El garbell

No té gaire sentit preguntar-nos si hi ha racisme a Catalunya, perquè la dissortada resposta és un sí contundent. A casa nostra tenim regidors municipals, de partits que es diuen democràtics, que criden a la revolta de la ciutadania contra l’obertura de mesquites en el seu veïnat. També tenim lleis vigents que discriminen els estrangers basant-se en criteris administratius vinculats a la nacionalitat. I no falten els brètols que es dediquen a esbatussar catalans (nous o vells, tant se val) pel color de la seva pell, o pels seus costums a l’hora de vestir.

El racisme és present en la nostra societat en les seves diverses expressions: social, institucional o violent. Els estudis al respecte (CIS, Serra, Calvo Buezas, SOS Racisme, Movimiento contra la Intolerancia) així ho deixen palès, i el més preocupant és que aquests estudis assenyalen que el racisme continua calant i creixent entre les generacions joves, la qual cosa contribueix a desanimar el més optimista. Si el comportament i les idees racistes nien entre els més petits, estarem perllongant el problema de la discriminació racial durant, almenys, dues generacions més.

No obstant això, seria injust quedar-nos amb aquesta anàlisi sense reconèixer que també existeix una consciència ciutadana (vull creure que no és minoritària) que té clar que cal combatre aquesta discriminació, i que aquesta consciència en ocasions es tradueix en iniciatives proactives amb la intenció de prevenir i/o plantar cara al racisme. Nombrosos ajuntaments disposen d’oficines contra la discriminació, dues ciutats catalanes formen part de la coalició europea de ciutats contra el racisme de la UNESCO. Entitats com la nostra, entre d’altres, ofereix programes educatius per educar infants i joves en el respecte als drets humans de totes les persones, com ara l’anomenat “Construint ponts, trencant fronteres”.

Tanmateix, seria un greu error considerar que la lluita contra el racisme és sectorial, o bé que cal restringir-la a temes relacionats amb la immigració o la diversitat ètnica i cultural. El racisme és una peça més d’un entramat d’actituds socials instal·lades en el fons de les representacions socials de les majories (majories?) dominants, juntament amb el sexisme, la xenofòbia, l’homofòbia i tots aquells altres valors contraris a la dignitat radical, el respecte absolut i els drets que tot ésser humà té pel simple fet de ser-ne.

Per tant, és en aquest context de complexitat multivariable que cal contextualitzar l’acció dels antiracistes. D’una banda, per crear complicitats amb la resta de moviments socials (per la igualtat entre homes i dones, contra la discriminació dels discapacitats, etc.) que treballen en una direcció de sentit únic. De l’altra, per atacar el problema de fons. El racisme és més aviat un altre epifenomen de l’etern i constituent llast de la humanitat: la dificultat inherent a les persones de posar-nos en el lloc de l’altre. El 21 de març, Dia Internacional contra la Discriminació Racial, ens recorda cada any una de les cares d’aquest problema.

Miquel Àngel Essomba