El garbell

Dissortadament per a alguns, però afortunadament per a tothom i per al nostre planeta i tota la seva diversitat, el canvi climàtic ha passat de ser un discurs global a tocar de prop les decisions polítiques i, per tant, la ciutadania. No hi ha lloc per a més dubtes, ara calen accions concretes per transformar en xifres reals, de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, els acords internacionals i els compromisos que pertoquen a cada país.

Per afrontar el repte de la reducció d’emissions, cal treballar principalment en el camp de la mobilitat i del consum elèctric. A Catalunya el transport per carretera representa el 23% de les emissions totals de gasos amb efecte d’hivernacle i el 15% correspon a les emissions generades per la combustió en la producció i transformació de l’energia.

Una mesura concreta que acaba d’entrar en vigor el 15 de gener és la regulació a la baixa de la velocitat en certes vies d’accés a la ciutat de Barcelona, concretament a la C31, l’autovia de Castelldefels i a la C32, l’autopista del Garraf. Amb independència que es tracti d’una iniciativa política governamental, aquesta mesura té com a objectius la millora de la qualitat de l’aire (que ens situaria més a prop dels límits establerts per la Unió Europea), la millora de la fluïdesa de la circulació i una reducció més que important de la sinistralitat. Tots ells són aspectes que contribueixen, a més, a millorar la qualitat de vida de les persones.

El precedent a casa nostra són les anomenades “Zones 80″, que van entrar en vigor ara fa un any i que afecten tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Altres ciutats europees que han aplicat amb èxit el límit de velocitat de 80 Km/h són: Londres, Viena, Munich, Frankfurt, Sttutgart, Rotterdam i París. En aquest escenari sorprèn el discurs de molts ciutadans i periodistes que s’exclamen per l’aplicació de mesures que, a més d’aportar beneficis ambientals i socials, són un pas molt important per a la contribució del govern català al compliment dels compromisos que estableix el Protocol de Kyoto i que es recullen en el Pla Marc per a la Mitigació del Canvi Climàtic a Catalunya (2008-2012).

I sense deixar de parlar de canvi climàtic… Vet aquí una altra oportunitat d’acció per reduir les nostres emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i, a més, vetllar per les nostres economies familiars. Els propers mesos, concretament, a partir del mes de juliol, s’aplicarà totalment la liberització del mercat elèctric (procés que l’Estat Espanyol va encetar l’any 1997). Això voldrà dir que tots els consumidors haurem d’escollir quina comercialitzadora voldrem que ens subministri l’electricitat tal com passa actualment amb les telecomunicacions. En aquest escenari es veuran afectades les tarifes elèctriques i, inevitablement, les nostres butxaques.

Davant d’aquesta nova regulació de tarifes que, amb molta probabilitat, implicaran un augment del preu de l’electricitat, la resposta ciutadana ha de ser clara i contundent. Cal fer un exercici de responsabilitat i no permetre abusos de preu per part de les grans companyies elèctriques i, el que és indubtable, és que cal ser més eficients en el consum elèctric (aparells de baix consum, bombetes eficients…) i fer un ús racional de l’electricitat, amb actes tan senzills com apagar els llums o replantejar-se l’ús de la assecadora per eixugar la roba. També cal que, en aquest nou escenari, es defineixin indicadors que penalitzin el malbaratament de l’electricitat i n’incentivin l’estalvi. Un exemple poden ser les tarifes progressives, instruments que ja s’estan aplicant a la factura de l’aigua.

No cal perdre de vista que l’adopció d’actituds responsables com l’estalvi energètic o la modificació de certs hàbits, no només poden afavorir les nostres butxaques, sinó que són un pas més en la construcció social d’un model de desenvolupament sostenible, respectuós amb les persones i amb el nostre planeta.

Sara Batet

En la sessió plenària del 20 de novembre de 2006, la 56ª Assemblea de Nacions Unides va decidir declarar a l’any 2009 “Any Internacional de la Reconciliació”. La intenció de l’Assemblea era que aquesta declaració proporcionés a la comunitat internacional l’oportunitat d’impulsar esforços per desenvolupar processos de reconciliació “que constitueixen una necessitat i condició per a la construcció d’una pau ferma i duradora”. Però el 2009 no podia començar pitjor. No només no s’albira una reconciliació entre palestins i israelians en el curt o mitjà termini -un conflicte que resulta emblemàtic per a qualsevol altra necessitat de reconciliació-, sinó que fins i tot la situació s’ha agreujat des de tots els punts de vista. No obstant això, una vegada més tant aquesta com d’altres situacions de conflicte criden l’atenció sobre la necessitat de plantejar i de revisar iniciatives com la que ens ocupa.

