El garbell

Els membres de Linguapax i reconeguts lingüistes internacionals rebutgen les limitacions constitucionals a la llengua pròpia de Catalunya

La retallada de l’Article 6.1 de l’Estatut de Catalunya sentenciada pel Tribunal Constitucional es considera una agressió que dificultarà una convivència lingüística que fins ara era una referència a nivell internacional.

Declaració

Els directius i membres del Consell Assessor de Linguapax, organització no governamental internacional que promou la protecció de la diversitat lingüística, coneixedors de la sentència del Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol, que ha declarat inconstitucional l’article 6.1 de l’Estatut de Catalunya que reconeixia el català com a llengua pròpia de Catalunya i assegurava el seu caràcter preferent a l’administració pública i a l’ensenyament, manifestem que:

1. És un error afeblir l’estatus legal de la llengua catalana. Sense la consideració de llengua pròpia el seu ús continuarà retrocedint a favor de la llengua castellana, beneficiada ja per centenars de disposicions jurídiques.
2. L’Estat espanyol, que podia considerar-se un exemple de protecció de la diversitat lingüística, passa a formar part del grup d’estats que mantenen una jerarquia entre les llengües i accepten els processos de substitució lingüística a favor de les llengües més protegides.
3. La societat catalana, que vivia de manera no conflictiva el seu procés de recuperació de la llengua perseguida durant els anys de dictadura, és víctima d’una agressió provocada artificialment i que dificultarà una convivència lingüística que fins ara era una referència exemplar a nivell internacional.

En conseqüència, manifestem el nostre desig que aquest error es pugui solucionar amb un aprofundiment del respecte a la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

Fins ara han signat la declaració:

• Fèlix Martí, president honorari de Linguapax
• Miquel Àngel Essomba, president de Linguapax
• Anvita Abbi, Jawaharlal Nehru University, Índia
• Malika Ahmed-Zaid, Linguapax Àfrica, Université Mouloud Mammeri, Algèria
• Neville Alexander, University of CapeTown, Sud-àfrica
• Josep Anton, vocal de la junta de Linguapax
• Lluís Bernabé, Linguapax Pacífic, Nova Caledònia
• Olenka Bilash, University of Alberta, Canadà
• Carol Bloch, Linguapax Àfrica, Sud-àfrica
• Bernard Comrie, Max Planck Institute, Alemanya
• Josep Cru, secretari de la junta de Linguapax
• Susana Cuevas, Instituto Nacional de Antropología e Historia, Mèxic
• Denis Cunningham, secretari general de la Fédération Internationale des Professeurs de Langues Vivantes, Australie
• Djaranga Djita Issa, Linguapax Àfrica, Txad
• Ben Elugbe, Linguapax Àfrica, Nigèria
• Maria Espadalé, vocal de la junta de Linguapax
• Vigdís Finnbogadóttir, presidenta honorària del Consell Assessor de Linguapax, Ambaixadora de Bona Voluntat de la UNESCO per les Llengües i expresidenta d’Islàndia
• Frances Fister-Stoga, Linguapax Àsia, Japó
• José Antonio Flores Farfán, Linguapax Amèrica Llatina, Mèxic
• Margaret Florey, Linguapax Pacífic, Austràlia
• Jane Freeland, University of Southampton, Regne Unit
• Alícia Fuentes-Calle, cap del Departament de Diversitat lingüística-Linguapax
• François Grin,  ETI, Université de Genève
• Rosaleen Howard, University of Newcastle, Regne Unit
• Bjorn Jernudd, consultor independent, Suècia
• Fary Ka Silate, Linguapax Àfrica, Senegal
• Maya Khemlani David, Linguapax Àsia, Malaysia
• Lachman M. Khubchandani, Western Regional Language Centre, Pune, Índia
• Bosya Kornusova, Linguapax Euràsia, República Russa de Kalmykia
• Luís Enrique López Hurtado, PROEIB Andes, Bolívia
• Isidor Marí, Càtedra UOC-Linguamón de Multilingüisme, Barcelona
• Enric Masllorens, vocal de la junta de Linguapax
• Katjuscia Mattu, Linguapax
• Bartomeu Melià, Comisión Nacional de Bilingüismo, Paraguai
• Gisa Mohr, escoles Linguapax de Catalunya
• Hermas Mwansoko, Linguapax Àfrica, Tanzània
• Sonja Novak Lukanovic, Linguapax Europa, Eslovènia
• Dónall Ó Riagáin, membre del Consell Assessor de Linguapax, Irlanda
• Joseph Poth, consultor independent, antic director de la divisió de llengües de la UNESCO
• Dolors Reig, escoles Linguapax de Catalunya
• Etienne Sadembouo, Linguapax Àfrica, Camerun
• Ignace Sanwidi, consultor en educació per la pau, Burkina Faso
• Onno Seroo, tresorer de la junta de Linguapax
• Thomas Stolz, Linguapax Europa, Universität Bremen, Alemanya
• Miquel Strubell, Càtedra UOC-Linguamón de Multilingüisme, Catalunya
• Carles Torner, membre del Consell Assessor de Linguapax, Institut Ramon Llull
• Tasaku Tsunoda, University of Tokyo, Japó
• Fernand de Varennes, Murdoch University, Austràlia

