El garbell

Aquests dies s’ha reunit a Sevilla el Comitè del Patrimoni Mundial, conegut sobretot per les decisions que pren en relació amb el que es coneix com a “patrimoni de la humanitat”. No és aquest el lloc ni el moment per explicar detalladament què és i com funciona això del patrimoni de la humanitat, tot i que llegint les notícies d’aquests dies hom s’adona que no n’hi ha un coneixement gaire precís, degut a la complexitat pròpia de la gestió d’una convenció internacional ratificada per 186 estats i d’una llista de prop de 900 béns. Però sí que és un moment oportú per fer unes reflexions entorn a l’aplicació i la utilitat de la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural.

I és que aquest any s’ha pres una decisió que indubtablement marcarà el futur de la Convenció, perquè per primera vegada s’ha esborrat de la Llista del Patrimoni Mundial un indret en contra de l’opinió de l’estat afectat. La decisió, presa després de més de tres anys de seguiment del cas i d’incompliment per part d’Alemanya de les indicacions del Comitè en relació amb la construcció d’un pont sobre el riu Elba al pas per Dresden, reflecteix l’opinió majoritària que la credibilitat de la Convenció estava en joc i que no es podia prolongar més temps la situació. Amb aquest precedent, el Comitè deixa clar que està disposat a arribar fins a les darreres conseqüències en l’aplicació de la Convenció i de tota la normativa que se’n deriva, i que fins i tot un país tan reconegut com Alemanya, que en general compleix amb bona nota les seves obligacions, en pot rebre les conseqüències.

Aquest fet és la conseqüència lògica i final dels nous mecanismes de seguiment que s’han anat establint en els darrers anys. Ara ja sap tothom que cal fer els deures, que hi ha un seguiment precís de les obligacions que un estat assumeix voluntàriament quan ratifica la Convenció i quan proposa la inscripció d’un indret a la Llista, i que els incompliments no poden ser indefinits. Això reforça clarament la protecció del patrimoni mundial i treu arguments als que dubtaven de la utilitat de la Convenció. Ara un dels nous reptes és millorar el funcionament del Comitè, desbordat per l’avaluació i el debat de casos concrets i pel tractament de tots els altres aspectes de la Convenció. Després de més de 60 hores de reunions maratonianes, encara ha calgut ajornar alguns punts de l’ordre del dia per a la propera reunió. Però s’ha demostrat que quan hi ha voluntat de fer les coses millor, tard o d’hora s’aconsegueix.

Lluís Garcia Petit

La Convenció de Ginebra, instrument polític i jurídic encaminat a oferir protecció i ajuda a aquells que al llarg de la segona meitat del segle XX fugien del seu país perquè hi eren perseguits, va patir la primera crisi important al si de la mateixa Comunitat Europea amb la caiguda del Mur de Berlín. En nom de la contenció dels fluxos migratoris, la lluita contra la immigració irregular i l’eradicació dels abusos en la utilització d’aquesta Convenció, els governs europeus han impulsat modificacions legals i han aplicat polítiques concretes orientades, fonamentalment, a limitar la protecció de les persones que reclamen que es reconegui la seva condició d’asilat i refugiat.

En el cas de l’Estat espanyol, les últimes reformes governamentals han introduït canvis legislatius, assumint directives de la Unió Europea, que ha devaluat no només el dret d’asil sinó la possibilitat de sol·licitar-lo, amb la qual cosa demanar asil a Espanya s’ha convertit en una terrible odissea, en una fita gairebé inassolible.

Després de més d’un quart de segle, l’abast i l’aplicació de la política d’asil i refugi a Espanya presenta moltes mancances, tant pel que fa a aspectes jurídics com al desenvolupament i acompanyament social. Ja va ser així de bon principi i a hores d’ara, si bé han canviat lleugerament les coses, el panorama continua no essent gens bo per als asilats i encara menys per als sol·licitants d’asil. L’aplicació de la llei sobre bases restrictives, reforçada en el context de la crisi, ha contribuït en molts casos a augmentar el dolor i la tragèdia que viuen les persones refugiades i asilades i les demandants del dret d’asil. El nombre de sol·licituds que s’atenen i que s’han atès, tot i algun període de puntes de creixement considerable, mai no ha arribat a les xifres d’altres països europeus com Alemanya, França i Anglaterra. Quan ens referim al nombre d’estatuts de refugiat concedits, aquesta diferència encara es fa més palesa, i és que l’Estat espanyol és el país que presenta les xifres de concessions més baixes: segons dades de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), el 2008 l’Estat espanyol va rebre 4.517 sol·licituds davant de les 7.664 de l’any anterior, i només 277 persones van obtenir la protecció sol·licitada.