No som ingenus quan suggerim la necessitat de prendre’ns seriosament aquesta declaració, sabem en què ha quedat la retòrica política quan el poder ha decidit actuar en contra de principis suposadament acceptats per tots; també sabem que declaracions com aquesta són en molts casos el simple joc darrere del qual s’amaguen altres intencions que, sota aquest camuflatge, adquireixen una força i una capacitat d’acció perverses; i també sabem que la seva invitació és poc compromesa: es convida a donar suport als processos de reconciliació i a promoure aquest concepte. Però, quines altres alternatives tenim? No és sempre millor que es facin aquest tipus de declaracions que no pas que no se’n facin?

En una primera resposta ràpida, podem dir que encara que no sempre sorgeixen sincerament com l’expressió de conviccions profundes dels actors involucrats i que fins i tot en alguns casos representen un doble discurs, aquesta mena de declaracions funcionen. Ja sigui per impulsar, per afirmar, o per convidar, el que tracten és de prescriure, ordenar o establir el que cal fer, el que s’ha de fer, i és que en el discurs això ve sempre abans: si fos un fet del món no faria falta prescriure’l. Però que sigui merament una prescripció no només no n’invalida la necessitat, sinó que la reafirma. En aquest sentit, i malgrat tota objecció inicial, tota suspicàcia, com en el cas de la Declaració Universal dels Drets Humans el que aquí sembla més urgent que mai és donar impuls, suport i veu a aquesta declaració, a aquest concepte, a aquests processos. L’altra opció seria no fer declaracions commemoratives, per tant no prescriure, no convidar, callar, silenciar aquesta necessitat, obviant la seva força prescriptiva (si en té poca o molta és una altra qüestió) i evitant que la reconciliació, tot i ser un objectiu molt llunyà i potser fins i tot utòpic, ens interpel·li.

Però com es pot donar suport a aquesta crida perquè la reconciliació no es converteixi en una altra cosa? Què cal fer perquè sota aquest terme no s’exerceixi una forma més de la violència, la qual fins i tot s’apropia del discurs dels drets violentant encara més l’altra part? Què s’hi amaga reunit sota aquest concepte? ¿No és una altra forma del conflicte, aquella que violenta les víctimes demanant-los en virtut d’un determinat projecte “reconciliador” que “oblidin el passat”, que “posin els interessos de la nació per damunt dels sectorials”, o que “perdonin” l’agressor, renunciant a tot judici, a tot càstig, a tota justícia? Com en el cas de paraules com democràcia o pau, en nom de les quals s’ha destruït i matat, també es pot sotmetre i exercir violència sobre els pobles i les persones en nom de la reconciliació. Com hi podria haver reconciliació sense veritat, sense justícia o sense memòria? Com pot interpel·lar una crida feta pels mateixos actors que la desoeixen i la utilitzen per dotar de credibilitat la seva pròpia facció contra l’altra, per eliminar tota responsabilitat, tot deure, tota reparació?

D’altra banda, no sembla possible sostenir aquest discurs si ve sempre acompanyat del seu doble, si manca de la coherència mínima dels actors que el proposen i el defensen discursivament: ha d’anar acompanyat de gestos concrets, de suport i mediació, diàleg i reparació, declaració i acció. Aquestes en serien les “condicions de possibilitat”. Plantejar la qüestió de la necessitat de reconciliació, amb totes les seves dificultats i les preguntes que suscita, ja implica un començament, l’obertura de les portes per a un diàleg, certament difícil, sí, però sempre significa una pausa en l’agressió i en l’extermini; un respir en l’espiral de la violència i el sofriment, i per tant una porta a l’esperança de pau.

Impulsar una declaració del 2009 com a Any de la Reconciliació, acceptant donar suport a aquests processos i treballant aquest concepte en diversos fòrums i programes no és suficient per aconseguir-la, però no donar suport, no donar veu, no acceptar aquesta invitació és gairebé segur la millor manera d’evitar que al final del 2009 estiguem millor que a l’inici.

Oscar Craviotto

Campanya del Centre UNESCO de Catalunya – Unescocat de suport al dret a l’educació al territori de Gaza

What difference does it make to the dead, the orphans and the homeless,
whether the mad destruction is wrought under the name of totalitarianism
or the holy name of liberty or democracy?

Mahatma Gandhi, “Non-Violence in Peace and War”

La situació humanitària que està vivint la població civil a Gaza és insostenible des de tots els punts de vista. Una de les àrees que n’està resultant més afectada és l’educació:

• A curt termini, els bombardeigs que s’estan produint signifiquen una interrupció de l’escolaritat normal i, en conseqüència, un atemptat greu contra el dret a l’educació dels milers d’infants i joves que habiten en aquest territori.
• A mig termini, la destrucció d’edificis escolars per les bombes impossibilita que aquest dret a l’educació es pugui garantir a partir que es produeixi un hipotètic alto el foc, ja que la manca d’instal·lacions en mínimes condicions no facilita un ensenyament de qualitat.
• A llarg termini, les profundes seqüeles psicològiques i el dolor que colpeix els infants i joves impedeix pensar en un horitzó de ciutadans i ciutadanes educats en una cultura de pau i lliure de violència durant almenys dues generacions.

