El garbell

Ja ha passat un any -massa de pressa per a alguns, aquells que obliden, i massa lentament, per a aquells que volen recuperar la memòria i que no volen oblidar- des que l’exèrcit israelià, amb el suport implícit o el silenci covard de les potències occidentals, va posar en marxa l’operació batejada com a “plom fos” sobre els territoris ocupats de la franja de Gaza. L’atac militar va provocar la mort d’uns 1.400 palestins, entre els quals més de 300 menors d’edat, i més de 5.000 ferits; a més d’assolar la ja de per si fràgil i precària insfraestructura econòmica, sanitària i educativa de la zona. Els atacs palestins amb coets van matar tres civils israelians;  a més, sis soldats de l’exèrcit d’Israel van morir per atacs de grups armats palestins i quatre, com a conseqüència de casos de “foc amic”.

A l’Informe Goldstone, -que difícilment acabarà al tribunal de l’Haia atès que tot apunta que els Estats Units faran valer el seu dret de veto dins del Consell de Seguretat de l’ONU-, en la conclusió 1887 s’especifica que “en el moment que es produeix el primer atac israelià, a les 11.30 h d’un dia laborable, quan els nens i nenes tornaven de l’escola i els carrers de Gaza estaven atapeïts de persones” sembla haver estat calculat per crear la màxima commoció i pànic entre la població civil. D’acord amb les dades d’aquest mateix informe, la invasió va significar la destrucció de set escoles de primària, més de 150 van patir danys parcials i una escola regentada per l’ONU va ser destruïda i hi van morir més de 30 persones. No cal dir que durant els dies que va durar l’atac, 540.000 alumnes van perdre les classes i, per tant,  els va ser negat  el seu dret a l’educació.  Segons fonts oficials de l’ONU,  en acabar el curs tan sols el 20% dels alumnes de secundària van aprovar els exàmens d’assignatures com àrab o matemàtiques. A la destrucció de les infraestrucures escolars, dels ferits, dels morts, cal sumar-hi les seqüeles psicològiques i la despossessió de la dignitat humana.

Un any després, malgrat que l’Estat d’Israel ha compensat l’ONU amb el pagament de 7,4 milions d’euros, el bloqueig inhumà sobre els territoris ocupats, la dificultat o la impossibilitat de circular lliurement, l’asfíxia econòmica  o la manca de fons  -dels 4000 milions d’euros promesos pels líders mundials només n’ha arribat una petita part- fan que la reconstrucció del sistema educatiu resulti del tot improbable, sense menystenir els esforços de la mateixa població palestina o la cooperació internacional.

Però,  quines són les raons que van portar l’exèrcit israelià a acarnissar-se sobre el sistema escolar palestí? Com s’afirma en un dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, “l’educació no només és un dret en si mateix sinó que també té un paper crucial en la reducció de la pobresa i  la desigualtat, en la millora de la salut i en la consolidació de la democràcia”. Quan un Estat dificulta el dret a l’educació d’una població ocupada s’ha d’entendre que té por de la força transformadora de les escoles.

I quin paper hem de jugar els actors no governamentals? Segurament algunes de les claus ja han estat apuntades a l’últim informe “Educació per a Tothom” de l’any 2009, on es diu que hauríem de “continuar representant aquells que no tenen veu, els marginats, és a dir, els habitants dels barris suburbials, els infants que treballen, els membres de les castes inferiors i les poblacions autòctones, en un esforç que apunta a què l’educació arribi a tothom.”

Josep Guardiola

Els dies 16 i 17 de desembre del 2009 va tenir lloc la jornada “la diversitat en el marc de la convivència intercultural, ciutadania i percepció de seguretat”, per commemorar el Dia Internacional de la Persona Migrant. L’objectiu del Centre UNESCO de Catalunya i del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya era contribuir a una reflexió sobre la necessitat d’una bona gestió de la diversitat i d’una anàlisi sobre la manera com les lluites contra les discriminacions i l’aplicació de les normatives relatives als Drets Humans ajuden a una millor convivència intercultural al si d’una societat cohesionada. Amb aquest propòsit es va convidar experts i professionals de diferents àmbits nacionals i internacionals, de les Nacions Unides i de la UNESCO, especialitzats en la temàtica de la immigració, gestió de la diversitat en les polítiques locals, drets humans  i seguretat ciutadana.

