Arxiu per febrer, 2010
La veu de les persones joves en la construcció euromeditarrània a través del diàleg intercultural
La propera setmana se celebra a Barcelona el Fòrum de la Fundació Anna Lindh, que es preveu que aplegui unes 500 persones representants de la societat civil de l’Euromediterrani que treballen pel diàleg intercultural. Abans, però, s’han anat escalfant motors en diferents seminaris preparatoris de diferents àmbits temàtics. Un d’ells, sota el títol de “Polítiques de joventut Euromed en diàleg intercultural” (Strasbourg – gener de 2010), ha reunit una trentena de joves de diferents països euromediterranis, membres d’entitats, entre les quals Unescocat. A partir de la seva experiència de treball amb joves o per a joves i de la reflexió conjunta, les persones participants al seminari han elaborat propostes que seran presentades i discutides al Fòrum de la setmana vinent.
A l’entorn euromediterrani, les persones joves viuen en situacions diverses, tant per raó del context social com de les polítiques de joventut. Per exemple, a Jordània una gran part de la població jove ha immigrat, a Lituània la xarxa nacional de joves reconeguda oficialment no és representativa de la joventut del país, al Marroc les polítiques de joventut van adreçades a determinades elits. La idea de joventut, les experiències quotidianes dels joves i les actuacions públiques varien entre l’Est i l’Oest d’Europa, a les dues ribes de la Mediterrània, i molt especialment a l’Orient Mitjà; s’observa des de la necessitat de fer efectiu l’accés a determinats serveis emmarcats en un pla, fins a la manca d’identificació i planificació de polítiques públiques de joventut. D’aquí que alguns joves reclamin “més polítiques” (més recursos, més equipaments, més suport…) i d’altres demanin “millors polítiques” (millor accés, millor coordinació, millor participació…).
L’aproximació al diàleg intercultural també es podria considerar divergent, tenint en compte l’entorn social i polític des del qual se’n parla. Per exemple, la percepció per a una part de joves de Palestina és que el diàleg esdevé un placebo per evitar una solució política al conflicte en el qual viuen; per a joves de molts països, aquest diàleg es visualitza a través d’activitats que reuneixen diferents tradicions culturals (com ara festes amb menjar i danses típiques); en canvi altres joves qüestionen el fet de centrar-se en aspectes folklòrics que homogeneïtzen la cultura o cultures d’un país. En qualsevol del casos, es coincideix en la definició donada pel Consell d’Europa, d’acord amb el seu Llibre Blanc del Diàleg Intercultural: aquest diàleg s’entén com un procés que comprèn un intercanvi obert i respectuós de punts de vista entre persones i grups amb diferents bagatges i patrimonis ètnics, culturals, religiosos i lingüístics, sobre la base de l’entesa mútua i el respecte.
De la diversitat d’acostaments i d’experiències de la joventut de l’espai euromediterrani, se n’extreu tanmateix un missatge comú: les i els joves, que comparteixen un món global i uns interessos i necessitats propis del moment vital que els toca viure, no volen ser públic destinatari, sinó agents actius de canvi, en clau de present i de futur, per aconseguir viure junts iguals en dignitat.
Sílvia Puente, cap de l’observatori
Llengües maternes recòndites
Afirma el lingüista Levinson que per poder parlar d’allò que veiem i sentim hem de poder ‘veure’ i ‘sentir’ segons els termes que ens permetin parlar-ne. La llengua canalitza, ensinistra, en bona mesura el nostre paisatge mental altrament ‘no domat’, poc comunicable. Cada llengua tria una part d’aquest paisatge i en fa un mapa particular, això explica perquè la ‘traducció perfecta’ és, en rigor, impossible.
La llengua d’Europa és la traducció – va afirmar fa uns anys, amb fortuna, Umberto Eco-, és a dir, el pas d’una llengua a l’altra, el coneixement i els nous significats que emergeixen entre fronteres lingüístiques. La llengua d’Europa seria doncs, idealment, la llengua imperfecta que transita entre totes les llengües, llengües viables en un entorn, com a mínim, de multilingüisme receptiu – aquella situació on els parlants entenen les llengües dels veïns - com és el cas a les societats tradicionalment multilingües d’altres latituds del planeta.
Amb motiu de la celebració, el 21 de febrer, del Dia Internacional de la Llengua Materna, celebrat enguany en el marc de l’Any Internacional per a l’Apropament de les Cultures, la UNESCO organitza els dies 22 i 23 de febrer el simposi “Traducció i Mediació Cultural” en el benentès que “la traducció i la interpretació, dues activitats essencials en l’actual procés de mundialització, són generadores de coneixements però també poden contribuir a fomentar els malentesos”.
