Arxiu per abril, 2010
El diàleg interreligiós té forma de pregunta
Avui es parla, i molt, de “diàleg interreligiós”[1] , tanmateix, no sempre queda clar què es vol dir. Potser pel fet que “diàleg interreligiós” es diu de moltes maneres, als participants a la primera trobada del Fòrum Abrahàmic Euromediterrani que va tenir lloc del 8 al 11 d’abril a Amman, Jordània, sota el tema “Conviure: el paper de la religió en l’establiment del diàleg”, no ens va resultar senzill entendre què se’ns demanava. El Fòrum, que comptava amb el suport de la Fundació Anna Lindh, es va desenvolupar durant gairebé quatre dies i hi van participar unes 60 persones de 13 països, representant unes 25 entitats. Si bé es podia intuir que el Fòrum pretenia ser un espai permanent de trobada, intercanvi, convivència, projectes compartits i, englobant tot això, de diàleg en el marc de les tradicions religioses abrahàmiques, tanmateix, la manca de contextualització inicial i d’informació prèvia va ocasionar que sovint ens preguntéssim per a què havíem viatjat fins a Amman, per conèixer-nos i xerrar sobre quin rol té la Religió en l’establiment del diàleg, potser?
Amb tot, potser justament a causa de la poca organització i de la manca d’un programa amb objectius clars, durant la trobada (les trobades, perquè hi van ser moltes) es va generar un debat intens en el qual no van faltar les preguntes, l’eco de les quals ressona fins aquí, l’altre extrem de la conca mediterrània; unes preguntes que, si bé es van referir al sentit, els participants, el nom, i les possibilitats de futur del Fòrum, també ens interpel·len respecte dels nostres intents de trobada i diàleg actuals a casa nostra. En intentar aclarir el sentit que per a nosaltres té el diàleg interreligiós, ja sigui a Jordània o a Catalunya, vam qüestionar la nostra mateixa activitat i això ens permet descobrir-nos tot dialogant. En efecte, no caldria també, com a exercici del diàleg interreligiós, preguntar-nos sobre el diàleg interreligiós mateix? A continuació, algunes de les preguntes que ens vam plantejar:
- Per a què ens reunim? Quin sentit té trobar-nos? Per descobrir-nos i reconèixer-nos mútuament? Per acordar un vocabulari compartit? Per obrir-nos a l’experiència religiosa dels altres de cara a compartir-la? Per plantejar vies d’acció i solucions comunes per als nostres problemes comuns? Per a tot això o per a alguna cosa més?
- De què podem o hem de parlar? És necessari determinar una sèrie de temes sobre els quals es pot o no parlar, dels quals s’ha o no s’ha de parlar? Hem de deixar de costat les disputes polítiques, com per exemple el conflicte israelianopalestí, o el paper de persones i entitats religioses en tota mena de violència -física o simbòlica- contemporània, viscuda i soferta en el nostre entorn? Perquè el diàleg tingui sentit, no hauríem de construir justament el marc que permeti parlar de tot?
- I qui és aquest “nosaltres” del Fòrum o del diàleg interreligiós? Individus o entitats? Representants delegats de les tradicions religioses o simplement individus presents que, com a participants, parlen en nom propi i en el millor dels casos aporten un punt de vista des de la diversitat de la pròpia tradició? I en el cas dels individus, han de ser persones “religioses”, és a dir practicants, o també poden ser persones que pertanyen “culturalment” a determinades tradicions, o fins i tot que s’hi oposen? Si el “nosaltres” són les entitats, hi podran participar només les religioses o les estretament relacionades amb les tradicions religioses organitzades, o també aquelles de caràcter secular però identificades amb determinats valors religiosos o amb el diàleg interreligiós?
- D’altra banda, i en el cas particular del Fòrum, què vol dir euromediterrani? que la trobada queda delimitat a l’àmbit Europeu – Mediterrani políticament definit? S’ha de ser ciutadà, tenir residència legal, o , en el cas de les organitzacions, estar legalment registrat en un país de la Unió pel Mediterrani per poder participar-hi? Si no és així, com s’ha d’entendre aquest límit?
