El garbell

La Cimera sobre el Canvi Climàtic de les darreres dues setmanes ha acabat en un gran fracàs. Ja feia setmanes que s’anava intuint però, encara que fos previsible, no deixa de sorprendre que realment hagi acabat amb un resultat tan pobre. Ara no hi ha acord, ni base d’acord per als propers mesos; és a dir, no hi ha compromisos a mig termini i els mecanismes per assolir aquests objectius són absolutament intangibles. Som molt lluny de l’acord que, en base als informes científics, necessitem. Diríem que hem tocat fons.

En aquesta línia, em sembla interessant destacar que L’estat del món, la publicació insígnia del Worldwatch Institute, ja apuntava fa uns anys que el canvi climàtic havia (i ha) d’esdevenir una prioritat de primer ordre per a tota la humanitat i, concretament, en el desenvolupament de polítiques globals. De la mateixa manera que resultava altament visionari en marcar les prioritats, també assenyalava un seguit de mesures que calia emprendre per poder revertir la situació de l’atmosfera del planeta. Aquestes mesures continuen plenament vigents i cal dur-les a terme; però ara no tenim clar com ho hem de fer.

El fracàs de la Conferència sobre el Canvi Climàtic de Copenhaguen ha deixat el món orfe d’un procés creïble per desenvolupar i implementar les mesures necessàries per fer front a l’escalfament global del planeta. Possiblement, les expectatives que s’havien dipositat en aquesta reunió eren molt altes, però l’acord no és ni de mínims.

Tot i les necessitats del món, les prioritats de molts dels països presents a la cimera, no només els Estats Units i la Xina, han estat molt lluny de resoldre la situació actual. Aquest tancament de mires ha dut el procés a un carreró sense sortida.

Els acords globals, com el que necessitem per fer front al canvi climàtic, ja no es poden prendre des de les òptiques dels estats, perquè les seves agendes domèstiques condicionen absolutament les negociacions i les bloquegen. Ens ho dirà la història, però pot ben ser que aquest fracàs signifiqui un moment clau en la història de les Nacions Unides per la seva incapacitat de fer seure els estats per arribar a acords concrets, pel fracàs organitzatiu que ha significat i per l’exclusió de la societat civil acreditada. Malgrat això, però, no podem restar creuats de braços per veure, impassibles, com les conseqüències del canvi climàtic van deixant la seva petjada arreu del món.

Ara cal un nou paradigma de la governança del món que ens permeti afrontar els reptes globals des d’una perspectiva global i això només ho podem assolir a partir del moment que la societat civil es posi a construir-ho. Així, sobre la base de la construcció d’un sistema internacional, democràtic, transparent i just, podrem fer propostes i dur a terme polítiques que permetin afrontar els reptes del segle XXI, com el canvi climàtic (però també l’extinció massiva d’espècies, les migracions de les persones, la pèrdua de les diversitat cultural i lingüística, entre d’altres).

Sergi Rovira

L’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós ha celebrat enguany la XIV Trobada Interreligiosa amb motiu del Dia Mundial de la Sida. És una trobada que vol esdevenir, any rera any, una oferta d’espais per al silenci, el diàleg, la pregària i la reflexió al voltant de la problemàtica mundial de la sida. És un acte que troba el seu sentit en el desig d’oferir un testimoni conjunt i públic de solidaritat amb les persones que arreu del món són víctimes d’aquesta malaltia, alhora que pretén motivar el compromís de creients i no creients amb la seva eradicació.

Avui ja no és notícia que la sida representa per a la salut pública una greu amenaça. Des de la seva aparició -l’any 1981 als Estats Units- ha estat una de les grans pors del nostre temps. Arreu del món, homes, dones i infants s’han sentit afectats i amenaçats per una afecció que, des del terreny íntim de l’amor i la sexualitat, ha conduït, sense compassió, a la malaltia i a la mort milers d’éssers humans.

Protegir-se un mateix i protegir els altres esdevé, sens dubte, una exigència de comportament ètic destinada a conservar la vida i aturar la propagació generalitzada de la malaltia. L’assoliment d’aquest comportament, però, no és un sil·logisme de fàcil solució, perquè implica una conversió i un canvi d’actitud profunda, que transformi l’interior de la persona i la condueixi a la comprensió experiencial d’un sofriment humà fora de tot paràmetre. Aquesta “ètica” esdevé “urgència testimonial de solidaritat” quan la veu que s’alça prové de l’àmbit d’algunes tradicions religioses i espirituals, les quals, invertint les seves energies a dictaminar hipotètiques fronteres que separin el bé del mal de la malaltia de la sida, han oblidat de posar les seves “influents veus” al servei d’una tasca de misericòrdia a favor de l’eradicació de l’estigma que pateixen els afectats del VIH-sida, massa sovint abandonats en solitàries “terres de ningú”.

La pandèmia de la sida encara no és història, sinó una veritable amenaça que continua desvetllant les pors i posant en qüestió la qualitat social, humana i espiritual d’institucions civils i religioses enfront de l’amistat, l’amor, la sexualitat i els grups marginats (homosexuals, drogaaddictes, prostitutes i dones víctimes de la violència de gènere”, exposats, des de sempre, al menyspreu i a l’exclusió social.

