El garbell

Afirma el lingüista Levinson que per poder parlar d’allò que veiem i sentim hem de poder ‘veure’ i ‘sentir’ segons els termes que ens permetin parlar-ne. La llengua canalitza, ensinistra, en bona mesura el nostre paisatge mental altrament ‘no domat’, poc comunicable. Cada llengua tria una part d’aquest paisatge i en fa un mapa particular, això explica perquè la ‘traducció perfecta’ és, en rigor, impossible.

La llengua d’Europa és la traducció – va afirmar fa uns anys, amb fortuna, Umberto Eco-, és a dir, el pas d’una llengua a l’altra,  el coneixement i els nous significats que emergeixen entre fronteres lingüístiques. La llengua d’Europa seria doncs, idealment, la llengua imperfecta que transita entre totes les llengües, llengües viables en un entorn, com a mínim, de multilingüisme receptiu – aquella situació on els parlants entenen les llengües dels veïns -  com és el cas a les societats tradicionalment multilingües d’altres latituds del planeta.

Amb motiu de la celebració, el 21 de febrer, del Dia Internacional de la Llengua Materna, celebrat enguany en el marc de l’Any Internacional per a l’Apropament de les Cultures, la UNESCO organitza els dies 22 i 23 de febrer el simposi “Traducció i Mediació Cultural” en el benentès que “la traducció i la interpretació, dues activitats essencials en l’actual procés de mundialització, són generadores de coneixements però també poden contribuir a fomentar els malentesos”.

El coneixement i les imatges que es generen en el pas d’una llengua a l’altra és un territori encara no prou explorat en termes cognitius, d’expressió artística i de generació de ‘pax linguistica’. D’altra banda, sabem que la traducció com a  generadora de malentesos ho és sovint pel fet de no considerar i acceptar la impossibilitat de la traducció perfecta, la diversitat sovint irreductible de mapes mentals canalitzats per les diverses llengües; en definitiva, pel fet de no detectar i activar el potencial poètic i polític d’aquesta impossibilitat.

L’encontre entre llengües pot ser font de malentesos,  ja siguin diplomàtics, de saló o sovint en l’àmbit íntim de les relacions personals, però també, massa sovint, degenera en subordinació, injustícia i vulneració dels drets humans, quan ni tan sols es preveu fer possible el pas entre llengües. Pensem, per exemple, en el cas dels individus que tenen com a llengua pròpia i única llengües no (re)conegudes pels sistemes judicials o penitenciaris en els quals es veuen implicats, tot sovint de manera injusta, per raó de  sistemes d’opressió ètnica i repressió sistemàtica particularment punyent a determinades fronteres. Es tracta de situacions on es nega el dret a la traducció/interpretació entre les llengües de comunitats lingüístiques subordinades i les llengües dominants que han generat el sistema de coacció que hi entra en joc, el sistema de categories on la violència que exerceixen té el seu propi sentit i (des)propòsit.

Les “llengües maternes recòndites” poden, doncs, generar experiències límits d’incomunicació, territoris incògnits de vulneració de la dignitat humana on encara trobem éssers humans “menys traduïbles”.

Alícia Fuentes-Calle, cap del departament de diversitat lingüística – Linguapax