De les aportacions, els debats i les reflexions de la jornada se’n va desprendre la conclusió que avui dia les immigracions i les dinàmiques de mobilitat humanes són al cor de la construcció de totes les nostres societats i constitueixen la base de les realitats de convivència actual quotidiana. Per resoldre les tensions que es poden  generar en algunes ocasions, bàsicament per raó de desconeixements, desconfiances, xocs culturals, divergència en les creences, estereotips i prejudicis, a banda dels interessos econòmics i socials, cal, en primer lloc, reconèixer el context de la diversitat, formar, informar i sensibilitzar sobre els codis de comunicació i de relació de les cultures i societats del món que són presents a casa nostra; en segon terme, respectar les identitats i les identificacions; en tercer lloc, vetllar perquè s’apliquin les lleis i els compromisos locals, conscienciar sobre els drets i sobre l’acompliment dels deures; i, finalment, escoltar tots els actors implicats anant més enllà del diàleg, a través d’una interactuació conjunta. Tot això ha d’anar acompanyat d’una actitud d’alerta permanent contra la instrumentalizació i la utilització oportunista d’alguns discursos i actuacions polítiques respecte del tema de la immigració, que posen en perill la convivència ciutadana i la cohesió social, deixant de banda l’esperit obert, el sentit comú i innovador de la gestió del pluralisme que sovint s’ha manifestat en l’àmbit local.

És en aquest sentit que es va manifestar reiteradament al llarg de la jornada Doudou Diène, exrelator especial de les Nacions Unides sobre formes contemporànies de racisme, discriminació racial, xenofòbia i intolerància, el qual va manifestar reiteradament que les eines de les quals disposem són la reflexió, la sensibilització i la denuncia insistent de la criminalització  de les persones per raó del seu origen, la seva religió, condició social o situació administrativa, la denuncia de la  instrumentalizació política de la immigració que “diabolitza”, i “deshumanitza” el ciutadà immigrat.

Desgraciadament, just acabat d’estrenar el nou any 2010 ens hem trobat amb una situació que respon exactament a aquesta utilització política de la immigració, i em refereixo a la voluntat expressada per l’Ajuntament de Vic de no empadronar els estrangers en situació irregular. Aquesta iniciativa municipal vulnera el dret de les persones a viure amb dignitat, vulnera la Constitució espanyola, que recull el dret constitucional a la intimitat de les persones, i diverses lleis orgàniques, com ara la Llei de protecció de les dades, la Llei d’estrangeria en el seu article 45 sobre la regularització per l’arrelament, i també la Llei de règim local.

Intuïm que aquesta nova incitació lligada al tema d’immigració no es pot qualificar d’ingènua ni podem entendre que apunta a millorar la  convivència, a través d’un mecanisme favorable de la gestió de la diversitat i de la dinàmica de la mobilitat en la nostra societat.

Confiem en la veu de la coherència, en la generositat i l’obertura de la societat catalana per fer front a aquesta mena d’actituds discriminatòries que haurien de quedar com un fet aïllat i que no s’haurien de  generalitzar a tot el territori, per tal de preservar la bona entesa, la cohesió, i els nostres criteris de compromís i de respecte als drets humans, que representen la base i la maquinària funcional de l’evolució de la nostra societat.

Salwa El Gharbi

El 2010 comença allí on érem: davant d’una situació de reconstrucció del món a curt termini i de reformulació del seu govern a escala planetària en un horitzó relativament proper. I és en aquest context que hem de preguntar-nos quin paper ha de jugar Catalunya, una nació sense estat.

