El garbell

La televisió s’ha convertit en un dels mitjans de comunicació més influents de l’era actual. La seva capacitat de reduir fronteres -físiques, culturals o lingüístiques- i el seu poder d’arribar a tot tipus d’audiències justifiquen que el març de 1998 l’Assemblea General de les Nacions Unides proclamés el 21 de novembre com a Dia Mundial de la Televisió. Aquesta proclamació insisteix en la necessitat d’un intercanvi global de continguts televisius que abordin aspectes com la pau, la seguretat, el desenvolupament econòmic i social i la cultura.

En l’àmbit de la UNESCO, la televisió es reconeix com un mitjà de comunicació i d’informació eficaç. Així, la difusió de coneixement mitjançant la televisió adquireix una ambiciosa dimensió en el desenvolupament dels pobles, especialment en països menys desenvolupats. No obstant això, hi ha unes condicions que són indispensables per aconseguir el progrés que pot induir la televisió.

D’una banda, una infrastructura bàsica que faciliti l’establiment d’estacions emissores de televisió, una condició que en molts països encara no existeix. Això, afegit al desenvolupament tecnològic que introdueix el satèl·lit i Internet, col·loca la televisió en una situació de lideratge enfront de la resta dels mitjans de comunicació i no un mitjà minoritari com passa en molts països.

Per una altra banda, una qualitat en continguts televisius, que només és viable si hi ha una formació adequada dels professionals de la televisió i un entorn favorable a la llibertat d’expressió i a la diversitat cultural. La UNESCO treballa en tots dos àmbits donant suport a la distribució de contingut audiovisual de qualitat amb programes com el PIDC -Programa Internacional per al Desenvolupament de la Comunicació- o Creative Content, i projectes com la Plataforma Audiovisual de la UNESCO. L’objectiu d’aquesta mena d’iniciatives és impulsar el contingut independent i local i promoure la participació de la societat civil.

És precisament aquesta concepció de servei públic, l’única garant d’accés universal a la informació i al coneixement per part de tota mena d’audiències, especialment de les comunitats més desfavorides. Així, la televisió es converteix en un vehicle cultural i educatiu que fomenta la pau, el diàleg i preserva la diversitat.

Rut Gómez Sobrino

Barcelona, novembre del 2009. 4000 persones discuteixen sobre què farem i què deixarem de fer per aturar el canvi climàtic. Mentre els uns s’enreden en discussions tècniques sobre si tal·lar un arbre contribueix més a l’escalfament global que un pet de vaca o viceversa, d’altres es posen les mans al cap perquè intueixen que potser fem salat. I aquí “fer salat” té dues accepcions.

La primera: “arribar tard per a fer quelcom”. La reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a escala global ha de ser dràstica i urgent si volem que l’augment de temperatura global no superi els 2ºC, que els científics consideren llindar màxim per evitar un canvi climàtic perillós. Per tal que aquesta retallada es produeixi cal un compromís internacional valent, just, ben definit, vinculant i URGENT. A més ens caldrà convèncer els nostres respectius governs que aquest cop compleixin la seva paraula.

La segona accepció té un sentit físic: “fer quelcom salat”. M’explico: en Jean-Francois Durieux, de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats parlava sobre els refugiats del canvi climàtic en un dels actes paral·lels a la Conferència de Barcelona la setmana passada. Comentava que en una de les reunions de la Conferència, el representant de Bangla Desh, assegut al seu costat, li explicava: “al meu país diuen que el canvi climàtic té gust de sal”. A Bangla Desh hi ha milions de persones vivint a la línia de costa, que ja pateixen els efectes de les tempestes, inundacions i onatges més intensos i estan exposats a l’augment del nivell del mar. Quan el mar puja, salinitza les aigües que les persones beuen. També salinitza les terres costaneres. El gust de sal no és metafòric, és real. Per a milions de persones i per a molts ecosistemes de tot el món, el planeta ja ha creuat el llindar del perill.

Durieux també explicava que de migracions de persones relacionades a fenòmens climàtics n’hi ha de dos tipus. La primera modalitat és producte d’un esdeveniment extrem sobtat, relativament curt en el temps, com ara una inundació. El 90% de les persones que han de deixar casa seva per aquests motius es desplacen a un altre lloc dins el mateix país. Són, per tant, desplaçats, i només l’any 2008 n’hi va haver 20 milions. La categoria de desplaçat està jurídicament reconeguda, i existeixen normes que regulen la protecció que els estats han de donar als desplaçats (evacuació, campaments…). La segona modalitat de migracions vinculades al clima són conseqüència d’un fenomen lent i gradual, com la desertització o la desertificació. En aquest cas no es pot donar una xifra, un nombre de persones. Tampoc no hi ha un marc jurídic que reconegui aquestes persones com a refugiats, ni cap protecció o ajut en el lloc de destinació. Però aquestes persones hi són. Persones que no poden tornar a casa seva, perquè casa seva ja no existeix, o perquè ha esdevingut inhabitable. Siguem conscients que si no frenem el canvi climàtic, d’onades no n’hi haurà només de salades, sinó també de persones que fugen dels efectes de l’escalfament global.

