El garbell

Els dies 9 i 10 de juliol la Diputació de Barcelona, en col·laboració amb Unescocat, ha organitzat unes jornades centrades en la Mediterrània, el món local i la interculturalitat, que ha aplegat intel·lectuals i personalitats polítiques d’aquest àmbit geogràfic. Una de les idees inicials que s’ha desprès de les intervencions és que la relació entre les dues ribes de la Mediterrània actualment és més un desig que una realitat. La ribera nord mira a Europa, i a la vegada, Europa ara mira cap a l’Est. I la ribera sud topa amb obstacles greus d’àmbit intern, situacions d’inestabilitat política i traves al desenvolupament en la història recent.

Possiblement podríem considerar que la marca “mediterrània” crea adhesions, perquè ens hi sentim identificats, particularment amb un estil de vida; ara bé, quan es tracta de fer efectiva la relació igualitària dels pobles de la Mediterrània no se n’acaba d’entomar ni la dimensió política ni l’econòmica. Principalment per dues raons: en primer lloc, perquè viu situacions complexes a escala global, incloent-hi un dels conflictes més punyents del món, que posen en qüestió la capacitat de la regió mateix i d’Europa; però, a més, en segon lloc, perquè el Nord, des del seu interès per mantenir i reforçar l’statu quo, no sembla voler fer partícips de la dinàmica econòmica els veïns del Sud, a través de relacions comercials més justes i emancipadores. A hores d’ara la desigualtat a la Mediterrània és patent.

L’oportunitat de la regió mediterrània podríem trobar-la en la seva pròpia història: d’una banda, en la relació entre les seves ciutats, que han configurat i configuren el rostre mediterrani -i és per això que la diplomàcia municipal incipient té molt a dir-hi-; d’altra banda, en les relacions entre les societats, des d’una acció descentralitzada on la societat civil sigui protagonista -especialment combativa davant els anacronismes institucionals.

La convivència entre una matriu compartida, la promoció de la singularitat dels territoris i alhora el diàleg entre els seus pobles, dóna cos a un model d’interculturalitat que és propi de la Mediterrània.  Fer significatiu el vincle dels pobles mediterranis, enfortir els contactes i construir una estratègia conjunta esdevé una condició de la supervivència mediterrània en un món globalitzat on la tendència a l’homogeneïtzació sembla arrasar-ho tot. Per això, la construcció del pont de mar blava és el pas imprescindible per a la tan necessària aportació que la Mediterrània pot fer al món.

Sílvia Puente