El garbell

Des de l’any 2000, la UNESCO commemora, cada 21 de març, en coincidència amb l’inici de la primavera (o amb l’inici de la tardor, per als països de l’hemisferi sud), el Dia Mundial de la Poesia. Per què? Sens dubte perquè la UNESCO vol recordar la funció pública i social de la poesia; perquè vol celebrar la seva capacitat de comunicació, la seva capacitat d’expressió cultural i la seva condició de torsimany que, a través de la llengua i de les paraules, interpreta, explica i dóna veu. I, sobretot, perquè vol animar-ne la creació, l’ús i el consum, en tots els àmbits socials, especialment als mitjans de comunicació, a les editorials i a les escoles.

La poesia permet expressar, de forma bella i sorprenent, el que difícilment sabríem dir i comunicar, com fan també, en altres àmbits artístics, el traç de les pintures, els volums de les escultures o les melodies musicals. La poesia ens ajuda, doncs, a fer visible el que és invisible. La poesia pot ser etèria com el vol fugaç d’una papallona i contundent com un cop de roc; tendra com un sospir i forta com un crit; amable i rebel. L’expressió poètica és com un llampec que il·lumina i com un tro que retruny. És alhora misteri i transparència. I és una paraula del passat, del present i del futur.

En el moment actual, en què nombroses amenaces i violències protagonitzen diàriament la vida de molts pobles i moltes persones, és especialment oportú afegir-nos a la proposta i al repte de la UNESCO, i aprofitar el valor de la poesia i la força del gest poètic per donar veu als qui no en tenen; per donar expressió a les llengües en perill; per proclamar l’exigència i la necessitat de tants drets

oblidats; per plorar les injustícies; per crear concòrdies; per pregar; per celebrar la festa; per expressar la rebel·lia; per proclamar els nostres ideals; per recordar i transmetre els valors i les tradicions; per recuperar i afirmar la identitat de tantes cultures sotmeses; per expressar l’amor; per dir el que som; per afirmar la nostra identitat; per confessar les nostres esperances; per construir, per a tothom i arreu, la tan difícil i desitjada pau.

La UNESCO ens anima, doncs, a recordar, cada 21 de març, la força i la bellesa de la poesia. A nosaltres ens pertoca de fer-ne ús, de promoure-la, de donar-la a conèixer. Avui, 21 de març, i cada dia.

Josep Anton

No té gaire sentit preguntar-nos si hi ha racisme a Catalunya, perquè la dissortada resposta és un sí contundent. A casa nostra tenim regidors municipals, de partits que es diuen democràtics, que criden a la revolta de la ciutadania contra l’obertura de mesquites en el seu veïnat. També tenim lleis vigents que discriminen els estrangers basant-se en criteris administratius vinculats a la nacionalitat. I no falten els brètols que es dediquen a esbatussar catalans (nous o vells, tant se val) pel color de la seva pell, o pels seus costums a l’hora de vestir.

El racisme és present en la nostra societat en les seves diverses expressions: social, institucional o violent. Els estudis al respecte (CIS, Serra, Calvo Buezas, SOS Racisme, Movimiento contra la Intolerancia) així ho deixen palès, i el més preocupant és que aquests estudis assenyalen que el racisme continua calant i creixent entre les generacions joves, la qual cosa contribueix a desanimar el més optimista. Si el comportament i les idees racistes nien entre els més petits, estarem perllongant el problema de la discriminació racial durant, almenys, dues generacions més.

No obstant això, seria injust quedar-nos amb aquesta anàlisi sense reconèixer que també existeix una consciència ciutadana (vull creure que no és minoritària) que té clar que cal combatre aquesta discriminació, i que aquesta consciència en ocasions es tradueix en iniciatives proactives amb la intenció de prevenir i/o plantar cara al racisme. Nombrosos ajuntaments disposen d’oficines contra la discriminació, dues ciutats catalanes formen part de la coalició europea de ciutats contra el racisme de la UNESCO. Entitats com la nostra, entre d’altres, ofereix programes educatius per educar infants i joves en el respecte als drets humans de totes les persones, com ara l’anomenat “Construint ponts, trencant fronteres”.

Tanmateix, seria un greu error considerar que la lluita contra el racisme és sectorial, o bé que cal restringir-la a temes relacionats amb la immigració o la diversitat ètnica i cultural. El racisme és una peça més d’un entramat d’actituds socials instal·lades en el fons de les representacions socials de les majories (majories?) dominants, juntament amb el sexisme, la xenofòbia, l’homofòbia i tots aquells altres valors contraris a la dignitat radical, el respecte absolut i els drets que tot ésser humà té pel simple fet de ser-ne.

Per tant, és en aquest context de complexitat multivariable que cal contextualitzar l’acció dels antiracistes. D’una banda, per crear complicitats amb la resta de moviments socials (per la igualtat entre homes i dones, contra la discriminació dels discapacitats, etc.) que treballen en una direcció de sentit únic. De l’altra, per atacar el problema de fons. El racisme és més aviat un altre epifenomen de l’etern i constituent llast de la humanitat: la dificultat inherent a les persones de posar-nos en el lloc de l’altre. El 21 de març, Dia Internacional contra la Discriminació Racial, ens recorda cada any una de les cares d’aquest problema.

