El garbell

“Si pensem en un Nou Ordre Comunicatiu hi hem d’incloure les llengües amenaçades i també les llengües amenaçants”, es tracta de cercar un “ordre equilibrat i harmònic, on les llengües perilloses poden fins i tot ajudar les llengües en perill”, va insistir Lachman Khubchandani durant les sessions de treball que Linguapax (el Departament de Diversitat Lingüística del Centre UNESCO de Catalunya) va celebrar a Barcelona entre els propassats 15 i 19 de setembre, i amb motiu de les quals va reunir el seu consell internacional d’experts i les diverses delegacions Linguapax distribuïdes d’arreu del món.

Lachman Khubchandani parla des de la perspectiva de l’ethos plurilingüe de la societat índia, on els parlants gestionen la diversitat lingüística que ells mateixos animen dia a dia. I ho fan generant ecologies lingüístiques on unes llengües tenen un pes relativament petit en uns àmbits, relativament gran en d’altres. On les llengües tenen fronteres relativament borroses i la vinculació llengua/identitat no és biunívoca i estable. Des d’una perspectiva com aquesta, la noció europea de llengua com a entitat fixa i delimitada, la dicotomia conflictiva entre llengües majoritàries i minoritàries/minoritzades esdevé així una noció aliena, la pròpia de les cultures d’orientació monolingüe. Des d’un ethos plurilingüe les llengües no s’aprenen i institucionalitzen, més aviat, es viu en les llengües. El multilingüisme no es dissenya, es practica i esdevé un estat mental. Es tracta d’un ethos que no és exclusiu del context indi i ni tan sols de les societats “tradicionals” no occidentals; de fet, podríem pensar en una Europa pre-estatalitzada regida per una lògica similar. Una nota d’alerta doncs cap al perill d’exportar i voler universalitzar constructes sociolingüístics d’origen local -és a dir, originats en cultures de tendència monolingüe pròpies de l’estat-nació europeu- cap a contextos on la llengua és percebuda i viscuda altrament.

Sobre aquest perill i sobre l’èmfasi en les ecologies lingüístiques també va incidir Neville Alexander, des de la seva visió de la política lingüística com a eina de pau social a la Sud-àfrica del postapartheid. L’experiència d’Alexander ens ajuda a mirar la qüestió lingüística des de la seva transversalitat i el seu potencial cohesionador en un context on, com ell mateix afirmava, durant els primers anys que van seguir l’apartheid, podria semblar més urgent ocupar-se d’altres qüestions. Que els diferents instruments de la gestió/política lingüística tenen un gran potencial per dissenyar territoris, societats i un determinat model de “bons ciutadans” i en direccions molt diverses és un fet prou evident (només cal pensar en exemples tan diferents com Catalunya, Singapur o França).

Les llengües són, en definitiva, l’eix de la diversitat cultural i a més el generador bàsic de coneixement. La diversitat lingüística en tot el seu espectre no ha de ser promoguda com a simple patrimoni (percebut com a fòssil en molts casos) sinó com a generador de cultura contemporània, és a dir, de coneixement amb potencial transformador. Tot sovint, les distincions que tant ens agrada de fer entre les llengües (grans i petites, amenaçades i de gran difusió, globals i locals, etc) poden amagar una distinció bàsica de fons que en realitat paralitza la promoció genuïna de la diversitat lingüística; es tracta de la distinció entre cultures (allò que es produeix al “Sud” i que inclou un nombre indefinit de llengües exòtiques impronunciables), i coneixement (allò universal produït per unes quantes llengües de prestigi internacional). Una distinció que també implica tot sovint un doble estàndard sobre l’ésser humà. Treballar per la diversitat lingüística, i es tracta de no perdre la perspectiva en aquest sentit, és treballar per una dimensió crucial de la (co)existència humana, el dret humà, en sentit informal, no tècnic, a expressar-se i expressar el món de manera genuïna, és a dir, a preservar espais que permetin a tothom de mirar el món i comunicar-se des de la llengua/les llengües en què  hom va començar a aprendre a viure.

En la recerca d’aquest “ordre equilibrat i harmònic” que esmentàvem al principi, Linguapax hi pot ocupar un espai complementari – que es podria veure com “d’oposició” des d’una determinada perspectiva- a la lògica pròpia de la UNESCO en la preservació de la diversitat lingüística. Un espai que consisteix a deixar espai a les dinàmiques ascendents que provenen de les diferents comunitats lingüístiques i canalitzar la veu d’aquestes realitats generalment no previstes pels dissenys de les organitzacions intergovernamentals.

Alícia Fuentes-Calle