Arxiu per juliol, 2009
Una llei catalana amb ressò local i internacional
La Llei dels centres de culte (http://www.parlament.cat/activitat/bopc/08b521.pdf) va ser aprovada el passat 15 de juliol al Parlament de Catalunya. És una llei escrita des de la laïcitat, entesa com a “respecte a totes les opcions religioses i de pensament i a llurs valors, com a principi integrador i marc comú de convivència”.
La Llei serà profitosa, especialment en l’àmbit municipal, per unificar criteris i evitar arbitrarietats que podrien respondre a disparitats, de vegades provocades per prejudicis poc confessables. Quan es va iniciar el procés de consultes sobre la Llei (abans i després de l’avantprojecte) -unes consultes que es van fer a les autoritats de les principals tradicions religioses, però que no van incorporar agents importants de la societat civil amb experiència en l’àmbit de la diversitat religiosa-, hi va haver veus que van acusar la iniciativa d’”anar en contra del dret a la llibertat religiosa” (la immensa majoria provenien de sectors conservadors). El preàmbul de la Llei, que lamentablement oblida citar entre els seus fonaments que l’article 18 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, afirma clarament que “ni el dret urbanístic ni el dret administratiu municipal no limiten per se el dret fonamental de llibertat religiosa, i que les autoritats locals no poden imposar més limitacions que les imprescindibles per preservar els drets fonamentals.” És important deixar-ho clar atès que, fins ara, alguns polítics locals feien prevaler l’urbanisme o el compliment dels requeriments administratius per damunt del dret a la llibertat de culte. La finalitat d’aquesta Llei és “facilitar l’exercici del dret de llibertat de culte, donar suport als alcaldes a l’hora de facilitar l’exercici d’aquest dret i vetllar per unes condicions adequades -i proporcionades a l’activitat- pel que fa a la seguretat, la higiene i la dignitat dels locals de culte”, a més d’evitar “possibles molèsties a terceres persones”. Tot això s’haurà de fer sense que comporti cap mena “de discriminació per motius religiosos o de convicció” (art. 4, 2). No deixa de ser curiós que entre les primeres reaccions d’alguna jerarquia religiosa catalana quan es va conèixer l’avantprojecte, hi hagués una queixa per la pretensió manifesta de tracte equitatiu.
De qualsevol manera, és clar que la Llei garanteix que es pugui preveure l’ús religiós d’espais urbanístics. I aquesta és “l’aportació de la llei” a la llibertat de culte. D’altra banda, la seguretat i la higiene d’un centre de culte, que no és un espectacle, seran regulades. Les llicències municipals aniran orientades no a restringir el dret a la llibertat sinó a garantir que el local estigui preparat per evitar molèsties a tercers (penseu en el soroll, les aglomeracions al carrer, etc.).
En principi la Llei pot comportar alguns maldecaps per als llocs de culte ja existents perquè, en un determinat lapse de temps (5 anys des de l’aprovació del reglament), hauran d’adequar els espais, però el legislador ha previst ajudes per a poder-ho fer sense gaire dificultats, de manera que en el fons això revertirà en millores sensibles per als usuaris. L’esperit de la Llei ajudarà certament a preparar la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa que està enllestint el govern de l’estat, la qual haurà de resoldre el tema de si ha de continuar essent l’administració pública la que “defineixi” el que és religió, i serà ben rebuda en l’àmbit internacional que, segons ens consta, l’estava esperant amb aprovació i interès.
Francesc Torradeflot
Mediterràniejar en la reformulació de models
Els dies 9 i 10 de juliol la Diputació de Barcelona, en col·laboració amb Unescocat, ha organitzat unes jornades centrades en la Mediterrània, el món local i la interculturalitat, que ha aplegat intel·lectuals i personalitats polítiques d’aquest àmbit geogràfic. Una de les idees inicials que s’ha desprès de les intervencions és que la relació entre les dues ribes de la Mediterrània actualment és més un desig que una realitat. La ribera nord mira a Europa, i a la vegada, Europa ara mira cap a l’Est. I la ribera sud topa amb obstacles greus d’àmbit intern, situacions d’inestabilitat política i traves al desenvolupament en la història recent.
