El garbell

L’informe L’estat del món 2011 publicat pel Worldwatch Institute i recentment presentat en la versió catalana pel Centre UNESCO de Catalunya, porta enguany com a títol “Innovacions que alimenten el planeta”.

Al llarg de les pàgines, l’informe destaca una sèrie d’innovacions agrícoles que han tingut èxit a l’hora d’evitar el malbaratament d’aliments, de fomentar la capacitat d’adaptació al canvi climàtic i de reforçar l’agricultura urbana per al proveïment de les ciutats, entre moltes altres. A primer cop d’ull pot semblar que el tema és molt específic i especialitzat, i més si tenim en compte que les experiències se centren al continent africà. Una petita reflexió, però, ens permet entendre que del que s’està parlant és de conceptes i idees globals amb implicacions universals: seguretat alimentària, dret a una alimentació adequada, sistemes per alleujar la pobresa i la fam al món, qualitat dels aliments. Tots aquests temes són qüestions que, en un món cada cop més poblat, resulten d’una importància extraordinària.

Les dades que presenta el llibre són alarmants: en l’actualitat 925 milions de persones estan desnodrides malgrat que la revolució verda dels anys 60 i 70 va augmentar la productivitat dels cultius de forma exponencial. Com és possible aquesta contradicció? L’augment de la irrigació, la mecanització de l’agricultura, l’expansió de llavors d’alt rendiment o l’augment en l’ús de pesticides van incrementar la quantitat d’aliments produïts, però no van considerar l’impacte ecològic que produïen, ni la desigualtat que creaven en barrar-ne l’accés als agricultors més pobres o a les dones, ni tampoc que els aliments molt sovint anaven destinats a indrets molt allunyats del seu lloc de producció. I, en conseqüència, van ignorar que s’agreujava la fam, la pobresa, que es provocaven més desigualtats, més dependència dels mercats internacionals i més impacte ecològic.

Per invertir aquesta tendència farà falta una nova revolució verda, però ben diferent de l’anterior. Si volem garantir la quantitat i la qualitat dels aliments i al mateix temps la sostenibilitat de la producció agrícola, hem de millorar la capacitat de resistència dels països enfront dels preus dels mercats, hem de promoure una agricultura que creï llocs de treball, hem de fomentar la subsistència de les diferents varietats i l’agroecologia. Hem de respectar el saber ancestral dels agricultors. En definitiva cal mes eficiència, més producció local, ciutats que es puguin en certa mesura autoabastir, menys consum de carn, i sistemes de producció que no emmetzinin les aigües o l’atmosfera.

En aquest món global, els agricultors africans ens ensenyen amb les seves experiències innovadores i creatives que les coses es poden fer d’una altra manera.  Cal posar fil a l’agulla.

Laura Silvani, departament de sostenibilitat

Des dels anys cinquanta, un període clarament marcat pels processos de descolonització política de bona part del planeta i l’accés a la independència de molts països, fins ben entrada la dècada dels anys setanta, el debat intel·lectual sobre el desenvolupament havia girat al voltant de dues grans teories. Per una banda, W. Rostow, entre altres autors, va definir el desarrollisme o la teoria del desenvolupament, per la qual s’argumentava que els estats subdesenvolupats vivien en una fase transitòria que finia en la consolidació d’un sistema capitalista basat en la societat de consum. Per altra banda, i en el marc de la CEPAL, autors com S. Amin o R. Prebisch van definir la teoria de la dependència, la qual atribuïa l’estat de subdesenvolupament a l’encara vigent relació causal que hi havia entre el benestar del Nord (causa) i el subdesenvolupament del Sud (conseqüència).

