El garbell

L’any 2000 la comunitat internacional liderada per les Nacions Unides es va comprometre solemnement a remeiar, a través dels ODM, les 8 principals plagues actuals. Malgrat que sabíem que les seves causes eren alienes a la voluntat divina, i que només eren imputables a les miserables dinàmiques humanes, vam constatar el nostre fracàs col·lectiu ara fa gairebé un mes a la Cimera del Mil·lenni +10. Els molt modestos progressos en la reducció de la pobresa, en la universalització de l’accés a l’educació primària i en els aspectes tendents a aconseguir un medi ambient sa, en la reducció de HIV/SIDA, i en la reducció de la mortalitat infantil, no van poder maquillar el fracàs rotund de comprovar que ens allunyem cada vegada més de l’assoliment d’aquests objectius. Si mantenim el ritme actual, no aconseguirem cap dels vuit objectius fixats l’any 2000.

Els països rics no han esmerçat ni la meitat dels quasi 40.000 milions d’euros addicionals compromesos l’any 2005 a la Cimera del G8. “Són l’economia i la crisi, estúpids!” al·legaven els mandataris europeus a la Cimera com una de les raons principals del fracàs. Una excusa “fàcil”, que certifica que els ODM no estan en la llisteta de prioritats dels nostres dirigents, sobretot a la llum de les pèrdues derivades de l’especulació d’uns quants actors privats, que es xifren en 100 bilions de dòlars, o sigui el 100 % del PIB mundial anual. 100 bilions de dòlars que equivalen a 500 anys d’ajut al desenvolupament, o a la construcció de 10.000 milions d’aules en poblats africans. Entre tots hem estat incapaços de reunir en 10 anys els 100.000 milions de dòlars necessaris per implementar el conjunt dels Objectius del Mil·lenni. En l’acte “Fem Soroll pels Objectius del Mil·lenni”, celebrat a Barcelona el 18 de setembre passat, l’activista Susan George va recordar que entre tots els ciutadans hem pagat 14.000 bilions (si, amb b! ) de dòlars per rescatar el sistema bancari. Per copsar-ne la magnitud, afegia que si cada dòlar fos representat per un segon, hauríem d’esperar 450.000 anys abans de poder pagar aquest rescat.

Mes enllà dels balls de xifres, s’imposa una reflexió qualitativa, que ens porta a la necessitat de canviar les estructures que perpetuen aquesta injustícia. No n’hi ha prou amb la condonació del deute extern dels països pobres, ni amb el compromís de dedicar el 0,7 % del PIB a l’ajut al desenvolupament. Cal millorar l’accés als mercats per a les exportacions dels països en via de desenvolupament creant un sistema financer i de comerç que permeti el desenvolupament del potencial humà, econòmic, social i cultural dels països pobres. Al mateix temps cal bastir una governança econòmica al servei de les persones, creant un impost sobre les transaccions financeres, amb sistemes preventius i sancionadors de l’especulació irresponsable, i unes institucions de Bretton Woods tutelades i controlades per les Nacions Unides.

En el nostre món “glocalitzat” aquests canvis estructurals, que semblen llunyans, comencen amb petits gestos de tots nosaltres a casa nostra. Per exemple, amb l’adopció d’actituds cíviques, des de comprar comerç just o adoptar hàbits de consum sostenible, fins a l’exigència política d’unes estructures més democràtiques i justes. Posar el respecte dels drets humans –és a dir, garantir el dret a l’educació, a un medi ambient sa, a la salut, a la cultura, etc.– al cor de les estratègies per assolir els Objectius del Mil·lenni, és clau per garantir una vida digna per a totes les persones. Al mateix temps, resoldre les causes estructurals de la pobresa i del subdesenvolupament eliminaria les condicions que fomenten la inquietud social i que són algunes de les causes principals del terrorisme internacional. Aconseguir els ODM és, doncs, alhora dignificar les persones i promoure la seguretat global.