Els acords que la UE i l’Estat espanyol estan signant amb els països perifèrics del Nord d’Àfrica i de l’Europa de l’Est sobre el tema migratori, comporten que es desplaci el control dels importants fluxos migratoris i es delegui la recepció de les sol·licituds de protecció, de tal manera que el refugiat té l’obligació de demanar protecció al primer país adherit a la Convenció que trobi en el seu camí de fugida, (segons diu la mateixa Convenció de 1951). Amb altres paraules: les persones que avui fugen de conflictes o persecucions, des de diferents indrets (Darfur, Txad, Congo, Palestina, Iraq, etc.) actualment no tenen cap possibilitat d’arribar a Europa i de demanar-hi asil, ja que són detingudes abans.

Es dóna el cas, i no deixa de ser contradictori, que molts dels països que “cooperen” amb la UE en el control dels fluxos migratoris (com per exemple el cas dels països nord-africans) ni tan sols són signataris de la Convenció de Ginebra. De tal manera que la persona que fuig no només té molt menys possibilitats de trobar protecció, sinó que en alguns casos, a Líbia per exemple (un dels principals referents europeus a Àfrica),  no té ni tan sols l’oportunitat de demanar-la.

Per això les commemoracions, celebracions i actes diversos en relació amb el Dia Mundial dels Refugiats, haurien d’anar més enllà del simple recordatori rutinari, ja que, atesos els fets, semblen més l’anunci de la mort del dret d’asil i de la possibilitat de cercar refugi, que no pas la celebració de la pervivència d’aquest dret en el temps.

Margarita García-O’Meany

Els resultats de les eleccions europees d’ahir han donat dos vencedors i dos perdedors. Els primers vencedors han estat les formacions conservadores, amb victòria clara en escons i vots. En plena crisi econòmica i de definició de la Unió, la veu majoritària serà la d’aquells que creuen en un mercat desregulat com a solució a tots els mals i aposten per una Europa construïda des dels estats. Mala peça al teler, perquè la crisi que vivim l’hem d’entendre precisament des d’aquesta perspectiva neoliberal de comprendre el mercat, i les solucions no poden ser trobades des de l’àmbit estatal perquè es tracta d’un fenomen global. Les forces que ahir van guanyar les eleccions no ens faran superar la contradicció del neoliberalisme, que propugna la llibertat de mercat, però que acaba configurant monopolis i oligarquies en mans d’uns pocs.

El segon vencedor, perillós, ha estat l’extrema dreta. Ja no podem parlar d’una anècdota o d’un fenomen minoritari. Són més respecte a eleccions anteriors, i se situen cada cop en més països. El seu to populista ens ha de prevenir de posar l’alerta per un increment de la xenofòbia, de la islamofòbia i de tot allò que s’escapi a la seva idea envellida i irreal del que significa ser ciutadà europeu a l’albada del segle XXI. Allò que esdevé preocupant de l’extrema dreta, però, no són les accions polítiques que pugui dur a terme sinó la legitimació que pot significar de grups violents i radicals presents a ciutats i pobles europeus i, el pitjor, l’efecte d’arrossegament de la política en general cap a plantejaments conservadors. Si allò que triomfa són les tesis populistes, aquells que volen ocupar el centre desplaçaran l’eix del seu discurs d’aquest centre cap a la dreta. L’extrema dreta com a batalló d’infanteria de la dreta en definitiva.

