El garbell

El 22-M permet nombroses lectures i interpretacions.  A nosaltres, com a entitat de la societat civil, allò que políticament ens interessa és fer una anàlisi des de la perspectiva de salut  democràtica, ja que la democràcia, ara com ara, és l’única garant dels drets humans. Des d’aquesta perspectiva, ressaltem tres dels titulars de la jornada.

• El 45% dels electors cridats a les urnes, uns 2.357.341 ciutadans i ciutadanes, no van exercir el seu dret al sufragi actiu.

• Sí que ho van fer, en canvi, 65.899 electors que van donar la seva confiança a un partit que fomenta actituds i polítiques racistes.

• Durant la jornada electoral, uns quants milers de persones indignades segueixen acampades en diverses places del país i demanen “democràcia real, ja !”, des d’una posició apolítica.

Certament, la combinació d’aquests tres elements, que en principi no tenen relació, però que responen a una mateixa causa, la desafecció i desconfiança envers la política de partits, genera escenaris de desconcert i de paradoxa que caldrà anar resolent si volem enfortir el sistema democràtic.

El fort abstencionisme i el col·lectiu dels indignats, l’un al costat de l’altre, són reflex d’un cansament i d’un distanciament de la ciutadania respecte als partits polítics clàssics, conseqüència d’aplicar estructures formals de democràcia precapitalista a una societat global postcapitalista. Ni aquells que s’abstenen ni els indignats no se senten cridats a participar del joc democràtic, bo i que de facto uns ho fan per passiva, i els altres per activa. Els uns castiguen amb el silenci, els altres ho fan amb casserolades, els uns són un agregat desarticulat i anònim, els altres busquen una forma de moviment social. Si els abstencionistes fessin tant de soroll com els ciutadans de les acampades, aleshores sí que estaríem parlant d’autèntica revolta social.

Quan posem de costat la concentració dels acampats a les places i els partits racistes, observem que són l’expressió d’un malestar social d’arrels molt comunes. Ambdós estan indignats i busquen parlar del sistema des de fora del sistema, però per sort de tots cerquen vies d’expressió i de canalització radicalment diferents. Mentre que uns busquen solucions col·lectives i l’aprofundiment dels drets humans, els altres construeixen un boc expiatori en la figura de l’estranger pobre sobre qui descarregar tota la ira. Llàstima que els primers evitin fer una crida massiva a votar, i els segons s’aprofitin de les urnes per legitimar-se.

Si, finalment, contemplem l’abstencionisme i els partits racistes, l’un al costat de l’altre, observem que són fruit d’un menyspreu a la democràcia, els primers des de la indiferència, els segons des de la discriminació. Ambdós gaudeixen dels beneficis del sistema democràtic, però sense tenir-hi un interès real. La democràcia és només vista com un instrument inútil, insuficient per respondre a les necessitats vitals de la ciutadania. Sort, però, que els dos milions i mig són els que s’abstenen i no sabem què pensen, i els seixanta mil vots corresponen als avaladors del racisme com a norma social. Si fos a l’inrevés, ja podríem apretar a córrer. Potser aquest risc és el que reclama prudència i mantenir colgat, de moment, el debat sobre el vot obligatori.

Tal com dèiem, però, tots tres fenòmens són símptoma d’una democràcia fràgil, que requereix la seva superació. El repte segueix estant al mateix lloc de sempre: la democràcia es basa en un sistema de partits que permeten representar les diverses opcions ideològiques a l’hora de fer front als problemes socials. Ara toca pensar en positiu, i confiar que l’abstencionisme té solució, que les acampades dels indignats seran desallotjades per voluntat pròpia i amb persones plenes d’energia transformadora,  i que els partits racistes, amb una setantena de regidors, seran una anomalia que cal extingir i arraconar en els plens municipals.

Des de la societat civil, de feina no ens en falta: hem de ser capaços de pressionar els partits perquè reconnectin amb el batec del poble, hem de ser creatius i generar espais per canalitzar les energies i les idees dels indignats positius, i hem d’estar atents i denunciar, si escau, les maniobres de vulneració dels drets humans per part dels racistes. Caldrà veure si també ens en sortirem amb aquests reptes que, en certa mesura, ens depassen. Però no ens n’hem de desdir, perquè per construir democràcia, tothom s’hi ha de comprometre.

