El garbell

El 21 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna – instaurat per la Conferència General de la UNESCO ara fa 9 anys – amb l’objectiu de promoure la diversitat cultural i lingüística i el multilingüisme.

Per entendre la importància d’aquesta data vull proposar-los repassar una mica la història. Quan la UNESCO va escollir el dia 21 de febrer no va ser perquè sí. El motiu fou recordar un grup d’estudiants que l’any 1952 varen morir per defensar la llengua bengalí. Mentre ells es manifestaven per defensar els seus drets lingüístics, la policia i l’exèrcit de l’estat pakistanès van obrir foc sobre la multitud perquè aquesta llengua estava – en aquell moment – prohibida. Aquesta jornada, per tant, s’ha d’entendre com una jornada reivindicativa que vol assenyalar la importància del patrimoni lingüístic de la humanitat i la necessitat de la promoció de la diversitat lingüística. Avui en dia, la situació és molt diferent. El bengalí el parlen més de cent setanta milions de persones (a l’Índia, el Nepal i Singapur) i ha estat traduïda a moltes llengües, entre d’altres motius perquè l’autor Rabindranath Tagore (Premi Nobel de Literatura del 1913) fou un dels pioners a escriure prosa i històries curtes en aquesta llengua.

Precisament per això, Linguapax va instaurar l’anunci del seu Premi Internacional en aquesta mateixa data. El guardó reconeix i fa un homenatge a la dedicació de lingüistes, professors o activistes de la societat civil que – com van fer els estudiants de bengalí – lluiten i treballen des de la base per a la promoció de la diversitat lingüística i l’educació multilingüe.

Aquest any en celebrem la vuitena edició. La guanyadora – escollida pel Consell Assessor Internacional de Linguapax d’entre totes les candidatures que han arribat – ha estat la lingüista Katerina Te Heikoko Mataira, de la tribu Ngäti Porou de Nova Zelanda. Ella és una activista – de les que se’n dirien de pedra picada (i vostès em perdonaran l’expressió) – que durant més de trenta anys ha treballat per la llengua maori des d’una organització anomenada Te Ataarangi. La guardonada ha esmerçat esforços per ensenyar la llengua maori a milers d’adults i ha estat autora de tota la filosofia de les escoles maoris que apliquen programes d’immersió en la mateixa llengua. Ella és, a més a més, una líder reconeguda per la seva comunitat i malgrat els múltiples reconeixements que ha tingut, continua lluitant al costat dels moviments de base.

Per acabar, deixin-me fer una reflexió final. L’any 2008 es va celebrar l’Any Internacional de les Llengües. Es van promoure moltes activitats i moltes reflexions que hauran de ser tingudes en compte per encarar el futur de la defensa de la diversitat lingüística. Però també, pel manteniment i la promoció de totes i cadascuna de les llengües d’arreu del món, necessitem persones com la Premi Linguapax 2009 – la senyora Katerina Te Heikoko Mataira – que honoren la nostra institució amb la seva tasca i acceptant el nostre humil reconeixement i fan una feina fonamental per a la defensa del patrimoni lingüístic de la humanitat.

Mònica Sabata

L’aigua ocupa les tres quartes parts de la superfície de la Terra i, a més d’haver acollit l’aparició de la vida, ha estat des d’època prehistòrica una via de comunicació àmpliament utilitzada per les poblacions humanes. Com a conseqüència d’això i ja fos per causes naturals o humanes, milions d’embarcacions al llarg de la història s’han enfonsat durant el seu trajecte o mentre es trobaven aturades en algun port, i han anat a parar sota les aigües. Alguns càlculs parlen de tres milions de vaixells enfonsats arreu del món i aquestes embarcacions i els aliments, eines, estris, productes manufacturats, etc. que moltes transportaven, no només són el reflex de la societat que les va construir i equipar, sinó que aporten una informació molt valuosa sobre les relacions que existien entre diverses cultures. D’altra banda, la pujada del nivell de les aigües en els darrers mil·lennis, especialment al final de la darrera glaciació, ha deixat submergides un gran nombre d’instal·lacions i construccions que es trobaven a la vora del mar o de llacs de terra endins.

