El garbell

La situació de crisi multidimensional que vivim en aquests moments (financera, energètica, petroliera i alimentària, entre d’altres), ens permet reflexionar sobre la profunditat i l’abast del concepte “fracàs” quan parlem de sistemes socials. No puc evitar que se m’escapi un lleu somriure quan recordo que, des del 1989 hem hagut d’assistir a la lletania mig ingènua mig perversa de molts autoanomenats “intel·lectuals”, que preconitzaven el final del socialisme i el triomf definitiu del capitalisme. A la llum de la situació actual, queda clara l’absurditat de les seves tesis teòriques sobre el nostre món globalitzant.

De la mateixa manera, també penso que el temps desacreditarà aquells que avui, des d’un afany de revenja històrica tan infantil que fa entendrir el cor, afirmen que el capitalisme ha fracassat també, igual que el socialisme i que, per tant, cal reverdir velles utopies que ja no serveixen, no pas perquè els ideals que inspiraven estiguin caducats, sinó perquè el context ha canviat i cal renovar-les.

Sincerament, crec que no és el socialisme, ni el capitalisme els que fracassen. És el projecte ètic de les societats que es manifesta incapaç de fer consolidar les bondats d’un sistema que, a priori, vol el millor per a la societat a la qual ha de respondre. En el món de ficció socialista no fou el sistema que va fallar, perfectament ordenat en el plànol formal, sinó la incoherència moral dels seus dirigents els quals, un cop instal·lats en la coneguda “nomenklatura”, relaxaven els plantejaments i l’afany de millores per al poble que teòricament guiaven la seva acció.

De la mateixa manera, trobo que hem de ser molt crítics amb els simplistes que ara ens parlen del fracàs del capitalisme. No ha estat el lliure mercat el que ha fracassat, sinó els centenars d’alts executius de les empreses que, àvids d’enriquir-se i emplenar-se les butxaques sense cap mena de control ni mesura, han construït una falsa bombolla d’interessos corruptes i artificials que al final ha acabat rebentant, com no podia ser d’altra manera.

La lliçó que hem d’aprendre per al futur, doncs, és que a més de fixar-nos en el sistema formal que les societats acorden dotar-se a elles mateixes per regular les relacions de poder i les regles de funcionament econòmic, hem de parar atenció en la vàlua moral dels seus dirigents, així com també en els mecanismes dels quals disposen aquestes societats per avaluar aquesta moral i, si escau, aplicar-hi mecanismes de correcció. Potser hem de començar a qüestionar les tesis weberianes a aquest respecte, i admetre que en el si d’una societat no hi ha una relació directa i necessària entre sistema politicoeconòmic i sistema moral.

Dels criteris per mesurar l’alçada moral d’un líder social n’hi ha dos d’infal·libles: observar les seves experiències de compromís i de gratuïtat. Reivindico el valor profund de la vinculació lliure a una causa, sigui quina sigui, i a romandre-hi vinculat una llarga temporada, almenys, fins que el projecte entri en un nou cicle i aleshores tingui sentit abandonar-lo. I reivindico també el significat impagable que té saber de persones que sense cap necessitat ni cap afany personal, s’esmercen en accions de les quals no n’obtenen beneficis de cap mena (ni econòmic, és clar, ni tampoc simbòlic).

Estimats Reis Mags: demano amb urgència per al 2009 líders d’aquesta mena, perquè ens treguin de la mediocritat i de la inclemència d’un temps i d’un món que, a poc a poc, va deixant de ser el nostre.

Miquel Àngel Essomba

Aquest és l’objectiu principal del Projecte Mediterrani Occidental (PMO) del Pla d’Escoles Associades a la UNESCO que coordina el Centre UNESCO de Catalunya.

Aprendre a viure junts implica en primer lloc aprendre a ser. Aprendre a ser significa saber-se reconèixer per tal de reconèixer l’altre. Conèixer-se i reconèixer-se vol dir sentir-se part d’un grup i aquest sentiment de pertinença pot oferir oportunitats de creixement en tots els seus àmbits i garantir l’estabilitat de les persones.

La Mediterrània és quelcom més que un àrea geogràfica, citant Pedrag Matvejevic, és un “mar terrestre” on conviuen cultures diverses. Cultures que, òbviament, són dinàmiques, permeables i simbiòtiques. I aquest tipus de relació basada en la reciprocitat ajuda a transformar l’espai mediterrani en un espai de veïnatge, de trobada i d’intercanvis.

Assumir la convivència com quelcom dinàmic ens porta a assumir el compromís de trobar objectius comuns, concretament a l’àrea de la Mediterrània occidental. Els objectius que guien el PMO són l’educació, el diàleg intercultural i el desenvolupament sostenible.

