El garbell

El contingut audiovisual, és a dir, les imatges i els sons, són un dels millors testimoniatges de les diferents cultures. Això no obstant, el 80 % dels arxius audiovisuals estan amenaçats de desaparició i, de retruc, també ho estan algunes de les tradicions i identitats culturals a les quals fan referència, la qual cosa pot arribar a significar l’esborrament del seu pas per la història. En l’actualitat, el patrimoni mundial audiovisual, exceptuant-ne el material cinematogràfic, es calcula que és d’uns 200 milions d’hores, entre televisió i ràdio. Si no es treballa per la seva recuperació, classificació i arxiu en suports sostenibles, en el termini d’una dècada tot aquest material i, per tant, una part de la història de la Humanitat, pot haver desaparegut.

Per evitar aquesta destrucció, el patrimoni audiovisual s’ha convertit en objecte d’atenció per part de la UNESCO, que ha insistit en la necessitat de preservar-lo. A més de la celebració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, que es commemora el 27 d’octubre, l’any 1980 la Conferència General de la UNESCO va adoptar la Recomanació per a la Salvaguarda i Preservació de la Imatge en Moviment, que reconeixia el contingut audiovisual com una mostra patrimonial cultural comparable al text escrit. Les línies d’acció principals de la UNESCO en aquest camp són el desenvolupament d’infraestructures arxivístiques audiovisuals i la capacitació i formació de professionals. En cooperació amb una plataforma constituïda per set ONG que conformen el Consell d’Associacions d’Arxius Audiovisuals (CCAAA), la UNESCO dóna suport a la investigació en temàtiques com els drets de copyright, aspectes legals o estàndards tècnics, promou l’intercanvi d’informació en temes audiovisuals i implementa projectes que fomentin l’arxiu de contingut audiovisual, especialment als països en via de desenvolupament.

Hi ha hagut altres iniciatives, com la FIAT, Federació Internacional d’Arxius de Televisió, creada el 1977 a Roma i que té 180 membres a més de 60 països. En el marc europeu, la Comissió Europea ha desenvolupat el programa Prest Space, que ofereix solucions globals de digitalització de catàlegs audiovisuals. Tot i això, la conscienciació sobre la importància del patrimoni audiovisual encara és limitada i topa amb certes reticències principalment per raó del cost del manteniment i traspàs dels arxius audiovisuals a suports més duradors i sostenibles. Per exemple, grans conglomerats com la BBC només han digitalitzat un 20 % dels seus arxius.

La realitat actual és un entorn multicultural i els organismes internacionals se’n fan ressò intentant afrontar les necessitats més immediates que es deriven d’aquest fet. Així, la Unió Europea va proclamar el 2008 Any del Diàleg Intercultural, i les Nacions Unides, l’Any Internacional de les Llengües, col·locant a la UNESCO al centre de les accions a desenvolupar. Ambdues iniciatives van subratllar la importància del patrimoni audiovisual i el poder de la imatge i el so per a promoure la diversitat cultural i lingüística i per fomentar el diàleg entre els pobles.

El compromís en aquest sentit, però, no recau només en els governs i els organismes multilaterals i ha de ser extensible a entitats de la societat civil, mitjans de comunicació i sector privat. És la memòria col·lectiva en forma audiovisual que aquests esforços globals i integrals han de protegir, tenir-ne cura i mantenir. Cap iniciativa no és sobrera, ja que aquesta memòria és la garant de la diversitat cultural i lingüística que ens ha de conduir a unes relacions internacionals basades en el diàleg i la pau.

Rut Gómez Sobrino

Cada dos anys, justament els dies abans de la seva Conferència General, la UNESCO convoca el Fòrum Mundial de Joves. De l’1 al 3 d’octubre d’enguany, 127 joves delegats provinents de 89 països es van reunir a París amb motiu de la sisena edició d’aquest Fòrum, centrada en l’aportació que pot fer la joventut per afrontar l’actual crisi mundial.

