El garbell

Queden enrere els temps en què un determinat pensament pedagògic progressista considerava l’educació com un instrument de transformació social. Les evidències que la història recent ens deixa com a llegat s’ocupa prou de desmentir-ho. I és que, aquest pensament pedagògic al qual fem referència subestimava el fort component reproductor de les condicions socials inherent als centres escolars i a llur dinàmica. En comptes de transformació, allò que alguns sectors conservadors exigeixen a l’escola és l’acomodació social de les generacions joves.

No és doncs, l’educació que transforma la societat, sinó la societat que transforma l’educació. En les societats globalitzades, aquesta tesi deriva en dos fenòmens en tensió que neixen del trencament d’un cert consens social al voltant del profund valor públic de l’educació. D’una banda, tenim les forces que reclamen la creixent privatització del sistema escolar, una mesura que segons aquells que la defensen ha de garantir la llibertat de les famílies en matèria educativa i ha d’introduir criteris de qualitat, eficàcia i eficiència en un sistema que, en alguns moments, s’ha considerat que s’anquilosava per raó de les dinàmiques relacionades amb la seva titularitat.

D’altra banda, altres forces reclamen abandonar la idea que l’escola és suficient per educar infants i joves, i plantegen estendre el valor públic de l’educació més enllà dels centres escolars. Educació és més que escolarització i, per tant, cal considerar l’accés a les institucions i programes educatius de l’àmbit de l’educació no formal com un dret inherent a tota la ciutadania. En conseqüència, els poders públics han de vetllar per garantir aquesta ampliació de drets, amb normatives i pressupostos, ja que s’entén que la desigualtat a l’hora d’accedir a aquests recursos educatius pot esdevenir fàcilment desigualtat social.

Aquestes són les tensions pròpies de l’àmbit de l’educació en el nostre món, i el nostre país no en queda exempt. A Catalunya hi ha un fort consens sobre la necessitat de donar un pas més enllà d’on érem, d’aquí se’n desprenen els esforços socials importants a l’hora d’elaborar el Pacte Nacional de l’Educació i l’actual tramitació parlamentària de la LEC. Alhora, la nostra societat viu una forta dissensió sobre en quina direcció cal fer aquest pas més enllà. La comunitat educativa es troba dividida entre els que volen posar l’accent en la privatització de la dimensió escolar de l’educació i aquells que volen reforçar i ampliar el valor públic d’una dimensió educativa en termes amplis. Ara com ara, no sembla que ningú vulgui donar el seu braç a tòrcer, en detriment dels desafiaments urgents de present i futur que l’educació planteja.

Per superar aquesta situació, cal un fort lideratge que sumi, que integri, que contribueixi a modificar posicions inicials en comptes de refermar-les, tot des d’un plantejament coherent i consistent capaç de construir projecte i de comprometre-s’hi. Aquesta tasca, òbviament, no és feina d’una sola institució ni persona, sinó que passa per una xarxa de complicitats col·lectives, i el Centre UNESCO de Catalunya – Unescocat hi vol contribuir de manera activa. Hem suspès en l’intent de “desembussar” l’educació d’aquest país. Ara no és moment d’anàlisis, sinó de propostes i mirada generosa cap al futur. Hem d’anar a “repesca” i aprovar sigui com sigui, perquè si bé la societat no està en mans de l’educació, la igualtat, la llibertat i la dignitat dels seus ciutadans sí que ho estan.

Miquel Àngel Essomba

S’acaba de reunir a Istambul el comitè intergovernamental de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, una norma legal que afecta molt directament la cultura catalana i que pot resultar fonamental per al manteniment de la diversitat cultural al món. En aquesta reunió s’ha inaugurat la nova Llista del Patrimoni Cultural Immaterial, de la qual formen part des d’ara el Misteri d’Elx i la Patum de Berga. El patrimoni immaterial és sens dubte la part més viva del patrimoni cultural d’un poble, perquè no pot existir sense les persones que el practiquen. Els castells medievals existeixen encara que estiguin abandonats i que ningú no els visiti, però els castells humans només existeixen efímerament si hi ha castellers que, reproduint unes pràctiques transmeses des de fa dècades, els basteixen. Precisament per això el patrimoni immaterial constitueix els fonaments de la identitat cultural.

La cultura catalana, com totes les cultures del món, ha anat forjant al llarg del temps un ric patrimoni immaterial i les generacions actuals tenen la responsabilitat de mantenir-lo i l’obligació de transmetre’l a les generacions futures. Això no vol dir de cap manera viure pendents del passat, ans al contrari, vol dir pensar en el futur de la nostra cultura, en la seva pervivència. Tampoc vol dir, per descomptat, renunciar a la creativitat, però hem de tenir clares les prioritats, hem de trobar un equilibri entre les nostres diverses obligacions i necessitats. El progrés econòmic i material, fins i tot el progrés artístic, no poden fer-se sense tenir en compte els fonaments d’una cultura, perquè perdre l’element cohesionador que representa cadascuna de les cultures podria significar un salt enrere.

La UNESCO ha deixat molt clar que la diversitat cultural del planeta és vital per a la supervivència de l’espècie humana i que el patrimoni immaterial és una part essencial de les cultures. La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial és una eina indispensable en la tasca de preservar-lo. Els governs catalans han de posar els mitjans necessaris i la resta de la societat hem d’assumir també la nostra responsabilitat. Si som capaços de fer-ho bé, de fer-ho molt bé, no només garantirem la pervivència de la nostra cultura, sinó que donarem un exemple a la resta de cultures del món i ens guanyarem el respecte i tal vegada el reconeixement de la comunitat internacional.