Les defensores i els defensors dels drets humans en general, i del dret universal a l’educació en particular (recollit a l’article vint-i-sisè de la Declaració Universal dels Drets Humans i a l’article vint-i-vuitè de la Convenció dels Drets dels Infants), no podem quedar impassibles davant d’una situació com l’actual. Malauradament, no es tracta d’una situació nova perquè persisteix en diversos punts del planeta al llarg del temps, però sí que es pot considerar singular a causa del grau de cruesa i injustícia extrema que la caracteritza.

El Centre UNESCO de Catalunya – Unescocat endega una campanya humanitària per donar suport al sistema educatiu a Gaza, amb la finalitat que el dret a l’educació dels infants i joves que viuen en aquest territori no quedi irremeiablement afectat pels dissortats esdeveniments bèl·lics que s’hi estan produint. Sota el lema “Educació a Gaza, llavor de pau”, Unescocat coordina una recollida de fons econòmics de cara a desenvolupar un pla que preveu tres programes:

1. Programa de reconstrucció d’edificis escolars, en coordinació amb el Ministeri d’Educació de l’Autoritat Nacional Palestina i l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats Palestins al Pròxim Orient, UNRWA.
2. Programa d’intercanvis escolars i de suport a la formació del professorat, en coordinació amb les escoles de formació del professorat.
3. Programa d’animació infantil i juvenil, en coordinació amb la Comissió Palestina per a la UNESCO.

Sabem que es tracta de programes importants a mig i a llarg termini, i que ara la urgència és una altra. Però la construcció d’un futur en pau, que ha de ser l’objectiu irrenunciable de qualsevol persona o institució defensora dels drets humans en aquests moments, es comença a bastir ara i aquí. Per dignitat i per respecte, perquè demà pot ser massa tard.

El final de l’any 2008 també ha representat la fi de la commemoració de l’Any Internacional de les Llengües. Tot un any que ha servit per posar de relleu la importància del multilingüisme com un valor que promou la coexistència pacífica i la comprensió mútua. En definitiva, amb la proclamació d’aquest Any Internacional, les Nacions Unides han posat de manifest la rellevància de les llengües com un element essencial de la identitat de qualsevol individu i, per extensió, de qualsevol poble. Aquests són, també, alguns dels principis bàsics que promou Linguapax.

Cal recordar que quan des de les Nacions Unides es va promoure aquesta celebració es feu per demanar al món que es responsabilitzés de promoure la diversitat lingüística. En paraules de Koichiro Matsuura s’anunciava que: “sigui per mitjà d’iniciatives en el terreny educatiu, el ciberespai o mitjans intel·lectuals; sigui per mitjà de proteccions per salvaguardar les llengües en perill d’extinció o llur promoció com a eines d’integració social; o per mitjà d’investigar les relacions entre llengua i economia, entre la llengua i els coneixements indígenes o entre la llengua i la creació, cal difondre arreu la idea que “les llengües compten!”.”

Fou una molt bona notícia. Però ara que l’any s’ha acabat, cal – si vostès em permeten – avaluar-lo i plantejar reptes de futur. En primer lloc, una primera idea és pensar que és molt lloable i fins i tot celebrable que l’any 2008 s’hagi aprofitat per a promoure la diversitat lingüística i que, alhora, s’hagin dut a terme nombroses activitats, reunions, exposicions i congressos amb aquest fi arreu del planeta. En segon lloc, personalment crec que l’Any Internacional de les Llengües hauria d’haver permès, entre d’altres, fer difusió sobre la diversitat lingüística al gran públic, sensibilitzar i crear consciència sobre què implica la desaparició d’una llengua, establir programes de penetració de les llengües mal anomenades minoritàries al món laboral, promoure eines per al món educatiu, sensibilitzar els responsables dels estats i els encarregats de promoure noves polítiques lingüístiques i aconseguir més presència als grans mitjans de comunicació. I tinc els meus dubtes que hagi estat així! És evident que aquests són grans objectius per un sol any i que, en conseqüència, no podíem pensar que tots s’assolirien de forma gairebé automàtica, per molt que hi hagués un esforç important durant tot l’any. Seria un motiu de satisfacció que, almenys, l’any 2008 hagués estat el principi d’un nou camí en la tasca a favor de la diversitat lingüística. Fa molts anys que moltes organitzacions de base d’arreu del planeta treballen a favor de totes les llengües per igual. Ara ha de ser també el moment de les institucions internacionals. Aquest és el seu repte i el meu desig. Ara és el seu torn. És evident que la promoció de la diversitat lingüística planteja alguns problemes polítics als estats, però ara és el moment d’afrontar-los. Perquè la diversitat no és mai un problema, ans al contrari. Per tant, el meu desig pel 2009 és un pas ferm d’aquestes institucions a favor dels drets lingüístics i la seva regulació, un esforç en la promoció de materials educatius multilingües i un compromís planetari envers les llengües! No és poc, ja ho sé. Però l’inici de l’any sempre és un bon moment pels bons propòsits!

Mònica Sabata