Aquest ric patrimoni submergit es troba sovint en un estat de conservació remarcable, gràcies a la seva inaccessibilitat i al fet que la manca d’oxigen ha contribuït a la preservació de matèries orgàniques, com la fusta, que rarament es troben en els jaciments terrestres. Però aquestes restes són objecte de saqueig o de destrucció per part de caçadors de tresors equipats amb recursos tècnics cada cop més sofisticats. Per protegir-les, la Conferència General de la UNESCO va aprovar, l’any 2001, la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic, que va entrar en vigor el passat 2 de gener, després d’haver estat ratificada per 20 estats, entre ells Espanya. La Convenció, que no modifica la jurisdicció o la sobirania dels estats regulada pel dret del mar, es basa en quatre principis fonamentals: l’obligació de protegir el patrimoni subaquàtic; la prioritat de la conservació in situ, és a dir, al fons de l’aigua; el rebuig de l’explotació comercial dels vestigis, i la cooperació entre els estats per protegir aquest patrimoni, propiciar la formació en arqueologia submarina i sensibilitzar l’opinió pública sobre la importància dels béns culturals submergits. A més, un annex de caire pràctic estableix les normes relatives a les intervencions en els jaciments arqueològics submergits.

A Catalunya, que té un llarg litoral i on fins ara s’han catalogat 806 jaciments arqueològics subaquàtics, fonamentalment a la costa i al riu Ebre, la Generalitat ja va crear l’any 1992 el Centre d’Arqueologia Subaquàtica, dins del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Convé recordar que, atès que la Generalitat té les competències exclusives en matèria de cultura, a la pràctica li correspon a ella l’aplicació real de la Convenció a Catalunya. Però la transcendència d’aquesta convenció rau sobretot en allò que afecta les aigües internacionals. En efecte, els estats signants de la Convenció es comprometen a prohibir a la seva ciutadania i als bucs que enarborin la seva bandera el saqueig del patrimoni cultural subaquàtic a qualsevol lloc del món, i a exigir-los que declarin els seus descobriments, així com a comunicar-los a la resta d’estats membres de la Convenció, cosa que obra la porta a la col·laboració en la recerca. Sens dubte es tracta d’un gran pas endavant i ara el que cal és desenvolupar plenament la Convenció i ampliar el nombre d’estats implicats, per tal que ningú pugui destruir o explotar en benefici propi un patrimoni cultural que és de tota la societat.

Lluís Garcia Petit

En el darrer informe de seguiment de l’estratègia mundial Educació per a Tothom (EPT) queden de nou reflectides les desigualtats entre els països rics i els països pobres en matèria d’educació. En el primer grup, més d’un terç dels escolars de primària arriben a l’educació superior, en canvi, als països en via de desenvolupament a penes un terç de la població infantil accedeix o acaba els estudis primaris i amb prou feines un 5% de l’alumnat arriba a la universitat.

També en l’àmbit intern de cada país es reprodueixen les disparitats que es produeixen a escala mundial entre països rics i pobres. En molts països en vies de desenvolupament els fills de les famílies pobres cursen, de mitjana,  cinc anys menys d’estudis que els de les famílies riques.

L’informe considera la bona governança el principi fonamental per superar les desigualtats i poder assolir dos dels objectius principals de l’EPT: la universalització de l’ensenyament primari i la igualtat de gènere en l’educació. Governança com a procés de presa de decisions i com a procés en què aquestes decisions s’implanten. La bona governança ha d’estar basada en la transparència, la responsabilitat, la igualtat d’oportunitats i la participació. En educació és aquella que promou uns sistemes educatius participatius, que aposten per la descentralització per tal de ser més igualitaris.

Promoure la descentralització en termes de governança educativa implica dotar els governs locals, les escoles i tota la comunitat educativa (professorat, alumnat i famílies) del poder en la presa de decisions per tal de satisfer les necessitats específiques; ja que sovint s’apliquen models generalistes que no corresponen a aquestes necessitats.

Un altre dels aspectes primordials de la governança educativa té relació amb  el finançament i el bon ús dels recursos econòmics. A banda de la supressió de les quotes a l’educació primària, cal també un augment de la inversió pública en educació, i aquest augment s’ha de complementar amb la millora de l’eficiència i reduint la corrupció. I és que la corrupció té conseqüències nefastes: una gran part dels fons destinats a l’educació no arriba a les escoles, en alguns països on hi ha una inversió prou elevada per alumne encara es demanen quotes suplementàries, o en alguns casos les famílies han de pagar suborns per tal de garantir l’accés dels seus fills a l’educació i, inevitablement, la corrupció afecta negativament els sectors més desafavorits de la societat. El finançament ha de garantir també un suport a l’escola pública i ha d’incentivar la incorporació de nou professorat i l’escolarització de les noies.

Quin és doncs el paper que han d’assumir els governs dels estats en un sistema educatiu descentralitzat? Sens dubte, vetllar perquè es compleixin els objectius de l’EPT, fer una avaluació de l’educació tant a partir d’indicadors quantitatius com qualitatius i, sobretot, garantir un seguiment una millora continuada de les polítiques educatives.