El nostre país, el que sempre ha aportat i pot continuar aportant al món, no són ambaixadors, ni cascos blaus, sinó els seus recursos, la creativitat de la seva gent i un missatge clar de respecte a la diversitat i de justícia. En quina direcció?

• Davant d’un món que emergeix de nou sota la figura de grans estats (EUA, Xina, Índia, Brasil), hem de defensar els petits països. De fet, quan mirem els IDH i altres indicadors de riquesa i benestar, són els estats petits i les regions els qui ocupen la banda alta dels rànquings.
• Davant d’un món que dirigeix la mirada cap al pacífic després d’haver-la tingut concentrada en l’atlàntic durant els últims segles, nosaltres hem de forçar que la mirada del món giri vers la Mediterrània. Quin altre territori Mediterrani, a banda del nostre, pot assumir aquesta funció amb la credibilitat i reconeixement necessaris?
• Davant d’un món que no se n’acaba de sortir del dur sotrac d’una crisi financera, econòmica, energètica i petroliera que el té paralitzat, Catalunya ha de seguir cooperant i demostrant la seva solidaritat amb els qui són més vulnerables en un escenari mundial de globalització que permet grans oportunitats i alhora que enclou grans riscs per a la preservació de la diversitat.

Per fer aquesta feina, hem de reconèixer les limitacions característiques d’un país anòmal com el nostre. A Catalunya, a diferència d’altres nacions, i per motius sociohistòrics prou coneguts, la societat va per endavant i després van les nostres estructures polítiques. En un escenari amb uns condicionants i unes expectatives com aquestes, que el Centre UNESCO de Catalunya tingui, per exemple, estatus consultiu a l’ECOSOC de Nacions Unides, i relacions oficials amb la UNESCO, és sens dubte una doble oportunitat que hem d’aprofitar, tot posant-nos al servei de les nostres institucions i la nostra ciutadania per contribuir a la consecució de dos objectius essencials de país:

• Hem de ser més en els organismes internacionals, i els que hi som hem d’ajudar a què d’altres arribin a ser-hi, perquè la quantitat és important.
• Hem de fer més en els organismes internacionals, perquè ser-hi ha de ser per deixar petjada d’una feina ben feta, perquè la qualitat és important.

Les entitats de la societat civil catalana hem de desenvolupar un increment quantitatiu i qualitatiu de diplomàcia pública en organismes internacionals. Hem de tenir presència i insistència en els diversos fòrums de treball de Nacions Unides i les seves agències, projectant una imatge d’iniciativa i de creativitat, i fent forat en la doble missió de ser portaveus i defensors dels més febles, perquè fent-ho també estarem essent portaveus i defensors de nosaltres mateixos.

Miquel Àngel Essomba

La Cimera sobre el Canvi Climàtic de les darreres dues setmanes ha acabat en un gran fracàs. Ja feia setmanes que s’anava intuint però, encara que fos previsible, no deixa de sorprendre que realment hagi acabat amb un resultat tan pobre. Ara no hi ha acord, ni base d’acord per als propers mesos; és a dir, no hi ha compromisos a mig termini i els mecanismes per assolir aquests objectius són absolutament intangibles. Som molt lluny de l’acord que, en base als informes científics, necessitem. Diríem que hem tocat fons.

En aquesta línia, em sembla interessant destacar que L’estat del món, la publicació insígnia del Worldwatch Institute, ja apuntava fa uns anys que el canvi climàtic havia (i ha) d’esdevenir una prioritat de primer ordre per a tota la humanitat i, concretament, en el desenvolupament de polítiques globals. De la mateixa manera que resultava altament visionari en marcar les prioritats, també assenyalava un seguit de mesures que calia emprendre per poder revertir la situació de l’atmosfera del planeta. Aquestes mesures continuen plenament vigents i cal dur-les a terme; però ara no tenim clar com ho hem de fer.

El fracàs de la Conferència sobre el Canvi Climàtic de Copenhaguen ha deixat el món orfe d’un procés creïble per desenvolupar i implementar les mesures necessàries per fer front a l’escalfament global del planeta. Possiblement, les expectatives que s’havien dipositat en aquesta reunió eren molt altes, però l’acord no és ni de mínims.