La primera derrotada és l’esquerra, una desfeta sense pal·liatius i difícil de comprendre des del punt de vista dels lideratges. En un moment en què Sarkozy gaudeix dels índexs més baixos de popularitat de la seva trajectòria, en un temps en què Berlusconi viu assetjat pels seus escàndols faldillers i la seva doble moral, en una època en què Angela Merkel queda prou lluny de ser la nova “kaiser” europea, els partits d’esquerres dels seus països no han sabut aprofitar aquestes condicions per donar un vot de càstig, cosa que sí ha passat a la inversa, és a dir, els electors sí que han votat dreta en aquells estats on governen socialdemòcrates, com és el nostre. Aquí de conclusions només en podem treure una: la ciutadania no vota esquerres perquè, al capdavall, li costa observar diferències substantives amb el projecte de dretes i, lògicament, en un panorama de coincidència prefereixen l’original a la fotocòpia. El tacticisme està fent mal a una esquerra que no és prou valenta per assumir una dura travessia del desert que li permeti construir unes bases sòlides d’alternativa real i duradora… des de l’oposició. Una oposició d’avui que pot representar un bon govern de molts anys demà.

El segon i més gran derrotat és el projecte europeu en si mateix. Proves? L’elevada abstenció, i l’antieuropeïsme de nombroses candidatures, que volen entrar al Parlament de Brussel·les com un cavall de Troia al descobert per desmuntar la casa comuna que tants anys ha costat de bastir. Una abstenció que és un vot de càstig a una Europa que no se sap explicar bé, que resulta molt anquilosada, i que no fa més que frustrar les expectatives dels estats més “joves”, els quals no veuen cap mena de suport extraordinari des del punt de vista econòmic, i només reben burocràcia i més burocràcia.

Ahir es van constituir les bases d’un futur poc esperançador. És evident que d’aquí cinc anys, quan tornin a tocar eleccions europees, després del que hem vist no estarem millor, ni a Europa ni a Catalunya. Perquè allò que ha passat a Europa s’ha reproduït a casa nostra, és a dir: ha crescut l’oposició, han baixat les forces del tripartit i s’ha produït una abstenció descomunal i preocupant. Si Europa havia de ser la sortida al mal encaix de Catalunya a Espanya, els catalans ahir vam girar l’esquena al projecte europeu de la pitjor manera possible. Ara només cal esperar que no sigui Europa qui també ens giri l’esquena  a nosaltres.

Miquel Àngel Essomba

5 de juny, Dia Mundial del Medi Ambient. Fantàstic! Tenim tot un dia per dedicar-li al nostre medi ambient! Personalment, ho haig de confessar, i segurament ho haureu endevinat pel to d’aquest inici de paràgraf, aquest tipus de celebracions em provoquen un cert malestar. I us explicaré per què.

Repassem primer l’origen i objectius d’aquesta diada. El Dia Mundial del Medi Ambient va instituir-lo l’Assemblea General de l’ONU el 1972 per marcar l’obertura de la Conferència d’Estocolm sobre el Medi Humà. L’objectiu que persegueixen les Nacions Unides amb aquesta celebració és estimular la consciència mundial sobre el medi ambient i millorar l’atenció i l’acció política entorn de les qüestions ambientals. El web del PNUMA explica que concretament aquest dia pretén:

- Donar un rostre humà a les qüestions ambientals;

- Empoderar les persones perquè puguin convertir-se en agents actius del desenvolupament sostenible i equitatiu;

- Advocar per una cooperació que garanteixi que totes les nacions i els pobles gaudeixin d’un futur més segur i pròsper.

Cada any es posa l’accent en un tema diferent, i l’eslògan d’enguany és “El teu planeta et necessita-UNits per combatre el canvi climàtic». Reflecteix la urgència per acordar un nou tractat entre les nacions en la propera convenció sobre el clima que es se celebrarà a Copenhaguen el mes de novembre.

Aquí s’obriria un altre camp de reflexió: els acords i protocols internacionals, per a què serveixen? Faré una sola reflexió al respecte, ja que d’alguna manera, hi ha paral·lelismes amb el tema que ens ocupa. Si bé els països no han estat capaços de complir els (de per sí poc ambiciosos) compromisos adquirits a Kyoto, sóc del parer que el fet que els acords no es compleixin no vol dir que no tinguin un sentit. Atesa l’actual organització mundial (que no és l’única possible, però que és la que ara per ara tenim) i el poc marge de temps amb què maniobrem, aquests acords són segurament un primer pas necessari per avançar cap als objectius globals. I això no vol dir que pensi que sigui suficient. El que està clar és que alguna cosa hem de fer, ens hi juguem la pell, mai més ben dit.

