El garbell

Les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 tenen com a notícia estel·lar la incontestable victòria de la coalició Convergència i Unió. No obstant això, hi ha també una altra notícia en la qual les organitzacions socials que treballem pels drets humans i una cultura de pau hem de centrar la nostra reflexió postelectoral: es tracta de l’augment de vots en termes absoluts de forces polítiques que proposen mesures d’atac a la convivència i, en alguns casos, racisme institucional d’inspiració feixista.

Repassem les dades i els fets. 384.019 catalans han donat suport a un partit que defensa més policia als carrers com a element essencial perquè aquests siguin més segurs, i així trencar la política actual de només atendre bé als delinqüents. O, en matèria d’immigració, proposa que els immigrants respectin les normes de convivència, els “nostres” costums, que s’integrin en el “nostre” sistema de valors occidentals i se’ls exigeixi responsabilitat en l’acompliment dels seus deures. Els immigrants podran accedir als serveis socials bàsics quan acreditin, com a requeriment, la residència de llarga durada.

Un altre partit, que ha obtingut 105.827 vots a les urnes, proposa trencar la convivència lingüística de les darreres tres dècades, que ha tingut el català com a llengua pròpia de Catalunya i el castellà com a llengua cooficial sense conflicte social. Proposa eliminar l’exigència del nivell C de català com a requeriment per treballar a l’administració pública, i derogar la política lingüística actual perquè lesiona els drets dels castellanoparlants, que poden acabar arraconats socialment i, a poc a poc, poden acabar només parlant castellà en l’àmbit privat i familiar i tenir consideració de parlants d’una llengua estrangera i impròpia.

Un tercer partit, amb un suport global de 75.321 electors, considera que cal posar fi a les bandes d’immigrants violents que assetgen el país (sic), expulsar els estrangers aturats de llarga durada i els que són delinqüents, limitar l’accés als serveis socials d’aquestes persones i, a l’hora de donar feina, donar preferència als espanyols per davant dels qui vénen de fora.

Del total de 3.135.764 catalans que van exercir el seu dret al sufragi, 565.167 (és a dir, el 18.02%, gairebé un de cada cinc), ho ha fet a formacions polítiques que defensen un model de convivència cultural i lingüística que en alguns punts del seu programa és directament contrari als drets humans i que, en conseqüència, si es realitzés, posaria en perill la construcció d’una autèntica cultura de pau a la societat catalana.

Des de la societat civil hem d’aixecar-nos dempeus i treballar de valent perquè aquesta tendència no es consolidi sinó que vagi a la baixa. L’objectiu és facilitar que aquestes formacions polítiques recuperin i/o incorporin propostes polítiques mínimament coherents amb els valors i els principis dels drets humans més elementals, i això només serà possible si veuen que aquesta línia és la que l’electorat reclama. Hem de sortir dels despatxos, deixar l’activisme de saló i anar al carrer, parlar, discutir, qüestionar, avançar en el discurs. Per explicar, per raonar, per contrastar, per construir lligams i vincles que permetin fer un tomb. Els drets, llibertats protegides jurídicament, necessiten per existir la protecció social que activament construeixi la ciutadania en la vida del dia a dia.

Miquel Àngel Essomba, director

El 15 de novembre els castells han estat inscrits a la Llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO, en una decisió que reforça la identitat cultural catalana i la projecta al món, alhora que ens fa més partíceps de la feina que internacionalment està duent a terme la UNESCO per salvaguardar el patrimoni cultural immaterial i d’aquesta manera contribuir a la preservació de la diversitat cultural de la humanitat.

La inscripció dels castells és una fita important i val la pena analitzar-la amb cert detall per poder-la valorar en la justa mesura. El primer que cal remarcar és que es tracta d’una inscripció en una llista, no pas d’una declaració, d’una proclamació ni d’un concurs. Això no és un premi que la UNESCO atorga als millors, sinó una decisió presa per un comitè internacional a petició de l’Estat espanyol. L’Estat espanyol va ratificar l’any 2006 la Convenció sobre la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, un acord internacional promogut per la UNESCO en què els estats es comprometen a protegir tota una part de la cultura, de totes les cultures, que s’està perdent a un ritme notable, especialment amb la globalització, i que cal salvaguardar per mantenir la diversitat cultural del planeta. Estem parlant, aplicat a Catalunya, de danses com la sardana, la jota o els balls de gitanes, de les representacions de la Passió o dels pastorets, del treball del suro o de la ceràmica, de la cistelleria, de les trementinaires, de les festes majors, dels gegants, dels bastoners, dels raiers, dels aplecs i de moltes més tradicions, pràctiques i coneixements que formen part de la nostra cultura. Els catalans hem d’estar contents que l’Estat ratifiqués aquest acord internacional, encara que no hi poguéssim dir la nostra i que tanmateix l’aplicació pràctica d’aquesta Convenció correspongui a la Generalitat.