Miquel Àngel Essomba, director

Que el Partit Popular de Catalunya, amb el suport incondicional de la cúpula del partit tant a Catalunya com a Madrid, i, en menor mesura, PlataformaXCatalunya,  hagin  convertit la població de Badalona en un laboratori per experimentar-hi les polítiques populistes (solucions “fàcils” a problemes complexos) en temes tan seriosos –en cap cas tabús-  com la immigració i la gestió de la diversitat, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. I és que aquest fet ens interpel·la sobre un aspecte cabdal en tant que societat democràtica que hauria d’apostar per la igualtat, per un repartiment més just de la riquesa i per un estat del benestar obert a tothom. Tot s’hi val en democràcia? fins i tot posar en perill la convivència dels nostres veïns i veïnes,  per tal de guanyar vots?

Jo, i crec que alguns ciutadans i ciutadanes més, pensem que no, i  no cal entrar en el debat entre els bons i els dolents. No es tracta d’un debat moral (el terme “buenismo” està cuinat al laboratori d’idees de la FAES des de l’any 2005) sinó d’un debat polític entre, per una banda, aquells que apostem per un model de gestió de la diversitat inclusiu, on les bases legals són les mateixes per a tothom, que s’enfronta a problemes reals i que intenta transformar la societat en benefici del bé públic i que no ofereix solucions fàcils a temes complexos; i, per l’altra banda, aquells que han apostat, des de ja fa temps, per atiar l’odi en benefici d’uns quants sense importar-los les conseqüències futures, que fan política “en blanc i negre”, que no reconeixen que en un món globalitzat les solucions també han de ser globals, que es neguen a reconèixer que no es pot permetre un enfrontament constant entre “ells i nosaltres”, que els veïns immigrats no poden ser el “boc expiatori” de tots els mals de la nostra societat,….

Tanmateix també em pregunto: com hem arribat fins a aquesta situació? I aquí les responsabilitats són múltiples i tractaré d’enumerar-les de manera succinta: uns mitjans de comunicació, en alguns casos amb clara intenció crítica i de denúncia, que han amplificat el discurs populista, sense donar espais per a la resposta al contradiscurs d’altres persones o col·lectius; un sistema judicial que sempre sobreposa la llibertat d’expressió a l’aplicació del Codi penal en casos de discriminació i incitació a l’odi racial; uns contrincants polítics que per por a perdre vots han donat respostes molt tèbies (del tipus “són bajanades”), quan s’ha utilitzat un llenguatge racista i xenòfob, que en cap cas no s’ha denunciat de forma clara i contundent; una classe política que no ha tingut inconvenient a sumar-se al populisme tot apropiant-se, sense eufemismes, del discurs de l’extrema dreta; una classe política que ha deixat degradar-se un sistema democràtic, jove dins del panorama europeu, no impedint que persones presumptament implicades en casos de corrupció es presentin a les properes eleccions municipals o autonòmiques; unes forces polítiques d’esquerres que han perdut la batalla mediàtica del discurs i del carrer i que, de moment, no estan mobilitzant el seu potencial electoral en contra del populisme…

A les properes eleccions municipals del dia 22 de maig estan en joc qüestions de gran importància per a la vida comunitària: la gestió de la diversitat, la retallada o no de serveis bàsics en moments de crisi, l’estigmatització de certs col·lectius de veïns i veïnes, una nova política urbanística que no prioritzi una altra bombolla immobiliària i les seves conseqüències, reduir els índexs d’atur…(cal tenir present que els consistoris sortints hi hauran de donar resposta des de la manca de recursos i de competències); però, per sobre de tot, estan en joc la cohesió social i la convivència dels nostres pobles, viles i ciutats, que no podem permetre que es posin en perill per un grapat de vots.

Josep Guardiola Salinas, delegat d’Unescocat per a Cooperació Educativa.

En democràcia, els membres d’una societat (encara que no tots) elegim representants per governar els afers col·lectius. Possiblement les eleccions municipals són aquelles de les quals en sortiran els representants que administraran la cosa-pública que està més a tocar de la ciutadania. És el govern de la proximitat i, per tant, el que incideix de forma més visible en la quotidianitat ciutadana (tot i que en interdependència amb la resta d’administracions). És a l’escala local on els veïns i les veïnes possiblement coneixen personalment alguna de les persones que formarà part del consistori (amic, conegut i saludat…) i on la “maquinària” dels partits polítics té menys a dir-hi (fins i tot a la quinzena de municipis de més de setanta mil habitants del nostre país).  És la mateixa proximitat que fa que el candidat o la candidata es creui pel carrer amb el seu veí i elector/a, la qual cosa significa un factor de pressió (les decisions preses repercuteixen a persones concretes, amb nom i cognoms) i alhora, un coneixement de primera mà de la realitat social.