I ara torno al tema inicial: sense menystenir els dies mundials del que sigui, el cert és que a estones no acabo de veure’n clara la utilitat real. La pregunta que he sentit més d’un cop en boca de diverses persones i que jo mateixa em plantejo és: té sentit celebrar un dia del medi ambient, un dia de la no-violència, un dia mundial sense tabac, etc? A efectes reals, és inutil deixar de fumar un dia, i d’igual manera de ben poc serveix parar atenció al medi ambient només durant un dia a l’any. El malestar al qual em referia al principi és provocat pel recel que aquestes diades puguin servir més per apaivagar les nostres consciències gràcies a un dia de reflexió, que no pas per quelcom tangible.

Però al mateix temps, l’altre part del meu jo, la que s’entossudeix a mirar-se les coses positivament, en fa també una altra interpretació: la utilitat d’aquests dies és probablement que els aprofitem per a la  sensibilització i l’educació, de manera que contribuïm a fer que les persones puguem actuar d’una manera ambientalment responsable i socialment justa tots els dies de l’any, i que puguem forçar els governs i els poders establerts a caminar en la mateixa direcció.

Diuen que qui sembra, recull. Doncs, cultivem un món millor!

Feliç 5 de juny.

Muntsa Besnard

Durant aquesta legislatura, a Catalunya s’estan duent a terme actuacions governamentals i legislatives que són clau per articular una estratègia coherent que reguli els temes relatius a estrangeria, immigració i ciutadania al nostre país. A finals de desembre 2008 es va aprovar el Pacte Nacional per a la Immigració, que dibuixa quin ha de ser el marc general a partir del qual s’han d’anar desenvolupant les polítiques públiques en aquesta matèria, i aquesta setmana assistim a l’aprovació per part del Govern del projecte de Llei d’Acollida.

Des del Centre UNESCO de Catalunya en fem una valoració general positiva, per diversos motius. En primer lloc, situa l’acollida com un element fonamental del projecte personal dels migrants, i reconeix l’esforç que fa i la corresponsabilitat que assumeix la societat receptora ha de realitzar per tal que aquest procés sigui reeixit.

D’altra banda, concreta en el territori l’eix central d’aquest procés d’acollida. És en cada poble i cada barri que cal dur a terme aquest procés acollidor per tal de fomentar la cohesió social, i són els agents territorials els que han rebre suport en aquesta tasca quotidiana de proximitat, uns agents que duen a terme una estratègia global que és fruit de la participació i la implicació de poders públics locals i entitats de la societat civil.

Per últim, valorem positivament que l’aprenentatge de la llengua catalana esdevingui un element significatiu del procés acollidor. Defensors de la diversitat lingüística com som, no se’ns escapa que la igualtat d’oportunitats per a qualsevol ciutadà que visqui a Catalunya passa per proporcionar-li espais per aprendre la llengua pròpia del país, que estranyament es continua situant en condicions d’inferioritat respecte de la llengua co-oficial pel que fa al seu ús social de forma normalitzada.

Aquesta llei significa, doncs, un pas endavant en la capacitat de superar un marc jurídic anòmal pel que fa a la regulació d’aquesta temàtica, per a la qual s’estableix una relació inversament proporcional entre potestat legislativa del nivell de l’administració i urgència d’actuació d’aquest nivell en la quotidianitat. És a dir, aquells que més poder tenen de regular el flux migratori, l’Estat central, són els qui menys viuen la vida del dia a dia en els processos d’acollida, és a dir, les comunitats autònomes i, sobretot, els ajuntaments.

El pas següent ha de ser l’increment de la corresponsabilitat entre els diversos nivells de l’administració de l’Estat a l’hora de decidir sobre polítiques d’estrangeria, d’immigració i de ciutadania, que tant ens afecten quan es tracta de dibuixar l’escenari de convivència i de cohesió social que volem per als nostres pobles i ciutats.

Miquel Àngel Essomba