En aquest marc de la Convenció, es va crear una Llista representativa del patrimoni cultural de la humanitat, amb la finalitat de cridar l’atenció de la societat sobre el valor d’aquest patrimoni i la necessitat de salvaguardar-lo, perquè la veritat és que a moltes cultures, del Nord i del Sud, aquestes pràctiques culturals tradicionals són percebudes per molta gent com una herència, gairebé com un llast del passat que dificulta el progrés. La UNESCO ha deixat molt clar no només que això no és cert, sinó que la pèrdua d’aquest patrimoni representaria un pas enrere i un empobriment de la humanitat. Això no vol dir que aquest patrimoni hagi de quedar fossilitzat, ans al contrari: l’adaptació i l’evolució constants són inherents a totes les pràctiques tradicionals i són la millor garantia de continuïtat.

Per tant, el fet de formar part d’aquesta llista no vol pas dir que els castells siguin millors que qualsevol altra pràctica cultural ni vol dir que la UNESCO els protegirà o els subvencionarà a partir d’ara. Però, el més important, des del punt de la vista de la Convenció, és que els castells han assumit d’aquesta manera una gran responsabilitat internacional, la de fer de portaveus del patrimoni cultural immaterial i difondre la importància i la urgència de salvaguardar-lo. D’aquesta manera els castells seran més coneguts al món, sens dubte, i a través d’ells la cultura catalana, però la feina que facin a partir d’ara també serà l’aportació catalana al món per la salvaguarda de totes les cultures.

Lluís Garcia Petit, cap del Departament de Patrimoni

La vinguda de Benet XVI a Barcelona ha generat multitud de comentaris i de tots colors. Costa una mica, per tant, afegir alguna cosa que permeti valorar l’esdeveniment des d’un punt de vista inèdit. No m’estaré, però, d’exposar el meu parer sobre la seva significació des de la perspectiva catalana i des de la perspectiva cristiana.

Pel que fa a la visió catalana del fet, cal reconèixer que s’ha pogut visualitzar mediàticament un espai, i més discretament una llengua, que té una personalitat cultural específica. Però es troba a faltar un tractament més seriós de la qüestió. Des de fa uns quants anys, per exemple, s’ha reclamat una conferència episcopal pròpia que respongués a les necessitats pastorals del nostre país. Curiosament es va dir que això significaria barrejar la política en els afers eclesiàstics. O sigui que una organització territorial de l’església que respongués a les necessitats pastorals específiques d’una col·lectivitat amb cultura pròpia era una qüestió política i, en canvi, reproduir en l’organització eclesial el mapa de les estructures polítiques per antonomàsia, que són els estats, es veu que no ho és. La contradicció continua vigent i no hi ha símptomes de que es vulgui corregir.

Pel que fa a la visió cristiana de la visita haig de confessar que el primer que em fa nosa és que el Vaticà sigui un estat i que el Papa vingui i se’l tracti com a cap d’estat. És el resultat de qüestions del passat que l’església no s’ha sabut treure de sobre i que, crec jo, dificulten la seva missió. En general crec que el funcionament de l’estructura jeràrquica de l’església, en comptes d’afavorir la difusió del missatge cristià més aviat l’entorpeix. Considero que posa de manifest, una vegada més, que l’església institucional està ancorada en el passat i que no respon a les necessitats d’evangelització del nostre temps. Com deia Emmanuel Mounier, el cristianisme necessita encarnar-se en la cultura de cada temps, reavivant i donant sentit a tots els aspectes positius que pugui contenir. Però cada encarnació històrica tradueix el missatge originari a les necessitats del moment i en part inevitablement el traeix. Per tant, la història del cristianisme és un procés constant d’encarnació, ruptura i reencarnació. Que avui en dia, per exemple, encara es consideri un dogma el celibat del sacerdoci, la prohibició de les dones a accedir al magisteri o la condemna de l’homosexualitat, és estar ancorat a visions del passat que no es desprenen del missatge de Jesucrist i més aviat en dificulten la seva difusió

Pel que fa referència al que es va veure de la visita del Papa per televisió, només voldria fer dues observacions.  Les declaracions dient que creia que avui es viu al nostre país un anticlericalisme semblant al dels anys 30 del segle XX em semblen particularment desafortunades. En primer lloc perquè allò que predomina actualment no és l’anticlericalisme, sinó la indiferència. I caldria preguntar-se perquè. I en segon lloc perquè si és que hi ha anticlericalisme no caldria comparar-lo al dels anys 30, sinó veure’l com a conseqüència del clericalisme oficial que va acompanyar els quaranta anys de dictadura feixista que hem viscut. I sort n’hi va haver d’allò que anomenem l’església de base.