El coneixement i les imatges que es generen en el pas d’una llengua a l’altra és un territori encara no prou explorat en termes cognitius, d’expressió artística i de generació de ‘pax linguistica’. D’altra banda, sabem que la traducció com a generadora de malentesos ho és sovint pel fet de no considerar i acceptar la impossibilitat de la traducció perfecta, la diversitat sovint irreductible de mapes mentals canalitzats per les diverses llengües; en definitiva, pel fet de no detectar i activar el potencial poètic i polític d’aquesta impossibilitat.
L’encontre entre llengües pot ser font de malentesos, ja siguin diplomàtics, de saló o sovint en l’àmbit íntim de les relacions personals, però també, massa sovint, degenera en subordinació, injustícia i vulneració dels drets humans, quan ni tan sols es preveu fer possible el pas entre llengües. Pensem, per exemple, en el cas dels individus que tenen com a llengua pròpia i única llengües no (re)conegudes pels sistemes judicials o penitenciaris en els quals es veuen implicats, tot sovint de manera injusta, per raó de sistemes d’opressió ètnica i repressió sistemàtica particularment punyent a determinades fronteres. Es tracta de situacions on es nega el dret a la traducció/interpretació entre les llengües de comunitats lingüístiques subordinades i les llengües dominants que han generat el sistema de coacció que hi entra en joc, el sistema de categories on la violència que exerceixen té el seu propi sentit i (des)propòsit.
Les “llengües maternes recòndites” poden, doncs, generar experiències límits d’incomunicació, territoris incògnits de vulneració de la dignitat humana on encara trobem éssers humans “menys traduïbles”.
Alícia Fuentes-Calle, cap del departament de diversitat lingüística – Linguapax
Què té a veure la càries amb la diversitat biològica?
La Maria trenca el silenci de la sala d’espera del dentista, on només hi són ella i un desconegut amb cara de pocs amics, en Pere.
Maria: Sabies que les Nacions Unides han declarat l’any 2010 l’Any Internacional de la Biodiversitat (AIB)?.
Pere: La biodiversitat? I a mi què m’importa la biodiversitat? De fet, què vol dir biodiversitat?
Maria: Doncs biodiversitat, breument, vol dir tota la gran varietat d’animals, plantes i microorganismes que viuen al nostre planeta.
Pere: Molt bonic, però jo tinc problemes més importants. Què hi tinc a veure jo amb la biodiversitat?
Maria: Home, pensa-hi una mica, va.
Pere: Doncs tinc dues plantes al menjador… m’agraden els gossos… i mirar-me els documentals d’animalets estirat al sofà.
Maria: Correcte. Però hi ha més. Resulta que encara que ens passem el dia sobre l’asfalt, cadascú de nosaltres forma part integral de la natura i el nostre destí està estretament unit a la biodiversitat. Jo i tu i tothom depenem d’aquesta diversitat de la vida per tenir aliment, combustible, medecines i la resta d’elements essencials sense els quals no podríem viure.
Pere: Oqueimaquei. Capto. Però encara no entenc per què un Any Internacional.
Maria: Perquè la rica biodiversitat s’està perdent a una gran velocitat degut a l’activitat humana. Per exemple, dels boscos originals, que contenen gran part de la diversitat biològica, n’hem fet desaparèixer prop del 45 % i es calcula que prop de 40.000 espècies d’animals i plantes són en perill d’extinció. Això ens empobreix i mina la capacitat dels sistemes de vida, dels quals depenem, per resistir a les creixents amenaces com, per exemple, el canvi climàtic. És vital per al benestar humà present i futur que reduïm la pèrdua de biodiversitat. Ara és el moment d’actuar.
Pere: Ostres! I què hi puc fer, jo?
Maria: Consumir responsablement, informar-te i informar, conscienciar, pressionar… Són les decisions i les accions tant de la ciutadania, com de les empreses privades, els propietaris de terres, els pescadors i agricultors i les administracions, les que afecten per bé o per mal la diversitat biològica. Pots actuar sol o amb més gent. Pots demanar què fa aquella ONG conservacionista del teu poble. Pots veure les activitats que la gent està organitzant a tot el món (http://www.cbd.int/2010). Pots parlar-ne a l’ascensor amb la veïna. Pots fer-li saber a Repsol o alguna altra empresa què en penses d’aquest tema. Imaginació al poder!