Afortunadament el negacionisme ha passat a la història i tots els caps d’estat coincideixen a declarar que hem de fer front comú per evitar que el canvi climàtic esdevingui perillós. Diuen, però no fan. I és que, en realitat, per molt que diguin, els més poderosos no volen actuar, perquè tenen por de posar traves a l’engranatge econòmic actual. Mentrestant, els països pobres, reclamen justícia. I no estan sols. Milions de persones, de països rics i pobres, reclamem als nostres representants polítics que per una vegada tinguin la valentia de ser conseqüents amb el seu discurs. Quin gust tindria el compromís?

Web recomanada: www.350.org

Muntsa Besnard

La setmana passada va finalitzar la 35a Conferència General de la UNESCO, durant la qual aquest òrgan suprem de l’Organització va adoptar el programa de treball per als dos anys vinents, l’estratègia a mig termini i va elegir la nova directora general.

El proper bienni la UNESCO funcionarà amb un pressupost de 653 milions de dòlars dels EUA, que per primera vegada en molts anys significa un increment nominal del pressupost: 3,5%. Amb gairebé un 20% del pressupost, l’educació continua tenint la màxima prioritat; es preveu invertir en alfabetització, capacitació de mestres, i  desenvolupament de les capacitats tècniques i professionals. Els 20 països més allunyats dels objectius de l’Educació per a Tothom, la majoria dels quals són països africans, rebran recursos econòmics i tècnics addicionals, mentre que a Àsia els esforços se centraran en la construcció de centres educatius. En l’àmbit de les Ciències (59 milions de dòlars dels EUA) es reforçaran les activitats de la Comissió Oceanogràfica Internacional, en particular els sistemes d’alerta antitsunami, i el Programa de Reserves de la Biosfera (MAB). Pel que fa a les Ciències Socials i Humanes (30 milions de dòlars dels EUA), la Conferència General es proposa avançar cap a una declaració dels principis ètics en relació amb el canvi climàtic i, d’altra banda, ha aprovat  la creació d’un Institut Internacional de Recerca sobre la Integració Regional i Transformacions Socials. El patrimoni tangible i intangible continuarà sent la prioritat de Cultura (amb una inversió de 53 milions de dòlars EUA), juntament amb el foment de la diversitat de les expressions culturals i de les llengües. Es promourà el multilingüisme i el diàleg entre cultures, especialment al voltant de l’Any Internacional d’Apropament entre Cultures (2010). La defensa de la llibertat de premsa és, de sempre, la comesa  prioritària per al sector de Comunicació i Informació (s’hi destinaran 33 milions de dòlars EUA), així com el Programa Internacional per al Desenvolupament de la Comunicació i el programa Memòria del Món, dedicat a la preservació dels arxius documentals.

Molt més transcendent per al futur de la UNESCO és el relleu del fins ara director general, el japonès Koichiro Matsuura. Per als uns, el seu mandat, d’uns deu anys, s’ha caracteritzat per la reforma i modernització de l’Organització. Altres en destaquen el programa mundial d’acció Educació per a Tothom i l’adopció de nous instruments normatius -la Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Intangible (2003), la Convenció  per a la Protecció i Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals (2005)- que han significat la prova del lideratge educatiu i cultural de la UNESCO.

La successora de Matsuura, la fins ara ambaixadora de Bulgària prop de la UNESCO, Irene Bokova, és la primera dona i la primera representant de l’Europa Oriental. Van caldre quatre torns de votació, molt discutits, que van dividir gairebé a parts iguals no només els membres del Consell Executiu de la UNESCO, sinó també els membres de la Unió Europea, abans que hi hagués fumata blanca. La nova directora general vol promoure un nou humanisme que ella mateixa expressa de la manera següent: “La diversitat cultural i el diàleg intercultural contribueixen a l’emergència que reconcilia el global i el local,  i ens ensenya novament com construir el món. [...] Per a mi, humanisme significa aspirar a la pau, la democràcia, la justícia, i els drets humans. Per a mi, humanisme significa aspirar  a la tolerància, al saber, a la diversitat cultural. L’humanisme radica en l’ètica i en la responsabilitat social i econòmica [...] i es materialitza entre altres coses en el fet de donar assistència als més vulnerables. Està al cor mateix del compromís de la lluita que fa front als desafiaments més grans que compartim, en particular el respecte pel medi ambient.”

Onno Seroo