La segona observació és la imatge del paper de la dona en l’església que varen donar les monges fregant l’altar i el terra mentres ho contemplaven centenars de bisbes revestits de blanc i ben asseguts als seus seients. Va ser l’única presència femenina visible durant la visita.

Si el cristianisme és una recerca de sentit de la pròpia vida a través de lliurar-la als altres seguint l’exemple de Jesucrist, caldrà pensar millor com es transmet aquest missatge.

Jordi Porta, president

Fa uns dies arribava un nou missatge a la llista de correu Indigenous Languages and Technologies (http://www.u.arizona.edu/~cashcash/ILAT.html) , on solen tenir lloc debats al voltant de les relacions entre tecnologia i revitalització lingüística, o reflexions sobre la tasca de revitalitzar llengües simplement. El signava Richard Zane Smith, un membre de la comunitat dels Wyandot  (també anomenats Hurons),  poble nadiu de Nord-Amèrica assentat principalment al Quebec i també en enclavaments dels Estats Units. Zane descrivia la seva visita a un programa d’immersió de la llengua maori de Nova Zelanda i com els estudiants de ciències naturals aprenien un bon nombre de noves paraules maoris, recentment dissenyades per descriure àtoms, partícules…, útils per analitzar “coses que la majoria de les nostres cultures indígenes no descomponen mai en un context tradicional”. Zane es preguntava si aquesta “traducció forçada i continuada a paraules indígenes de termes colonitzants (i normalment basats en substantius) no pot estar convertint les nostres llengües en ‘codis’ per pensar els mateixos pensaments encara que disfressats amb sons autòctons (…) Estem canviant el paradigma dels patrons bàsics de pensament de les nostres llengües quan fem això?”

Sembla oportú apuntar aquí, com un fet més que il·lustra aquesta qüestió, que podríem pensar en dos grans tipus de llengües, aquelles que tendeixen a designar les entitats amb substantius (prenent com a prototipus els objectes sòlids), i aquelles que s’inclinen per anomenar les coses no amb substantius sinó amb verbs,  no al voltant de la idea d’objecte sòlid sinó més aviat de la metàfora del líquid,  les coses com a accions o processos fluids. A la primera categoria pertanyen llengües com ara l’anglès o el català.  A la segona, un bon nombre de les llengües indígenes d’Amèrica, Àfrica, Àsia i el Pacífic. Totes dues possibilitats generen diversos patrons mentals i rutines en la manera de mirar i pensar el món. Diferents ontologies. Diferents epistemologies.  Podríem pensar, per tant, que poden generar diverses versions de les ‘ciències’, diverses versions de l’anàlisi d’un mateix conjunt de dades.

“Anar a l’escola i aprendre a parlar Wyandot no et fa Wyandot”, Zane es refereix en aquest cas a la seva llengua. “Els infants només estan aprenent el codi Wyandot. Estem davant dels nous ‘parlants de codis’? Perquè si és així, la mort de les llengües només és una part o un símptoma d’un altre problema: les nostres ments estan canviant” i, conclou, les llengües moren (o són substituïdes) perquè s’està produint un procés de substitució del pensament.

Els darrers 15-18 de setembre va tenir lloc la reunió anual de la xarxa internacional de delegacions Linguapax. Fa un any fèiem, aquí mateix, la valoració de la trobada i  posàvem l’èmfasi en una idea clau del projecte:  en la promoció de la diversitat lingüística no pas com a patrimoni (museístic, cristal·litzat), sinó com a generador de cultura contemporània. L’ús, aquí, del terme “contemporani” no en el sentit de cultura “de la modernitat”, sinó en el sentit més bàsic de coexistent en el temps amb totes les conseqüències que això implica. Una d’aquestes conseqüències és considerar els parlants d’aquestes llengües com a interlocutors de ple dret en un temps que compartim i no pas com a vehicles de cultures obsoletes, d’interès “literari”, potser “estètic”, entès com a perifèric  de la poc qüestionada “societat del coneixement”. Sense un sentit honest de la inter-locució, no hi pot haver programa d’inter-culturalitat creïble. Una interlocució que deixi de perpetuar el doble estàndard entre ‘cultures’ (allò que es produeix al “Sud”, vehiculat per un nombre, hom arriba a pensar, massa elevat de petites llengües més o menys significants; el que podríem inscriure en el territori de l’Antropologia), i “Coneixement “(allò universal produït o traduït entre el petit grapat de les llengües de les civilitzacions i que seria còmodament inclòs com a objecte de les Humanitats). Una interlocució que esborri, en definitiva, la distinció entre Anthropos i Humanitas corroborada per la desigual atribució de dignitat derivada de la jerarquització de les llengües del món.

Alícia Fuentes-Calle, cap del departament de Diversitat Lingüística – Linguapax