Tot i les necessitats del món, les prioritats de molts dels països presents a la cimera, no només els Estats Units i la Xina, han estat molt lluny de resoldre la situació actual. Aquest tancament de mires ha dut el procés a un carreró sense sortida.

Els acords globals, com el que necessitem per fer front al canvi climàtic, ja no es poden prendre des de les òptiques dels estats, perquè les seves agendes domèstiques condicionen absolutament les negociacions i les bloquegen. Ens ho dirà la història, però pot ben ser que aquest fracàs signifiqui un moment clau en la història de les Nacions Unides per la seva incapacitat de fer seure els estats per arribar a acords concrets, pel fracàs organitzatiu que ha significat i per l’exclusió de la societat civil acreditada. Malgrat això, però, no podem restar creuats de braços per veure, impassibles, com les conseqüències del canvi climàtic van deixant la seva petjada arreu del món.

Ara cal un nou paradigma de la governança del món que ens permeti afrontar els reptes globals des d’una perspectiva global i això només ho podem assolir a partir del moment que la societat civil es posi a construir-ho. Així, sobre la base de la construcció d’un sistema internacional, democràtic, transparent i just, podrem fer propostes i dur a terme polítiques que permetin afrontar els reptes del segle XXI, com el canvi climàtic (però també l’extinció massiva d’espècies, les migracions de les persones, la pèrdua de les diversitat cultural i lingüística, entre d’altres).

Sergi Rovira

L’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós ha celebrat enguany la XIV Trobada Interreligiosa amb motiu del Dia Mundial de la Sida. És una trobada que vol esdevenir, any rera any, una oferta d’espais per al silenci, el diàleg, la pregària i la reflexió al voltant de la problemàtica mundial de la sida. És un acte que troba el seu sentit en el desig d’oferir un testimoni conjunt i públic de solidaritat amb les persones que arreu del món són víctimes d’aquesta malaltia, alhora que pretén motivar el compromís de creients i no creients amb la seva eradicació.

Avui ja no és notícia que la sida representa per a la salut pública una greu amenaça. Des de la seva aparició -l’any 1981 als Estats Units- ha estat una de les grans pors del nostre temps. Arreu del món, homes, dones i infants s’han sentit afectats i amenaçats per una afecció que, des del terreny íntim de l’amor i la sexualitat, ha conduït, sense compassió, a la malaltia i a la mort milers d’éssers humans.

Protegir-se un mateix i protegir els altres esdevé, sens dubte, una exigència de comportament ètic destinada a conservar la vida i aturar la propagació generalitzada de la malaltia. L’assoliment d’aquest comportament, però, no és un sil·logisme de fàcil solució, perquè implica una conversió i un canvi d’actitud profunda, que transformi l’interior de la persona i la condueixi a la comprensió experiencial d’un sofriment humà fora de tot paràmetre. Aquesta “ètica” esdevé “urgència testimonial de solidaritat” quan la veu que s’alça prové de l’àmbit d’algunes tradicions religioses i espirituals, les quals, invertint les seves energies a dictaminar hipotètiques fronteres que separin el bé del mal de la malaltia de la sida, han oblidat de posar les seves “influents veus” al servei d’una tasca de misericòrdia a favor de l’eradicació de l’estigma que pateixen els afectats del VIH-sida, massa sovint abandonats en solitàries “terres de ningú”.

La pandèmia de la sida encara no és història, sinó una veritable amenaça que continua desvetllant les pors i posant en qüestió la qualitat social, humana i espiritual d’institucions civils i religioses enfront de l’amistat, l’amor, la sexualitat i els grups marginats (homosexuals, drogaaddictes, prostitutes i dones víctimes de la violència de gènere”, exposats, des de sempre, al menyspreu i a l’exclusió social.

