El garbell

Des de fa quatre anys celebrem el Dia Internacional de la Democràcia el 15 de setembre. Enguany el tema central ha estat el retiment de comptes i, en particular, l’enfortiment del vincle entre el Parlament i la ciutadania: “un Parlament no garanteix la democràcia, però no hi pot haver democràcia sense Parlament”.
La celebració pren especial interès a casa nostra, en un moment en què la desafecció política forma part del vocabulari quotidià i és un tema constant en el debat públic, el discurs institucional i l’anàlisi acadèmica.

Més de trenta anys després de les primeres eleccions democràtiques al país, el sistema sembla consolidat. Ara bé, lluny de ser quelcom fix i permanent, la democràcia és intrínsecament perfectible. Per a la garantia dels drets humans i el desenvolupament humà sostenible, l’aprofundiment democràtic és una exigència constant a totes les societats. Encara ho és més en un context cultural on prima l’individualisme i es tendeix a cedir la responsabilitat d’allò públic als poders públics i al mercat, considerant que el vot és l’únic exercici ciutadà. Tampoc hi contribueix el desprestigi actual de la classe política, perquè les lluites de poder desvirtuen el sentit de la missió dels partits polítics i els interessos d’alguns sectors prevalen sobre els generals. Ens trobem davant d’una ruptura entre l’individual i el col·lectiu: el què és meu és meu, però el què és de tots, sembla no ser de ningú o només d’uns quants.

Malgrat que aquest escenari pugui semblar pessimista, la democràcia dibuixa un horitzó ple d’oportunitats per al seu exercici. En democràcia vivim el repte constant de revisar-la, optimitzar-la i radicalitzar-la. Així, per exemple, des del punt de vista de sistema, un tema a considerar és l’accés al dret de vot, per a assegurar el compliment del principi de representativitat del conjunt de la societat, on s’hi produeixen canvis demogràfics importants. En aquest darrer sentit, des d’Unescocat s’està impulsant un projecte de debat públic sobre l’accés al vot als joves de 16 anys. Des del punt de vista dels processos democràtics, un aspecte a millorar n’és la qualitat. Cal preguntar-se si es fa efectiu per a tothom el dret a participar en els afers col·lectius. Com i quina informació circula? Es prenen les decisions democràticament? Com actuem davant de diferents interessos? Com es reten els comptes? Per treballar al voltant d’aquestes preguntes, des d’Unescocat s’ha desenvolupat un projecte pilot per crear “comitès de qualitat democràtica” en institucions i entitats de joves, com una experiència d’aprenentatge de la cultura democràtica i d’incidència en les pràctiques organitzatives.
Des del punt de vista de la pràctica, un component en el qual cal aprofundir és la vivència de la democràcia, de cara a constituir un denominador comú en totes les facetes de la vida. La democràcia s’exerceix dia a dia, amb la família, a la feina, a l’escala de veïns i veïnes, al mercat, amb les amistats… Perquè la democràcia és en essència el reconeixement que totes les persones som iguals en dignitat i drets i que en el diàleg és possible construir un marc de valors compartits per a la vida col·lectiva. En aquest sentit, Unescocat treballa de forma transversal en el foment del diàleg en i des del reconeixement i la promoció de la diversitat.
D’aquesta forma, la democràcia no es limita a l’exercici de votar cada quatre anys, sinó a la governança conjunta de la rex-pública i a l’enriquiment de la vida col·lectiva. L’aprofundiment democràtic és una oportunitat i un dret. Però també és una responsabilitat (compartida), perquè no som clients d’un sistema, sinó que en som sobirans. Cadascun i cadascuna de nosaltres, de forma individual i col·lectiva, a partir de les nostres opinions i decisions, de la nostra implicació, de les relacions amb altres… hi incidim. Efectivament, no hi pot haver democràcia sense institucions públiques, però les institucions públiques no fan la democràcia.

Sílvia Puente, cap de l’Observatori d’Unescocat

La situació de crisi nacional i internacional que s’està vivint ens ha portat a plantejar-nos moltes qüestions relacionades amb el model econòmic i social en el qual estem instal·lats des del segle XIX. No obstant això, no sempre disposem d’elements de reflexió que ens permetin visualitzar la possibilitat de models alternatius, i encara tenim menys oportunitats de conèixer aquelles eines i estratègies que podem aplicar, en les nostres àmbits d’actuació professionals i personals per anar traslladant la reflexió teòrica a la pràctica de la vida quotidiana.

Quan a un context de globalització i de canvis ràpids i constants, característic de la societat del coneixement i de la informació, s’hi afegeix una crisi econòmica com l’actual, la formació juga un paper fonamental per a la transformació personal, professional i social.