Als anys setanta, es donen dos fets que seran clau en l’evolució del concepte de desenvolupament. En primer lloc, es produeix un canvi  transcendental en el debat intel·lectual amb l’aportació teòrica d’Amartia Sen. Aquest autor concep el desenvolupament com un procés que manca de sentit si no va acompanyat de l’augment del benestar de les persones. Prenent el binomi aristotèlic d’acte-potència, Sen descriu el desenvolupament com el procés pel qual la persona desenvolupa les seves capacitats potencials de ser i fer com a tal. En segon lloc, es fa palesa la consolidació de la consciència ecològica entre la comunitat política. L’any 1972 se celebra a Estocolm la primera Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient, on es debat el límits del creixement, la preservació del medi per a les futures generacions i la relació d’interdependència entre l’economia, l’ecologia i el benestar.

A la dècada dels noranta, la caiguda de la Unió Soviètica dóna lloc a una sèrie de fets que seran cabdals per a l’evolució del concepte de desenvolupament: (i) la concepció holística del món passa de basar-se en la divisió Oest – Est a basar-se en la divisió Nord – Sud; (ii) apareixen amb força actors no estatals en l’escena internacional; (iii) i, vinculat a la segona idea, es produeix una transformació de la naturalesa del conflicte internacional: el conflicte es transnacionalitza i, per tant, la fórmula d’anàlisi basada en la idea Estat-Nació versus Estat-Nació passa a ser insuficient. El terrorisme internacional o la falta d’aigua en una regió són exemples clars d’aquesta insuficiència de l’estat nació com a unitat bàsica d’anàlisi. Aquesta crisi de l’estatcentrisme dóna lloc a un canvi de paradigma en l’anàlisi de les relacions internacionals i es produeix una transició cap a un enfocament més antropocentrista.

En el marc d’aquest canvi de paradigma, l’any 1990 el PNUD, recuperant les tesis de Sen i de la Conferència d’Estocolm, elabora el primer Informe sobre el Desenvolupament Humà, on s’argumenta que la persona humana ha de ser el centre del desenvolupament. Ras i curt, el desenvolupament humà es descriu com un procés multidimensional que ha de garantir les necessitats bàsiques de la persona: alimentació, educació, salut o digne capacitat econòmica.

Efectivament, la comunitat acadèmica ha acceptat àmpliament aquest canvi de paradigma pel qual s’adopta la persona humana com a unitat bàsica d’anàlisi. Tanmateix, en l’àmbit polític, cap estat no està disposat a sentir parlar de la crisi de l’estat nació o, encara menys, de cessió de sobirania. Cal assenyalar aquí l’excepció de la Unió Europea que, tot i ser un ens en fase de construcció, es pot considerar un bon exemple de regionalització. Així doncs, es fa necessari posar l’esforç a aconseguir un canvi de mentalitat en les persones que esborri la imatge de l’estat nació que tots tenim interioritzada, si volem afrontar amb èxit desafiaments actuals que planteja el desenvolupament humà sostenible.

Ignasi Torrent Oliva, grup jove d’Unescocat

Unescocat tradueix i publica els Informes sobre el Desenvolupament Humà del PNUD en català

El mes de novembre del 2010 la policia marroquina va desallotjar el campament de Gdeim Izik al Sàhara Occidental. 20.000 persones hi manifestaven el seu profund malestar generat per un conflicte polític no resolt, una marginació i una extrema pobresa agreujades per la crisi, i la falta d’un marc democràtic. Després s’han anat succeint, especialment durant les darreres setmanes, més manifestacions de protesta envers la situació social de molts països àrabs. Com hem vist, algunes d’elles han acabat amb règims dictatorials, d’altres han forjat una guerra civil.

Els europeus hem reaccionat tard i amb tebior al clam popular per una vida digna. Baluards dels drets humans i la democràcia —així és almenys com ens percebem—, governs i societats civils ens vam mobilitzar a partir del moment que un dictador va bombardejar la seva pròpia població. Mentrestant, Itàlia va donar suport a Gaddafi per motius comercials i per por a un creixent flux migratori. França va oferir els seus antivalots per reprimir la revolta popular tunisenca. El silenci còmplice d’una Espanya temorosa per les seves importants inversions en la regió i l’existència només sobre el paper d’una diplomàcia i política exterior europees, en construcció permanent, dividida per les prioritats divergents dels seus socis, confirmaren malauradament un cop més el doble estàndard de la política europea que, a l’hora d’omplir-se la boca dels drets humans i democràcia, prioritza sobretot omplir-se les butxaques.

