El garbell

El fet migratori ha estat sempre un element excessivament vulnerable, i ho és encara més quan, com és el cas avui dia, tornen les polítiques neoconservadores i les normatives obsessionades per la seguretat (més que no pas per la cohesió), que constitueixen una greu amenaça per a la igualtat, el respecte a la dignitat humana, la pau i la cohesió social, i que repercuteixen de forma directa en la vida de moltes persones immigrades. Aquests discursos polítics i aquestes noves normatives discriminatòries manipulen, frivolitzen i simplifiquen la interpretació de la realitat i l’explicació de la crisi econòmica i, a més, violen diferents articles de la Declaració Universal de Drets Humans, un text que, per a moltes persones va perdre la seva universalitat, i per a d’altres la seva credibilitat, el dia que el Parlament Europeu va aprovar la directiva sobre la detenció i l’expulsió dels immigrants, en un redactat aprovat anteriorment pels governs de la Unió Europea.

És evident que el món comença a patir una nova era de dificultats, i que es troba davant d’un repte en matèria de política de gestió migratòria; a aquesta circumstància s’hi afegeix una crisi econòmica i una alarma pels canvis climàtics que podrien afectar l’estabilitat i que poden impulsar a una mobilitat humana massiva. Però els treballadors immigrats no han de ser el cap de turc d’aquesta crisi, ni dels fracassos, ni dels problemes motivats per la mala gestió de les multinacionals i dels governs, tant en l’àmbit nacional com internacional. Les solucions o les alternatives s’han de buscar i aplicar dins d’un marc de criteri social global amb perspectives de cohesió, i mai a costa dels febles.

Per tot això, espero que la crisi econòmica no es converteixi en una crisi moral que impliqui una degradació dels valors humans. Sinó, les conseqüències seran nefastes per a la humanitat, i ens faran tornar als temps infames. Tanmateix, espero que la celebració del 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans ens recordi els nostres deures envers el dret a una vida digna per a tots els éssers humans, i que sigui un estímul per garantir el respecte als drets i a les llibertats fonamentals de tothom, sense distinció per raó de sexe, procedència, color, idioma o religió.

Salwa El Gharbi

Hi ha un sentiment compartit per un nombre important de ciutadans i ciutadanes que l’època actual es caracteritza per una involució manifesta en moltes àrees vitals relacionades amb el benestar de la nostra societat: estructura econòmica, drets humans, protecció de les persones desfavorides. Després d’un període històric en què moltes conquestes socials semblaven inamovibles, assistim al desenvolupament d’unes dinàmiques socials que qüestionen drets i llibertats elementals.

Aquesta involució no és només política, sinó que apareix en un context de desmobilització social, un moment en el qual no hi ha plataformes reivindicatives que lluitin, almenys, per no perdre el status quo adquirit. La comunicació global dilueix la força i la intensitat dels missatges en el magma de fets que produeix la realitat dia a dia, i els col·lectius socials no disposen de les eines necessàries per analitzar-ne el contingut, establir-ne la relació respecte al conjunt i assajar de donar-hi una resposta coherent i, sens dubte, també global.

No obstant això, compartir aquest punt de vista no ha de significar per força caure en un pessimisme immobilitzador. Paral·lelament a les circumstàncies esmentades, que es poden resumir com l’assassinat invisible dels drets humans, la dinàmica de les societats de després de la modernitat ha anat generant unes transformacions estructurals que permeten, si més no, albirar la possibilitat de redreçament. Aquestes són les revolucions silencioses, les quals, sense estridències, subverteixen l’ordre imperant a favor de la igualtat i la llibertat de la ciutadania.

Parlem, per exemple, del rol i l’estatus social de les dones, la inclusió social de les persones discapacitades en la vida quotidiana i normalitzada, o la implantació de les tecnologies per afavorir la comunicació de tothom. Evidentment, es tracta de terrenys en els quals encara hi ha camí per recórrer (les dones encara pateixen la síndrome de la doble feina i perceben menys salari que els seus companys per una feina igual; hi ha discapacitats que no reben una atenció adequada; no quedem exempts del perill que l’escletxa digital fomenti l’exclusió), però a diferència del model econòmic i el model polític associat, aquí sí que no hi ha retorn.

Del que es tracta, doncs, és d’aprendre de les revolucions silencioses per desaprendre les involucions manifestes. Al capdavall, tot plegat consisteix a veure com els grups socials minoritzats han tingut el coratge i la fortalesa d’obrir-se camí en un entorn social advers. Ara és el moment, un cop més, de les classes treballadores, dels ciutadans i ciutadanes immigrats, de la nova joventut “digital” i de la gent gran, entre d’altres. No és casualitat que una bona part de les actuacions que el Centre UNESCO de Catalunya impulsa estiquin directament i indirectament adreçades a aquests sectors socials. I és que, el nostre compromís per a la millora d’aquests sectors socials és total i sense fissures.

Miquel Àngel Essomba