L’educació és l’únic mitjà per garantir la convivència present i futura. No podem oblidar que l’aprenentatge de la convivència és un dels quatre pilars que estableix l’Informe per a la UNESCO de la Comissió Internacional sobre Educació per al segle XXI com a fonament necessari per a un desenvolupament integral de la persona. Cal tenir sempre present que una de les missions principals de l’educació de qualitat és conscienciar sobre les diferències, les semblances i la interdependència entre tots els éssers humans del planeta. És a dir, l’educació ha de ser el motor que generi una convivència basada en el respecte i el reconeixement, a partir del treball en xarxa i de les experiències compartides

El diàleg intercultural apunta a construir espais de pau. És un procés d’intercanvi basat en la voluntat de comprensió mútua i ha de tenir com a finalitat enfortir la cooperació, la tolerància i el respecte entre pobles. A aquest diàleg li calen codis comuns, espais en els quals s’hagin eliminat els prejudicis, la metaexplicació, i on regni un interès ferm per centrar-se més en les solucions que no pas en els problemes.

Per últim, el treball pel desenvolupament humà sostenible és indispensable perquè hi hagi convivència. Entenem un desenvolupament tant social, com econòmic i ambiental, basat en la cooperació transformadora.

El repte que se’ns planteja: conviure a la Mediterrània, pot superar-se més enllà de les identitats lingüístiques, culturals i religioses. En una època on les distàncies s’escurcen cada cop més i la comunicació és més fluida, hem de ser capaços d’acostar-nos tot millorant els processos comunicatius per tal d’afavorir un canvi en les relacions humanes i que aquestes relacions es basin en la igualtat i en la llibertat, sense perdre la consciència de la diferència i de la unicitat. Aquesta és la comesa que s’ha proposat el PMO.

Margarita Serra

Som temps. I el seu pas és també el nostre. Quan contemplem el seu valor fugisser, ens encaparrem a construir símbols i rituals que ens permetin encalçar-lo, i fer-ne balanç. Les efemèrides en són bon exemple, i enguany en tenim una, el seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.

Festa o funeral? Probablement cap de les dues coses. Resulta evident que no vivim en el millor dels móns possibles, però volem resistir-nos a creure que sense aquesta Declaració el nostre planeta seria més habitable. El got, ni mig ple ni mig buit. Podem fer-ne totes les crítiques que convinguin, sempre i quan siguin constructives, i hem de ser conscients que queda un camí ben llarg a recórrer. Però les primeres passes ja hi són donades, i com a humanitat ens n’hem d’alegrar. Hem de procurar ser justos i reconèixer que, gràcies als imperceptibles i anònims gestos de milers i milers de persones, avui dia els drets humans són una realitat present amb molt de futur.

El Centre UNESCO de Catalunya – Unescocat és i sempre serà un defensor radical de l’esperit i de la lletra d’aquesta Declaració, sense fissures. A través d’un programa dens d’accions volem donar a conèixer aquesta posició, i fer-ne pedagogia entre la ciutadania. Volem fer del temps el nostre aliat, i no pas enemic, i aprofitar aquesta excusa de les xifres rodones per allargassar l’estela densa i silenciosa d’aquest acord bàsic de convivència, el qual, tot i la seva fragilitat i imperfecció, ha fet créixer l’arbre de la igualtat i de la justícia tot fent seixanta voltes al sol.

Miquel-Àngel Essomba

Hi hagué un temps en què la religió al nostre país va quedar reduïda a l’espai de la privacitat, i va ser bo entre altres coses, perquè veníem d’una aliança tèrbola amb el poder i un poder no pas democràtic. Després, sobretot amb l’adveniment de la democràcia, però encara més amb l’arribada recent d’un nombre elevat de ciutadans estrangers i una certa “liberalització” de l’espiritualitat de les tanques i les faixes de les institucions religioses de l’antic règim, la religió va tornar a l’espai públic, i no van ser pocs els funcionaris públics que van lamentar-ho, perquè creien que “aquest tema” ja s’havia “superat”. S’han vist abocats a donar-hi resposta, quan justament havien deixat de pensar-hi i ja creien que la secularització de la societat feia innecessari dedicar estones a conèixer, entendre, valorar i aprofitar les energies de les religions per la gestió de la vida pública.

Com diu molt sovint Raimon Panikkar, una religió sense filosofia corre el risc del fanatisme, però una filosofia sense religió corre el perill de l’esterilitat, no només social sinó també espiritual i, per tant, humana. Alguna cosa semblant es podria dir de la relació entre religió i política. Vista en perspectiva i des d’una sana distància crítica, és cert que la història de les religions ha posat al descobert una història, poc o molt, criminal, en gran mesura a causa de les interferències i de les instrumentalitzacions polítiques del fet religiós, i de la seducció del poder sobre les autoritats religioses.

