El garbell

Un dels arguments més esgrimits pels detractors de les consultes sobre la independència de Catalunya és la seva irregularitat des d’un punt de vista legal i, per tant, la seva manca de validesa política. El problema és que l’apel·lació al dret durant aquests darrers anys ha anat perdent consistència en el terreny polític. En primer lloc perquè quan s’analitza l’ordenament jurídic actual no es pot deixar de tenir en compte les circumstàncies en què es va originar. En el nostre cas concret, en les condicions en les quals es va fer la transició política del franquisme a la democràcia vigilada de finals del anys 70 del segle passat i, per tant, en les condicions en les quals es va redactar i aprovar la Constitució espanyola del 1978. En segon lloc perquè la interpretació que n’han fet aquests darrers anys els òrgans de l’Estat, teòricament independents, no han fet més que demostrar que el dret públic i la seva aplicació està absolutament mediatitzada per orientacions ideològiques dels seus protagonistes, els quals han exhibit les posicions pròpies del nacionalisme espanyol irredempt que existeix des de fa dècades per no dir segles.

En aquest context, quan es diu que cal respectar la llei i les regles del joc vigents no puc menys que recordar la meva etapa d’estudiant, salvant totes les distàncies, quan el rector de la Universitat de Barcelona, Dr. Garcia Valdecasas, reclamava el respecte a la llei davant de les reivindicacions democràtiques dels estudiants.

El problema és que no es vol reconèixer que Catalunya ha de poder ser subjecte polític per decidir el tipus de relacions que vol mantenir amb els pobles veïns, com ha passat a totes les nacions lliures del món.  Aquest és el principi polític i jurídic originari a partir del qual s’han d’establir les regles del joc.

Mentre això no sigui acceptat, la societat catalana haurà de manifestar-se pels mitjans que sigui, sempre pacífics i respectuosos, però amb la voluntat de fer adonar de la necessitat que si no es transcendeix la legalitat espanyola establerta el 1978 i la seva aplicació, i que si els representants polítics al Parlament de Catalunya no s’atreveixen a prendre algunes mesures unilateralment, no serà possible copsar quina és la voluntat política majoritària del poble de Catalunya. Perquè, com ja s’ha dit en altres ocasions, la pregunta que es fa a les eleccions a les quals es presenten els diferents partits polítics no es pot confondre amb la pregunta prèvia que s’ha de fer per saber quin ha de ser el marc institucional a partir del qual serà possible realitzar els diferents programes.

Jordi Porta, president

Les últimes dades de l’Informe de Seguiment de l’Educació per a Tothom en el Món 2011 que porta per títol “Una crisi encoberta: conflictes armats i educació”, al marge de posar en evidència que no es podran assolir els objectius fixats en termes educatius per a l’any 2015 (l’any 2008 encara hi havia 67 milions d’infants sense escolaritzar; a l’Àfrica subsahariana 10 milions de nens i nenes abandonen cada any l’educació primària; 796 milions de persones adultes són analfabetes de les quals dues terceres parts són dones;…) i malgrat que fan palès que s’han produït avenços en alguns aspectes (entre 1999 i 2008 es van escolaritzar 52 milions d’alumnes suplementaris; a l’Àfrica subsahariana les taxes d’escolarització van augmentar un 33%;…) demostren amb tota claredat que els països afectats per conflictes armats són aquells que disten més d’aconseguir els objectius marcats per l’Educació per a Tothom. Els conflictes bèl·lics, a més d’estar minant les perspectives de creixement econòmic -en una situació de crisi financera del sistema capitalista-, d’impedir la reducció de la pobresa i l’assoliment dels Objectius del Mil·lenni, estan “augmentant les desigualtats, la desesperança i el sentiment d’injustícia que tanquen els països en el cercle viciós de la violència”.(1)