Infermera: Maria Casajoana? Ja pot passar.
Ficció, però per què no? L’Any Internacional de la Biodiversitat vol ser una celebració de la vida a la Terra i del valor de diversitat biològica per a les nostres vides. I això és el que vol reflectir l’eslògan de l’AIB: “La diversitat biològica és vida. La diversitat biològica és la nostra vida”. La contribució de la biodiversitat a la supervivència i el benestar humans no és només pràctica, física o utilitarista, sinó també cultural i espiritual. I com explica la Maria, hem de ser conscients que la manera d’entendre el desenvolupament que ha primat durant les darreres dècades està “cavant la nostra pròpia tomba”. La tal·la i crema de boscos, l’eliminació dels manglars, el cultiu intensiu, l’estrès produït per la contaminació, la pesca abusiva i els efectes del canvi climàtic estan destruint la biodiversitat. En definitiva, posem en perill el tresor d’incalculable valor que és la base fonamental del benestar humà: la increïble riquesa natural que representen els 13 milions d’espècies vives (de les quals només 1.75 milions tenen un nom i estan classificades). L’esperança és que també hi ha gent a tot el món treballant per salvaguardar aquesta riquesa natural insubstituïble i per reduir-ne la pèrdua. L’AIB és una oportunitat única perquè es comprengui millor la funció vital que té la biodiversitat en el manteniment de la vida a la Terra. T’hi apuntes?
Muntsa Besnard, departament de sostenibilitat
Consideracions arran dels esdeveniments de Cunit
El Centre UNESCO de Catalunya – Unescocat, entitat catalana amb relacions oficials amb la UNESCO i les Nacions Unides, té una llarga trajectòria nacional i internacional en la promoció del diàleg i la gestió de la diversitat, i aposta fermament per un model de cohesió social basat en la cultura del diàleg i de la pau. Creiem en la prevenció i mediació de conflictes i la cogestió de la diversitat com a eines fonamentals per a construir aquesta cultura del diàleg i de la pau en l’àmbit local. En aquest sentit, estem treballant en l’actualitat amb 12 ajuntaments catalans, entre els quals l’Ajuntament Cunit. Som conscients que aquest treball, que és fonamentalment una tasca desenvolupada des de la proximitat i quotidianitat, és discret i de llarg recorregut i que, per això, necessita la implicació i col·laboració de tots els actors. Per aconseguir-ho, treballem amb tots els sectors sense exclusió.
Arran de les notícies que sobre Cunit, han aparegut en diferents mitjans de comunicació, el Centre UNESCO de Catalunya – Unescocat ha cregut convenient subratllar els punts següents:
ALS RESPONSABLES POLÍTICS I MITJANS DE COMUNICACIÓ
- Com s’ha vist a Cunit, rarament el conflicte social és només religiós. Malauradament la narrativa religiosa sovint és utilitzada per interessos personals o comunitaris, de manera directa o indirecta, per justificar una altra mena de conflictes existents. És important tenir la capacitat de discernir la importància real del fet religiós i els seus límits, desenmascarant des del coneixement, el rigor i la independència, qualsevol intent de manipulació que respongui a interessos, sense deixar de valorar i aprofitar els recursos ètics i espirituals de les tradicions religioses per mobilitzar una transformació o resolució de qualsevol mena de conflictes.
- De manera general, i llevat que respongui a un ús retòric del llenguatge, s’ha d’evitar, especialment per part dels mitjans de comunicació social, la sinècdoque (designar el tot per la part) quan es parla d’un col·lectiu. No s’han d’atribuir a la comunitat musulmana els presumptes delictes de persones que ocupen un càrrec en alguna de les seves institucions locals o d’àmbit autonòmic.
- S’han de desenvolupar polítiques de discriminació positiva, quan calgui i amb valor i coherència, d’aquells col·lectius religiosos que no disposin dels recursos humans o econòmics necessaris per garantir una educació dels seus membres en el respecte i la tolerància de l’alteritat i diversitat internes i externes, prevenint i evitant així qualsevol risc d’incitació a l’odi, especialment entre els infants, adolescents i joves. S’han d’exigir responsabilitats als qui, per oportunisme o electoralisme, han deixat de prendre mesures quan calia, per tal d’evitar que aquesta mena de comportaments es consolidin i, de retruc, afectin greument la cohesió a mitjà i llarg termini.