Miquel Àngel Essomba

El 8 de març va ser establert Dia Internacional de la Dona per l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU), l’any 1952, per commemorar els esdeveniments protagonitzats per un grup de dones treballadores el 1908, les quals havien iniciat una vaga per demanar igualtat salarial entre homes i dones, descans dominical i reducció de la jornada laboral. Les vaguistes foren tancades, l’edifici va ser incendiat i 129 dones hi van perdre la vida. Des d’aleshores, aquesta data s’ha convertit en un memorial de l’inici de la reivindicació organitzada dels drets de les dones, de denúncia de les desigualtats que viuen moltes dones en l’àmbit laboral, social, polític, cultural, i també religiós, arreu del món, i en un recordatori del fet que les legítimes aspiracions de més de la meitat de la població encara xoquen contra murs d’incomprensió.

A Catalunya (i a l’Estat espanyol) tot i que hi ha hagut avenços i millores, ni són prou ni han transformat la realitat amb la diligència que caldria esperar. Només en l’àmbit laboral, les últimes dades palesen les dificultats de moltes dones per accedir al mercat de treball malgrat tenir la titulació o la formació específica de qualitat. Un cop dins del mercat laboral, hi ha com un sostre “de cristall” que frena o impedeix l’accés als llocs de responsabilitat i a l’àmbit de la presa de decisions. En termes generals, les dones ocupen vuit de cada deu llocs de treball a temps parcial, cobren un 30% menys que els homes per exercir les mateixes funcions; pateixen la precarietat laboral, atès que tan sols un percentatge minoritari gaudeix de la seguretat i l’estabilitat que ofereix un contracte fix. L’índex d’atur femení (10,5%) gairebé duplica el masculí (6,2%). També podríem parlar de la violència de gènere o de la triple jornada, però no desvelaríem res de nou.

Podem considerar que tota llei que penalitza la discriminació existent és un pas endavant en la consecució de la igualtat, però no serveix de gran cosa si no afavoreix un canvi profund de les mentalitats. I això no s’aconsegueix de la nit al dia. Aquesta és la raó per la qual és tan important escometre accions en l’àmbit educatiu, formar des de la infància en la igualtat de drets i oportunitats. És igualment fonamental incidir en el tracte que els mitjans de comunicació (informatius, publicitaris) i els productes de la indústria del lleure (pel·lícules, música, videojocs) dispensen a les dones, la seva situació, la seva problemàtica. Nombroses investigacions coincideixen a concloure que els mitjans concedeixen poc protagonisme informatiu a les dones i que segueixen oferint a la ciutadania una imatge estereotipada, que no respon a la realitat actual. A la publicitat i el lleure, les dones són presentades com un objecte. Crida l’atenció que, essent com som el 50% de la societat, no exigim de manera massiva un tracte respectuós i d’acord amb la nostra dignitat en tant que persones.

Però, independentment dels avenços en matèria de gènere que s’hagin assolit, no aconseguirem la plenitud de cap dret humà si no posem fi a totes les formes de discriminació, especialment les que es basen en motius de gènere. Per això l’educació en la igualtat, (insisteixo, no tan sols adreçada a les de les dones, sinó també als homes) la informació veraç i la justícia social permetran que ens desenvolupem com a persones lliures; lliures per sentir, pensar i actuar per nosaltres mateixos, sense el sotmetiment dels uns als altres. No podem ser indiferents davant la celebració del dia 8 de març, ja que és una crida al compromís, la denúncia, la reivindicació de la dignitat i la igualtat de drets de les dones arreu del món i, en definitiva, de totes les persones.

Margarita García O’Meany

No hi ha comentaris

Informar i educar són algunes de les funcions més evidents del missatge audiovisual, però la dimensió social també hi adquireix una especificitat notable. Aquest enfocament consisteix a aplicar la versatilitat, universalitat i immediatesa de l’audiovisual a la realitat global actual, caracteritzada per una desigualtat econòmica accentuada entre Nord i Sud, que demana l’acció immediata davant les urgències socials que els pobles reclamen; la reducció de la pobresa és una d’aquestes urgències.

A la societat de la informació formada per mitjans de comunicació plurals, lliures i independents, la creació audiovisual es perfila com l’instrument més eficaç en el desenvolupament eficient, equitatiu i sostenible dels pobles.

El contingut audiovisual no només redueix les limitacions que impliquen altres canals de comunicació, com la difusió restringida o les barreres lingüístiques, sinó que a més confereix al missatge més efectivitat i més impacte. En un entorn amb dificultats socials, econòmiques i polítiques, l’eficàcia i possibilitats de l’audiovisual per promoure el progrés i el canvi social són més que notables.

El primer camp en el qual cal promoure una projecció més important d’aquesta dimensió social de l’audiovisual és en el procés de producció, ja que la presència dels conglomerats comercials monopolitza el desenvolupament de continguts audiovisuals que atenguin interessos socials. Posteriorment, la distribució de continguts també troba serioses dificultats a posicionar-se en mercats internacionals que permetin la difusió d’aquests treballs.

Per facilitar els processos de producció i la distribució de continguts audiovisuals, la llibertat d’expressió dels pobles i el seu desenvolupament, la projecció de la dimensió social de l’audiovisual s’ha de convertir en l’objectiu que persegueixin tant la societat civil com les ONG i les televisions públiques. Aquesta és precisament l’essència de la Plataforma Audiovisual UNESCO, una iniciativa que acull produccions audiovisuals de caràcter social facilitant-ne l’exhibició. La finalitat és clara: atorgar autonomia als pobles en les seves formes de comunicació i d’expressió, donar suport a la construcció d’un missatge plural, tant per part dels emissors com dels receptors i permetre la creació d’una comunitat global en l’intercanvi de continguts audiovisuals de cara a assolir el progrés i el desenvolupament.

Rut Gómez Sobrino