Però no hem d’oblidar que la millora de l’educació al món també passa per la cooperació. Malauradament el compromís que els països donants van assumir a Dakar el 2000 està molt lluny d’acomplir-se. Alguns països donants desvien els pressupostos de cooperació educativa cap a l’ensenyament superior.

Cal valorar també com ha de ser aquesta cooperació educativa. Per damunt de tot, cal que sigui una cooperació transformadora que asseguri el desenvolupament de les persones per tal de construir noves societats basades en l’apoderament de la població civil i la participació. Cooperar en educació no vol dir imposar criteris o polítiques educatives, que sovint “funcionen” als països del nord, però que poden ser totalment inviables als països del sud. D’acord amb la Declaració de París, la cooperació serà eficaç si es tracta d’una ajuda coordinada basada en les prioritats estatals i locals.

Malgrat les constatacions d’aquest informe i d’altres que palesen les desigualtats en educació, direm, citant Koitxiro Matsuura, que “Davant la crisi econòmica, els governs actuen. Malauradament, davant la crisi dels sistemes educatius no s’actua, i les repercussions passen inadvertides, però no per això deixen de ser reals”.

No oblidem que l’educació és un dels fonaments per a l’eradicació de la pobresa, de la fam i per al creixement econòmic, així com el pilar bàsic per a la construcció de societats lliures i democràtiques en un marc de ciutadania global.

Margarita Serra

El Centre UNESCO de Catalunya sent una gran responsabilitat a l’hora de participar en el debat educatiu que ha de concloure en l’aprovació definitiva de la primera Llei d’educació de Catalunya de la democràcia actual. Es tracta d’una oportunitat única per consensuar uns mínims que asserenin l’esdevenir del sistema, garantint-ne l’estabilitat necessària per poder millorar sense trasbalsos.

La nostra posició se sosté sobre tres principis fonamentals que haurien de ser presents a la llei, tant en el seu esperit com en la seva lletra:

• Cal eixamplar l’abast del dret a l’educació envers l’educació no formal, perquè avui l’educació, al llarg de la vida, és més que escolarització.

En aquest sentit, la Llei d’educació de Catalunya pot ser una oportunitat, entre d’altres, per reconèixer i valorar positivament l’acció que es fa des dels moviments educatius de caràcter associatiu. L’escoltisme i l’esplai, des del voluntariat, fa dècades que fan contribucions al país amb una tradició i una riquesa excepcionals, que palesen un compromís públic amb l’educació dels infants.

Alhora, considerem que Catalunya és una societat que, com les altres societats europees, necessita disposar d’una àmplia xarxa de serveis educatius per al temps lliure dels infants que contribueixi a fer compatibles les dinàmiques familiars amb les responsabilitats laborals dels membres adults. Aquests serveis educatius han d’aplegar tot allò que en l’actualitat s’anomena serveis extraescolars o complementaris, i han de respondre a un alt grau d’exigència i de qualitat educativa.

• Cal entendre l’educació escolar com quelcom més que la instrucció centrada en els resultats acadèmics, perquè aprendre a conviure és la condició imprescindible per a la construcció d’una ciutadania

L’educació que es fa a l’escola s’ha de fonamentar en la idea que l’infant és una persona rica en potencialitats, un ésser capaç d’expressar-se amb mil llenguatges, ha de ser co-constructora de coneixement, d’identitat de cultura i de valors.

Per aquest motiu, una llei d’aquest abast i importància no pot tenir un esperit sancionador. Cal posar un èmfasi especial en aprendre a viure plegats, que assenyala “l’informe Delors” (DELORS, Jacques: Educació: hi ha un tresor amagat a dins, Centre Unesco de Catalunya 1996) com un dels aprenentatges fonamentals d’aquest segle.

• Cal garantir el valor públic de l’educació, perquè en una societat democràtica i de mercat és la millor manera de vetllar per la cohesió social i reduir les desigualtats.

Per aquest motiu, és important que la Llei d’educació de Catalunya vetlli per l’escola pública, i perquè els centres públics garanteixin l’oferta d’una educació de qualitat i d’èxit a tots els infants sense exclusió per motius d’ètnia, de gènere, de religió, territorials o de classe social.

Alhora, considerem que cal reconèixer el rol important que pot tenir l’escola privada, la qual també pot contribuir a donar resposta, si així ho vol, a necessitats educatives i socials, i per aquest motiu els poders públics n’han de garantir un finançament just, subjecte a supervisió i control públic.

El que queda clar, des del nostre punt de vista, és que és un error important que la Llei d’educació de Catalunya defineixi el sistema educatiu català com a “servei d’educació de Catalunya”, ja que aquesta definició no recull ni el valor públic de l’educació ni el rol vertebrador que l’escola pública ha de tenir en el conjunt del sistema.

Miquel Àngel Essomba