- En aquest sentit, tornem a insistir en la importància d’una àrea (o assignatura) de Cultura Religiosa generalitzada, crítica i empàtica per a tots els estudiants com a eina educativa de prevenció dels radicalismes religiosos. Lamentem, en aquest sentit, el bloqueig d’algunes autoritats religioses i d’organitzacions laicistes davant d’aquesta iniciativa[1].
- És cabdal que els poders públics afavoreixin les iniciatives de diàleg interreligiós i la mediació religiosa i interreligiosa de conflictes, especialment quan es duu a terme des d’una perspectiva laica o multiconviccional, per construir una cultura de la pau a escala local que garanteixi el desenvolupament d’una societat més cohesionada i participativa. Només així s’evitaran els extrems del comunitarisme i de l’assimilacionisme i els respectius perills per a la pau social.
- Les administracions públiques, especialment les locals, han de considerar seriosament el valor de la diversitat religiosa i de la seva cogestió i implementar polítiques i iniciatives en què el fet religiós s’integri amb normalitat amb els altres fets diferencials en les iniciatives d’integració[2] i de cohesió social inclusiva. Aquestes iniciatives, quan integren els diferents grups polítics locals, els tècnics i serveis municipals i els experts en gestió de la diversitat -com és el cas de la Taula de la Diversitat de Cunit-, poden constituir-se progressivament en plataformes imprescindibles per a la convivència.
- És fonamental i urgent arribar a acords amples o de consens en la política local, autonòmica i estatal que garanteixin la no instrumentalització partidista del fet o la diversitat religiosa per tal de facilitar la cohesió social i la pau ciutadana.
SOBRE LA COMUNITAT MUSULMANA
- Els representants dels oratoris, sobretot els seus presidents i les seves juntes directives, són habitualment triats, de manera democràtica, pels membres de les associacions (culturals o religioses) que decideixen constituir un oratori. Normalment els candidats s’uneixen o es posen d’acord amb altres i, si finalment són triats, es constitueixen com a Junta directiva o Consell de Shura. Aquesta Junta tria i contracta, en la majoria dels casos per un període determinat, l’imam que, com és lògic, acostuma a ser de la mateixa línia espiritual o ideològica que predomina a la Junta. Les associacions culturals o religioses, que són les que hi ha habitualment darrere un oratori, han de ser reconegudes pel Registre General d’Entitats de la Generalitat o pel Registro de Entidades Religiosas del Ministerio de Justicia per a ser legals.
- Els assistents a un oratori no han d’estar necessàriament d’acord amb els seus responsables. Els assistents a la mesquita o a l’oratori musulmà poden ser de qualsevol tendència o escola espiritual, jurídica o teològica, que pot fàcilment no coincidir amb la dels membres de la Junta Directiva.
- Els membres d’una Junta poden ser formalment substituïts democràticament per una altra Junta que s’hagi presentat com a alternativa, d’acord amb els estatuts legalment aprovats per les respectives administracions públiques. Ara bé, en molts casos l’experiència demostra que l’estructura formal divergeix de la realitat dels mecanismes interns del lideratge de la comunitat. Cal tenir present que el fet de la dualitat entre formalitat legal i realitat social no és exclusiu dels grups religiosos.
- La diversitat religiosa i espiritual, cultural, ètnica i nacional -de nacionalitat d’origen-, que hi ha a la comunitat musulmana és immensa i, per tant, és molt complexa, per aquesta raó les administracions públiques, la societat civil, la judicatura i els mitjans de comunicació han de ser molt prudents i precisos per evitar, tal com recomanen les Nacions Unides i la UNESCO, generalitzacions retòriques que consolidin prejudicis i que puguin consolidar actituds islamòfobes d’intolerància, rebuig i incitació a l’odi del musulmà.
A LA COMUNITAT MUSULMANA I A LES COMUNITATS RELIGIOSES EN GENERAL
- És important i necessari que les comunitats musulmanes no defalleixin i desenvolupin i reforcin les actituds, els mecanismes i els corrents interns que facilitin l’autocrítica que els permeti potenciar el compromís decidit dels musulmans a favor del respecte als drets humans i a la legislació vigent, un compromís que és habitual en la immensa majoria dels membres i de les organitzacions de la comunitat.
- En aquest sentit seria convenient que les comunitats de les diferents tradicions religioses i espirituals apartin motu propio i de manera cautelar els encausats judicialment, sense que això signifiqui cap mena d’exclusió o abandó, sinó ben al contrari, oferint-los tot el suport moral i espiritual que calgui, així com el perdó i la reconciliació si es demostrés o es reconegués la culpabilitat. Si es demostra la culpabilitat, les comunitats haurien d’apartar definitivament les persones de les seves responsabilitats de govern o gestió.