La nostra letargia democràtica deriva en bona mesura de la cotilla ideològica imposada per la lluita contra el terrorisme islàmic després de l’11-S del 2001. Però no només ha corroït els fonaments de la democràcia europea, on les plataformes xenòfobes han influït les agendes polítiques dels partits tradicionals, les polítiques públiques del govern i sobretot la visió de l’”altre”; també ha impedit bastir una cultura democràtica als països àrabs, els dictadors dels quals s’havien convertit en els nostres aliats contra Al Qaeda i que feien servir la lluita antiterrorista com a excusa per denegar drets als seus propis ciutadans. I ara, deu anys després de l’esfondrament de les Torres Bessones, el verí del xoc de civilitzacions injectat en les venes de les nostres societats ens ha atordit fins a tal punt que descobrim de sobte que àrabs i musulmans (com els xinesos, russos i d’altres) clamen per uns drets que la nostra opinió pública ja creia incompatibles amb la seva cultura. Les imatges televisives de les masses àrabs exigint la sortida dels dictadors, mostrant activistes polítiques amb burca resistint —al costat dels homes—l’exèrcit i les forces de seguretat, i joves utilitzant les xarxes socials per insuflar la rebel·lió, han trencat el motlle dels nostres estereotips sobre el món àrab. Als governs europeus, de dretes i esquerres, així com a les societats civils, ens està costant molt interpretar les noves coordenades de l’agenda política global, que en definitiva no és ni més ni menys que l’agenda per una vida digna.

I, mentre mig món està reclamant més drets, participació, transparència i democràcia, un grapat de països rics (entre els quals els abans mencionats) coneguts com el G-20, representatius del 85% de la riquesa mundial i del 66% de la població mundial, intentaren avançar a mitjans de febrer a París en la reforma del sistema financer internacional i discutir la volatilitat dels preus internacionals dels productes. Malgrat que les seves decisions determinaran la vida quotidiana dels ciutadans de tot el món a causa de la interdependència entre l’especulació, els fluxos financers, la inflació, l’augment dels interessos, els productes bàsics, els productes alimentaris i el petroli, el G-20 pretén consagrar la seva supremacia econòmica en redefinir unes regles del joc de les finances internacionals mitjançant una presa de decisió poc democràtica, de la qual estan exclosos el 85% dels estats membres de les Nacions Unides. Les revoltes en el món àrab, però, ens recorden que totes les autocràcies –siguin polítiques, culturals o econòmiques—són insostenibles i generadores de tensions. Per reparar els desequilibris mundials els nostres governs haurien de traslladar els espais de decisió tancats del G-20 als marcs més democràtics, participatius i universals de les Nacions Unides.

A dos anys de la celebració de Vienna +20, la valuossísima aportació del món àrab i musulmà a l’agenda internacional és recordar-nos que “tots els drets humans són universals, indivisibles, interdependents i interelacionats”, amb independència de l’origen, la cultura, la religió, la llengua o el sexe de les persones. Aquest patrimoni comú no només assenyala el full de ruta per bastir societats justes i sostenibles, sinó que permet de retruc als europeus inspirar-nos en aquesta gran lliçó de democràcia i civisme per regenerar la nostra pròpia cultura democràtica. S’ha obert una finestra d’oportunitat per reconstruir el Mediterrani, substituint el vell paradigma europeu d’estabilitat a través del suport a les dictadures pel d’un partenariat per a un desenvolupament humà sostenible, que permeti a les noves societats de la ribera sud fer la seva Transició. Coneixedors en la matèria, els catalans sabem prou bé que és un procés llarg, costós i a vegades decebedor, amb un futur sempre incert i obert. Només serem capaços de construir un Mediterrani en pau si des de Barcelona, capital del Mediterrani, ens posem al seu servei amb humilitat, en estreta col·laboració amb l’emergent Unió per la Mediterrània, atenent a les seves necessitats i acompanyant-los en solidaritat. Només d’aquesta manera podem avançar d’un lloc equivocat que hem ocupat en la història al lloc just i adequat que hem d’ocupar en el futur.

