El garbell

El fracàs escolar és un fenomen educatiu de múltiples i variades causes. Hi trobem factors d’ordre personal, familiar i social al darrere, com ara les capacitats intel·lectuals de l’alumne, el nivell sociocultural dels pares – en especial de la mare – o les oportunitats de l’escola i de l’entorn per a l’aprenentatge.

Cap estudi seriós i fiable considera que la presència d’alumnes de família estrangera en una aula incideix negativament en el rendiment acadèmic dels alumnes d’origen nacional. De fet, pensar-ho no té cap consistència pedagògica, només política. Són més aviat els alumnes de família estrangera els qui, per condicions de desigualtat en el moment d’accés a l’escola i en el procés d’escolarització, obtenen pitjors resultats que els alumnes d’origen nacional, i a ningú no se li acudiria dir que la causa d’això és la presència d’aquests últims a l’aula.

L’educació és un material altament sensible, amb el qual cal anar amb compte a l’hora de fer afirmacions. L’espai educatiu, ho sabem molt bé els qui hi treballem, és un d’aquells espais en els quals costa molt construir, i destruir no costa gens ni mica. Ara que arriba la campanya electoral, tots els responsables polítics n’haurien de prendre nota. L’objectiu no és, al nostre entendre, parlar bé o malament sobre la presència d’alumnat estranger a les aules, sinó parlar-ne amb coneixement de causa i en els llocs que pertoca en els termes que millor convenen. Des del faristol d’un acte polític no és precisament l’espai per fer-ho.

De la mateixa manera que totes les forces polítiques rellevants, i els moviments socials i culturals majoritaris, hem tingut la capacitat de generar un gran consens al voltant de la importància de la llengua catalana a l’escola, hem de fer quelcom de similar al voltant de l’educació i la població d’origen estranger. Entre d’altres coses, i pel fet que la nostra identitat nacional ve definida per l’adhesió individual, ens convé a tots que aquest sector de la població, que ve a buscar una vida millor en aquesta terra, no sigui criminalitzat per coses que no li corresponen.

Si no hi hagués ni un sol fill d’estranger a les aules, el percentatge de fracàs escolar seria molt similar a l’actual. Cal que aquests ciutadans puguin sentir que viuen en una societat que no els afavoreix per se, però tampoc els perjudica en temes que no són de justícia. Altrament, amb quina cara sinó anirem a demanar-los que aprenguin la llengua pròpia i l’usin en un exercici d’adhesió personal?

Miquel Àngel Essomba, director

La vida política es viu a través del sistema de partits i, de moment, no coneixem altres mitjans per assegurar un funcionament democràtic de les societats. Durant el segle XX hem viscut a Europa intents de superar aquest sistema que han conduit inevitablement a formes de govern dictatorials i d’opressió dels ciutadans.

Això no vol dir que no sigui millorable i que no necessiti una atenció especial en el seu funcionament per tal de poder respondre a noves situacions i nous reptes. En aquests moments, per exemple, calen respostes polítiques a la greu situació social i econòmica en la qual estem embrancats, d’una banda,  i cal pensar estratègies per superar d’una vegada la dependència, ja força qüestionada, de Catalunya respecte  d’Espanya, de l’altra.

Per respondre adequadament a aquests reptes cal que els partits catalans assagin formes de col·laboració i propostes per compartir estratègies comunes que ens permetin superar amb eficàcia aquesta situació, combinant, per un cantó,  el funcionament clàssic en el sentit de continuar el seu enfrontament per models de societat diferent, però quan hàgim superat aquests reptes que ens són comuns;  i, per l’altre, amb àmplies majories que puguin sumar els esforços necessaris per resoldre’ls.

Jordi Porta, president del Centre UNESCO de Catalunya