Lluís Garcia

Moltes gràcies també als milions de dones nord-americanes que ahir, veient que, de moment, no era possible que una presidenta ocupi el despatx oval de la Casa Blanca, han estat generoses i han preferit exercir un vot ideològic a favor d’un president de qui esperen, almenys, l’impuls de condicions per a una vida millor.

I moltes gràcies als milions de nous nord-americans, últims immigrats en una terra forjada a cops d’immigració, que ahir no es van arronsar davant la pressió i la por exercida per l’anacrònic republicanisme nord-americà, i s’han llançat en massa al carrer per escollir un president que no és dels seus, però en qui confien que conduirà els Estats Units d’Amèrica envers un destí millor.

El 4 de novembre de 2008 Barack Obama no ha guanyat les eleccions. Ha estat el poble nord-americà qui les ha guanyades; de facto a nivell intern, i moralment als ulls de la resta de la ciutadania global. La lliçó d’ahir és clara: després d’uns decennis grisos en què l’economia en mans neoliberals ha regulat i conduït el món, la vida i el destí de la humanitat vers el desastre, cal tornar a il·lusionar-se per la política, cal tornar a creure que les idees poden transformar les societats, i cal seguir revaloritzant la profunditat de la democràcia escrita amb majúscules.

En definitiva, cal crear, imaginar, inventar una nova manera de fer política. Cal recuperar la ciutadania com a principal actor polític i posar els partits al seu servei, cal aprendre a usar els nous mitjans i llenguatges per fer arribar les propostes de canvi, cal recordar a cada individu el sentit últim i transcendent de ser ciutadà i no súbdit. Aquest enfocament ha estat el que ha permès un triomf aclaparador del candidat electe Obama, un enfocament que també ens hauria de fer reflexionar seriosament sobre com fem política a casa nostra.

Arribats a aquest punt, hem de ser realistes i assumir que el nou president nord-americà ho tindrà molt difícil per dur a terme el seu projecte polític. En l’àmbit intern, les poderoses indústries militars, farmacèutiques i de comunicació no li ho posaran gens fàcil. En l’àmbit internacional, amb tants fronts oberts i conflictes enquistats (Iraq, Afganistan, Palestina…), serà també complex recuperar l’autoritat moral perduda arreu del planeta i reinstaurar el multilateralisme que mai hauria hagut de desaparèixer.

Però això vindrà demà. Avui, per un dia, celebrem una victòria que, en si mateixa, ja ha esdevingut un punt d’inflexió. És dia, per exemple, de recordar Martin Luther King i tots aquells activistes reconeguts o anònims, alguns dels quals fins i tot van donar la vida per una lluita que ha fet possible que aquest 4 de novembre aparegui referit a les enciclopèdies com una jornada històrica per a la humanitat. El coratge de tots ells queda avui recompensat, i la seva memòria – per si algú en tenia dubtes – restablerta. Per dissort, els camins de la transformació social són lents, plens de traves i contradiccions, i hem d’acceptar que el món d’avui, demà o demà passat, no és ni serà més just o igualitari. Però, gràcies al triomf electoral de Barack Obama, sí que ja és, des d’ara mateix, més digne.

Miquel Àngel Essomba

“Cal que deixem de ser ciutadans silenciosos i les biblioteques poden contribuir-hi decididament”. Amb aquesta afirmació, Federico Mayor Zaragoza obria a Badalona dues jornades que van aplegar més de 200 professionals per reflexionar sobre la biblioteca pública en tant que espai obert a l’aprenentatge.

Des del Grup de Biblioteques Catalanes Associades a la UNESCO fa temps que es treballa per accentuar la funció educativa de la biblioteca, pensant en les possibilitats d’oferir propostes d’aprenentatge al llarg de la vida a tota la ciutadania, fent de pont entre la formació formal i la no formal i d’enllaç entre l’escolarització i l’edat adulta, en aquest espai obert i cada vegada més dinàmic que són les biblioteques públiques. I la manera de fer-ho és treballant en xarxa, aprofitant l‘experiència d’altres agents educadors i altres biblioteques, col·laborant interdisciplinàriament per, a poc a poc i amb molta confiança, contribuir decididament al canvi social que permeti la igualtat d’oportunitats en l’accés al coneixement, la lectura i la formació per a tothom.

És evident que més que en una època de canvis, ens trobem en un canvi d’època en què, precisament, el coneixement i la cultura són les millors eines per construir els projectes personals i també els col·lectius. Les biblioteques ja són aquest espai obert on tots els ciutadans poden acudir per informar-se, permetre’s moments de reflexió o compartir intercanvis amb altres; per aprendre la llengua pròpia i també fomentar el plurilingüisme; per seguir les notícies més actuals d’arreu o afrontar les grans preguntes de sempre. Un espai obert per establir ponts de connexió amb els veïns –els nous i els de tota la vida-, on es produeix un intercanvi intergeneracional perquè tots els públics hi tenen el seu espai, la seva lectura i el seu paper.

Un espai amb uns professionals, que com s’ha fet palès a Badalona, tenen la voluntat de compartir les millors pràctiques per imaginar plegats com pot ser el que Michel Melot, que fou director de la Biblioteca Pública d’Informació de París, va anomenar la “revenja del món llatí”; i que segons ell consistiria a, tot aprofitant els aprenentatges dels països nòrdics –i tant de bo algun dia els seus recursos-, continuar desenvolupant aquesta àgora en la qual ens enriquim col·lectivament de la nostra diversitat, inventem la nostra identitat i oferim possibilitats per assolir la justícia social.

Àlex Cosials