Si analitzem amb més profunditat l’esmentat informe, constatarem les repercussions, en el món de l’educació, dels conflictes armats que durant el decenni 1998-2008 han afectat 35 països. Als països pobres afectats per conflictes violents hi ha 28 milions de nens i nenes en edat de cursar l’ensenyament primari sense escolaritzar, és a dir, un 42% del total. La probabilitat que els infants de països pobres afectats per conflictes morin abans de complir cinc anys, és dues vegades major que per a la resta de nens i nenes dels països pobres. Mentre que el percentatge de joves que saben llegir i escriure als països pobres és del 93%, als països afectats per un conflicte la proporció és del 79%. Tanmateix, tot i que aquestes dades són esfereïdores, l’anàlisi de la situació encara empitjora si tenim en compte que s’està constatant un augment dels atacs sobre les infraestructures civils, en molts casos centres escolars que fins ara s’havien considerat refugis segurs, un fet que constitueix una violació flagrant del dret internacional. Com a conseqüència de les guerres hi ha més de 43 milions de persones desplaçades en el món. Els refugiats i desplaçats interns tenen una gran dificultat per accedir a l’educació i així ho testifiquen les dades: l’any 2008 solament un 69% dels nens i nenes que vivien en campaments de refugiats anaven a l’escola primària.

La població de Líbia està patint actualment les conseqüències d’un conflicte bèl·lic , que podríem qualificar de veritable guerra civil entre partidaris del dictador Gadafi –que des que va agafar el poder, l’any 1969, ha plantat la seva famosa khaima a les principals capitals d’aquells països que abans el consideraven un aliat i una font de negoci i, ara,  un enemic- i els “rebels” que s’oposen al sàtrapa seguint l’onada revolucionària iniciada a Tunísia, amb el suport d’una coalició internacional que té la legitimitat, encara que personalment no tinc gaire clar com es poden “legitimar” les guerres, d’actuar sota el paraigües legal de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de Nacions Unides.

La qüestió en la qual ens volem centrar, sense voler menystenir en absolut les víctimes que va provocar la repressió brutal del règim del coronel Gadafi (quina minsa resposta ciutadana i governamental va tenir l’opinió pública europea!) i les que s’estan produint per l’enfrontament entre els dos bàndols i les accions de les forces internacionals, és quin impacte tindrà el desenvolupament, la durada i la resolució del conflicte sobre els infants libis i, més concretament, sobre el seu accés a l’educació i el seu nivell d’instrucció escolar. Segons l’últim Informe sobre el desenvolupament humà del PNUD (2), pel que fa a Líbia, la taxa d’alfabetització és del 88,3%, la taxa bruta de matriculació és del 95,8%, la inversió en educació és el 3,4 % del PIB, la mitjana d’anys d’escolarització és de 7,3; i aproximadament només 5 persones de cada 100 tenen accés a Internet, segons dades del Banc Mundial de l’any 2008. En funció de la durada, del nivell de destrucció que generi el conflicte, de les aportacions que facin els països estrangers per a la reconstrucció, de la voluntat política d’invertir en educació (actualment, 21 països en via de desenvolupament destinen més recursos econòmics a la despesa militar que a l’ensenyament primari), sabrem d’aquí a un temps, amb noves dades, quin impacte ha tingut aquest conflicte armat sobre l’educació d’aquest país del nord d’Àfrica.

A tall de conclusió, voldria reproduir una cita de José Ramos-Horta, Premi Nobel de la Pau 1996, que, a parer nostre,  resumeix perfectament els objectius de l’Informe de Seguiment de l’Educació per a Tothom en el Món, elaborat per la UNESCO: “ i és que l’educació pot ser una força per prevenir conflictes, reconstruir els països i edificar la pau. Dono suport entusiàsticament a aquest missatge”. Nosaltres també!

(1)          Des d’aquest enllaç es pot baixar l’Informe complet en espanyol i anglès. Properament, el Centre UNESCO de Catalunya presentarà el resum d’aquest informe en versió catalana  http://www.unesco.org/new/en/education/themes/leading-the-international-agenda/efareport/reports/2011-conflict/.

(2)          http://hdrstats.undp.org/es/paises/perfiles/LBY.html

Josep Guardiola, delegat de cooperació educativa d’Unescocat