També és cert, però, que el fet religiós, quan ha sabut ser fidel a les intuïcions fonamentals dels mestres fundadors, dels profetes, dels savis i dels mestres espirituals presents en les diferents tradicions espirituals i religioses, ha produït energies positives que han fecundat la societat i la política, molt sovint més profundament com més desinteressadament; energies que han ajudat a humanitzar la societat, han contribuït al desenvolupament del sistema democràtic (els quàquers i els unitaristes als EUA) i han empès a cercar una alternativa més justa als sistemes polítics i econòmics injustos i afavoridors de pobresa, de guerres i de corrupcions, i que malmeten els ecosistemes del planeta.

Som en uns temps en què els fonamentalismes, d’una banda, i els laïcismes antirreligiosos, de l’altra, són valorats negativament per la immensa majoria de la societat que els considera absolutistes. Malauradament, aquest fet, a primera vista positiu, ha fet que aquests sectors, que hi són i que tenen força, aprenguin a sobreviure clandestinament en les societats democràtiques . No fa gaire que un representant polític català comentava en privat la seva preocupació per la proliferació i la intensificació de lobbys d’origen o inspiració religiosa o dels contraris a la religió, que cada cop pressionaven més les institucions polítiques de la Unió Europea. Es lamentava que aquests lobbys no es fessin públics i que no es pugui fer visible a tota la societat el seu poder i influència.

Evidentment és positiu que es reconegui a la religió el seu paper social i, per què no, que es reconegui sense por fins i tot el seu paper polític. No és la meva intenció valorar aquí si en el futur seria positiva l’aparició generalitzada de partits polítics confessionals que s’identifiquessin amb les diferents sensibilitats religioses. És evident que la classe política actual està horroritzada davant d’aquest perill. L’única cosa que direm és que sembla que el sistema ho permetria, però que podria ser molt arriscat per a la construcció d’una convivència sostenible.

El que més hauria de preocupar, a hores d’ara, és la normalització de la presència social de les tradicions religioses en societats lliures, inspirada en l’article 18 de la Declaració Universal dels Drets humans que consagra el dret a la llibertat de pensament, consciència i religió, veritable fonament del dret a la llibertat de culte. La llei de culte que prepara el govern català i que és objecte del treball de comissions parlamentàries, intenta contribuir positivament a aquesta normalització.

Malauradament, la societat catalana, en moltes de les ciutats on hi ha més diversitat cultural, religiosa i ètnica, sovint no està prou informada i, en conseqüència, afronta aquesta diversitat des de prejudicis que obstaculitzen el reconeixement de la legitimitat del pluralisme religiós i, com a resultat, la seva integració harmònica en la convivència ciutadana. A les comunitats religioses creix la sensació que les societats catalanes i, de retruc, els seus polítics més populistes no volen, o no « poden », reconèixer-les perquè senzillament són diferents, fan por i provoquen agressives reaccions xenòfobes. Com a resultat d’aquesta situació, el perill de tancament i d’enrocament d’aquestes comunitats religioses pot generar (com van recordar amb contundència les Nacions Unides després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001), que els sectors més intransigents i refractaris de les comunitats religioses es vegin reforçats i legitimats per ocupar llocs de poder en el si de les seves mateixes organitzacions. Aquest fet apartaria les comunitats de la integració social i seria una amenaça per a la convivència ciutadana, per a la cohesió i per a la seguretat i la pau, ja que generaria una espiral viciosa de radicalismes incontrolats.

Hi ha una alternativa i és clara: afavorir el diàleg sincer que potenciï els sectors i les energies espirituals i humanes positives que tenen les comunitats religioses, per tal d’aprofitar-les des de la societat i des de les administracions per construir una democràcia més participativa i una societat més cohesionada. Facilitar les condicions òptimes perquè això sigui possible és una responsabilitat compartida del poder polític, de les comunitats religioses i del conjunt de la ciutadania sense excepció. Un pas fonamental en aquest sentit seria el reconeixement polític i social efectiu de les comunitats religioses a través de l’exercici del seu dret a la llibertat de culte als municipis catalans. Un altre pas essencial és la informació i l’educació en la diversitat cultural, religiosa i lingüística. Però, per fer ambdós passos caldran petits actes d’heroisme. En els temps que corren no ens podem permetre el luxe de prescindir de ningú si volem construir una societat nova forjada des de l’humanisme.

Francesc Torradeflot