D’una banda, totes les informacions que rebem, tant des de l’administració local, com des dels mitjans de comunicació, ens diuen que les persones en situació d’atur amb més dificultats per a trobar feina, són aquelles que no tenen finalitzada la formació obligatòria i post-obligatòria, i encara més aquelles que en aquesta situació, provenen de sectors productius especialment afectats per aquesta crisi, com per exemple el sector de la construcció. Tant és així que no és casual que en el curs escolar que comença, s’hagi produït un increment notable de matriculacions en cicles de formació professional que busquen aquest component formatiu.

D’altra banda, la globalització ha posat de manifest la interdependència entre col·lectius, comunitats, societats, persones, totes elles caracteritzades per un fet intrínsec a la condició humana com és la diversitat. La combinació d’aquests dos elements, diversitat i interdependència, en un context de crisi econòmica, accentuen la necessitat de treballar en una formació de les persones que ofereixi models alternatius basats en coneixements teòrics i eines pràctiques que permetin la construcció de societats més inclusives i sostenibles.

El Centre UNESCO de Catalunya vol donar resposta a una demanda de formació que exigeix una capacitació, reorientació i especialització professional, basades en la reflexió crítica sobre el canvi de determinats models socials i econòmics, i en el pensament pràctic que ens ajudi a la construcció de la convivència, la cohesió social i el desenvolupament sostenible.

És per això que l’escola de formació del Centre UNESCO de Catalunya està preparant nous cursos de formació per al 2010-2011 en els camps de la comunicació per al desenvolupament sostenible i la gestió de la diversitat lingüística, religiosa, la cultural o del patrimoni. Cursos que compten amb un equip de professionals amb coneixements i experiència sobre el terreny i que pretenen acostar aquest coneixement teòric i pràctic a aquelles persones interessades en introduir-se en determinades temàtiques, així com també a aquelles persones que volen aprofundir de manera especialitzada en la incorporació de pràctiques que respectin la diversitat i tinguin en compte la interdependència, ambdues presents en els nostres contextos professionals i personals.

Daniel Muntané, cap de l’escola de formació

No és el primer cop que en aquest bloc institucional alertem sobre el progressiu deteriorament de la salut dels drets humans, en els darrers temps i arreu. I probablement això últim és el més inquietant, que aquest deteriorament no coneix límits ni de temps ni d’espai.

La violació dels drets humans pot passar en qualsevol moment. Es pot produir en la vida quotidiana, per exemple a l’hora d’exercir la llibertat de consciència o d’accedir a determinats béns o serveis. Però la lliçó que acabem de refrescar, després d’aquest estiu que deixem enrere, és que la violació de drets pot passar també a qualsevol lloc.

El món mediàtic en el qual vivim immersos es fonamenta en una sintaxi d’imatges estereotipades. Acabem creient-nos la simplificada i esbiaixada representació segons la qual el planeta es divideix en dos: allí on els drets humans es protegeixen, i allí on són constantment violats. Res més lluny de la realitat.

Fa unes setmanes hem vist astorats com, a França, el govern ha començat a expulsar ciutadans comunitaris de nacionalitat romanesa arran d’un presumpte “programa de repatriació voluntària”. A primer cop d’ull, aquest programa se salta els articles dos, nou i tretze de la Declaració Universal dels Drets Humans sense contemplacions, i es basa en criteris etnicistes per exiliar persones arbitràriament sense respectar la seva llibertat de circulació i d’elecció de residència.

Que això passi dins de la Unió Europea, estendard dels drets i de les llibertats al món, i que, a més, això tingui lloc a França, país emblemàtic en la seva defensa, per una banda falseja i desmunta qualsevol imatge d’Europa com un oasi enmig de la barbàrie i, per altra banda, posa en qüestió la ja feble concepció de ciutadania europea. Recordem que ara no es tracta de ciutadans estrangers, sinó d’europeus, però de ciutadans europeus gitanos i nòmades, és clar.

Evidentment, es tracta d’una mesura d’uns responsables polítics, i no d’un poble, però està clar que si els qui governen han gosat fer-ho és perquè intueixen que compten amb la complicitat de significatius sectors ciutadans. I és precisament en aquest punt en el qual podem fer alguna cosa, des de la mobilització. A banda de poder exercir el dret al vot a favor d’aquells partits que treballen activament pels drets per a tothom, aixecar la veu de protesta i fer sentir el desacord amb aquestes expulsions retorna als europeus la dignitat perduda i contribueix a visibilitzar que els còmplices silents potser no són tants.

Ens hem d’indignar, i molt, quan es produeixen lapidacions en països asiàtics per motius morals, o els que siguin, de la mateixa manera que també ho hem de fer quan observem, estupefactes, deportacions massives de base racista en ple segle XXI al cor d’Europa.

Miquel Àngel Essomba, director