Sortosament, en solidaritat amb els afectats per la sida hi ha persones que han sabut crear xarxes de solidaritat; creient de base de totes les religions que s’han preocupat d’obrir llocs d’encontre i treballar per fer créixer un eficaç esforç de solidaritat; exemples admirables dels qui han sabut escoltar llur raó i llur cor; professionals de la sanitat consagrats a les cures pal·liatives que no han dubtat a prodigar-los atencions, senyals de simpatia i envoltar-los d’una presència calorosa en els moments personals més difícils…, però la tasca que queda pendent és immensa i la batalla no està guanyada, especialment als països del tercer i quart món.

Aquesta gran tasca pendent és la que dóna sentit i ens empeny, anys rere anys, a continuar des de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, i amb la col·laboració del Centre UNESCO de Catalunya, les trobades interreligioses amb motiu del Dia Internacional de la Sida, perquè és un repte que demana a les religions una resposta conjunta a prendre´s seriosament aquests persones tal com són: sofrents, aïllades i sovint desesperades per la seva solitud social, necessitades d’amistat, comprensió i profunda estima.

Lluny de tot afany de sentències, a les religions i espiritualitats,

Els pertoca de proclamar clarament que la sida no és un càstig de Déu ni el flagell diví que cau damunt d’aquells que s’aparten del bon camí, sinó una malaltia perillosa que situa homes, dones i infants, que estan en la plenitud de la seva vida, davant del sofriment i la proximitat immediata de la mort.

Els pertoca no afavorir una moral basada en la por, sinó oferir una reflexió sobre què és la sexualitat, el seu sentit i el seu paper en la vida humana.

Els correspon la difícil tasca d’abordar més explícitament els temes tabú del nostre temps, com ara la malaltia i la mort, el dolor i la pèrdua, per actuar a favor d’un comportament humà que respecti la dignitat de l’home i de la dona pel que fa als malalts de sida, als seropositius i a les seves famílies, i ser exemplars en els esforços per alleugerir el sofriment i la por, des de l’oferta d’un camí que creuen bo.

Els correspon no identificar-se només amb determinats aspectes del fenomen de la sida, sinó que estan cridades a examinar més de prop totes les seves implicacions, perquè déu, Al·là, Javhé, Bramha, etc…. estima i és misericordiós, no pas venjador. Per tant, cada ésser humà, fet a imatge de Déu, representa un bé inestimable i la vida de cada persona, sigui quina sigui la seva orientació sexual, és sagrada i cal que sigui respectada per la seva dignitat.

Pilar Claret

El 29 de novembre el  57,5% dels votants helvètics s’ha manifestat en referèndum, a proposta de la ultradreta nacionalista, en contra de la construcció de minarets a les mesquites. A banda de la natural preocupació dels governants per raons de naturalesa política (no només diplomàtica) i econòmica, la principal conseqüència es pot produir en l’àmbit de la convivència present i futura. La iniciativa va començar, amb una campanya porta a porta de l’extrema dreta, fa un any i mig, per recollir firmes a tots els cantons. Ha estat exitosa perquè finalment, s’ha  fet el referèndum i només a quatre dels 27 cantons s’ha rebutjat la idea que les mesquites suïsses no tinguin minarets (entre ells al de Ginebra).

En el panorama polític i religiós europeu ja hi ha hagut reaccions de tota mena. No han trigat les veus en contra: la ministra d’Afers Exteriors de Sussa, els bisbes catòlics suïssos, el ministre francès d’exteriors, el Vaticà (que ja va advertir dels eventuals  perills d’aquesta mena d’iniciatives amb anterioritat), etc. Destaca la dels ecologistes: el seu president europeu, Daniel Cohn-Bendit, ha demanat als musulmans rics que retirin els seus diners de la banca suïssa.

Però què és el que està en joc? No és només la llibertat religiosa, que també. No és  la identitat d’un estat o de la Unió Europea (Suïssa ni en forma part). No és tampoc una hipotètica islamització d’Europa. Es tracta de la convivència comuna de les diverses creences i conviccions en societats pluralistes. Encara més, el que està en joc és  la convivència entre les diferents pensaments i opcions de consciència en una mateixa societat.

