El garbell

Barcelona, novembre del 2009. 4000 persones discuteixen sobre què farem i què deixarem de fer per aturar el canvi climàtic. Mentre els uns s’enreden en discussions tècniques sobre si tal·lar un arbre contribueix més a l’escalfament global que un pet de vaca o viceversa, d’altres es posen les mans al cap perquè intueixen que potser fem salat. I aquí “fer salat” té dues accepcions.

La primera: “arribar tard per a fer quelcom”. La reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a escala global ha de ser dràstica i urgent si volem que l’augment de temperatura global no superi els 2ºC, que els científics consideren llindar màxim per evitar un canvi climàtic perillós. Per tal que aquesta retallada es produeixi cal un compromís internacional valent, just, ben definit, vinculant i URGENT. A més ens caldrà convèncer els nostres respectius governs que aquest cop compleixin la seva paraula.

La segona accepció té un sentit físic: “fer quelcom salat”. M’explico: en Jean-Francois Durieux, de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats parlava sobre els refugiats del canvi climàtic en un dels actes paral·lels a la Conferència de Barcelona la setmana passada. Comentava que en una de les reunions de la Conferència, el representant de Bangla Desh, assegut al seu costat, li explicava: “al meu país diuen que el canvi climàtic té gust de sal”. A Bangla Desh hi ha milions de persones vivint a la línia de costa, que ja pateixen els efectes de les tempestes, inundacions i onatges més intensos i estan exposats a l’augment del nivell del mar. Quan el mar puja, salinitza les aigües que les persones beuen. També salinitza les terres costaneres. El gust de sal no és metafòric, és real. Per a milions de persones i per a molts ecosistemes de tot el món, el planeta ja ha creuat el llindar del perill.

Durieux també explicava que de migracions de persones relacionades a fenòmens climàtics n’hi ha de dos tipus. La primera modalitat és producte d’un esdeveniment extrem sobtat, relativament curt en el temps, com ara una inundació. El 90% de les persones que han de deixar casa seva per aquests motius es desplacen a un altre lloc dins el mateix país. Són, per tant, desplaçats, i només l’any 2008 n’hi va haver 20 milions. La categoria de desplaçat està jurídicament reconeguda, i existeixen normes que regulen la protecció que els estats han de donar als desplaçats (evacuació, campaments…). La segona modalitat de migracions vinculades al clima són conseqüència d’un fenomen lent i gradual, com la desertització o la desertificació. En aquest cas no es pot donar una xifra, un nombre de persones. Tampoc no hi ha un marc jurídic que reconegui aquestes persones com a refugiats, ni cap protecció o ajut en el lloc de destinació. Però aquestes persones hi són. Persones que no poden tornar a casa seva, perquè casa seva ja no existeix, o perquè ha esdevingut inhabitable. Siguem conscients que si no frenem el canvi climàtic, d’onades no n’hi haurà només de salades, sinó també de persones que fugen dels efectes de l’escalfament global.

Afortunadament el negacionisme ha passat a la història i tots els caps d’estat coincideixen a declarar que hem de fer front comú per evitar que el canvi climàtic esdevingui perillós. Diuen, però no fan. I és que, en realitat, per molt que diguin, els més poderosos no volen actuar, perquè tenen por de posar traves a l’engranatge econòmic actual. Mentrestant, els països pobres, reclamen justícia. I no estan sols. Milions de persones, de països rics i pobres, reclamem als nostres representants polítics que per una vegada tinguin la valentia de ser conseqüents amb el seu discurs. Quin gust tindria el compromís?

Web recomanada: www.350.org

Muntsa Besnard