- I per què abrahàmic? sobretot quan a la trobada van participar-hi persones de tradició budista. És un límit als temes? És un límit respecte a qui té dret a determinar l’orientació del Fòrum? És una forma d’assegurar el suport de governs o entitats poc disposades a fer-ho si s’obre l’espectre de participants? I què passa amb els altres, aquells que també es consideren part de la tradició abrahàmica, però que són generalment desestimats pel fet de ser pocs, per sectaris o per heretges? Tindran dret a participar-hi? Es farà l’esforç d’obrir el diàleg i mantenir-lo obert?
Personalment crec que, si bé a Amman va faltar-hi un marc formal per a la nostra reunió, tanmateix la riquesa del cara a cara entre persones tan distintes i les dinàmiques obertes i pròpies de la trobada, que transcendeixen la relació mitjà-fi de l’organització, van permetre que sorgissin les preguntes i que, preguntant, descobríssim que el diàleg interreligiós també consisteix a preguntar, a buscar, a obrir, a provar, que és sempre molt més present en la incògnita que no pas en la (re)solució: el diàleg interreligiós té forma de pregunta.
[1] 44.200 resultats per a la cerca feta el 26/04 a Google ["Dialogo interreligioso" OR "Interfaith dialogue" OR "Diáleg Interreligiós"], apareguts durant la darrera setmana a Internet.
Oscar Craviotto, departament de diversitat i diàleg interreligiós
Una llei catalana amb ressò local i internacional
La Llei dels centres de culte (http://www.parlament.cat/activitat/bopc/08b521.pdf) va ser aprovada el passat 15 de juliol al Parlament de Catalunya. És una llei escrita des de la laïcitat, entesa com a “respecte a totes les opcions religioses i de pensament i a llurs valors, com a principi integrador i marc comú de convivència”.
La Llei serà profitosa, especialment en l’àmbit municipal, per unificar criteris i evitar arbitrarietats que podrien respondre a disparitats, de vegades provocades per prejudicis poc confessables. Quan es va iniciar el procés de consultes sobre la Llei (abans i després de l’avantprojecte) -unes consultes que es van fer a les autoritats de les principals tradicions religioses, però que no van incorporar agents importants de la societat civil amb experiència en l’àmbit de la diversitat religiosa-, hi va haver veus que van acusar la iniciativa d’”anar en contra del dret a la llibertat religiosa” (la immensa majoria provenien de sectors conservadors). El preàmbul de la Llei, que lamentablement oblida citar entre els seus fonaments que l’article 18 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, afirma clarament que “ni el dret urbanístic ni el dret administratiu municipal no limiten per se el dret fonamental de llibertat religiosa, i que les autoritats locals no poden imposar més limitacions que les imprescindibles per preservar els drets fonamentals.” És important deixar-ho clar atès que, fins ara, alguns polítics locals feien prevaler l’urbanisme o el compliment dels requeriments administratius per damunt del dret a la llibertat de culte. La finalitat d’aquesta Llei és “facilitar l’exercici del dret de llibertat de culte, donar suport als alcaldes a l’hora de facilitar l’exercici d’aquest dret i vetllar per unes condicions adequades -i proporcionades a l’activitat- pel que fa a la seguretat, la higiene i la dignitat dels locals de culte”, a més d’evitar “possibles molèsties a terceres persones”. Tot això s’haurà de fer sense que comporti cap mena “de discriminació per motius religiosos o de convicció” (art. 4, 2). No deixa de ser curiós que entre les primeres reaccions d’alguna jerarquia religiosa catalana quan es va conèixer l’avantprojecte, hi hagués una queixa per la pretensió manifesta de tracte equitatiu.
De qualsevol manera, és clar que la Llei garanteix que es pugui preveure l’ús religiós d’espais urbanístics. I aquesta és “l’aportació de la llei” a la llibertat de culte. D’altra banda, la seguretat i la higiene d’un centre de culte, que no és un espectacle, seran regulades. Les llicències municipals aniran orientades no a restringir el dret a la llibertat sinó a garantir que el local estigui preparat per evitar molèsties a tercers (penseu en el soroll, les aglomeracions al carrer, etc.).