Sembla clar, per als ulls atents i les ments reflexives, que el model de l’estat-nació surgit de la il·lustració amb la seva voluntat de construir identitats estàtiques i artificials, així com l’estat democràtic centrat exclusivament en la voluntat majoritària han fet figa davant la realitat multicultural i multirreligiosa. Però no només davant d’això, sinó sobretot davant d’una realitat que, malgrat que no va sorgir de la il·lustració, sí que és cert que va madurar gràcies a ella: la llibertat i ultimitat de la consciència individual. Així ens trobem que nacionalistes i religiosos identitaris se senten desbordats i decebuts davant de la revolta de les consciències individuals que és el fonament de tot pluralisme i especialment del pluralisme i de la diversitat que hi ha dins d’una mateixa tradició religiosa o d’una convicció no religiosa. Estem assistint a les convulsions extremes d’aquests exclusivismes amb pretensions hegemòniques. Una mostra d’aquestes convulsions han estat algunes reaccions desmesurades a la sentència de la Cort Europea de Drets Humans contrària a la presència dels crucifixes en les escoles públiques italianes. La sentència reconeixia que l’estat italià imposant les creus a tothom  “restringeix el dret dels pares a educar llurs infants d’acord amb les pròpies conviccions així com el dret dels infants escolaritzats de creure o de no creuere”. Com també recorda la sentència, la neutralitat i imparcialitat de l’estat ha de garantir el pluralisme, especialment a les escoles. La sentència Lautsi contra Itàlia de 3 de novembre de 2009 és un exemple de seny i equanimitat jurídics i, en canvi, ha fet sortir alguns llops dels  caus i s’ha arribat a afirmar que era una victòria de l’islam o que era “un cop mortal a Europa” (el berlusconià ministre d’exteriors italià Franco Frattini).

I és que uns i altres volen conservar la pròpia tradició, història, cultura, etc. Però les identitats (igual que la història, la tradició i la cultura) són dinàmiques, no estàtiques. La identitat és l’expressió i el reflex de la vida d’un ésser humà i d’un col·lectiu en un moment i en un lloc determinat, però sempre és fluïda, interdependent i transcendeix qualsevol definició. Es redefineix amb la trobada fecunda, innovadora i creativa amb l’alteritat. Però aquest nus relacional existeix i no pot ser clos o encerclat per ningú perquè quan hom ho intenta es revolta.

Si volem una societat convivencial s’hauran d’afavorir el reconeixement i la creació dels espais de relació i de diàleg entre les identitats múltiples. Aquesta serà la identitat comuna: una identitat oberta, dinàmica, mai closa, on tothom tingui el seu lloc en llibertat i no hi hagi pors perquè no hi hagi por de perdre res, ja que la nostra identitat serà la nostra relació confiada amb l’alteritat, també des del que som cadascú i en cada moment i lloc. Algú dirà que això és un somni o un deliri. Bé, potser sí. Però estic tranquil, aquest deliri em ve de la lectura dels grans místics i mestres que són a l’arrel de les principals tradicions religioses de la humanitat i de no pocs dels grans filòsofs de la humanitat. És clar que com a societats encara no els hem entès, però ben segur que algun dia els entendrem. No hem de mirar què hi ha darrere els minarets sinó allò que hi ha dins, en el buit. Aquests temps nostres demanen imaginació moral (Lederach) per crear una cultura de pau i de diàleg que mereix que hi dediquem, com a mínim, tants esforços com hem dedicat, en el passat, a la guerra. Siguem equitatius.

Francesc Torradeflot

El desplegament de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de la qual ja vam parlar fa uns mesos no s’atura i recentment s’han produït les primeres inscripcions noves a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Des d’ara, la cultura catalana ja compta amb tres elements inscrits, car el Tribunal de les Aigües de València, d’origen andalusí, s’ha afegit al Misteri d’Elx i a la Patum de Berga (procedents del desaparegut Programa d’Obres Mestres del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat).