Als quals s’afegeixen:

• Emília Anglada, Departament de Filologia, UB
• Luba Bilash, Edmonton, Canadà
• Denise Boyer, professora emèrita de llengua i cultura catalanes, Universitat de París-Sorbonne
• Rosa Castelltort Panadés, coordinadora de LlengÜes Estrangeres, Serveis Territorials a la Catalunya Central
• Xavier Caus i Cortell, membre de la Societat Catalana de Sociolingüística
• Ana Coll, coordinació de Llengües estrangeres, Consorci d’Educació de Barcelona
• Claire Donneky, University of Newcastle, Regne Unit
• Joshua Fishman, professor emèrit de la Yeshiva University, considerat per molts com el pare de la sociolingüística moderna, EUA
• David Gener Camins, Oficina de Documentació i Arxiu de la UPC
• Andrij Hornjatkevyc, professor associat, Modern Languages and Cultural Studies, University of Alberta, Canada
  
• Davyth Hycks, Eurolang
• M. Carme Junyent, directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), professora de lingüística de la Universitat de Barcelona
• Jon Landaburu, antropòleg in lingüista, País Basc/Colòmbia
• Nicholas Ostler, Foundation for Endangered Languages, Regne Unit
• Ramon Perera i Perera, secretari de l’Associació Catalana d’Esperanto
• Jordi Pericot Canaleta, catedràtic de Comunicació Audiovisual de la UPF
• Robert Phillipson, professor emèrit del Departament d’Estudis Internacionals del Llenguatge i la Lingüística Computacional, Dinamarca
• Fernando Ramallo, sociolingüista, Universitat de Vigo
• Marisa Siguan, Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona
• Tove Skutnabb-Kangas, Universitat de Roskilde, Dinamarca
• Virginia Unamuno, Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas, Argentina
• Xavier Villalba, Departament de Filologia Catalana, UAB

La Convenció de Ginebra, instrument polític i jurídic encaminat a oferir protecció i ajuda a aquells que al llarg de la segona meitat del segle XX fugien del seu país perquè hi eren perseguits, va patir la primera crisi important al si de la mateixa Comunitat Europea amb la caiguda del Mur de Berlín. En nom de la contenció dels fluxos migratoris, la lluita contra la immigració irregular i l’eradicació dels abusos en la utilització d’aquesta Convenció, els governs europeus han impulsat modificacions legals i han aplicat polítiques concretes orientades, fonamentalment, a limitar la protecció de les persones que reclamen que es reconegui la seva condició d’asilat i refugiat.

En el cas de l’Estat espanyol, les últimes reformes governamentals han introduït canvis legislatius, assumint directives de la Unió Europea, que ha devaluat no només el dret d’asil sinó la possibilitat de sol·licitar-lo, amb la qual cosa demanar asil a Espanya s’ha convertit en una terrible odissea, en una fita gairebé inassolible.

Després de més d’un quart de segle, l’abast i l’aplicació de la política d’asil i refugi a Espanya presenta moltes mancances, tant pel que fa a aspectes jurídics com al desenvolupament i acompanyament social. Ja va ser així de bon principi i a hores d’ara, si bé han canviat lleugerament les coses, el panorama continua no essent gens bo per als asilats i encara menys per als sol·licitants d’asil. L’aplicació de la llei sobre bases restrictives, reforçada en el context de la crisi, ha contribuït en molts casos a augmentar el dolor i la tragèdia que viuen les persones refugiades i asilades i les demandants del dret d’asil. El nombre de sol·licituds que s’atenen i que s’han atès, tot i algun període de puntes de creixement considerable, mai no ha arribat a les xifres d’altres països europeus com Alemanya, França i Anglaterra. Quan ens referim al nombre d’estatuts de refugiat concedits, aquesta diferència encara es fa més palesa, i és que l’Estat espanyol és el país que presenta les xifres de concessions més baixes: segons dades de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), el 2008 l’Estat espanyol va rebre 4.517 sol·licituds davant de les 7.664 de l’any anterior, i només 277 persones van obtenir la protecció sol·licitada.

