El garbell

Davant de l’atac per part de l’exèrcit israelià contra els membres de la flota d’ajut humanitari, en missió pacífica de resistència civil, que pretenia trencar el setge de Gaza, denunciem i condemnem les greus violacions del dret internacional, dels drets humans i del dret internacional humanitari que, un cop més, ha comés i ha ordenat cometre el govern israelià.

Més enllà que l’abordatge s’hagi comès en aigües internacionals o dins de l’espai marí palestí, controlat per Israel, l’ús desproporcionat de la força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una flagrant violació del dret internacional.

Instem que es produeixi un clar pronunciament de les autoritats polítiques internacionals, de l’Estat espanyol i de Catalunya contra aquest nou menyspreu de les autoritats israelianes cap al principi del respecte de la dignitat humana. Recordem que el silenci equival a complicitat. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’alçada dels valors de la dignitat humana i condemnin aquesta situació que ha costat la vida i ha ocasionat un gran nombre de ferits a activistes internacionals i no es quedin en silenci com va passar durant l’Operació Plom Fos, en la qual varen morir més de 1.300 palestins.

Centre UNESCO de Catalunya

Coincideixo amb els qui sostenen que la crisi econòmica actual és resultat, entre d’altres factors, d’una crisi moral. I certament es fa difícil dir quina crisi va primer. El que sí sabem és que darrere l’especulació financera, el desig de fer diner fàcil sense treballar, la inversió en béns immobles com una via d’enriquiment o la sobrevaloració de diversos productes, s’hi amaga un individualisme egoista molt allunyat de la solidaritat i els projectes socials col·lectius.

No cal dir que la influència del liberalisme, que pretén construir una societat de persones felices posant èmfasi en la dimensió individual del subjecte i acceptant l’egoisme com un punt d’arribada, no pas com un tret de sortida, ha estat clau per modelar una estructura social basada en l’economia i en el lucre. Una estructura moralment feble a l’hora de regular els límits, precisament perquè els límits resulten contradictoris amb les tesis de fons del mateix liberalisme. Els límits i la regulació són entesos com un atac a la llibertat individual i, per tant, no han de tenir cabuda en la societat.

Curiosament, hem invertit els termes, i els liberals-conservadors s’autoerigeixen en defensors del canvi i el progrés sense mesura, i els progressistes que defugen del liberalisme salvatge exigeixen regulació i control per protegir i mantenir els drets i les llibertats dels més dèbils. Els primers prescindeixen del canvi climàtic, reclamen el desmantellament de l’estat del benestar i ni se’ls acudeix de canviar les regles de joc del mercat capitalista. Els segons, plurals, adopten tons i matisos diversos, però coincideixen a fomentar un mode de producció i de consum sostenible ambientalment i social, i insisteixen a garantir el valor públic de tot allò que afecta  la ciutadania de forma comuna.

Darrera d’una acció econòmica hi ha una idea. I darrera d’aquesta idea hi ha un valor que fa que hom la tingui en compte i la valori. És per això que la sortida a aquesta crisi té molt a veure amb les idees i els valors, que ens permetin avançar vers un model social respectuós amb la diversitat en un context de sostenibilitat. Transformar una economia esclava de la construcció i del turisme en una altra amb més valor afegit necessita lideratges morals que, amb exemple i convicció, arrosseguin ciutadanes i ciutadans envers un escenari caracteritzat per l’emprenedoria, l’autoexigència, la cooperació, el treball en xarxa i la construcció compartida. Tot en un marc de democràcia renovada i enfortida que sàpiga posar aturador al feixisme implícit i al populisme vulgar que a voltes assetja i aconsegueix escolar-se en la política.

On són aquests líders que necessitem a casa nostra? On els hem d’anar a buscar? Ubi sunt?

Miquel Àngel Essomba, director

Quan les dones que pertanyen a la tradició musulmana emigren, totes les seves característiques es traslladen amb elles i es converteixen en un element de representació de la diferència i a la vegada de polèmica instrumentalitzada que palesa l’amplitud del desconeixement i de la visió estereotipada i negativa sobre l’altra part del planeta humà.

És veritat que hi ha alguns països musulmans, tant sunnites com xiïtes, que es caracteritzen per un determinisme religiós procliu al fanatisme. Tanmateix no podem generalitzar aquesta situació a tota la realitat del món musulmà, perquè no hem d’oblidar que també es donen dinàmiques pròpies de canvi, de modernització, d’obertura, que no exclouen l’afirmació de la identitat musulmana amb tots els seus components religiosos i culturals.

En el cas del “hijab” no hi ha cap normativa vigent en la nostra societat que en prohibeixi o en permeti l’ús en els espais o centres públics, però prohibir-lo es pot considerar anticonstitucional. Si, a més, aquesta prohibició es fa des de l’àmbit educatiu, implica una vulneració de l’Article 26.2 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que atorga a l’educació l’objectiu d’afavorir la comprensió, la tolerància i l’amistat entre nacions, grups ètnics i religions i un qüestionament del dret dels pares a educar els fills segons la seva idiosincràsia, que recull l’article 26.3.