El cost derivat del no compliment dels ODM d’aquí a cinc anys serà incalculable, per a la humanitat en general i per a les Nacions Unides en particular, perquè perdrien credibilitat en tant que el fòrum multilateral més democràtic (per molt millorable que sigui) per promoure la cooperació entre països i la resolució pacifica dels conflictes. Amb motiu d’aquest Dia Internacional de les Nacions Unides, a cinc anys de la meta final dels ODM, cal recordar que la pèrdua de rellevància de les Nacions Unides seria el favor més gran que es podria fer als partidaris de l’unilateralisme, que posen els seus interessos particulars per damunt dels col·lectius, ajudats pel poder descontrolat del mercat, i a vegades imposats per l’ús de la força. Un escenari de la cultura de l’exclusió, de la discriminació i de la força, en definitiva, que poques persones desitjaríem, i que beneficiaria encara a menys persones. Per molts anys, doncs, Nacions Unides!

Onno Seroo, cap de Coordinació Institucional

Durant el primer cap de setmana del mes de setembre Barcelona fou l’escenari  del primer Youth Meeting Against Racism (Trobada de Joves en Contra del Racisme), que han organitzat conjuntament la UNESCO i el Centre UNESCO de Catalunya amb la col·laboració de l’ECCAR (Coalició Europea de Ciutats en Contra del Racisme) i el suport de l’Agència Catalana de la Joventut. Durant quatre dies, del divendres 9 fins al dilluns 13 de setembre, una trentena de joves majoritàriament europeus provinents de 7 països diferents es van instal·lar a l’alberg Mare de Déu de Montserrat al barri de Vallcarca per participar en conferències,  tallers i altres activitats amb l’objectiu de fer un pas endavant en la lluita contra el racisme que encara avui dia embruta la nostra societat.

La trobada, tal i com es féu palès durant la jornada de cloenda, fou una font d’enriquiment molt gran per a tots els particpants. Per una banda, caldria assenyalar els coneixements adquirits sobretot pel que fa referència a la teoria que envolta el racisme. Les conferències matinals, entre altres coses, van permetre aprofundir en les causes del racisme (socioeconòmqiues, ideològiques i psicològiques), les conseqüències que té en la societat, les maneres com es manifesta, les eines que podem utilitzar per combatre’l i quina ha de ser la nostra actitud com a individus per a contribuir de manera més incisiva en aquesta lluita. Per una altra banda, a la tarda les sessions eren més pràctiques i encaminades a la sensibilització a través de la presentació  de situacions i realitats de la vida quotidiana. Per exemple, una tarda els participants vam haver de recórrer la ciutat fotografiant imatges o situacions que poguessin connotar qualsevol tipus de discriminació. Aspectes com la gestió de la creixent diversitat que caracteritza les societats actuals, la supressió dels estereotips que tan abunden en la nostra vida quotidiana, les estratègies per a la prevenció de qualsevol situació de discriminació, l’estudi de la naturalesa de l’extrema dreta i el per què del seu recent auge o la promoció de la convivència interreligiosa a les nostres ciutats, són qüestions que s’han anat tractant detalladament i curosa al llarg de la trobada.

L’objectiu de fons de les jornades era fer notar als joves assistents que massa sovint el racisme no neix del fet que un sigui blanc i l’altre sigui negre, sinó d’uns interessos personals que solen respondre a qüestions tan allunyades del color de la pell com podrien ser l’anhel de poder o el creixement econòmic. Hi ha quelcom molt complex darrere el racisme. Alerta amb fer anàlisis superficials.

El Youth Meeting Against Racism reuneix joves de diferents orígens culturals per tal de donar-los eines, tant acadèmiques com pràctiques, per saber canalitzar la lluita quotidiana contra la discriminació racial. A més a més, aquestes reunions ensenyen coses que un jove mai no trobarà en un llibre o que mai podrà escoltar en una classe: l’experiència de conviure amb algú que aparentment és diferent i alhora arribar a acords tan comuns. Però, sense cap mena de dubte, allò que personalment guardo  de la trobada és un desvetllament intern envers aquest tema. I de fet, aquest és un dels punts cabdals de la declaració final que vam redactar durant la jornada de clausura: el canvi comença dins d’un mateix.