Els acords que la UE i l’Estat espanyol estan signant amb els països perifèrics del Nord d’Àfrica i de l’Europa de l’Est sobre el tema migratori, comporten que es desplaci el control dels importants fluxos migratoris i es delegui la recepció de les sol·licituds de protecció, de tal manera que el refugiat té l’obligació de demanar protecció al primer país adherit a la Convenció que trobi en el seu camí de fugida, (segons diu la mateixa Convenció de 1951). Amb altres paraules: les persones que avui fugen de conflictes o persecucions, des de diferents indrets (Darfur, Txad, Congo, Palestina, Iraq, etc.) actualment no tenen cap possibilitat d’arribar a Europa i de demanar-hi asil, ja que són detingudes abans.

Es dóna el cas, i no deixa de ser contradictori, que molts dels països que “cooperen” amb la UE en el control dels fluxos migratoris (com per exemple el cas dels països nord-africans) ni tan sols són signataris de la Convenció de Ginebra. De tal manera que la persona que fuig no només té molt menys possibilitats de trobar protecció, sinó que en alguns casos, a Líbia per exemple (un dels principals referents europeus a Àfrica),  no té ni tan sols l’oportunitat de demanar-la.

Per això les commemoracions, celebracions i actes diversos que es preveuen en relació amb el dia d’avui, Dia Mundial dels Refugiats, haurien d’anar més enllà del simple recordatori rutinari, ja que, atesos els fets, semblen més l’anunci de la mort del dret d’asil i de la possibilitat de cercar refugi, que no pas la celebració de la pervivència d’aquest dret en el temps.

Margarita García-O’Meany

El passat 21 de maig, coincidint amb el  Dia Mundial de la Diversitat Cultural i el Desenvolupament, va tenir lloc l’acte de lliurament del Premi Linguapax 2010, reconeixement internacional a investigadors, activistes i membres de la societat civil que destaquen per la seva feina an favor de la diversitat lingüística o la promoció del multilingüisme. El 21 de febrer Linguapax havia anunciat la concessió del guardó, ex aequo, a Miquel Siguan i Robert Phillipson. Malauradament, el mestre Siguan va morir el passat 8 de maig. La cerimònia de lliurament es va mantenir i va ser alhora un tribut a la seva memòria. El Premi Linguapax d’enguany reconeixia, doncs, dues trajectòries destacades en la promoció d’una societat més justa i creativa a través del potencial, que en aquesta línia, conté la preservació i l’activació de la diversitat lingüística.

Robert Phillipson, des de la seva obra sobre la denúncia dels mecanismes de l’imperialisme lingüístic anglòfon, posa de relleu qüestions clau sobre la configuració actual de la geopolítica del coneixement, sobre els processos pendents de descolonització epistèmica en una època oficialment postcolonial; en definitiva, sobre els mecanismes latents que operen en la subordinació cultural de molts pobles a través de la subordinació de les seves llengües. Phillipson denuncia, d’altra banda, com aquest ‘colonialisme epistèmic’ pot es perpetuar fins i tot darrere d’un multilingüisme de façana, com ell mateix comentava durant l’acte de lliurament del premi: “[fa uns anys] un traductor espanyol a la UE em va dir, no sense ironia, que tot i que la UE produeix documents en totes les llengües oficials, que ara són 23, els textos s’escrivien en un francès a penes disfressat. Bé, actualment, gairebé tots apareixen en un anglès no dissimulat”.

Miquel Siguan, inspirador de la filosofia Linguapax, va promoure activament  l’ensenyament de llengües com a via de coneixement recíproc. Va impulsar la iniciativa Linguapax a partir d’un seminari internacional celebrat a Kiev l’any 1987, on va plantejar la idea fundacional del projecte: ensenyar i aprendre llengües amb la finalitat, el desig, “d’obrir els ulls (…) a la diversitat lingüística i cultural del món”, deixant de banda les llengües centrades en elles mateixes, promovent espais per a les llengües en interacció. Va inspirar d’aquesta manera el que podríem anomenar un pla de pau a través de les relacions interlingüístiques i va fer evident, amb la seva paraula i els projectes que va impulsar, el potencial d’aquestes relacions per a la creació de mapes més justos i interessants de la coexistència humana.