Per no caure en les discriminacions s’haurien d’aplicar amb rigor els reglaments del respecte al dret i a la llibertat religiosa derivats de la Declaració Universal de Drets Humans, i d’altres declaracions i compromisos d’àmbit estatal. En el cas de l’Estat espanyol, l’Article 16 de la Constitució defineix el país com a laic i garanteix la llibertat de religió, i la Llei orgànica de llibertat religiosa estableix que “les creences religioses no constitueixen motiu de desigualtat o discriminació davant la llei”.

Hi ha models laics que ignoren la religió a l’àmbit públic; tanmateix, la religió no pot quedar relegada al pla personal i a l’àmbit domèstic, atès que això provoca un greu problema de frustració i de contradiccions, perquè la religió forma part de la història de la humanitat i es manifesta a través de diferents dimensions espirituals de la nostra vida diària.

Considerar o dir que el “hijab” és una obligació corànica, i que les dones que pertanyen a la tradició musulmana el porten per aquesta raó, podria ser una resposta fàcil i reduccionista. Reservar el protagonisme del debat als homes és menystenir les raons i l’argumentació femenina.

Si tractem el “hijab” des de la perspectiva religiosa, podem dir que forma part d’un caràcter disciplinari de la majoria de les confessions religioses, però no és un pilar de l’islam. Encara que fos una obligació religiosa, són les dones, i únicament les dones, les que han de decidir i pronunciar-se sobre si volen, o no, complir aquesta norma religiosa, i no han de ser ni objecte de prejudici, ni veure’s perjudicades ni jutjades per haver pres una o altra opció.

En el context internacional actual, el “hijab” comença a representar un símbol reivindicatiu de l’heterogeneïtat manifestada a través de les dones i, per a elles, una manera d’oposar-se, a travès de la indumentària, a l’homogeneïtzació de la globalització i a la imposició dels sistemes dominants.

Ens equivoquem si caiem en la falsa dicotomia i en la contraposició superficial d’etiquetar la dona amb el cap descobert de moderna i lliure i la que duu el cap cobert de retardada i submisa.

Quan considerem que una única manera de vestir-se és la vàlida i que tot el que no hi està integrat o representa la visibilitat de la diferència és dolent, assassinem l’esperit de la diversitat i del pluralisme, i estem fent que el món adopti un model totalitari amb tendència fanàtica a estendre’s arreu.

Salwa Alouaji El Gharbi, cap del departament de Drets Humans i Diversitat Cultural

El projecte de “Sensibilització a la comunitat universitària” s’emmarca dins de la campanya “Educació a Gaza, llavor de pau”, que el Centre UNESCO de Catalunya va endegar com a conseqüència de l’atac israelià a la Franja de Gaza el desembre de l’any 2008.

Durant quatre dies, concretament del 26 al 29 d’abril d’enguany, dos equips integrats per experts en temes de reconstrucció educativa i un responsable d’una organització juvenil palestina, coordinats per membres d’Unescocat, vam recórrer totes les facultats de formació del professorat de Catalunya i València amb l’objectiu de sensibilitzar la comunitat educativa sobre la importància de la promoció del dret a l’educació en zones de conflicte, en aquest cas els territoris palestins ocupats de Gaza.

En una sala d’actes magnífica, equipada amb tots els mitjans tecnològics, atapeïda d’estudiants de magisteri i, per tant, futurs mestres en un horitzó no gaire llunyà; un alumne va preguntar al nostre ponent palestí per què dedicaven tants esforços a l’educació -els nens i nenes palestins tenen un índex d’alfabetització pràcticament del 100%, malgrat la situació infrahumana a la qual es veu sotmès el conjunt de la població per part de l’estat d’Israel- si tenien altres necessitats més apressants. El ponent palestí, amb absoluta fermesa i determinació, va respondre que un poble privat d’educació es convertiria en un poble ignorant, cec de cultura, fàcilment manipulable i vulnerable. I que esmerçarien tots els recursos necessaris -doble torn a les escoles, un mateix uniforme utilitzat per diferents alumnes, biblioteques públiques, socialització de llibres…- per tal de reixir com a persones i poble. Un petit gest es va convertir en una lliçó magistral: no podem privar cap nen o nena del dret a l’educació malgrat les situacions de conflicte que estiguin patint.

Però encara podem anar més enllà, hem de veure l’educació -entesa com a formació vital i per a tothom- com una eina “perillosíssima” d’eradicació de desigualtats, de transformació social, d’avantguarda de les idees, de sensibilització, de denúncia, de resolució de conflictes i que aposta per la pau…

Segurament, avui com ahir, es mantenen vigents les paraules de Marjane Satrapi -autora iraniana del còmic Persèpolis- : “L’educació és una arma de construcció massiva”.

Josep Guardiola, delegat d’Unescocat per a la Cooperació Educativa