Onno Seroo, cap de Coordinació Institucional

Sobre les Nacions Unides, els reptes globals i la ciutadania.

La propera setmana es trobaran a la seu de les Nacions Unides de Nova York representants institucionals i de la societat civil (també d’Unescocat) per preparar la reunió que ha de servir per revisar els acords que es van prendre a Rio el 1991 sobre desenvolupament sostenible. La necessitat que Catalunya sigui present en aquest tipus de fòrums, l’interès de socialitzar la informació que se’n desprengui i la importància de generar debat públic sobre assumptes de l’agenda global entre els diferents agents catalans implicats, han estat unes de les conclusions del seminari que recentment ha organitzat Unescocat amb motiu de la presentació del Quadern de Recerca (QR) “La crisi global, les Nacions Unides i la governança democràtica Mundial”, de Josep Xercavins.

El fet mateix de llançar la publicació i promoure el debat van en aquesta línia. Han estat convidades a participar al seminari una quinzena de persones expertes catalanes de l’àmbit acadèmic, institucional i social, en el camp de les Nacions Unides i l’ajuda al desenvolupament, i s’ha pres com a punt de partida l’anàlisi de la Conferència que les Nacions Unides van convocar, no sense grans entrebancs, al juny de 2009 sobre “la Crisi Financera i Econòmica Mundial i els seus Efectes sobre el Desenvolupament”.

L’evidència que la crisi tindria un fort impacte sobre els països del Sud és el que va permetre a les Nacions Unides, normalment relegades a temes humanitaris, prendre part a la discussió global sobre la governança econòmica. Un debat i unes decisions que han estat liderades pel G20, autodeclarat legítim representant dels interessos globals. Seguint les receptes del G20, fortament condicionades per la pressió dels mercats financers internacionals, els estats estan aplicant mesures que semblen no estar gaire allunyades de la lògica que precisament ha causat la crisi i que tenen com a finalitat el blindatge del sistema bancari del Nord. Una mostra flagrant del fracàs d’aquesta política és, com s’apuntava a la Cimera per a la revisió dels Objectius del Mil·leni (ODM + 10), el dramàtic nou rècord mundial: més de mil milions persones desnodrides al món.

El paper de les Nacions Unides és molt feble en un moment de grans reptes globals que exigeixen una governança democràtica mundial. Només cal veure el paper que està tenint respecte dels fets que s’esdevenen actualment als països àrabs. L’ECOSOC, que hauria de marcar l’agenda per als temes econòmics i socials, té des del mateix moment de la seva constitució una posició molt fràgil i a favor de les institucions de Bretton Woods que aquests anys han estat revitalitzades pels seus accionistes, molts d’ells líders del G20.

També és feble la mobilització i la incidència d’una ciutadania a escala global reivindicadora del paper de les Nacions Unides. Tot i haver-hi els espais i les possibilitats per què diferents actors participin en diversos espais en el conjunt del sistema de les NU, s’observa que manca coneixement i mobilització col·lectiva, tant per demanar la redició de comptes als Estats en relació amb els seus compromisos com per intervenir en la discussió dels consensos i el seu seguiment. També a casa nostra, molts dels agents implicats no n’estan prou al corrent i, sobretot, no se’n parla prou de forma conjunta per tenir una estratègia i posició compartida com a societat catalana.

El proper dia 7 de març, com tants altres dies, a Nova York l’agenda global té una nova cita. I hi serem presents per contribuir modestament en l’aprofundiment de la governança democràtica mundial sobre un dels reptes que compartim tots els ciutadans i ciutadanes del planeta: el desenvolupament sostenible.

Sílvia Puente, responsable de l’Observatori.