El garbell

El 29 de novembre el  57,5% dels votants helvètics s’ha manifestat en referèndum, a proposta de la ultradreta nacionalista, en contra de la construcció de minarets a les mesquites. A banda de la natural preocupació dels governants per raons de naturalesa política (no només diplomàtica) i econòmica, la principal conseqüència es pot produir en l’àmbit de la convivència present i futura. La iniciativa va començar, amb una campanya porta a porta de l’extrema dreta, fa un any i mig, per recollir firmes a tots els cantons. Ha estat exitosa perquè finalment, s’ha  fet el referèndum i només a quatre dels 27 cantons s’ha rebutjat la idea que les mesquites suïsses no tinguin minarets (entre ells al de Ginebra).

En el panorama polític i religiós europeu ja hi ha hagut reaccions de tota mena. No han trigat les veus en contra: la ministra d’Afers Exteriors de Sussa, els bisbes catòlics suïssos, el ministre francès d’exteriors, el Vaticà (que ja va advertir dels eventuals  perills d’aquesta mena d’iniciatives amb anterioritat), etc. Destaca la dels ecologistes: el seu president europeu, Daniel Cohn-Bendit, ha demanat als musulmans rics que retirin els seus diners de la banca suïssa.

Però què és el que està en joc? No és només la llibertat religiosa, que també. No és  la identitat d’un estat o de la Unió Europea (Suïssa ni en forma part). No és tampoc una hipotètica islamització d’Europa. Es tracta de la convivència comuna de les diverses creences i conviccions en societats pluralistes. Encara més, el que està en joc és  la convivència entre les diferents pensaments i opcions de consciència en una mateixa societat.

Sembla clar, per als ulls atents i les ments reflexives, que el model de l’estat-nació surgit de la il·lustració amb la seva voluntat de construir identitats estàtiques i artificials, així com l’estat democràtic centrat exclusivament en la voluntat majoritària han fet figa davant la realitat multicultural i multirreligiosa. Però no només davant d’això, sinó sobretot davant d’una realitat que, malgrat que no va sorgir de la il·lustració, sí que és cert que va madurar gràcies a ella: la llibertat i ultimitat de la consciència individual. Així ens trobem que nacionalistes i religiosos identitaris se senten desbordats i decebuts davant de la revolta de les consciències individuals que és el fonament de tot pluralisme i especialment del pluralisme i de la diversitat que hi ha dins d’una mateixa tradició religiosa o d’una convicció no religiosa. Estem assistint a les convulsions extremes d’aquests exclusivismes amb pretensions hegemòniques. Una mostra d’aquestes convulsions han estat algunes reaccions desmesurades a la sentència de la Cort Europea de Drets Humans contrària a la presència dels crucifixes en les escoles públiques italianes. La sentència reconeixia que l’estat italià imposant les creus a tothom  “restringeix el dret dels pares a educar llurs infants d’acord amb les pròpies conviccions així com el dret dels infants escolaritzats de creure o de no creuere”. Com també recorda la sentència, la neutralitat i imparcialitat de l’estat ha de garantir el pluralisme, especialment a les escoles. La sentència Lautsi contra Itàlia de 3 de novembre de 2009 és un exemple de seny i equanimitat jurídics i, en canvi, ha fet sortir alguns llops dels  caus i s’ha arribat a afirmar que era una victòria de l’islam o que era “un cop mortal a Europa” (el berlusconià ministre d’exteriors italià Franco Frattini).

I és que uns i altres volen conservar la pròpia tradició, història, cultura, etc. Però les identitats (igual que la història, la tradició i la cultura) són dinàmiques, no estàtiques. La identitat és l’expressió i el reflex de la vida d’un ésser humà i d’un col·lectiu en un moment i en un lloc determinat, però sempre és fluïda, interdependent i transcendeix qualsevol definició. Es redefineix amb la trobada fecunda, innovadora i creativa amb l’alteritat. Però aquest nus relacional existeix i no pot ser clos o encerclat per ningú perquè quan hom ho intenta es revolta.

Si volem una societat convivencial s’hauran d’afavorir el reconeixement i la creació dels espais de relació i de diàleg entre les identitats múltiples. Aquesta serà la identitat comuna: una identitat oberta, dinàmica, mai closa, on tothom tingui el seu lloc en llibertat i no hi hagi pors perquè no hi hagi por de perdre res, ja que la nostra identitat serà la nostra relació confiada amb l’alteritat, també des del que som cadascú i en cada moment i lloc. Algú dirà que això és un somni o un deliri. Bé, potser sí. Però estic tranquil, aquest deliri em ve de la lectura dels grans místics i mestres que són a l’arrel de les principals tradicions religioses de la humanitat i de no pocs dels grans filòsofs de la humanitat. És clar que com a societats encara no els hem entès, però ben segur que algun dia els entendrem. No hem de mirar què hi ha darrere els minarets sinó allò que hi ha dins, en el buit. Aquests temps nostres demanen imaginació moral (Lederach) per crear una cultura de pau i de diàleg que mereix que hi dediquem, com a mínim, tants esforços com hem dedicat, en el passat, a la guerra. Siguem equitatius.

Francesc Torradeflot