Arxiu per abril, 2009
La llibertat de premsa, un afer de vida o mort
Lasantha Wickeramatunge conduïa el seu cotxe el 8 de gener passat per Colombo, la capital del seu país, quan va ser tirotejat per uns desconeguts. Uns dies abans pronosticava la seva pròpia mort fent-ne responsable el govern de Sri Lanka. Lasantha, periodista del ‘Sunday Leader’, ha estat un dels 11 periodistes assassinats durant l’any 2009[1], segons dades del Comitè per a la Protecció dels Periodistes, CPJ, per exercir el seu dret i responsabilitat d’informar.
Coneixem la seva història perquè la UNESCO ha decidit concedir-li a títol pòstum el Premi Guillermo Cano de la Llibertat de Premsa, un guardó creat l’any 1997[2]. Però la major part dels professionals dels mitjans de comunicació que són assassinats o que reben amenaces per exercir la seva professió són autèntics desconeguts per a l’opinió pública. Els seus casos resten en l’anonimat i en l’oblit després de ser notícia i, en moltes ocasions, ni tant sols no arriben a aparèixer als titulars. Els responsables d’aquests assassinats tenen cura d’amagar la mesquinesa del seu crim disfressant-lo d’accident o posant en qüestió la dignitat d’aquests professionals sembrant el dubte sobre la seva vida privada.
No podem oblidar que al costat dels periodistes assassinats hi ha els qui són amenaçats o extorquits, els que han desaparegut -30 des de l’any 1982, o han estat empresonats -125 fins a finals del 2008, segons xifres del CPJ. Això és el que va passar amb la periodista mexicana Lydia Cacho Ribeiro, premi Guillermo Cano de la UNESCO el 2008. Lydia va ser torturada i empresonada per posar al descobert la implicació d’empresaris, polítics i narcotraficants en una xarxa de prostitució i pornografia infantil. L’acorralament i la privació de llibertat van anar acompanyats, a més, d’una campanya de difamació mediàtica que va arribar fins al Tribunal Suprem, una institució que va donar l’esquena a la periodista.
“Els membres del jurat van quedar impressionats pel coratge que va demostrar Lydia Cacho Ribeiro, ja que continua denunciant la corrupció política, el crim organitzat i la violència, davant les amenaces de mort, atacs contra la seva vida i baralles legals”, van ser les paraules del sudafricà Joe Thloloe, president del jurat, format per 14 periodistes professionals i editors internacionals.
El Premi Guillermo Cano, instaurat en commemoració de l’editor colombià Guillermo Cano, assassinat el 1987 per haver denunciat les activitats de poderosos narcotraficants, és producte del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa que la UNESCO va determinar des de l’any 1991 pel 3 de maig, coincidint amb l’aprovació de la Declaració de Windhoek per al Foment d’una Premsa Africana Independent i Pluralista.
Aquest dia, que no celebra només la comunitat periodística sinó que és extensible a la resta de la societat civil, ens ajuda a recordar que la llibertat de premsa no només afecta l’exercici legítim dels mitjans de comunicació, sinó també altres llibertats com ara la llibertat d’expressió. També ens empeny a reflexionar sobre tots aquells periodistes que viuen sota amenaça la seva professió i que arriben a donar la seva vida per informar.
De fet, en el document de la Declaració del Dia de la Llibertat de Premsa es reflecteix que “una premsa lliure, pluralista i independent és un component essencial en qualsevol societat democràtica”.
L’any passat Lidia Cacho va titular el seu discurs d’agraïment en el lliurament del Premi Guillermo Cano ‘Llibertat d’expressió, accés a la informació i autonomia dels individus’ i va confessar que “quan vaig ser torturada per publicar la història sobre la xarxa de pederastes al meu país, em vaig preguntar: haig de continuar practicant el periodisme en un país controlat por 300 milionaris? Hi ha alguna esperança de justícia en un país on 9 de cada 10 crims mai no es resolen? Va merèixer la pena arriscar la meva vida pels meus principis? Sens dubte, la resposta va ser: sí”.
Enguany, la celebració del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa tindrà un sabor molt més amarg i estarà carregada d’un major pessimisme. Quan es lliuri el Premi Guillermo Cano, el seu dipositari, Lasantha Wickeramatunge, tirotejat quan conduïa el seu cotxe, no tindrà l’oportunitat de fer aquestes reflexions sobre la transcendència de la seva feina. Aquesta tasca és ara responsabilitat de la comunitat internacional i de la societat civil.
Rut Gómez Sobrino
[1] Segons xifres del Comitè per a la Protecció de Periodistes. Aquesta entitat assegura que entre 1992 i 2009, 734 professionals de la comunicació han estat assassinats. Consultar el web: http://www.cpj.org
[2] Des de llavors ha estat atorgat a professionals de Mèxis, Rússia, Líban, Xina, Cuba, Israel, Zimbabwe, Myanmar, Síria i Nigèria.
Reptes de la biodiversitat
A partir de diferents perspectives i experiències, les persones que han participat en la taula rodona sobre biodiversitat del congrés “Cohesió i pau a través del diàleg” han posat de relleu la necessitat de revisar la tendència hegemònica i antropocèntrica de la gestió de la biodiversitat.
Gita Kavarana, ha explicat el cas de la gestió de l’aigua a l’Índia, on malgrat que es podria tenir prou aigua per abastar tota la població, el subministrament a arreu del país és difícil. El principal problema ha estat la destrucció dels sistemes tradicionals de recollida, emmagatzematge, distribució i manteniment de l’aigua, tot seguint un sistema similar al de la metròpoli, basat en grans preses i canalitzacions. Com a resultat, la provisió d’aquest recurs bàsic es dóna de forma ineficient i ineficaç, perquè és econòmicament molt costós i no s’ajusta a les possibilitats de moltes regions. Però, a més, l’homogeneïtzació i la centralització de la gestió de l’aigua ha significat que les comunitats han deixat de ser responsables d’un element bàsic per a la seva vida quotidiana.
És per aquest motiu que, davant d’aquest escenari, diverses organitzacions com la que representa la ponent, reivindiquen el reconeixement dels diferents mètodes adaptats a cada context i desenvolupats pels actors locals, en funció de la seva experiència, coneixement i tecnologia en la gestió racional i sostenible de l’aigua. Per això, cal sensibilitzar la població (de nou) sobre el valor d’aquest recurs alhora que enfortir el treball de les comunitats i la seva tecnologia.
Joandomènec Ros ha fet una anàlisi des del punt de vista de la biologia: ha subratllat que la pèrdua d’un centenar d’espècies diàries, majoritàriament a causa de la desforestació, té un impacte desmesurat i irremeiable tant directa com indirectament sobre el conjunt de l’ecosistema. A cada territori hi viuen un conjunt d’espècies (important en nombre i en diversitat) i entre elles mantenen un lligam vital. Particularment, les conegudes espècies clau (com per exemple, el llop), pel fet de tenir associat tot un sistema d’organismes, representen un indicador de la salut de tot l’ecosistema. És per això que la protecció d’aquestes espècies clau té un efecte multiplicador.
Tot i que l’escenari és molt preocupant, les causes són properes i, per tant, també ho són les solucions. La sobreexplotació és el principal origen de la pèrdua de biodiversitat i són imprescindibles accions per reconduir aquesta pràctica feroç. Cal partir del principi que els éssers humans no són aliens a allò que passa al seu entorn i que tot organisme té un paper ecològic fonamental. La supervivència de l’ésser humà depèn del respecte envers aquest entorn.
Natarajan Ishwaran ha introduït a la taula rodona la perspectiva de la UNESCO, tot recordant que la Convenció sobre la Biodiversitat de les Nacions Unides té per objectius la conservació de la diversitat, l’ús sostenible dels seus elements i també la distribució justa i equitativa dels beneficis de l’ús dels recursos biològics.
Per aconseguir aquests objectius, el ponent destaca la importància d’introduir el diàleg en el debat de la biodiversitat. La gestió de l’ecosistema s’ha de basar en una perspectiva territorial i ha de posar en equilibri les demandes de conservació i les de desenvolupament. En el context local, cal una interacció entre teoria i pràctica, per la qual s’estableixi un diàleg interdisciplinari que inclogui necessàriament l’experiència de la població que hi viu. A manera de laboratori d’aprenentatge, a les reserves de la biosfera es potencia la recerca participativa i el desenvolupament sostenible.
En conclusió, des de les tres aproximacions, els reptes de la biodiversitat han partit del reconeixement d’interdependència de tots els elements del sistema i la promoció de formes sostenibles i territorialitzades d’interacció, en què la tecnologia i els coneixements locals tradicionals són instruments de conservació i desenvolupament al servei del benestar per a tothom.
Sílvia Puente
Reptes de la diversitat lingüística
La diversitat lingüística i els seus reptes ha estat un dels temes abordats al Congrés “Cohesió i pau a través del diàleg”. Les tres intervencions d’aquesta taula han partit d’una mateixa premissa: les llengües són més que un vehicle de comunicació i representen una mirada sobre la realitat, lligada a un entorn i a una història col·lectiva. Per això, llengua i identitat van de la mà. Contraris a la tendència d’homogeneïtzació d’algunes llengües dominants, es reivindica la valorització, protecció, i revitalització de totes i cadascuna de les llengües.
Colette Grinevald, des de la lingüística, ha aportat elements que defineixen un escenari desolador: el 4% de la població parla el 96% de les llengües del món; es calcula que estan en perill el 50% de les llengües d’Àfrica i Àsia, i el 90% d’Amèrica i Austràlia. Aquests càlculs es fan d’acord amb un conjunt de criteris, que la mateixa UNESCO reconeix, (el nombre absolut de persones que parlen la llengua, la posició relativa dels parlants o la seva edat , entre altres).
S’observa que la desaparició de les llengües s’esdevé per raó de diferents situacions com ara la desaparició d’una població -per la destrucció del seu entorn vital per raó de la desforestació o d’una catàstrofe natural, per exemple-, la discriminació institucional o el mateix “suïcidi lingüístic”. Així, sovint la tasca de revitalització lingüística forma part de la construcció de la pau i hi contribueix.
En la radiografia de la situació de les llengües al món s’observa que l’Àfrica és el continent on conviuen més llengües, on cal el reconeixement i la formació, mentre que a Amèrica és necessari encara un treball molt important de documentació; en el cas d’Europa la reivindicació té un caràcter polític, per l’ús de la llengua.
Fèlix Martí ha partit de la constatació d’alguns elements esperançadors: la llengua és considerada patrimoni immaterial de la humanitat; la diagnosi sobre la situació preocupant de les llengües és compartida per la comunitat d’experts; es veu la necessitat de polítiques lingüístiques que fomentin el multilingüisme; i es valoren els processos de revitalització lingüística per reconduir la tendència homogeneïtzadora.
En aquest marc, els reptes de la diversitat lingüística abracen diferents àmbits; a escala teòrica, la reflexió acadèmica ha de contribuir a trencar la jerarquització lingüística; en l’àmbit social, cal popularitzar el multilingüisme i, alhora, fer créixer les entitats que treballen en aquest camp; a escala institucional, es fa necessari dotar-se d’eines d’avaluació i difusió, i especialment d’instruments normatius internacionals.
En el cas de Catalunya, el foment de la diversitat lingüística passa per la consolidació del català com a primera llengua; es proposa que el país sigui una referència a favor de la diversitat lingüística a escala internacional.
Olabiyi Babalola Joseph Yai ha reivindicat el multilingüisme com a norma. La llengua forma part de la vida i totes les llengües formen part d’un tot. Per aquesta raó, anar al fons de la protecció i promoció de la llengua és la millor garantia de respecte a la diversitat i contribueix a donar un rostre més humà a la mundialització. Una veritable política lingüística ha de reflectir la diversitat i la riquesa de llengües, fugint de la jerarquització entre elles i de la tendència a identificar un Estat amb un llengua, des d’una perspectiva de juxtaposició i no pas de disjunció. De fet, pel seu caràcter transètnic, les llengües són eines que poden contribuir a la prevenció de conflictes.
Segons el ponent, la UNESCO ha fet una tasca important en matèria de llengua, sobretot pel que fa a la tecnificació. Ara cal reorientar-la cap a un treball centrat en els multiespais i les llengües minoritàries. Per això fa falta que la comunitat internacional tingui noves orientacions polítiques, es conscienciï del rol de la llengua, i n’actualitzi el coneixement a partir de bones pràctiques. Aquesta serà una de les recomanacions que es presentarà a la conferència internacional encaminada a potenciar la política lingüística en el pla d’acció de la UNESCO.
Sílvia Puente
Reptes de la diversitat religiosa
La taula rodona sobre els reptes de la diversitat religiosa que ha tingut lloc en el marc del Congrés “Cohesió i pau a través del diàleg” s’ha caracteritzat per la complementarietat de les aportacions i la riquesa de les intervencions.
Des de la ciència de les religions, Jean-François Mayer parteix de l’observació dels espais de culte dels aeroports que presenta com a metàfora de la convivència des de la tolerància. Tanmateix, aquesta situació no es dóna a l’exterior, on la presència física d’espais de culte a vegades no és ben acceptada, perquè dóna visibilitat a la diversitat religiosa i per la seva perdurabilitat. Ara bé, cal anar recordant que les societats democràtiques, en reconèixer el principi de llibertat religiosa, no només defensen la diversitat d’opcions, sinó també la possibilitat de canviar i adherir-se a una altra tradició i de fer-ne proselitisme.
En qualsevol cas, Jean-François Mayer reclama un millor coneixement de les religions i subratlla que per viure en un mateix espai, des de la tolerància, cal que, a través del diàleg, es trobin els valors comuns que porten a una gestió raonable de l’abordatge dels aspectes ètics d’interès general.
Des del la mística, Xavier Melloni recorda que sempre ha existit la ierodiveristat, o les diferents maneres d’aproximar-se el misteri de l’existència, i que aquesta ierodiversitat que forma part de la identitat religiosa, parteix de la necessitat de pertànyer o formar part d’una col·lectivitat que conserva records del passat i intuïcions del futur.
Xavier Melloni remarca que la vocació de la religió és desposseir d’allò que ha estat donat per la mateixa identitat per encaminar-se cap a la transcendència, i això és possible a través del diàleg, que esdevé exigència espiritual. El diàleg parteix de la profunda coneixença d’un mateix i de la pròpia religió/tradició per, a través de la interacció amb l’altre, retornar al més profund de la tradició, que finalment camina cap al tot compartit, la gran tradició de la humanitat.
Pel que fa a propostes concretes i en el context català, a partir de l’experiència d’AUDIR, Xavier Melloni aposta perquè aquesta associació segueixi liderant, oferint eines per al diàleg i coordinant la formació del diàleg religiós al país. El somni, compartit, és l’existència d’un centre d’estudis i de culte interreligiós a Catalunya.
En darrer lloc, des de la filosofia i el dret, Doudou Diène parteix de la tensió unitat-diversitat des de la metàfora de l’arbre: les arrels són l’universal i l’intangible mentre que les branques, diverses i dinàmiques, donen singularitat a l’arbre; tot plegat s’uneix en el tronc, la societat, la vida conjunta. En el cor, al centre del debat ètic, hi ha els valors. Doudou Diène posa de relleu el gran pes de la tradició històrica i ideològica, palesat en l’expansió de l’imperialisme i el desenvolupament de les ciències que imposen bases de jeràrquiques i relacions de poder, (posa l’exemple de la teoria de l’evolució de les espècies), per les quals es justifica que els valors dels uns siguin superiors als dels altres. En aquest sentit, afirma que el procés d’esclavitud i de colonització és un clar refús a la diversitat, sustentat en quatre personatges, els quatre “m”: militar, mossèn, mercader, memorialista. Aquest darrer és possiblement el més perillós, perquè mata la memòria i imposa una història, transformant la imatge col·lectiva/nacional.
La forma com es tracta el fet de la immigració és un altre aspecte en el qual s’observa aquesta mirada dominadora. Segons Doudou Diène cal criticar la política assimilacionista europea, perquè despulla la persona immigrant a l’entrada al país i no la reconeix com a portadora d’humanitat. Amb tot, reivindica la necessitat del diàleg, davant el discurs dominant de xoc de civilitzacions. Només a través del diàleg, i arribant al fons dels valors, es pot afrontar la vida en conjunt.
Així doncs, els tres ponents posen sobre la taula l’interès del coneixement recíproc, que significa en primera instància, aprofundir en la pròpia identitat religiosa – ja no determinada pel territori- i alhora la necessitat de diàleg -al qual les religions poden aportar eines-, per identificar allò que ens és comú, que facilita la vida en conjunt i la convergència en allò que és essencial: la humanitat.
Sílvia Puente
Congrés Cohesió i pau a través del diàleg, algunes idees de síntesi
Els dies 23 i 24 de març ha tingut lloc el Congrés “Cohesió i pau a través del diàleg”, en el marc de la commemoració del 25è. aniversari del Centre UNESCO de Catalunya. L’objectiu ha estat contribuir a l’anàlisi de la situació actual i proposar recomanacions des de la gestió de la diversitat. Per aquest propòsit, es va convidar experts i expertes nacionals, internacionals i dels organismes de les Nacions Unides, en els àmbits de la biodiversitat, la diversitat cultural, religiosa i lingüística.
El Congrés s’iniciava reconeixent l’oportunitat actual davant el fracàs patent d’un dogma econòmic i cultural que ha dominat arreu. El nou abordatge passa per la revalorització de la diversitat i, en aquest sentit, la UNESCO hi té un paper molt rellevant.
En relació amb els reptes de la biodiversitat, s’ha emfatitzat el principi d’interdependència entre tots els elements de l’ecosistema, com a requisit per a la vida. Més enllà de conservar una espècie concreta, cal una perspectiva holística, que també tingui present l’ús sostenible i el benefici just per a tots els membres de l’ecosistema.
És imprescindible partir d’experiències concretes, que tinguin en compte les formes tradicionals d’entendre i interactuar amb el territori, basades en el diàleg. La ciència i la tecnologia han de ser instruments al servei d’aquest aprenentatge col·lectiu.
També la taula sobre els reptes de la diversitat cultural ha posat de rellevància la importància de la participació i vivència ciutadana. Tot i que l’actuació de les administracions és bàsica -per exemple en la protecció de les manifestacions culturals, resulta insuficient. Cal reconèixer l’activitat de societat civil i l’experiència de la base social que quotidianament afronta la diversitat de forma creativa i efectiva.
Tot i el risc de donar valor d’universal a allò propi de l’anomenat món modern, cal establir un conjunt de valors col·lectius compartits, des del respecte de la diversitat i d’una aproximació capaç de sortir de la pròpia mirada.
Pel que fa als reptes de la diversitat religiosa, s’ha destacat l’interès, en primer lloc, de promoure el coneixement recíproc, la qual cosa significa aprofundir en la identitat religiosa, en el camí cap al transcendent, i alhora evidenciar els valors comuns al voltant de la dignitat humana.
El diàleg interreligiós és un constant viatge amb diferents escales: el coneixement profund d’un mateix, la interacció amb l’altre -que és igualment reconegut- i una tornada a un punt que ja no és el mateix, perquè el diàleg l’ha transformat.
Quant als reptes de la diversitat lingüística, s’ha posat l’accent en la riquesa que aquesta pluralitat significa, en la manera d’entendre el món, la forma de representar una identitat i la possibilitat de construir la pau. Aquest valor i potencial donen la idea del drama que representa la pèrdua diària de llengües.
Perquè el multilingüisme no sigui l’excepció, es fa necessari protegir i revitalitzar totes les llengües. Malgrat el consens en el món acadèmic i la societat civil, encara cal un esforç institucional per crear eines legals i polítiques concretes, i es demana que la UNESCO entomi amb força la protecció i promoció de la diversitat lingüística, aportant instruments efectius.
En conclusió, al llarg del Congrés s’ha deixat palès que davant l’hegemonia cal reivindicar el valor del pluralisme i la innovació social. S’ha de fugir de discursos homogenïtzadors i lluitar contra el pensament únic. Es reconeix el pluralisme des d’un de punt de vista ètic -igualtat dels éssers humans- i també des d’una perspectiva estratègica -progrés pel contacte de diferents visions del món. Només en el reconeixement de la diversitat igualitària és possible construir col·lectivament formes de viure justes i sostenibles.
El Congrés ha assolit els objectius previstos; han estat moltes i molt suggerents les idees aportades durant les dues jornades, que al llarg de les següents setmanes, a través d’aquest mateix bloc, s’exposaran de forma més detallada per a cadascun dels àmbits tractats al Congrés.
Sílvia Puente