Les eleccions són el moment per triar les persones (líder i equip) a qui deleguem les decisions i l’administració del bé col·lectiu i confiem que, com per a qualsevol altra responsabilitat pública,  ho faran amb rigor, honestedat, eficiència… Però gestionar els afers comuns no és tasca fàcil. Possiblement per això, malgrat les dures crítiques a la classe política, poca gent s’engresca, i per contra, se’n distancia com si els fos totalment aliena. (Potser no ens aniria malament si tothom hagués de passar uns anys de la seva vida assumint aquesta responsabilitat pública).

Governar el municipi no és feina senzilla perquè en l’àmbit local és on es viu amb més intensitat la política pública i la dinàmica social. Al municipi hi viuen persones que tenen trajectòries, expectatives, creences, hàbits, llengües… diversos. La gestió de la diversitat és clau per a la qualitat de vida del municipi, en el seu conjunt, i de cadascun dels individus, en particular.

En aquest context de complexitat, sembla “apetitós”, i més en campanya electoral, caure en discursos simplistes, que busquen caps de turc i que són fàcilment comunicables (apreciats pels amants dels titulars mediàtics), però que no aporten solucions a la realitat complexa, o, si n’aporten, són simplement impracticables, no només des del punt de vista moral (com si això no fos prou), sinó també legal. Però la majoria d’alcaldables tenen ben present que endinsar-se en aquest discurs seria enganyar i mensytenir a la ciutadania.

Sabem que les persones som totes diferents (múltiples identitats i identitats úniques), però alhora compartim la fragilitat de l’experiència humana (la humanitat). Per això, la gestió de la diversitat (indissociable de la llibertat humana) en un municipi es basa justament en no segmentar i no aixecar murs entre els “uns” i els “altres”, sinó en construir condicions d’igualtat i llibertat per a tothom. La història ens ho demostra: no hi ha manera de viure en pau (en el sentit ampli), si tothom no gaudeix d’aquesta pau.

Per això, la majoria de candidats i candidates proposen debats polítics sobre el model de ciutat/poble i la seva governabilitat, a partir d’eixos econòmics, socials, culturals i ambientals, per tal que la ciutadania opti pel que consideri que pot contribuir millor al progrés de la seva ciutat o poble. Els molts veïns i veïnes estan convocades el 22 de maig a elegir a qui confiaran la delegació, durant els propers quatre anys, del seu poder ciutadà per governar l’interès col·lectiu, per al bon govern del municipi per a tothom.

Sílvia Puente Rodríguez, responsable de l’Observatori

No cal dir que les eleccions municipals tenen una gran importància atès que es tracta de l’administració més pròxima als ciutadans i que permeten plantejar aquelles polítiques que poden afectar més decisivament la vida quotidiana. Tampoc cal dir que els objectius del Centre UNESCO: diàleg cultural, drets humans, sostenibilitat, patrimoni, educació, diàleg interreligiós… troben en els municipis el seu marc idoni per dur-los a la pràctica. Per tant s’hauria de recomanar la participació a aquestes eleccions i que els diversos partits polítics presentin els seus programes amb prou claredat per orientar correctament els ciutadans que els han de votar.

Caldrà tenir en compte, però, que malauradament està essent inevitable la utilització de qualsevol element per lluitar electoralment contra l’adversari. És cert que la crisi econòmica que ha començat en el sector immobiliari ha afectat molt directament les arques municipals i que les retallades de l’administració són difícils de pair. Es lògic, però, que en plena campanya es convoquin manifestacions contra les retallades de la Generalitat i no es facin aquestes manifestacions contra el govern Espanyol que es nega a fer-se càrrec de responsabilitats adquirides, com el pagament del fons de competitivitat?

Esperem que tots tindrem prou capacitat de judici per tal de fer l’anàlisi més correcta possible sobre la situació i sobre les polítiques que cal portar a terme.

Jordi Porta, president