El garbell

Ja ha passat un any -massa de pressa per a alguns, aquells que obliden, i massa lentament, per a aquells que volen recuperar la memòria i que no volen oblidar- des que l’exèrcit israelià, amb el suport implícit o el silenci covard de les potències occidentals, va posar en marxa l’operació batejada com a “plom fos” sobre els territoris ocupats de la franja de Gaza. L’atac militar va provocar la mort d’uns 1.400 palestins, entre els quals més de 300 menors d’edat, i més de 5.000 ferits; a més d’assolar la ja de per si fràgil i precària insfraestructura econòmica, sanitària i educativa de la zona. Els atacs palestins amb coets van matar tres civils israelians;  a més, sis soldats de l’exèrcit d’Israel van morir per atacs de grups armats palestins i quatre, com a conseqüència de casos de “foc amic”.

A l’Informe Goldstone, -que difícilment acabarà al tribunal de l’Haia atès que tot apunta que els Estats Units faran valer el seu dret de veto dins del Consell de Seguretat de l’ONU-, en la conclusió 1887 s’especifica que “en el moment que es produeix el primer atac israelià, a les 11.30 h d’un dia laborable, quan els nens i nenes tornaven de l’escola i els carrers de Gaza estaven atapeïts de persones” sembla haver estat calculat per crear la màxima commoció i pànic entre la població civil. D’acord amb les dades d’aquest mateix informe, la invasió va significar la destrucció de set escoles de primària, més de 150 van patir danys parcials i una escola regentada per l’ONU va ser destruïda i hi van morir més de 30 persones. No cal dir que durant els dies que va durar l’atac, 540.000 alumnes van perdre les classes i, per tant,  els va ser negat  el seu dret a l’educació.  Segons fonts oficials de l’ONU,  en acabar el curs tan sols el 20% dels alumnes de secundària van aprovar els exàmens d’assignatures com àrab o matemàtiques. A la destrucció de les infraestrucures escolars, dels ferits, dels morts, cal sumar-hi les seqüeles psicològiques i la despossessió de la dignitat humana.

Un any després, malgrat que l’Estat d’Israel ha compensat l’ONU amb el pagament de 7,4 milions d’euros, el bloqueig inhumà sobre els territoris ocupats, la dificultat o la impossibilitat de circular lliurement, l’asfíxia econòmica  o la manca de fons  -dels 4000 milions d’euros promesos pels líders mundials només n’ha arribat una petita part- fan que la reconstrucció del sistema educatiu resulti del tot improbable, sense menystenir els esforços de la mateixa població palestina o la cooperació internacional.

Però,  quines són les raons que van portar l’exèrcit israelià a acarnissar-se sobre el sistema escolar palestí? Com s’afirma en un dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, “l’educació no només és un dret en si mateix sinó que també té un paper crucial en la reducció de la pobresa i  la desigualtat, en la millora de la salut i en la consolidació de la democràcia”. Quan un Estat dificulta el dret a l’educació d’una població ocupada s’ha d’entendre que té por de la força transformadora de les escoles.

I quin paper hem de jugar els actors no governamentals? Segurament algunes de les claus ja han estat apuntades a l’últim informe “Educació per a Tothom” de l’any 2009, on es diu que hauríem de “continuar representant aquells que no tenen veu, els marginats, és a dir, els habitants dels barris suburbials, els infants que treballen, els membres de les castes inferiors i les poblacions autòctones, en un esforç que apunta a què l’educació arribi a tothom.”

Josep Guardiola, delegat d’Unescocat per a la cooperació educativa