Possiblement podríem considerar que la marca “mediterrània” crea adhesions, perquè ens hi sentim identificats, particularment amb un estil de vida; ara bé, quan es tracta de fer efectiva la relació igualitària dels pobles de la Mediterrània no se n’acaba d’entomar ni la dimensió política ni l’econòmica. Principalment per dues raons: en primer lloc, perquè viu situacions complexes a escala global, incloent-hi un dels conflictes més punyents del món, que posen en qüestió la capacitat de la regió mateix i d’Europa; però, a més, en segon lloc, perquè el Nord, des del seu interès per mantenir i reforçar l’statu quo, no sembla voler fer partícips de la dinàmica econòmica els veïns del Sud, a través de relacions comercials més justes i emancipadores. A hores d’ara la desigualtat a la Mediterrània és patent.
L’oportunitat de la regió mediterrània podríem trobar-la en la seva pròpia història: d’una banda, en la relació entre les seves ciutats, que han configurat i configuren el rostre mediterrani -i és per això que la diplomàcia municipal incipient té molt a dir-hi-; d’altra banda, en les relacions entre les societats, des d’una acció descentralitzada on la societat civil sigui protagonista -especialment combativa davant els anacronismes institucionals.
La convivència entre una matriu compartida, la promoció de la singularitat dels territoris i alhora el diàleg entre els seus pobles, dóna cos a un model d’interculturalitat que és propi de la Mediterrània. Fer significatiu el vincle dels pobles mediterranis, enfortir els contactes i construir una estratègia conjunta esdevé una condició de la supervivència mediterrània en un món globalitzat on la tendència a l’homogeneïtzació sembla arrasar-ho tot. Per això, la construcció del pont de mar blava és el pas imprescindible per a la tan necessària aportació que la Mediterrània pot fer al món.
Sílvia Puente
La “ingenuïtat” d’Obama i el diàleg interreligiós
Fa poc més de dues setmanes, juntament amb un grup interreligiós de Catalunya, vaig visitar la Mesquita de la Germanor Islàmica (Mosque of Islamic Brotherhood), una comunitat musulmana afroamericana que es considera fidel descendent de la Muslim Mosque Inc., fundada per l’El-Hajj Malik El-Shabazz (Malcolm X). El seu actual imam, l’Al-Hajj Talib Abdur-Rashid, durant la lectura i comentari de l’Alcorà, va assenyalar que no és que ell parli com Obama, sinó que Obama, atès que té menys edat, parla com ell. Potser no hi ha gaire llocs al món on la població de filiació musulmana tingui tants motius per identificar-se amb l’actual president nord-americà com a Harlem, Chicago, o als barris afroamericans de les grans ciutats nord-americanes, tanmateix després del discurs d’Obama al Caire[1], potser en són uns quants més els musulmans d’aquí i d’altres bandes que hi simpatitzen.
Tot i que el Garbell no és el lloc per a una anàlisi detallada d’aquest discurs, i malgrat que el discurs tracta de la relació entre els Estats Units i l’Islam, ens podem preguntar en quina mesura el contingut d’aquest discurs afecta o afectarà les relacions entre les comunitats musulmanes i no musulmanes de casa nostra. El discurs per si sol no significa, òbviament, una solució definitiva als problemes que esmenta, que van des de l’extremisme i la violència, la situació de la dona, el conflicte entre jueus i palestins, fins a l’assoliment de la democràcia. No obstant això, pel seu valor simbòlic i per les coordenades d’espai i temps en què va ser pronunciat, per raó del seu emissor, val la pena pensar en el sentit que té per a aquells que, des de dins o des de fora de la comunitat musulmana, treballem a favor de la comunicació i el diàleg entre persones i comunitats religioses diverses.
