformació social, d’avantguarda de les idees, de sensibilització, de denúncia, de resolució de conflictes i que aposta per la pau…

Segurament, avui com ahir, es mantenen vigents les paraules de Marjane Satrapi -autora iraniana del còmic Persèpolis- : “L’educació és una arma de construcció massiva”.

Josep Guardiola, delegat d’Unescocat per a la Cooperació Educativa

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

Avui es parla, i molt, de “diàleg interreligiós”[1] , tanmateix, no sempre queda clar què es vol dir. Potser pel fet que “diàleg interreligiós” es diu de moltes maneres, als participants a la primera trobada del Fòrum Abrahàmic Euromediterrani que va tenir lloc del 8 al 11 d’abril a Amman, Jordània, sota el tema “Conviure: el paper de la religió en l’establiment del diàleg”, no ens va resultar senzill entendre què se’ns demanava. El Fòrum, que comptava amb el suport de la Fundació Anna Lindh, es va desenvolupar durant gairebé quatre dies i hi van participar unes 60 persones de 13 països, representant unes 25 entitats. Si bé es podia intuir que el Fòrum pretenia ser un espai permanent de trobada, intercanvi, convivència, projectes compartits i, englobant tot això, de diàleg en el marc de les tradicions religioses abrahàmiques, tanmateix, la manca de contextualització inicial i d’informació prèvia va ocasionar que sovint ens preguntéssim per a què havíem viatjat fins a Amman, per conèixer-nos i xerrar sobre quin rol té la Religió en l’establiment del diàleg, potser?

Amb tot, potser justament a causa de la poca organització i de la manca d’un programa amb objectius clars, durant la trobada (les trobades, perquè hi van ser moltes) es va generar un debat intens en el qual no van faltar les preguntes, l’eco de les quals ressona fins aquí, l’altre extrem de la conca mediterrània; unes preguntes que, si bé es van referir al sentit, els participants, el nom, i les possibilitats de futur del Fòrum, també ens interpel·len respecte dels nostres intents de trobada i diàleg actuals a casa nostra. En intentar aclarir el sentit que per a nosaltres té el diàleg interreligiós, ja sigui a Jordània o a Catalunya, vam qüestionar la nostra mateixa activitat i això ens permet descobrir-nos tot dialogant. En efecte, no caldria també, com a exercici del diàleg interreligiós,  preguntar-nos sobre el diàleg interreligiós mateix? A continuació, algunes de les preguntes que ens vam plantejar:

• Per a què ens reunim? Quin sentit té trobar-nos? Per descobrir-nos i reconèixer-nos mútuament? Per acordar un vocabulari compartit? Per obrir-nos a l’experiència religiosa dels altres de cara a compartir-la? Per plantejar vies d’acció i solucions comunes per als nostres problemes comuns? Per a tot això o per a alguna cosa més?
• De què podem o hem de parlar? És necessari determinar una sèrie de temes sobre els quals es pot o no parlar, dels quals s’ha o no s’ha de parlar? Hem de deixar de costat les disputes polítiques, com per exemple el conflicte israelianopalestí, o el paper de persones i entitats religioses en tota mena de violència -física o simbòlica- contemporània, viscuda i soferta en el nostre entorn? Perquè el diàleg tingui sentit, no hauríem de construir justament el marc que permeti parlar de tot?
• I qui és aquest “nosaltres” del Fòrum o del diàleg interreligiós? Individus o entitats? Representants delegats de les tradicions religioses o simplement individus presents que, com a participants, parlen en nom propi i en el millor dels casos aporten un punt de vista des de la diversitat de la pròpia tradició? I en el cas dels individus, han de ser persones “religioses”, és a dir practicants, o també poden ser persones que pertanyen “culturalment” a determinades tradicions, o fins i tot que s’hi oposen? Si el “nosaltres” són les entitats, hi podran participar només les religioses o les estretament relacionades amb les tradicions religioses organitzades, o també aquelles de caràcter secular però identificades amb determinats valors religiosos o amb el diàleg interreligiós?
• D’altra banda, i en el cas particular del Fòrum, què vol dir euromediterrani? que la trobada queda delimitat a l’àmbit Europeu – Mediterrani políticament definit? S’ha de ser ciutadà, tenir residència legal, o , en el cas de les organitzacions, estar legalment registrat en un país de la Unió pel Mediterrani per poder participar-hi? Si no és  així, com s’ha d’entendre aquest límit?
• I per què abrahàmic? sobretot quan a la trobada van participar-hi persones de tradició budista. És un límit als temes? És un límit respecte a qui té dret a determinar l’orientació del Fòrum? És una forma d’assegurar el suport de governs o entitats poc disposades a fer-ho si s’obre l’espectre de participants? I què passa amb els altres, aquells que també es consideren part de la tradició abrahàmica, però que són generalment desestimats pel fet de ser pocs, per sectaris o per heretges? Tindran dret a participar-hi? Es farà l’esforç  d’obrir el diàleg i mantenir-lo obert?