Però més enllà d’aquesta bona notícia, la reunió que el Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial ha fet a Abu Zaby ha deixat clar que els estats membres de la Convenció es prenen molt seriosament la protecció del patrimoni immaterial. La prova més palpable és l’enorme quantitat de candidatures presentades a la Llista, que ha obligat el Comitè a limitar a 3 el nombre que podrà presentar cada estat i a 100 la xifra total d’expedients que podrà estudiar. Però la Convenció és molt més que la Llista i les altres decisions preses refermen un desplegament sòlid del text legal.

Una de les preocupacions principals de la Convenció és la participació de tots els sectors implicats en el patrimoni cultural immaterial: comunitats, grups i persones que el reprodueixen i el transmeten, organitzacions i entitats que les agrupen, centres de recerca, etc. Des del començament dels treballs del Comitè ha quedat palès que les ONG dels països en via de desenvolupament tenien menys possibilitats d’implicar-se en la Convenció i per aquest motiu s’han pres algunes mesures destinades a pal·liar el desequilibri geogràfic actual.

La qüestió de la visibilitat de la Convenció també ha generat grans debats en diverses reunions del Comitè, entre altres raons perquè aquest aspecte està directament lligat amb els criteris per a la utilització de l’emblema de la Convenció, uns criteris que poden estimular en major o menor mesura la col·laboració de patrocinadors que busquen també una visibilitat. Les noves directrius operatives, que haurà de ratificar l’assemblea general del mes de juny, tenen en compte aquesta relació entre la projecció de la Convenció i l’increment dels recursos, i proposen uns criteris per fomentar la visibilitat de l’emblema que n’evitin tanmateix una utilització amb finalitats purament comercials.

Mentrestant, a Catalunya, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i el Centre UNESCO de Catalunya continuem treballant plegats per salvaguardar el nostre patrimoni cultural immaterial en el marc de la Convenció i per canalitzar les nostres aportacions a la feina del Comitè. Ara és hora d’anar sumant noves mans a aquesta tasca de tanta transcendència per al manteniment de la nostra identitat cultural.

Lluís Garcia Petit

La televisió s’ha convertit en un dels mitjans de comunicació més influents de l’era actual. La seva capacitat de reduir fronteres -físiques, culturals o lingüístiques- i el seu poder d’arribar a tot tipus d’audiències justifiquen que el març de 1998 l’Assemblea General de les Nacions Unides proclamés el 21 de novembre com a Dia Mundial de la Televisió. Aquesta proclamació insisteix en la necessitat d’un intercanvi global de continguts televisius que abordin aspectes com la pau, la seguretat, el desenvolupament econòmic i social i la cultura.

En l’àmbit de la UNESCO, la televisió es reconeix com un mitjà de comunicació i d’informació eficaç. Així, la difusió de coneixement mitjançant la televisió adquireix una ambiciosa dimensió en el desenvolupament dels pobles, especialment en països menys desenvolupats. No obstant això, hi ha unes condicions que són indispensables per aconseguir el progrés que pot induir la televisió.

D’una banda, una infrastructura bàsica que faciliti l’establiment d’estacions emissores de televisió, una condició que en molts països encara no existeix. Això, afegit al desenvolupament tecnològic que introdueix el satèl·lit i Internet, col·loca la televisió en una situació de lideratge enfront de la resta dels mitjans de comunicació i no un mitjà minoritari com passa en molts països.

Per una altra banda, una qualitat en continguts televisius, que només és viable si hi ha una formació adequada dels professionals de la televisió i un entorn favorable a la llibertat d’expressió i a la diversitat cultural. La UNESCO treballa en tots dos àmbits donant suport a la distribució de contingut audiovisual de qualitat amb programes com el PIDC -Programa Internacional per al Desenvolupament de la Comunicació- o Creative Content, i projectes com la Plataforma Audiovisual de la UNESCO. L’objectiu d’aquesta mena d’iniciatives és impulsar el contingut independent i local i promoure la participació de la societat civil.