En resum, doncs, podríem dir que l’edició del Premi Linguapax d’enguany ens convidava a posar en comú aquestes dues perspectives: una reflexió sobre els mecanismes de la (in)justícia lingüística, d’una banda, i de l’altra, l’ensenyament de llengües com a via generadora de pau, d’una pau lenta i alhora profundament humanista perquè incideix no tant en l’adquisició de competències que facin dels ciutadans mers professionals poliglotes, sinó en la relacionalitat entre éssers humans que saben que, en definitiva, “qui no sap res d’altres llengües no sap res de la pròpia” (va pensar Goethe).

El passat 9 de juny, va tenir lloc l’acte de lliurament de la primera edició del Premi Linguapax Escoles, concedit al projecte La llengua materna, un dret de tots els infants de l’Escola Migdia de Girona. Aquest premi recull doncs, per la seva vocació escolar i pedagògica, bona part de la missió de Linguapax tal com va ser formulada en els seu moment més embrionari.

Alícia Fuentes-Calle, cap del Departament de Diversitat Lingüística – Linguapax

La Sagrada Família ha tornat aquests dies a les pàgines dels diaris amb motiu d’un informe realitzat per dos experts independents, però malauradament no tota la informació que s’ha publicat conté el grau de precisió que l’afer requereix i que la ciutadania mereix. Per això em sembla oportú aclarir alguns aspectes essencials sobre la implicació de la UNESCO en la gestió d’aquest monument en construcció.

La façana del naixement i la cripta de la Sagrada Família (no la resta de la construcció) estan inscrites a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO dins del bé anomenat “Obres d’Antoni Gaudí”, que inclou també el Parc Güell, el Palau Güell, la Casa Milà, la Casa Vicens, la Casa Batlló i la Cripta de la Colònia Güell. Aquesta Llista forma part de la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural, que és governada per una assemblea general i especialment pel Comitè del Patrimoni Mundial, el qual fa un seguiment de l’estat de conservació de tots els béns inscrits per tal de comprovar que mantenen el valor universal excepcional que en va justificar la inscripció a la Llista i que aquest valor no es troba amenaçat.

La UNESCO no ha elaborat cap informe sobre la Sagrada Família. Tal com estableix la Convenció, el Comitè del Patrimoni Mundial recorre a diverses organitzacions internacionals que treballen en el camp del patrimoni perquè li aportin els seus coneixements i la seva experiència, i així poder prendre unes decisions més encertades en l’aplicació de la Convenció. Per a les qüestions de conservació dels béns culturals, el Comitè recorre normalment al Consell Internacional de Monuments i Indrets (ICOMOS) i és aquesta organització privada internacional la que ha encarregat als dos experts independents l’elaboració de l’informe, seguint les recomanacions que va fer el Comitè del Patrimoni Mundial en la seva darrera reunió, que va tenir lloc el 2009 a Sevilla.

Així doncs, el Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO no ha pres cap nova decisió ni ha fet cap nova recomanació en relació amb la Sagrada Família. L’informe que ara algú ha volgut fer públic serà un dels documents que el Comitè estudiarà el proper mes d’agost en la seva 34a sessió a Brasília i que li serviran de base per al debat i per a la corresponent presa de decisions. Aquest informe, per cert, també parla de la Casa Milà, la Pedrera, però aquest monument sembla que no desperta el mateix interès que la Sagrada Família.

És bo, és excel·lent que els mitjans de comunicació i la classe política es preocupin pel nostre patrimoni cultural, però seria fabulós, i crec que ho hem de demanar, que aquest interès anés acompanyat d’una informació fidedigna i contrastada, i que no es limités a la Sagrada Família i a la construcció del túnel per al tren d’alta velocitat. Des del Centre UNESCO de Catalunya ens posem, un cop més, a la disposició dels mitjans de comunicació, de les institucions públiques, dels partits polítics i de la societat en general per contribuir al desplegament de la Convenció del Patrimoni Mundial i per treballar a favor d’un patrimoni cultural que estigui al servei de la societat.

Lluís Garcia Petit, cap del Departament de Patrimoni