El garbell

El 21 de febrer és el dia escollit per la UNESCO per celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna. Va ser a la Conferència General de l’any 1999 quan aquest organisme internacional va decidir que calia instaurar un dia que reconegués el valor de la diversitat lingüística al món. La tria del 21 de febrer respon a la voluntat de commemorar un fet històric, certament poc conegut, però significatiu, que val la pena comentar molt breument. El 21 de febrer de 1952, en el curs d’una manifestació en contra de la imposició de la llengua urdu com a única llengua oficial a Pakistan oriental, la policia va disparar contra un grup d’estudiants i va provocar morts i ferits en un nombre indeterminat. La llengua de la majoria de la població d’aquell país era el bengalí. Anys més tard, i només després d’una guerra d’alliberament, Pakistan oriental va esdevenir Bangla Desh. L’origen tràgic d’aquest dia internacional ens hauria de recordar que cal aprofitar-lo no només per considerar la diversitat lingüística o cultural com un aspecte purament patrimonial, cosa molt lloable per altra banda, sinó també per reclamar autodeterminació, ja que és d’aquesta manera com els pobles oprimits podran continuar transmetent en el futur les seves llengües, moltes d’elles en perill a hores d’ara.

Tanmateix, sembla molt improbable que una organització com la UNESCO, triés un nom com ara ‘Dia internacional de la Llengua Minoritzada’, encara que el concepte de llengua materna presenta també bastants problemes de definició sociolingüístics. En qualsevol cas, crec que a més de ser una oportunitat per a una “efectiva mobilització a favor de la diversitat lingüística i del multilingüisme”, citació literal extreta de la pàgina web de la UNESCO on presenta la celebració d’enguany, aquest dia hauria de servir també per anar més enllà de la celebració purament festiva, i per altra banda sovint innòcua, de la diversitat i reivindicar el dret de totes les comunitats lingüístiques a poder viure plenament en les seves llengües. Ens hauria de fer reflexionar una mica el fet que, tot i que, òbviament, les llengües dominants també son llengües maternes, sembla que el sentit d’aquest dia, pròpiament, és centrar-nos en aquelles comunitats lingüístiques que són minoritzades. Cal no oblidar que aquesta posició pretesament ‘apolítica’ de tractar la diversitat en el seu vessant purament cultural és, en el fons, una posició profundament política igualment. I per acabar, només hem de recordar que és precisament en ocasió del Dia Internacional de la Llengua Materna que es dóna a conèixer el guanyador del premi Linguapax, únic en el seu camp, concedit a persones i organitzacions que s’han destacat per la seva lluita a favor de la diversitat lingüística.

Josep Cru, secretari general de Linguapax

http://portal.unesco.org/culture/en/ev.php-URL_ID=36406&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html

http://www.linguapax.org/ca/premis-linguapax

Semblaria que no cal insistir en temes que fa anys estan prou debatuts i aclarits però, arran de la sentencia del Tribunal Suprem, potser val la pena tornar a tractar el tema del bilingüisme a Catalunya i dels programes d’immersió lingüística a l’escola. En primer lloc cal posar-nos d’acord sobre què entenem per bilingüisme perquè algunes posicions, de vegades, semblen voler indicar amb aquesta defensa del bilingüisme una manera de convivència lingüística que consisteix en què una part de la població ha de conèixer les dues llengües i una altra part només cal que en conegui bé una, la qual cosa implicaria una societat que no promou el bilingüisme sinó la discriminació lingüística d’una part de la ciutadania. En segon lloc la immersió lingüística és pròpiament un mètode que consisteix a escolaritzar els nens i les nenes en una llengua diferent de la parlada a casa quan aquesta, la parlada a casa, és socialment dominant i està assegurada. Es parteix de la base que una llengua s’aprèn usant-la i no només com una assignatura. El mètode preveu que a mesura que es va avançant en els cursos es van incorporant matèries en l’altra llengua, la dominant, de forma que en acabar el període d’escolarització obligatòria els nois i les noies coneguin correctament les dues llengües. Les anàlisis d’avaluació de la comprensió i expressió oral i escrita en l’alumnat que ha seguit la immersió lingüística en català durant els darrers quinze anys, demostren que el coneixement de la llengua castellana a Catalunya és igual o superior als de la resta de l’Estat espanyol. Justament la llengua que encara presenta deficiències de coneixement és la catalana en uns temps en què el marc ambiental i social és determinant i la llengua dominant, la castellana, és àmpliament present.

