Arxiu per juny, 2011
La llibertat religiosa, imprescindible per a l’aprofundiment democràtic
Aquest mes de juny el Centre UNESCO de Catalunya ha dut a Barcelona el relator especial de les Nacions Unides sobre Llibertat de Religió i Creença, Heiner Bielefeldt per participar al seminari Democràcia i llibertat religiosa. Va intervenir-hi ben acompanyat del sotsdirector de Relacions amb les Confessions del Ministeri de Justícia, José María Contreras, i del sotsdirector de Política i Recerca de la Comissió de Llibertat Religiosa Internacional dels Estats Units, Dwight Bashir. Tots ells van parlar de la relació entre llibertat religiosa i democràcia des de la perspectiva de la seva responsabilitat professional. L’acte va ser molt enriquidor. En tindreu un resum del més interessant en el proper número de la revista Dialogal.
La llibertat de pensament, consciència i religió és un pilar fonamental dels estats democràtics, però també és una de les principals vies del seu desenvolupament i aprofundiment present i futur. El model de país inclusiu i convivencial està en joc. El pluralisme cultural i religiós no significa la pèrdua o la descomposició de les identitats particulars dels ciutadans i, en conseqüència, dels seus drets, malgrat que alguns interessadament ho vulguin presentar així. Ben al contrari, significa la interdependència del reconeixement propi i del reconeixement de l’altre. L’estat democràtic apareix com un garant del pluralisme des d’una laïcitat positiva construïda sobre els pilars de l’equitat, la neutralitat, la imparcialitat i, fins i tot, l’acomodament raonable, com diuen Charles Tylor, Gerard Bouchard, Martha Nussbaum o el mateix John Rawls, en parlar de consens entrecreuat de les religions i la societat, amb una congruència i analogia de fons entre la concepció de justícia de la política democràtica i de justícia de les religions. L’equitat no vol dir uniformitat, sinó donar a cadascú allò que necessita sempre que no es perjudiqui a ningú. Això és possible amb diàleg, generositat, treball i bona voluntat. Per aconseguir-ho és cabdal vetllar per prevenir les situacions de conflicte, d’egoisme, de mandra i de mala voluntat.
No és bo ser alarmista com tampoc no ho és ser “bonista” o amagar el cap sota l’ala. La situació no és fàcil. La llibertat religiosa està sent seriosament amenaçada per interessos polítics abans inconfessables i ara, cada cop més, més evidents. Aquestes amenaces poden dur les comunitats i els seus membres a situacions de desesperació difícilment reversibles. S’ha de demanar, per exemple, que si bé cal que els llocs de culte tinguin les condicions de seguretat, aïllament, aforament, salubritat necessàries per al bé de tots, de les comunitats de creients i dels veïns, tanmateix aquestes obligacions han d’anar acompanyades del respecte i l’aplicació de la llei internacional i constitucional i no han d’alimentar o servir de coartada als prejudicis racistes ni a l’odi a l’altra religió, especialment si aquesta religió no es pot defensar perquè és feble i no gaudeix dels recursos humans ni econòmics per fer-ho.
L’aprofundiment democràtic i el respecte de les minories, també i especialment les religioses, van de la maneta. Internacionalment, la mateixa democràcia neix, en gran mesura, per protegir la dissidència religiosa, el dret a la llibertat de pensament, consciència i religió. El nostre país necessitaria un gran pacte polític i social que acordés no instrumentalitzar políticament ni social la identitat religiosa dels seus ciutadans. No per complicat ni per laboriós que pugui semblar, ho hauríem de perdre de vista com a horitzó comú desitjable.
En aquest sentit, és bo que les autoritats religioses i la majoria de l’espectre polític vagin prenent consciència que cal respectar la llibertat religiosa des de la seva dimensió més local i propera. Això vol dir també reconèixer la primacia de la consciència i dignitat personals, a la societat i a l’interior de les mateixes comunitats religioses. Hi ha, per suposat, camí per recórrer, però si ho fem junts, amb esforç i generositat i lluny de les pors que paralitzen, serà més fàcil. L’experiència espiritual dels mestres fundadors i referents de les principals tradicions religioses, nucli essencial i irrenunciable de les religions, en serà un fort estímul i ajuda. Aquest és un dels significats de l’afirmació del valor de les religions i conviccions com a patrimoni ètic i espiritual comú de la humanitat, independentment de si hom és creient o no.
Francesc Torradeflot, cap del Departament de Diversitat i Diàleg Interreligiós
La democràcia reclamada
Que el projecte democràtic es millorable és cosa sabuda des del principi de la implantació dels sistemes democràtics. Amb el temps s’han anat incorporant noves formes de participació de la ciutadania en les decisions del poder polític però n’hi ha moltes que han quedat aturades.
En els meus anys treballant a la Fundació Jaume Bofill es varen promoure, en col·laboració amb universitaris que estaven especialitzats en aquests temes, propostes innovadores: una llei electoral que combinava el sistema majoritari amb el proporcional per tal d’acostar territorialment els diputats als ciutadans, un assaig de “democràcia electrònica” que permetia que els ciutadans es dirigissin als diputats per e-mail reclamant i suggerint propostes, la creació de consells ciutadans per decidir a nivell local algunes reformes concretes, un sistema de finançament dels partits que permetés la transparència i la reducció de les despeses innecessàries, una millora en el recorregut que han de fer les iniciatives legislatives populars fins a la seva consideració…etc.
Cal dir que moltes d’aquestes propostes varen quedar pendents d’implementació. També convé dir que la democràcia té avui nous reptes que no són fàcils d’encarrilar: la globalització econòmica i la nova organització política internacional, la importància dels mitjans de comunicació que fa que els polítics hagin de donar missatges molt simples per tractar problemes molt complexos, la necessària revisió del sistema fiscal que tingui en compte els principis fonamentals de la justícia social…etc
El moviment dels “indignats” és una manifestació de les insuficiències democràtiques que es donen en el context d’una crisi econòmica profunda. De totes maneres, la negació de la política, dels polítics i dels partits no crec que sigui la manera de donar passos endavant. Malgrat les millores absolutament necessàries de nostre sistema polític, totes aquestes reformes s’han de traduir en representació ciutadana en les nostres institucions, especialment en el Parlament i en els Consells municipals. La negació d’aquesta representació per la via electoral ha donat peu històricament a l’aparició dels sistemes totalitaris que també deien que estaven al servei del poble i no dels polítics.
La traducció electoral és indispensable. Aquests dies en les places de les ciutats es reuneixen milers d’indignats. El deu de juliol de l’any passat es varen manifestar a Barcelona més d’un milió de persones per reclamar la capacitat democràtica del poble de Catalunya per poder decidir la forma de relació que vol mantenir amb els pobles veïns. Però tot plegat si no té una traducció en la representació ciutadana en el Parlament de Catalunya, no assegura la seva viabilitat.