La joventut tenim la força per aconseguir tot allò que ens proposem. I el Youth Meeting Against Racism transmet una idea que és fonamental per seguir en el bon camí: la lluita contra el racisme, així com qualsevol altra lluita, ni s’estudia ni s’aprèn, sinó que es viu i es porta a terme.

Ignasi Torrent,  Grup Jove d’Unescocat

Vegeu el vídeo de la trobada a: http://www.unescocat.org/ca/recursos/videos/trobada-internacional-de-joves-contra-el-racisme-2010

El 5 d’octubre de cada any la UNESCO proposa celebrar el Dia Mundial del Professorat. Una data en la qual es vol  recordar al conjunt de la comunitat educativa internacional que, bo i tenint en compte les lleis, els administradors i els recursos, el pilar fonamental dels projectes educatius que es proposen a les escoles tiren endavant gràcies als mestres.

Fer de mestre, a casa nostra i a tot arreu, ha canviat al llarg del temps, com no podia ser d’altra manera. Queden lluny els dies republicans en què el ministre Marcel·lí Domingo proclamava solemne que el mestre era el primer ciutadà de la República. Amb aquestes paraules volia donar força a la necessitat de valorar i reconèixer la importància de la seva tasca. S’hi entreveia una clara opció per una persona que, sobretot, formava ciutadans i ciutadanes en llibertat per a la fràgil i incipient democràcia que arrencava les seves primeres passes.

Avui dia les coses són diferents. Pot persistir una certa manca de reconeixement social, admesa per tothom, i la darrera Llei orgànica d’educació, la LOE, intenta esmenar-ho fent algunes propostes genèriques al respecte. Tanmateix des d’un punt de vista salarial, i de condicions de treball, els mestres d’avui viuen millor que els d’abans. També podem convenir que la formació que reben, des dels centres homologats a tals efectes, no acaba de respondre a les necessitats d’aquest col·lectiu, però bé hem de deixar constància que les propostes formatives actuals són més i millors que ho eren en el passat, sempre en un procés continuat de creixement quantitatiu i qualitatiu.

No obstant això, els nous temps reclamen nous avenços i en la tasca de constituir un col·lectiu de mestres adequat a les necessitats educatives actuals, hi emergeixen un seguit de reptes que caldrà tenir en compte. El primer té a veure amb la seva missió. Progressivament,  fer de mestre ha passat de ser una tasca amb un fort component vocacional a esdevenir una professió més. Aquesta tendència acaba passant factura, perquè a voltes al darrere d’aquesta professionalització (d’innegables efectes positius pel que fa a la qualitat de la feina) hi ha el risc de pèrdua del compromís social per la construcció d’una ciutadania activa. El mestre no pot limitar-se a ensenyar sabers, a administrar continguts. Ha d’entomar la fita de facilitar l’aprendre a fer, a ser i, sobretot, a conviure entre el seu alumnat, i això exigeix fortes dosis d’anar més enllà.

El segon repte té relació amb el seu context. El mestre s’ha de resituar en un món en el qual el coneixement es construeix i circula de forma irreversible a través de les tecnologies de la informació i la comunicació. Ha de canviar els procediments en uns dies en els quals la presencialitat es combina amb la virtualitat de manera constant, i forma part de la vida quotidiana. I ha d’assumir que el seu rol, en un món globalitzat i divers, ha de passar de focalitzar-se en l’àmbit local per passar a un àmbit global. Un mestre de Catalunya és avui, més que mai, un mestre del món, amb totes les seves conseqüències.

Celebrem, per tot plegat, que avui els mestres estan millor que mai, per agafar forces i assumir els ambiciosos objectius que aquests “primers ciutadans de la democràcia” tenen al davant. Mestres: felicitats!

Miquel Àngel Essomba, director