- És imprescindible i urgent que els responsables d’institucions religioses i espirituals demanin el compliment de la llei així com el respecte i promoció dels drets humans a totes les tradicions religioses i espirituals sense cap mena d’excepció. El respecte imprescindible al dret de llibertat de pensament, consciència i religió no pot ser adduït per justificar la violació d’altres drets fonamentals bàsics dels ciutadans.
[1] Vegeu UNESCO, Declaració Cultura Religiosa per als Ciutadans del Demà (cfr. Declaració de principis sobre la tolerància, Unescocat- Angle, 2007, p. 21-57.
[2] Segons el Pacte Nacional per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya, “la integració és un procés bidireccional, dinàmic i continu entre les persones que resideixen en un territori, les arribades recentment, les assentades amb anterioritat o les que ja hi han nascut” (art. 25).
Francesc Torradeflot, cap del departament de diversitat i diàleg interreligiós
Gaza i el dret a l’educació, un any després
Ja ha passat un any -massa de pressa per a alguns, aquells que obliden, i massa lentament, per a aquells que volen recuperar la memòria i que no volen oblidar- des que l’exèrcit israelià, amb el suport implícit o el silenci covard de les potències occidentals, va posar en marxa l’operació batejada com a “plom fos” sobre els territoris ocupats de la franja de Gaza. L’atac militar va provocar la mort d’uns 1.400 palestins, entre els quals més de 300 menors d’edat, i més de 5.000 ferits; a més d’assolar la ja de per si fràgil i precària insfraestructura econòmica, sanitària i educativa de la zona. Els atacs palestins amb coets van matar tres civils israelians; a més, sis soldats de l’exèrcit d’Israel van morir per atacs de grups armats palestins i quatre, com a conseqüència de casos de “foc amic”.
A l’Informe Goldstone, -que difícilment acabarà al tribunal de l’Haia atès que tot apunta que els Estats Units faran valer el seu dret de veto dins del Consell de Seguretat de l’ONU-, en la conclusió 1887 s’especifica que “en el moment que es produeix el primer atac israelià, a les 11.30 h d’un dia laborable, quan els nens i nenes tornaven de l’escola i els carrers de Gaza estaven atapeïts de persones” sembla haver estat calculat per crear la màxima commoció i pànic entre la població civil. D’acord amb les dades d’aquest mateix informe, la invasió va significar la destrucció de set escoles de primària, més de 150 van patir danys parcials i una escola regentada per l’ONU va ser destruïda i hi van morir més de 30 persones. No cal dir que durant els dies que va durar l’atac, 540.000 alumnes van perdre les classes i, per tant, els va ser negat el seu dret a l’educació. Segons fonts oficials de l’ONU, en acabar el curs tan sols el 20% dels alumnes de secundària van aprovar els exàmens d’assignatures com àrab o matemàtiques. A la destrucció de les infraestrucures escolars, dels ferits, dels morts, cal sumar-hi les seqüeles psicològiques i la despossessió de la dignitat humana.
Un any després, malgrat que l’Estat d’Israel ha compensat l’ONU amb el pagament de 7,4 milions d’euros, el bloqueig inhumà sobre els territoris ocupats, la dificultat o la impossibilitat de circular lliurement, l’asfíxia econòmica o la manca de fons -dels 4000 milions d’euros promesos pels líders mundials només n’ha arribat una petita part- fan que la reconstrucció del sistema educatiu resulti del tot improbable, sense menystenir els esforços de la mateixa població palestina o la cooperació internacional.
Però, quines són les raons que van portar l’exèrcit israelià a acarnissar-se sobre el sistema escolar palestí? Com s’afirma en un dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, “l’educació no només és un dret en si mateix sinó que també té un paper crucial en la reducció de la pobresa i la desigualtat, en la millora de la salut i en la consolidació de la democràcia”. Quan un Estat dificulta el dret a l’educació d’una població ocupada s’ha d’entendre que té por de la força transformadora de les escoles.
I quin paper hem de jugar els actors no governamentals? Segurament algunes de les claus ja han estat apuntades a l’últim informe “Educació per a Tothom” de l’any 2009, on es diu que hauríem de “continuar representant aquells que no tenen veu, els marginats, és a dir, els habitants dels barris suburbials, els infants que treballen, els membres de les castes inferiors i les poblacions autòctones, en un esforç que apunta a què l’educació arribi a tothom.”
Josep Guardiola, delegat d’Unescocat per a la cooperació educativa