El garbell

L’any 2000 la comunitat internacional liderada per les Nacions Unides es va comprometre solemnement a remeiar, a través dels ODM, les 8 principals plagues actuals. Malgrat que sabíem que les seves causes eren alienes a la voluntat divina, i que només eren imputables a les miserables dinàmiques humanes, vam constatar el nostre fracàs col·lectiu ara fa gairebé un mes a la Cimera del Mil·lenni +10. Els molt modestos progressos en la reducció de la pobresa, en la universalització de l’accés a l’educació primària i en els aspectes tendents a aconseguir un medi ambient sa, en la reducció de HIV/SIDA, i en la reducció de la mortalitat infantil, no van poder maquillar el fracàs rotund de comprovar que ens allunyem cada vegada més de l’assoliment d’aquests objectius. Si mantenim el ritme actual, no aconseguirem cap dels vuit objectius fixats l’any 2000.

Els països rics no han esmerçat ni la meitat dels quasi 40.000 milions d’euros addicionals compromesos l’any 2005 a la Cimera del G8. “Són l’economia i la crisi, estúpids!” al·legaven els mandataris europeus a la Cimera com una de les raons principals del fracàs. Una excusa “fàcil”, que certifica que els ODM no estan en la llisteta de prioritats dels nostres dirigents, sobretot a la llum de les pèrdues derivades de l’especulació d’uns quants actors privats, que es xifren en 100 bilions de dòlars, o sigui el 100 % del PIB mundial anual. 100 bilions de dòlars que equivalen a 500 anys d’ajut al desenvolupament, o a la construcció de 10.000 milions d’aules en poblats africans. Entre tots hem estat incapaços de reunir en 10 anys els 100.000 milions de dòlars necessaris per implementar el conjunt dels Objectius del Mil·lenni. En l’acte “Fem Soroll pels Objectius del Mil·lenni”, celebrat a Barcelona el 18 de setembre passat, l’activista Susan George va recordar que entre tots els ciutadans hem pagat 14.000 bilions (si, amb b! ) de dòlars per rescatar el sistema bancari. Per copsar-ne la magnitud, afegia que si cada dòlar fos representat per un segon, hauríem d’esperar 450.000 anys abans de poder pagar aquest rescat.

Mes enllà dels balls de xifres, s’imposa una reflexió qualitativa, que ens porta a la necessitat de canviar les estructures que perpetuen aquesta injustícia. No n’hi ha prou amb la condonació del deute extern dels països pobres, ni amb el compromís de dedicar el 0,7 % del PIB a l’ajut al desenvolupament. Cal millorar l’accés als mercats per a les exportacions dels països en via de desenvolupament creant un sistema financer i de comerç que permeti el desenvolupament del potencial humà, econòmic, social i cultural dels països pobres. Al mateix temps cal bastir una governança econòmica al servei de les persones, creant un impost sobre les transaccions financeres, amb sistemes preventius i sancionadors de l’especulació irresponsable, i unes institucions de Bretton Woods tutelades i controlades per les Nacions Unides.

En el nostre món “glocalitzat” aquests canvis estructurals, que semblen llunyans, comencen amb petits gestos de tots nosaltres a casa nostra. Per exemple, amb l’adopció d’actituds cíviques, des de comprar comerç just o adoptar hàbits de consum sostenible, fins a l’exigència política d’unes estructures més democràtiques i justes. Posar el respecte dels drets humans –és a dir, garantir el dret a l’educació, a un medi ambient sa, a la salut, a la cultura, etc.– al cor de les estratègies per assolir els Objectius del Mil·lenni, és clau per garantir una vida digna per a totes les persones. Al mateix temps, resoldre les causes estructurals de la pobresa i del subdesenvolupament eliminaria les condicions que fomenten la inquietud social i que són algunes de les causes principals del terrorisme internacional. Aconseguir els ODM és, doncs, alhora dignificar les persones i promoure la seguretat global.

El cost derivat del no compliment dels ODM d’aquí a cinc anys serà incalculable, per a la humanitat en general i per a les Nacions Unides en particular, perquè perdrien credibilitat en tant que el fòrum multilateral més democràtic (per molt millorable que sigui) per promoure la cooperació entre països i la resolució pacifica dels conflictes. Amb motiu d’aquest Dia Internacional de les Nacions Unides, a cinc anys de la meta final dels ODM, cal recordar que la pèrdua de rellevància de les Nacions Unides seria el favor més gran que es podria fer als partidaris de l’unilateralisme, que posen els seus interessos particulars per damunt dels col·lectius, ajudats pel poder descontrolat del mercat, i a vegades imposats per l’ús de la força. Un escenari de la cultura de l’exclusió, de la discriminació i de la força, en definitiva, que poques persones desitjaríem, i que beneficiaria encara a menys persones. Per molts anys, doncs, Nacions Unides!

Onno Seroo, cap de Coordinació Institucional