Sortosament, en solidaritat amb els afectats per la sida hi ha persones que han sabut crear xarxes de solidaritat; creient de base de totes les religions que s’han preocupat d’obrir llocs d’encontre i treballar per fer créixer un eficaç esforç de solidaritat; exemples admirables dels qui han sabut escoltar llur raó i llur cor; professionals de la sanitat consagrats a les cures pal·liatives que no han dubtat a prodigar-los atencions, senyals de simpatia i envoltar-los d’una presència calorosa en els moments personals més difícils…, però la tasca que queda pendent és immensa i la batalla no està guanyada, especialment als països del tercer i quart món.

Aquesta gran tasca pendent és la que dóna sentit i ens empeny, anys rere anys, a continuar des de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, i amb la col·laboració del Centre UNESCO de Catalunya, les trobades interreligioses amb motiu del Dia Internacional de la Sida, perquè és un repte que demana a les religions una resposta conjunta a prendre´s seriosament aquests persones tal com són: sofrents, aïllades i sovint desesperades per la seva solitud social, necessitades d’amistat, comprensió i profunda estima.

Lluny de tot afany de sentències, a les religions i espiritualitats,

Els pertoca de proclamar clarament que la sida no és un càstig de Déu ni el flagell diví que cau damunt d’aquells que s’aparten del bon camí, sinó una malaltia perillosa que situa homes, dones i infants, que estan en la plenitud de la seva vida, davant del sofriment i la proximitat immediata de la mort.

Els pertoca no afavorir una moral basada en la por, sinó oferir una reflexió sobre què és la sexualitat, el seu sentit i el seu paper en la vida humana.

Els correspon la difícil tasca d’abordar més explícitament els temes tabú del nostre temps, com ara la malaltia i la mort, el dolor i la pèrdua, per actuar a favor d’un comportament humà que respecti la dignitat de l’home i de la dona pel que fa als malalts de sida, als seropositius i a les seves famílies, i ser exemplars en els esforços per alleugerir el sofriment i la por, des de l’oferta d’un camí que creuen bo.

Els correspon no identificar-se només amb determinats aspectes del fenomen de la sida, sinó que estan cridades a examinar més de prop totes les seves implicacions, perquè déu, Al·là, Javhé, Bramha, etc…. estima i és misericordiós, no pas venjador. Per tant, cada ésser humà, fet a imatge de Déu, representa un bé inestimable i la vida de cada persona, sigui quina sigui la seva orientació sexual, és sagrada i cal que sigui respectada per la seva dignitat.

Pilar Claret

El 29 de novembre el  57,5% dels votants helvètics s’ha manifestat en referèndum, a proposta de la ultradreta nacionalista, en contra de la construcció de minarets a les mesquites. A banda de la natural preocupació dels governants per raons de naturalesa política (no només diplomàtica) i econòmica, la principal conseqüència es pot produir en l’àmbit de la convivència present i futura. La iniciativa va començar, amb una campanya porta a porta de l’extrema dreta, fa un any i mig, per recollir firmes a tots els cantons. Ha estat exitosa perquè finalment, s’ha  fet el referèndum i només a quatre dels 27 cantons s’ha rebutjat la idea que les mesquites suïsses no tinguin minarets (entre ells al de Ginebra).

En el panorama polític i religiós europeu ja hi ha hagut reaccions de tota mena. No han trigat les veus en contra: la ministra d’Afers Exteriors de Sussa, els bisbes catòlics suïssos, el ministre francès d’exteriors, el Vaticà (que ja va advertir dels eventuals  perills d’aquesta mena d’iniciatives amb anterioritat), etc. Destaca la dels ecologistes: el seu president europeu, Daniel Cohn-Bendit, ha demanat als musulmans rics que retirin els seus diners de la banca suïssa.

Però què és el que està en joc? No és només la llibertat religiosa, que també. No és  la identitat d’un estat o de la Unió Europea (Suïssa ni en forma part). No és tampoc una hipotètica islamització d’Europa. Es tracta de la convivència comuna de les diverses creences i conviccions en societats pluralistes. Encara més, el que està en joc és  la convivència entre les diferents pensaments i opcions de consciència en una mateixa societat.