Personalment crec que, si bé a Amman va faltar-hi un marc formal per a la nostra reunió, tanmateix la riquesa del cara a cara entre persones tan distintes i les dinàmiques obertes i pròpies de la trobada, que transcendeixen la relació mitjà-fi de l’organització, van permetre que sorgissin les preguntes i que, preguntant, descobríssim que el diàleg interreligiós també consisteix a preguntar, a buscar, a obrir, a provar, que és sempre molt més present en la incògnita que no pas en la (re)solució: el diàleg interreligiós té forma de pregunta.

---

[1] 44.200 resultats per a la cerca feta el 26/04 a Google ["Dialogo interreligioso" OR "Interfaith dialogue" OR "Diáleg Interreligiós"], apareguts durant la darrera setmana a Internet.

Oscar Craviotto, departament de diversitat i diàleg interreligiós

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

L’informe L’estat del món 2010 del Worldwatch Institute tracta la difícil qüestió del canvi cultural. Defensa que és necessària una transformació cultural radical que permeti passar d’una cultura consumista a una cultura de la sostenibilitat.

Fa uns dies, amb motiu de la recent presentació de la versió catalana d’aquest  llibre vaig tenir l’oportunitat de participar en un programa de ràdio per donar a conèixer la publicació i fer arribar als oients el seu missatge agosarat, atrevit i controvertit alhora. Només començar l’entrevista el periodista em va presentar com a “patrona dels impossibles” tot preguntant-me si creia realment possible els canvis que defensava el llibre.

Es tracta d’una reflexió necessària sense la qual és molt difícil avançar… Però, d’altra banda, és realista creure que les iniciatives, les institucions i les persones que farceixen aquest llibre d’exemples estan abocades a un camí sense sortida? o és massa agosarat pensar que formen part d’un canvi real cap a uns nous valors, una nova cultura?

Actualment sobren exemples que demostren que el camí escollit els darrers cinquanta anys no ha estat el més encertat. La crisi ecològica global i l’actual crisi econòmica en són els màxims exponents.

És evident, i així ho recull L’estat del món 2010, que un canvi de model cultural no es pot dur a terme d’un dia per l’altre ni tampoc d’un any per l’altre. Caldran dècades de treball i d’esforços en una mateixa direcció. La notícia positiva és que aquest procés de canvi ja ha començat.

El llibre identifica com a pioners culturals les persones i institucions que estan fent sentir les seves veus i estan llaurant el terreny d’experiències que demostren que avançar cap a la sostenibilitat és possible. Cada vegada n’hi ha més i estan convencent a més persones que val la pena fer xarxa i treballar conjuntament per transformar un model de societat consumista obsolet en un model de societat sostenible.

Un exemple pràctic i local… L’estat del món proposa sis institucions bàsiques en el marc de les quals s’estan duent a terme tasques significatives per fer possible aquest canvi: l’educació, els governs, les empreses, els mitjans de comunicació, els moviments socials i les tradicions sostenibles. Qui no coneix alguna iniciativa, en el seu entorn més proper, que  estigui orientada a la promoció de la cultura de la sostenibilitat?: ordenances solars municipals,  promoció de l’ús de la bicicleta, introducció de la sostenibilitat en els curriculums educatius des del nivell preescolar a l’univeritari, horts escolars, agrícultura ecològica, productes amb certificacions ecològiques, estalvi i eficiència energètica, empreses que incorporen els principis de la sostenibilitat i de la reponsabilitat social coorporativa, associacions ecologistes que defensen el territori, moviments socials que reflexionen sobre alternatives com el decreixement, grups religiosos i espirituals que ressalten les dimensions ecològiques dels textos sagrats, articles i programes que es difonen a través dels mitjans de comunicació per a la conscienciació ambiental de la població, són només alguns del molts exemples que ja formen part de la nostra vida quotidiana.

Hi ha infinitat de maneres d’implicar-se i de fer trontollar els fonaments del consumisme actual per bastir conjuntament una nova cultura en la qual viure de forma sostenible sigui tant natural com viure en una societat de consum.

I és que, tal com diu l’antropòloga Margared Mead “No dubteu mai que un grup reduït de ciutadans compromesos i reflexius no pugui canviar el món. En efecte, és l’unica manera per la qual es pot aconseguir”

Sara Batet, cap del departament de sostenibilitat

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris