Arxiu per maig, 2009
La Terra, llar de tothom
Del 10 al 14 de maig Mont-real ha acollit el 5è Congrés Mundial d’Educació Ambiental, centrat en la idea: La Terra llar de tothom. Hi han assistit més de 2000 persones, la majoria del món acadèmic, però també va comptar amb la presència de col·lectius, empreses i ONG, com el Centre UNESCO de Catalunya, i alguns representants de les administracions locals i nacionals. El Congrés tenia una clara voluntat social i política, la qual cosa es va posar de manifest a la conferència inaugural -massa apocalíptica a parer meu- de Stephen Lewis, com també en les dues conferències magistrals del primer dia. A partir d’aquí, un programa de més de cent actes diaris, molts del quals simultanis, en jornades de gairebé dotze hores de durada.
De les múltiples activitats a les quals vaig assistir, n’hi va haver tres que em van sorprendre i interessar especialment. I les tres tenien denominadors comuns: tractaven de projectes i experiències portades a terme a països d’Amèrica Llatina (Mèxic i Bolivia), presentades i realitzades majoritàriament per dones i que han estat encarregades o que han rebut el suport d’organismes oficials, universitats o administracions governamentals. La primera de les propostes era un joc per fer la diagnosi de l’estat dels recursos hídrics en comunitats rurals mexicanes, a partir de les aportacions de tota la comunitat, realitzat amb rigor però també amb tocs d’humor, que crec que pot ser una eina interessant arreu, si s’adapta a les diferents necessitats. La segona va ser una ponència on s’explicava un projecte de gran abast, consistent en la construcció i instal·lació de 500.000 estufes, més eficients energèticament i més saludables que les utilitzades tradicionalment a les zones rurals que, després d’una prova pilot, s’està aplicant a sis estats mexicans en el marc del Programa Estratégico del Cambio Climático mexicà. Aquest projecte propiciava la participació de les famílies en tot el procés: construcció, instal·lació i reparació de les estufes. Els beneficis obtinguts amb aquest projecte són múltiples: reducció de l’impacte ambiental per raó de la disminució en el consum de llenya, menor risc de contraure malalties respiratòries, disminució del risc d’accidents per incendis, millora dels ingressos rurals com a conseqüència de la disminució dels costos de recol·lecció o compra de llenya…Tota una lliçó d’actuació integral i integradora. Finalment, la tercera proposta era un taller sobre una experiència en l’àmbit escolar encaminada a involucrar els joves i les seves famílies en la reducció de deixalles i en la seva gestió, portat a terme a diverses ciutats bolivianes. En aquest taller, el més interessant va ser, al meu entendre, el debat final, on es va discutir sobre les diferents concepcions del concepte deixalla, depenent dels diferents models de societat.
En tots tres casos, malgrat les diferències quant a la temàtica i l’abast de cadascun dels projectes, l’aparent senzillesa del plantejament o dels recursos utilitzats, quedaven més que suplerts per l’enginy i eficàcia amb què s’havien concebut i posat en pràctica. I, sobretot, pels resultats positius que se n’havien obtingut. Potser, el fet de viure en llocs on encara no s’ha assolit el grau de desenvolupament no sostenible dels països del nord, i on l’entorn natural és més proper i els recursos econòmics i tecnològics més escassos, propiciï a una aproximació a l’educació ambiental i la seva aplicació pràctica més optimista, més natural i amb més humor. Llàstima que aquestes experiències, com segurament altres d’arreu, no travessin les fronteres regionals i culturals en les quals s’han desenvolupat. De fet, l’assistència de persones no llatinoamericanes a aquestes presentacions era pràcticament nul·la. Les raons poden anar des de la dificultat lingüística (no hi havia traducció) fins a l’excés de propostes simultànies. I això em fa pensar que, potser, el Congrés no ha assolit el grau d’interculturalitat, intersectorialitat i diàleg que pretenia.
Ángeles Rojo
No hi ha comentaris21 de maig: Dia Mundial de la Diversitat Cultural per al Diàleg i el Desenvolupament
La protecció i la promoció de la diversitat cultural planteja reptes. A casa nostra, la diversitat cultural, que sovint es viu lligada a les migracions, no sempre és percebuda en la seva dimensió de riquesa patrimonial i com a element de cohesió col·lectiva; a més, aquesta percepció s’estén a altres minories culturals relegades històricament. En alguns àmbits aquesta diversitat provoca reaccions d’inseguretat, temor, rebuig i negació d’aquell que és diferent. Aquests comportaments permeten que a voltes arreli la xenofòbia i el racisme.
Per evitar aquestes actituds cal transmetre el valor positiu dels trets grupals característics d’aquells que han creuat fronteres arran d’una cruenta diàspora, acceptant que allò que els fa visibles, la seva diversitat, els dóna sentit de pertinença i raó de ser com a comunitat. Cal evitar el desconeixement que ens aboca als estereotips, als prejudicis i al menyspreu, que ens parapeta i fa que legitimem les desigualtats socials a partir de la diversitat cultural.
Per tant, es tracta en primer lloc de reconèixer la realitat del que ara som: una societat multicultural. No hi ha cultures millors ni pitjors, sinó diferents les unes de les altres. De la no oportunitat de conèixer-les en neix la discriminació. Si acceptem que no hi ha jerarquies entre elles, estarem postulant el principi ètic que considera totes les cultures igualment dignes i mereixedores de respecte. L’objectiu a llarg termini és intentar moderar un inevitable etnocentrisme que porta a interpretar les pràctiques culturals alienes a partir dels criteris culturals d’aquell que s’autoproclama intèrpret legitimat.
Segons la Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural proclamada per la UNESCO el 2001, els drets culturals són universals, indissociables i interdependents i amplien les possibilitats d’elecció de totes les persones: això els converteix en font de desenvolupament. Consegüentment, la diversitat cultural també és una font de desenvolupament, però no pas restringit al creixement econòmic, sinó entès com un conjunt d’opcions, oportunitats i accés a una existència afectiva i moral satisfactòria. Se’n desprèn que la diversitat cultural és també un concepte ètic. Del fet de comprendre les diferències de cada persona i cada grup en situació d’igualtat, malgrat no compartir-ne les pràctiques, en neix la solidaritat imprescindible per al desenvolupament.
La Declaració, insisteix en què les polítiques que afavoreixen la inclusió i la participació ciutadana són mecanismes per garantir la cohesió social, l’enfortiment de la societat civil i la pau.
Tenint present aquests elements, hauríem de promoure i reforçar accions formatives que recullin aquest polifacètic context social, sent equitatius en la transmissió dels missatges culturals impartits. Som a la fase de crear l’estructura per a l’exercici d’una nova ciutadania intercultural, i dinàmica, que atengui al creixement de cadascú a partir de les seves particularitats i que alhora reconegui la inclusió de tots en el seu desenvolupament, garantint l’accés i el gaudi dels drets de manera plural per a totes les diferents col·lectivitats. Per això és fonamental el diàleg entre persones de grups culturals diversos. El desenvolupament d’aquests processos fa sorgir espais on els individus esdevenen subjectes de la seva pròpia història, la qual ordida entre altri, proporciona el coneixement de la realitat identitària múltiple. La diversitat cultural, la interculturalitat, fomentada en l’educació, és un mecanisme d’estímul i inclusió i de transformació dels pobles.
La celebració del Dia de la Diversitat Cultural promoguda per la UNESCO és una oportunitat per: reconèixer la múltiple diversitat ètnica i sociocultural; defensar la urgència d’integrar els principis de la diversitat cultural i del pluralisme en el conjunt de les polítiques; identificar i buscar un espai social cohesionat, equitatiu, i en desenvolupament; plantejar un concepte de ciutadania intercultural que superi la idea d’un sol tipus de ciutadà “culturalment homologat”, únic objecte de drets i subjecte de deures. Com deia Valentí Almirall fa més de cent anys, la base de la nació és el pacte… pacte per a projectes de futur, on tothom tingui futur, la nota d’actualitat rau en assumir la diversitat dialogant com a estratègia de futur.
Margarita García O’Meany
Els reptes de la diversitat cultural
Com no podia ser d’altra manera, la diversitat cultural ha estat objecte d’anàlisi d’una de les taules rodones del Congrés “Cohesió i pau a través del diàleg”, organitzat per Unescocat amb motiu del seu 25è aniversari. Els ponents d’aquesta taula han remarcat el valor de la diversitat cultural i la necessitat de promocionar-la en el marc de la cohesió social.
Kalpana Das, directora de l’Institut Intercultural de Mont-real, ha emfatitzat que la interculturalitat no només implica ser sensible a les diferències, sinó també deixar-se transformar per aquestes diferències. Així, la diversitat cultural, lluny de ser considerada un problema social que exigeix un desplegament normatiu i institucional, és una realitat quotidiana que ofereix un recurs per al coneixement i l’acció. Das critica la visió institucionalitzada de la diversitat cultural i proposa abordar-la, sobre la base del diàleg, des del pluralisme cultural que es viu en l’espai de vida social, com un aprenentatge quotidià i transformador.
Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural, ha partit de la definició de cultura com a manera de comprendre el món i incidir-hi des de la pròpia sensibilitat estètica i en interacció amb d’altres. La interpretació simbòlica de la pràctica quotidiana es fa des de diferents registres -fins ara definits territorialment-, que configuren identitats col·lectives culturals. Tanmateix, en la societat globalitzada les cultures estan permanentment en contacte i en aquesta relació pot donar-se o bé una tendència a l’homogeneïtzació o, al contrari, un enriquiment a partir de préstecs culturals que estimulen la creativitat i la innovació. Per raó de la dimensió moral de la cultura, cal establir allò que és inqüestionable per a totes elles, l’universal. Des del seu punt de vista, el repte per a Catalunya és compartir un projecte de futur comú.
Paul de Guchteneire, cap de la Secció de Migracions de la UNESCO, ha recordat que el novembre de 2001 la UNESCO va aprovar la Declaració Universal de la Diversitat Cultural en la qual es definia la diversitat cultural com un recurs d’intercanvi, d’innovació i creativitat, i com a principi tan necessari per a l’ésser humà com la biodiversitat ho és per a la natura. El fet migratori aporta aquesta pluralitat i el repte de les societats plurals és posar en pràctica aquest principi. Des d’aquest punt de vista, la promoció de la tolerància i el pluralisme és essencial en la definició d’un conjunt de valors compartits. Les polítiques han de reconèixer la diversitat cultural en el camí cap a la cohesió social.
Per tant, les tres intervencions han remarcat el fonament social de la cultura, com a forma d’entendre el món i de relacionar-s’hi. La pluralitat de formes de veure i interactuar en aquesta realitat és un actiu en la societat, el diàleg sobre els elements compartits i com a font d’aprenentatge, és una condició imprescindible per viure junts.
Sílvia Puente
No hi ha comentarisLa coordinació de les ONG i els organismes multilaterals en el marc de la crisi internacional
La relació entre ONG i els organismes multilaterals en la cooperació internacional ha estat una tendència creixent els darrers anys. Precisament la naturalesa oposada d’ambdues entitats -unes representen la societat civil i són no governamentals per definició i les altres identifiquen a governs i estan finançades per aquests governs- les obliga a treballar plegades pels mateixos fins.
Pel que fa a la UNESCO, des dels seus inicis, la institució ha reconegut la tasca i el paper de les organitzacions no governamentals i fundacions en la cooperació internacional. De fet, al llarg de les últimes dècades, la UNESCO ha desenvolupat un consistent marc de relacions amb diverses entitats del tercer sector, la qual cosa ha facilitat el treball amb la societat civil i la disseminació dels objectius i ideals de la Institució.
Aquest va ser el tema principal que va ocupar els debats de l’última trobada de la UNESCO amb les ONG que va tenir lloc a París, a finals d’abril, a la qual es van donar cita gairebé 90 ONG, que treballen en àmbits com el medi ambient, els drets humans o el desenvolupament social; també hi va ser present el Centre UNESCO de Catalunya.
Actualment, la UNESCO té relacions oficials amb 319 ONG internacionals[1] i amb 26 fundacions i organitzacions similars[2], entre elles el Centre UNESCO de Catalunya, amb les quals implementa estratègies i activitats internacionals, regionals i nacionals.
Les relacions entre la UNESCO i aquestes organitzacions no governamentals són bàsicament morals i intel·lectuals, tot i que poden implicar acords econòmics establerts a través de diferents modalitats contractuals.
La gestió del projecte Plataforma Audiovisual de la UNESCO, que assumeix el Centre UNESCO de Catalunya i l’Associació UNESCO d’Igualada, se situa en aquest marc de relacions, en el qual les ONG actuen com a òrgan assessor i gestor d’iniciatives concretes. Tal com va explicar Marcio Barbosa, sotsdirector de la UNESCO, “les ONG alerten, mobilitzen, però també ens poden assessorar sobre la presa de decisions respecte de polítiques determinades i en les actuacions de les organitzacions internacionals”.
En aquest procés, Barbosa va presentar dues propostes principals: crear una plataforma en la qual es puguin identificar oportunitats i que sigui un espai de cooperació i diàleg entre les ONG i la Secretaria de la UNESCO i fomentar el desenvolupament d’un fòrum de socis que, com el Fòrum de la Joventut, sigui objecte de presentació en sessió plenària. “A partir dels treballs que estem fent en aquesta reunió, hem d’establir una sèrie de plantejaments i de directrius que podem anar desenvolupant des d’avui i que poden manifestar la capacitat de mobilització de les ONG i demostrar que per elles mateixes poden desenvolupar una funció elemental en la tasca de la UNESCO”, va al·legar Barbosa.
El treball de col·laboració de les ONG és especialment rellevant en el moment actual de crisi econòmica, financera, ambiental, moral i fins i tot d’idees, ja que, malgrat que no ha estat provocada per les societats més desfavorides són aquestes societats les que en patiran les conseqüències i és en aquest entorn que treballen les ONG.
De fet, les Nacions Unides han elaborat recentment una llista de nou mesures per frenar els efectes de la crisi internacional als països en via de desenvolupament, com ara garantir la seguretat alimentària i construir programes d’alimentació, afavorir el finançament de programes relatius a l’economia ecològica, desenvolupar un paquet global per impulsar l’ocupació o establir un marc de protecció que garanteixi els serveis bàsics de la societat civil. Sens dubte, una de les mesures més rellevants d’aquest paquet és la de crear un sistema de supervisió financera i d’alerta ràpida per fer el monitoratge dels avenços de la cooperació al desenvolupament i dels treballs de la comunitat internacional.
Com va recordar András Lakatos, president del Comitè d’ONG al Consell Executiu de la UNESCO, una de les situacions més difícils ha tingut lloc a Sudan. Segons l’OCHA, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació de l’Ajuda Humanitària, la sortida de les ONG del país ha deixat un milió de persones sense aliment i sense atenció sanitària, la qual cosa palesa que la tasca de les ONG s’ha de desenvolupar sobre el terreny.
La crisi actual és de caràcter múltiple: Per això, la idea coincident dels presents a la trobada d’ONG a la UNESCO és que el món actual necessita una resposta col·lectiva per fer-hi front.
Rut Gómez Sobrino
[1]Entre elles, Amnistia Internacional o la Comissió Internacional de Juristes. Per consultar-ne la llista completa, podeu visitar el link: http://erc.unesco.org/ong/en/directory/ListeONG.asp
[2] Vegeu http://erc.unesco.org/publications/listeFondations2.pdf
2 comentaris