Respecte a quina és la llengua dominant i quina és la minoritzada històricament per raons polítiques, només cal comprovar la difusió dels diaris, televisions o ràdios en les dues llengües o conèixer les mesures que políticament s’han pres en el curs de la història per minoritzar o fins i tot eliminar la llengua catalana.

Una darrera constatació. Recentment, Mariano Rajoy va declarar que ell creia que en les qüestions lingüístiques no s’hauria d’intervenir políticament i deixar que les coses funcionessin amb espontaneïtat. El Senyor Rajoy deu ignorar que a Catalunya es parlen actualment més de dues-centes llengües i que la Constitució Espanyola, en l’Article 3.1  preveu que “el castellano es la lengua espanyola oficial del Estado” . Declarar una llengua oficial, no és una mesura política?

Jordi Porta, president del Centre UNESCO de Catalunya

Sota aquest lema, l’Assemblea General de les Nacions Unides ha declarat el 2011 Any Internacional dels Boscos amb l’objectiu de conscienciar sobre la importància d’una gestió sostenible i sobre la necessitat d’endegar un treball de conservació de tots els tipus de boscos. Els boscos, assenyalen les Nacions Unides, poden contribuir significativament a un desenvolupament sostenible, a l’eradicació de la pobresa i a la consecució dels objectius de Desenvolupament del Mil·leni.

L’estat dels boscos del planeta i el paper que hi tenen expliquen per si sols el perquè d’un any internacional dedicat a les masses forestals del món. Un breu repàs als beneficis que ens reporten pot donar-nos-en una visió general: 1.600 milions de persones depenen directament dels boscos per guanyar-se la vida, els boscos emmagatzemen 1 bilió de tones de  carboni i són un dels actors que  poden ajudar a augmentar la nostra resiliència enfront del canvi climàtic, a banda de ser un resorvori de biodiversitat importantíssim (es calcula que un 80% de la biodiversitat del planeta depèn de la bona salut dels ecosistemes forestals).

I quant a la seva salut, dues dades: els boscos cobreixen el 31% de la superfície del món, però durant la dècada 2000-2010 se n’han perdut anualment 5,2 milions d’hectàrees (una superfície equivalent a la de Costa Rica), i la desforestació és responsable d’entre el 12 i el 20% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle.

Però, de què serveixen els Anys Internacionals? I encara més: aconsegueixen complir els seus objectius? Repassem. Durant 12 mesos tindran lloc nombrosos actes a escala internacional, nacional i local, en un intent d’aconseguir el reconeixement mundial de la importància dels boscos i dels serveis que ens donen. Per tant, podríem dir que els anys internacionals serveixen per desenvolupar xarxes de contacte entre tots els agents, des de la societat civil fins el sector governamental i, consegüentment, són una bona plataforma per al diàleg. I el diàleg és fonamental si volem avançar cap a una sostenibilitat real, perquè és l’única manera d’entendre el punt de vista de l’altre i d’arribar a acords que afavoreixin la implicació de totes les parts. Sense la col·laboració i la participació de tots no canviarem l’actual full de ruta: un sistema econòmic i social mercantilista basat en paràmetres purament quantitatius.

Les commemoracions que proposen les Nacions Unides actuen també de megàfon per fer arribar un tema a la societat, per informar, per sensibilitzar, per impulsar a l’acció. Enguany el missatge es clar: depenem directa i indirectament de la salut de les masses forestals. I per tant…s’ha de galvanitzar la participació pública al voltant dels boscos.