És precisament aquesta concepció de servei públic, l’única garant d’accés universal a la informació i al coneixement per part de tota mena d’audiències, especialment de les comunitats més desfavorides. Així, la televisió es converteix en un vehicle cultural i educatiu que fomenta la pau, el diàleg i preserva la diversitat.

Rut Gómez Sobrino

Barcelona, novembre del 2009. 4000 persones discuteixen sobre què farem i què deixarem de fer per aturar el canvi climàtic. Mentre els uns s’enreden en discussions tècniques sobre si tal·lar un arbre contribueix més a l’escalfament global que un pet de vaca o viceversa, d’altres es posen les mans al cap perquè intueixen que potser fem salat. I aquí “fer salat” té dues accepcions.

La primera: “arribar tard per a fer quelcom”. La reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a escala global ha de ser dràstica i urgent si volem que l’augment de temperatura global no superi els 2ºC, que els científics consideren llindar màxim per evitar un canvi climàtic perillós. Per tal que aquesta retallada es produeixi cal un compromís internacional valent, just, ben definit, vinculant i URGENT. A més ens caldrà convèncer els nostres respectius governs que aquest cop compleixin la seva paraula.

La segona accepció té un sentit físic: “fer quelcom salat”. M’explico: en Jean-Francois Durieux, de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats parlava sobre els refugiats del canvi climàtic en un dels actes paral·lels a la Conferència de Barcelona la setmana passada. Comentava que en una de les reunions de la Conferència, el representant de Bangla Desh, assegut al seu costat, li explicava: “al meu país diuen que el canvi climàtic té gust de sal”. A Bangla Desh hi ha milions de persones vivint a la línia de costa, que ja pateixen els efectes de les tempestes, inundacions i onatges més intensos i estan exposats a l’augment del nivell del mar. Quan el mar puja, salinitza les aigües que les persones beuen. També salinitza les terres costaneres. El gust de sal no és metafòric, és real. Per a milions de persones i per a molts ecosistemes de tot el món, el planeta ja ha creuat el llindar del perill.

Durieux també explicava que de migracions de persones relacionades a fenòmens climàtics n’hi ha de dos tipus. La primera modalitat és producte d’un esdeveniment extrem sobtat, relativament curt en el temps, com ara una inundació. El 90% de les persones que han de deixar casa seva per aquests motius es desplacen a un altre lloc dins el mateix país. Són, per tant, desplaçats, i només l’any 2008 n’hi va haver 20 milions. La categoria de desplaçat està jurídicament reconeguda, i existeixen normes que regulen la protecció que els estats han de donar als desplaçats (evacuació, campaments…). La segona modalitat de migracions vinculades al clima són conseqüència d’un fenomen lent i gradual, com la desertització o la desertificació. En aquest cas no es pot donar una xifra, un nombre de persones. Tampoc no hi ha un marc jurídic que reconegui aquestes persones com a refugiats, ni cap protecció o ajut en el lloc de destinació. Però aquestes persones hi són. Persones que no poden tornar a casa seva, perquè casa seva ja no existeix, o perquè ha esdevingut inhabitable. Siguem conscients que si no frenem el canvi climàtic, d’onades no n’hi haurà només de salades, sinó també de persones que fugen dels efectes de l’escalfament global.

Afortunadament el negacionisme ha passat a la història i tots els caps d’estat coincideixen a declarar que hem de fer front comú per evitar que el canvi climàtic esdevingui perillós. Diuen, però no fan. I és que, en realitat, per molt que diguin, els més poderosos no volen actuar, perquè tenen por de posar traves a l’engranatge econòmic actual. Mentrestant, els països pobres, reclamen justícia. I no estan sols. Milions de persones, de països rics i pobres, reclamem als nostres representants polítics que per una vegada tinguin la valentia de ser conseqüents amb el seu discurs. Quin gust tindria el compromís?

Web recomanada: www.350.org

Muntsa Besnard