Compromís, il·lusió, innovació, confiança, llibertat, responsabilitat o cooperació van ser les paraules amb més força de les brillants intervencions dels representants dels diferents estats. Alguns joves aportaven el coneixement adquirit a les trobades prèvies d’àmbit subcontinental (com és el cas dels representants provinents del sud-est asiàtic) o d’àmbit estatal (aquest és el cas de les representants del Canadà), altres el coneixement del terreny pel fet de ser membres actius d’associacions i, en alguns casos, també col·laboradors de les comissions nacionals de cooperació amb la UNESCO dels seus països. Molts altres joves van poder participar-hi a través del fòrum en línia, actiu des de fa mesos.

Des de Catalunya, Maria Faig i Montse López van ser convidades a participar al Fòrum com a observadores i van poder presentar les inquietuds del Grup jove d’Unescocat i les iniciatives que ha dut a terme recentment, com és la Trobada Internacional de Joves contra el Racisme <http://www.unescocat.org/ct/trobadajoves/index.html>.

Tots els joves van coincidir a expressar la seva preocupació per la precarietat laboral, la pobresa, el difícil accés a l’habitatge, qüestions identitàries… i la seva voluntat d’intercanvi per aprendre els uns dels altres i actuar; per això van elaborar un seguit de propostes que posen l’accent en l’educació com a principal mitjà per fer front als reptes del món, i en el diàleg intercultural i la participació activa (amb una referència especial a les possibilitats que presenten les xarxes socials en línia). L’informe final fruit del treball de redacció i discussió fins a altes hores de la nit ha estat presentat davant la Conferència General de la UNESCO i es pot trobar a: Report of the UNESCO General Conference Youth Forum (2009) <http://unesdoc.unesco.org/images/0018/001847/184763e.pdf>

Àlex Cosials

Aquest és el lema que enguany duu la campanya del Dia Mundial del Professorat que celebrem avui, 5 d’octubre.

Cada any la UNESCO, l’OIT, el PNUD, UNICEF i Education International emeten un missatge oficial de suport i felicitació a la comunitat docent d’arreu del món.

Enguany el comunicat se centra en la necessitat d’invertir en el professorat per a una millora de la qualitat de l’ensenyament.

“Invertir” és apostar per la figura del professor com a element medul·lar per a l’assoliment de bons resultats en l’aprenentatge, no cal dir que la qualitat de l’educació depèn sobretot de la qualitat de tots els agents que formen el sistema educatiu, tanmateix en destaca el paper crucial dels docents.

Aquesta inversió de futur s’ha de dur a terme des de tots els sectors de la societat, no ho podem deixar en mans de les institucions responsables de les polítiques educatives sinó que tota la societat és responsable d’aquesta inversió.

És evident que des del sistema educatiu cal fer una aposta per a la millora de les condicions laborals del professorat, que no s’hauria de limitar  a reduir la precarietat en els models de contractació, sinó que cal fer una inversió per a la millora de les condicions laborals pel que fa a la ratio d’alumnat per aula, a les hores lectives i a les hores de dedicació i participació en el centre educatiu.

Cal enfortir la capacitat de lideratge del professorat i això passa per garantir-ne la participació en la construcció dels nous sistemes educatius, no oblidem que estem en un període en què la governança educativa està en auge, en què es prima l’autonomia en els models de gestió i planificació estratègica dels centres educatius; cal aprofitar-ho perquè la veu del professorat tingui un pes específic en aquest nou estadi del sistema educatiu.

Afegiria que aquesta inversió, passa pel reconeixement per part de tota la societat del paper inestimable que té el professorat en l’educació de totes les persones per participar de manera activa i responsable en la construcció de societats. Citant el missatge institucional: “Gràcies als seus coneixements, experiències i visió de futur, el professorat pot aportar, en aquests temps de crisi, noves perspectives i solucions per a un futur sostenible”

M’agradaria acabar amb una sincera felicitació a tots els homes i dones que treballen per un futur millor en l’educació i recordar que, per més edificis, tecnologies, ordinadors i materials que puguem arribar a tenir, la figura del professor o professora és l’única que queda i quedarà en els records de la vida escolar.

Feliç dia del professorat.

Margarita Serra

“Si pensem en un Nou Ordre Comunicatiu hi hem d’incloure les llengües amenaçades i també les llengües amenaçants”, es tracta de cercar un “ordre equilibrat i harmònic, on les llengües perilloses poden fins i tot ajudar les llengües en perill”, va insistir Lachman Khubchandani durant les sessions de treball que Linguapax (el Departament de Diversitat Lingüística del Centre UNESCO de Catalunya) va celebrar a Barcelona entre els propassats 15 i 19 de setembre, i amb motiu de les quals va reunir el seu consell internacional d’experts i les diverses delegacions Linguapax distribuïdes d’arreu del món.