En principi la Llei pot comportar alguns maldecaps per als llocs de culte ja existents perquè, en un determinat lapse de temps (5 anys des de l’aprovació del reglament), hauran d’adequar els espais, però el legislador ha previst ajudes per a poder-ho fer sense gaire dificultats, de manera que en el fons això revertirà en millores sensibles per als usuaris. L’esperit de la Llei ajudarà certament a preparar la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa que està enllestint el govern de l’estat, la qual haurà de resoldre el tema de si ha de continuar essent l’administració pública la que “defineixi” el que és religió, i serà ben rebuda en l’àmbit internacional que, segons ens consta, l’estava esperant amb aprovació i interès.
Francesc Torradeflot
Patrons de l’impossible o pioners del canvi?
L’informe L’estat del món 2010 del Worldwatch Institute tracta la difícil qüestió del canvi cultural. Defensa que és necessària una transformació cultural radical que permeti passar d’una cultura consumista a una cultura de la sostenibilitat.
Fa uns dies, amb motiu de la recent presentació de la versió catalana d’aquest llibre vaig tenir l’oportunitat de participar en un programa de ràdio per donar a conèixer la publicació i fer arribar als oients el seu missatge agosarat, atrevit i controvertit alhora. Només començar l’entrevista el periodista em va presentar com a “patrona dels impossibles” tot preguntant-me si creia realment possible els canvis que defensava el llibre.
Es tracta d’una reflexió necessària sense la qual és molt difícil avançar… Però, d’altra banda, és realista creure que les iniciatives, les institucions i les persones que farceixen aquest llibre d’exemples estan abocades a un camí sense sortida? o és massa agosarat pensar que formen part d’un canvi real cap a uns nous valors, una nova cultura?
Actualment sobren exemples que demostren que el camí escollit els darrers cinquanta anys no ha estat el més encertat. La crisi ecològica global i l’actual crisi econòmica en són els màxims exponents.
És evident, i així ho recull L’estat del món 2010, que un canvi de model cultural no es pot dur a terme d’un dia per l’altre ni tampoc d’un any per l’altre. Caldran dècades de treball i d’esforços en una mateixa direcció. La notícia positiva és que aquest procés de canvi ja ha començat.
El llibre identifica com a pioners culturals les persones i institucions que estan fent sentir les seves veus i estan llaurant el terreny d’experiències que demostren que avançar cap a la sostenibilitat és possible. Cada vegada n’hi ha més i estan convencent a més persones que val la pena fer xarxa i treballar conjuntament per transformar un model de societat consumista obsolet en un model de societat sostenible.
Un exemple pràctic i local… L’estat del món proposa sis institucions bàsiques en el marc de les quals s’estan duent a terme tasques significatives per fer possible aquest canvi: l’educació, els governs, les empreses, els mitjans de comunicació, els moviments socials i les tradicions sostenibles. Qui no coneix alguna iniciativa, en el seu entorn més proper, que estigui orientada a la promoció de la cultura de la sostenibilitat?: ordenances solars municipals, promoció de l’ús de la bicicleta, introducció de la sostenibilitat en els curriculums educatius des del nivell preescolar a l’univeritari, horts escolars, agrícultura ecològica, productes amb certificacions ecològiques, estalvi i eficiència energètica, empreses que incorporen els principis de la sostenibilitat i de la reponsabilitat social coorporativa, associacions ecologistes que defensen el territori, moviments socials que reflexionen sobre alternatives com el decreixement, grups religiosos i espirituals que ressalten les dimensions ecològiques dels textos sagrats, articles i programes que es difonen a través dels mitjans de comunicació per a la conscienciació ambiental de la població, són només alguns del molts exemples que ja formen part de la nostra vida quotidiana.
Hi ha infinitat de maneres d’implicar-se i de fer trontollar els fonaments del consumisme actual per bastir conjuntament una nova cultura en la qual viure de forma sostenible sigui tant natural com viure en una societat de consum.
I és que, tal com diu l’antropòloga Margared Mead “No dubteu mai que un grup reduït de ciutadans compromesos i reflexius no pugui canviar el món. En efecte, és l’unica manera per la qual es pot aconseguir”
Sara Batet, cap del departament de sostenibilitat