I ho aconsegueixen? L’èxit dels anys internacionals depèn en gran part dels governs, les autoritats locals, les organitzacions, les escoles, els actors privats. Depèn del fet que s’entengui què ens hi juguem, de la voluntat de tots d’implicar-nos-hi, de canviar avui, no demà, algunes coses. Hem d’aturar la desforestació, en especial als països tropicals i subtropicals, s’han d’aplicar sistemes de gestió sostenibles, els consumidors hem de ser curosos amb el tipus de fusta que fem servir. S’ha de ressaltar el valor dels aspectes no mercantilistes dels boscos (paisatgístics, espirituals, culturals, de saviesa ancestral): qui no ha gaudit mai de una bona passejada pel bosc? Quants remeis i medecines han sortit de les espècies que atresoren les masses forestals?  Per altra banda, s’hi ha d’aplicar criteris de justícia social, i és que els boscos són el medi on viuen 300 milions de persones al món.

És obvi. Amb un Any Internacional no n’hi ha prou. Si cadascú de nosaltres al seu nivell, no agafem el testimoni que llança la comunitat internacional no servirà de res. Però és innegable que ara se’ns ofereix una bona oportunitat de fer-ho.

Laura Silvani, Departament de Sostenibilitat

Qualsevol valoració del que està passant en el món àrab aquestes darreres setmanes està resultant allò que en prospectiva en diem “esdeveniment”, que no és cap altra cosa que un gir inesperat en el curs d’una tendència.

La tendència estereotipada dels últims temps ha estat, sens dubte, demonitzar i menystenir el món àrab, habitualment des de la ignorància i la manca de respecte. Ningú no pot predir com acabarà tot plegat, de la mateixa manera que ningú no predeia per Cap d’Any una implosió del món àrab d’aquesta naturalesa i intensitat.

El que sí hem de fer és aprofitar l’experiència que estem vivint per aprendre, i extreure’n conclusions que ens permetin pensar millor i gestionar la construcció de la mirada que dirigim cap al món àrab de manera òptima. Què podem aprendre? Almenys cinc principis.

1. Que el desig de democràcia i la set de llibertat no és patrimoni exclusiu d’Occident, i que els pobles àrabs volen democràcia i llibertat com qualsevol altre poble. Ja n’hi ha prou de situar aquests països com règims feudals tancats en si mateixos. Els àrabs saben que la democràcia no és garantia de llibertat, però que sense democràcia la llibertat és inviable.

2. Que el divorci entre classe política i ciutadania és present arreu del planeta. Als països àrabs, per tant, també. Els feudals no són els ciutadans àrabs, sinó els seus governs, moltes vegades sostinguts per altres governs aliats estrangers – per motius eminentment econòmics – i no pas per aquells amb qui comparteixen ciutadania.

3. Que qualsevol transformació política continua estretament lligada a una injustícia socioeconòmica. La tirania i la repressió ideològica només són suportables si les necessitats bàsiques són cobertes. Democràcia i llibertat només són sostenibles si hi ha justícia social. I són els joves àrabs, en una situació insostenible de manca de futur, els qui s’han erigit en protagonistes d’aquesta revolta.

4. Que la diversitat és també una característica del món àrab. Des d’Occident tendim a projectar una mirada homogènia, simplificada, de la gran riquesa de posicionaments, opcions i alternatives que les societats àrabs posseeixen. Hem de posar fi a aquesta lectura estreta i eurocèntrica respecte a aquests pobles.

5. Que les protestes polítiques i les revoltes del segle XXI seran possibles solament amb el suport de les xarxes telemàtiques. Han estat les transaccions financeres a través d’aquestes xarxes les que han construït un món econòmic de ficció, i han enfonsat les economies reals del planeta en la misèria. Però els països àrabs ens ensenyen que aquestes xarxes també poden ser l’eina per al canvi i l’esperança.

Catalunya està vivint una situació d’opressió política externa notable, amb un divorci important entre poder i ciutadania, i tot això enmig d’una crisi econòmica esfereïdora, una societat molt diversa i una consolidació de les tecnologies més que satisfactòria. Les comparacions són odioses, i no seré jo qui gosi posar en el mateix pla la realitat dels països àrabs amb la nostra; fer-ho resultaria un error d’enormes proporcions. Però, per un cop, fem un exercici d’humilitat i, amb la distància de seguretat reconamable, girem la truita i siguem nosaltres els qui aprenguem alguna cosa d’aquests pobles.

Miquel Àngel Essomba, director