Lachman Khubchandani parla des de la perspectiva de l’ethos plurilingüe de la societat índia, on els parlants gestionen la diversitat lingüística que ells mateixos animen dia a dia. I ho fan generant ecologies lingüístiques on unes llengües tenen un pes relativament petit en uns àmbits, relativament gran en d’altres. On les llengües tenen fronteres relativament borroses i la vinculació llengua/identitat no és biunívoca i estable. Des d’una perspectiva com aquesta, la noció europea de llengua com a entitat fixa i delimitada, la dicotomia conflictiva entre llengües majoritàries i minoritàries/minoritzades esdevé així una noció aliena, la pròpia de les cultures d’orientació monolingüe. Des d’un ethos plurilingüe les llengües no s’aprenen i institucionalitzen, més aviat, es viu en les llengües. El multilingüisme no es dissenya, es practica i esdevé un estat mental. Es tracta d’un ethos que no és exclusiu del context indi i ni tan sols de les societats “tradicionals” no occidentals; de fet, podríem pensar en una Europa pre-estatalitzada regida per una lògica similar. Una nota d’alerta doncs cap al perill d’exportar i voler universalitzar constructes sociolingüístics d’origen local -és a dir, originats en cultures de tendència monolingüe pròpies de l’estat-nació europeu- cap a contextos on la llengua és percebuda i viscuda altrament.

Sobre aquest perill i sobre l’èmfasi en les ecologies lingüístiques també va incidir Neville Alexander, des de la seva visió de la política lingüística com a eina de pau social a la Sud-àfrica del postapartheid. L’experiència d’Alexander ens ajuda a mirar la qüestió lingüística des de la seva transversalitat i el seu potencial cohesionador en un context on, com ell mateix afirmava, durant els primers anys que van seguir l’apartheid, podria semblar més urgent ocupar-se d’altres qüestions. Que els diferents instruments de la gestió/política lingüística tenen un gran potencial per dissenyar territoris, societats i un determinat model de “bons ciutadans” i en direccions molt diverses és un fet prou evident (només cal pensar en exemples tan diferents com Catalunya, Singapur o França).

Les llengües són, en definitiva, l’eix de la diversitat cultural i a més el generador bàsic de coneixement. La diversitat lingüística en tot el seu espectre no ha de ser promoguda com a simple patrimoni (percebut com a fòssil en molts casos) sinó com a generador de cultura contemporània, és a dir, de coneixement amb potencial transformador. Tot sovint, les distincions que tant ens agrada de fer entre les llengües (grans i petites, amenaçades i de gran difusió, globals i locals, etc) poden amagar una distinció bàsica de fons que en realitat paralitza la promoció genuïna de la diversitat lingüística; es tracta de la distinció entre cultures (allò que es produeix al “Sud” i que inclou un nombre indefinit de llengües exòtiques impronunciables), i coneixement (allò universal produït per unes quantes llengües de prestigi internacional). Una distinció que també implica tot sovint un doble estàndard sobre l’ésser humà. Treballar per la diversitat lingüística, i es tracta de no perdre la perspectiva en aquest sentit, és treballar per una dimensió crucial de la (co)existència humana, el dret humà, en sentit informal, no tècnic, a expressar-se i expressar el món de manera genuïna, és a dir, a preservar espais que permetin a tothom de mirar el món i comunicar-se des de la llengua/les llengües en què  hom va començar a aprendre a viure.

En la recerca d’aquest “ordre equilibrat i harmònic” que esmentàvem al principi, Linguapax hi pot ocupar un espai complementari – que es podria veure com “d’oposició” des d’una determinada perspectiva- a la lògica pròpia de la UNESCO en la preservació de la diversitat lingüística. Un espai que consisteix a deixar espai a les dinàmiques ascendents que provenen de les diferents comunitats lingüístiques i canalitzar la veu d’aquestes realitats generalment no previstes pels dissenys de les organitzacions intergovernamentals.

Alícia Fuentes-Calle