Des de la perspectiva que em dóna la meva feina al Departament de Diàleg Interreligiós del Centre UNESCO de Catalunya, tinc la sensació que el text del discurs d’Obama pot ser llegit tenint present diferents objectius o elements. Es pot plantejar, per exemple, quin valor pot tenir aquest o qualsevol altre discurs públic o polític del mateix tipus, per a l’establiment, manteniment i aprofundiment dels vincles amb les comunitats musulmanes del nostre país. També ens podem preguntar quina repercussió política tindrà en els països de majoria musulmana, i com afectarà les percepcions dels uns i dels altres, llunyans i propers. No obstant això, el meu enfocament serà un altre. Personalment, m’interessa aquest discurs no només pel seu contingut i els seus objectius més evidents, sinó com un model d’iniciativa destinada a establir un diàleg i una col·laboració entre cultures i tradicions diferents que vénen d’un procés de relacions complicades. En aquest sentit voldria plantejar quins elements del discurs poden o han de ser presents també en qualsevol iniciativa de diàleg interreligiós, tant si inclou musulmans com si no. En altres paraules, m’interessa pensar, a partir del discurs d’Obama al Caire i les seves implicacions immediates per a la comunitat musulmana, quins elements s’haurien d’incloure no ja a una iniciativa de diàleg entre Estats Units i els països de majoria musulmana, sinó entre tradicions religioses i espirituals diverses que pretenen iniciar un diàleg honest.
Què ens convida a recordar o a aprendre aquest discurs de cara a l’establiment d’un diàleg entre persones (no ens referim aquí a “representants”) de tradicions religioses i culturals diferents?
- Que és necessari començar el nostre acostament dialògic disposats a posar sobre la taula la relació mateixa d’aquells que fem l’acostament.
- Que a més d’un reconeixement de la humanitat de l’altre, el diàleg necessita reconèixer el valor positiu de la identitat religiósa-cultural de l’interlocutor.
- Que sense un veritable reconeixement dels errors propis comesos en el passat, el diàleg corre el seriós risc de ser un monòleg o de tornar-se una distorsió de l’altre i del món.
- Que perquè hi hagi diàleg s’ha de fer un esforç per anar rebutjant els prejudicis que hem construït o heretat.
- Que és necessari aprendre, valorar, conèixer i usar el llenguatge de l’altre. (Obama cita l’Alcorà en diverses ocasions en el seu discurs).
- Que només un reconeixement sincer i explícit de la complexitat de les situacions i els temes centrals del diàleg/relació amb la persona d’una altra tradició pot donar lloc a un pla d’acció compartit i a l’aprofundiment de la col·laboració.
- Que les paraules i els discursos per ells mateixos no són prou.
Ens queda pendent la ingenuïtat d’Obama… Si per “ingenu” entenem una persona que no dissimula, una persona franca, sense malícia, sincera, hem de dir que ens falten elements de judici. Si amb “ingenu” signifiquem una persona innocent, que ignora el mal, i que per tant pot ser enganyada per confiar (creure) massa en els altres i als altres, tampoc en podem estar segurs, encara que m’és difícil imaginar que un polític manqui de sagacitat i que sigui innocent en aquest sentit. No obstant això, el que en Obama es podria interpretar, si fos el cas, com una mancança, en el del diàleg interreligiós pot ser un requisit: no es tracta d’ignorar el mal en el sentit de ser inconscients dels riscos que correm o de la complexitat de les situacions que travessem, sinó de mantenir una franquesa innocent, és a dir una franquesa desprovista de malícia i que creu sempre en l’altre, fins al punt d’ignorar conscientment les possibilitats de ser enganyat, desil·lusionat o fins i tot perjudicat. És un acte de fe, de fe en el diàleg, de fe en l’altre amb el qual es dialoga. I si a més considerem que la primera accepció de l’adjectiu “ingenu” és “nascut lliure”, podem entendre que aquells que sincerament participen del diàleg interreligiós tenen en comú aquesta innocència, perquè cal ser de naturalesa lliure per rebutjar les fórmules establertes, els llocs comuns, les pors i els prejudicis culturals i religiosos davant de l’altre i intentar inventar una cosa nova: un nou model de relacions, una forma de l’espiritualitat, una versió de l’hospitalitat i de la trobada amb musulmans, amb nord-americans, i amb jueus, budistes, sikhs, testimonis, mormons, cristians, ateus, hindús, etc.
Oscar Craviotto
[1] (http://www.america.gov/st/peacesec-spanish/2009/June/20090604165126emanym0.0956232.html / http://www.whitehouse.gov/thepress_#office/Remarks-by-the-President-at-Cairo-University-6-04-09/)