Sembla clar, per als ulls atents i les ments reflexives, que el model de l’estat-nació surgit de la il·lustració amb la seva voluntat de construir identitats estàtiques i artificials, així com l’estat democràtic centrat exclusivament en la voluntat majoritària han fet figa davant la realitat multicultural i multirreligiosa. Però no només davant d’això, sinó sobretot davant d’una realitat que, malgrat que no va sorgir de la il·lustració, sí que és cert que va madurar gràcies a ella: la llibertat i ultimitat de la consciència individual. Així ens trobem que nacionalistes i religiosos identitaris se senten desbordats i decebuts davant de la revolta de les consciències individuals que és el fonament de tot pluralisme i especialment del pluralisme i de la diversitat que hi ha dins d’una mateixa tradició religiosa o d’una convicció no religiosa. Estem assistint a les convulsions extremes d’aquests exclusivismes amb pretensions hegemòniques. Una mostra d’aquestes convulsions han estat algunes reaccions desmesurades a la sentència de la Cort Europea de Drets Humans contrària a la presència dels crucifixes en les escoles públiques italianes. La sentència reconeixia que l’estat italià imposant les creus a tothom  “restringeix el dret dels pares a educar llurs infants d’acord amb les pròpies conviccions així com el dret dels infants escolaritzats de creure o de no creuere”. Com també recorda la sentència, la neutralitat i imparcialitat de l’estat ha de garantir el pluralisme, especialment a les escoles. La sentència Lautsi contra Itàlia de 3 de novembre de 2009 és un exemple de seny i equanimitat jurídics i, en canvi, ha fet sortir alguns llops dels  caus i s’ha arribat a afirmar que era una victòria de l’islam o que era “un cop mortal a Europa” (el berlusconià ministre d’exteriors italià Franco Frattini).

I és que uns i altres volen conservar la pròpia tradició, història, cultura, etc. Però les identitats (igual que la història, la tradició i la cultura) són dinàmiques, no estàtiques. La identitat és l’expressió i el reflex de la vida d’un ésser humà i d’un col·lectiu en un moment i en un lloc determinat, però sempre és fluïda, interdependent i transcendeix qualsevol definició. Es redefineix amb la trobada fecunda, innovadora i creativa amb l’alteritat. Però aquest nus relacional existeix i no pot ser clos o encerclat per ningú perquè quan hom ho intenta es revolta.

Si volem una societat convivencial s’hauran d’afavorir el reconeixement i la creació dels espais de relació i de diàleg entre les identitats múltiples. Aquesta serà la identitat comuna: una identitat oberta, dinàmica, mai closa, on tothom tingui el seu lloc en llibertat i no hi hagi pors perquè no hi hagi por de perdre res, ja que la nostra identitat serà la nostra relació confiada amb l’alteritat, també des del que som cadascú i en cada moment i lloc. Algú dirà que això és un somni o un deliri. Bé, potser sí. Però estic tranquil, aquest deliri em ve de la lectura dels grans místics i mestres que són a l’arrel de les principals tradicions religioses de la humanitat i de no pocs dels grans filòsofs de la humanitat. És clar que com a societats encara no els hem entès, però ben segur que algun dia els entendrem. No hem de mirar què hi ha darrere els minarets sinó allò que hi ha dins, en el buit. Aquests temps nostres demanen imaginació moral (Lederach) per crear una cultura de pau i de diàleg que mereix que hi dediquem, com a mínim, tants esforços com hem dedicat, en el passat, a la guerra. Siguem equitatius.

Francesc Torradeflot

El desplegament de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de la qual ja vam parlar fa uns mesos no s’atura i recentment s’han produït les primeres inscripcions noves a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Des d’ara, la cultura catalana ja compta amb tres elements inscrits, car el Tribunal de les Aigües de València, d’origen andalusí, s’ha afegit al Misteri d’Elx i a la Patum de Berga (procedents del desaparegut Programa d’Obres Mestres del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat).

Però més enllà d’aquesta bona notícia, la reunió que el Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial ha fet a Abu Zaby ha deixat clar que els estats membres de la Convenció es prenen molt seriosament la protecció del patrimoni immaterial. La prova més palpable és l’enorme quantitat de candidatures presentades a la Llista, que ha obligat el Comitè a limitar a 3 el nombre que podrà presentar cada estat i a 100 la xifra total d’expedients que podrà estudiar. Però la Convenció és molt més que la Llista i les altres decisions preses refermen un desplegament sòlid del text legal.

Una de les preocupacions principals de la Convenció és la participació de tots els sectors implicats en el patrimoni cultural immaterial: comunitats, grups i persones que el reprodueixen i el transmeten, organitzacions i entitats que les agrupen, centres de recerca, etc. Des del començament dels treballs del Comitè ha quedat palès que les ONG dels països en via de desenvolupament tenien menys possibilitats d’implicar-se en la Convenció i per aquest motiu s’han pres algunes mesures destinades a pal·liar el desequilibri geogràfic actual.

La qüestió de la visibilitat de la Convenció també ha generat grans debats en diverses reunions del Comitè, entre altres raons perquè aquest aspecte està directament lligat amb els criteris per a la utilització de l’emblema de la Convenció, uns criteris que poden estimular en major o menor mesura la col·laboració de patrocinadors que busquen també una visibilitat. Les noves directrius operatives, que haurà de ratificar l’assemblea general del mes de juny, tenen en compte aquesta relació entre la projecció de la Convenció i l’increment dels recursos, i proposen uns criteris per fomentar la visibilitat de l’emblema que n’evitin tanmateix una utilització amb finalitats purament comercials.

Mentrestant, a Catalunya, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i el Centre UNESCO de Catalunya continuem treballant plegats per salvaguardar el nostre patrimoni cultural immaterial en el marc de la Convenció i per canalitzar les nostres aportacions a la feina del Comitè. Ara és hora d’anar sumant noves mans a aquesta tasca de tanta transcendència per al manteniment de la nostra identitat cultural.

Lluís Garcia Petit