El garbell

La notícia sobre l’admissió de Palestina a la UNESCO em va sorprendre enmig d’una convenció euromediterrània sobre educació, ciutadania i democràcia, a Alexandria. Confesso que em va sobtar la reacció dels delegats ministerials palestins a la reunió, que no va ser d’eufòria sinó d’emoció continguda, i d’un especial agraïment a tots els qui hi érem presents.

“Gràcies? Per què?” – em vaig interrogar (després vaig saber que l’Estat espanyol havia votat a favor de l’admissió). Probablement perquè des d’un punt de vista operatiu, d’ara endavant l’Autoritat Nacional Palestina deixarà el seu estatus devaluat en aquest organisme internacional, i podrà actuar com un membre de ple dret. A la pràctica, això significa que podrà protegir millor el seu llegat cultural – en la mesura que aquest sigui declarat patrimoni mundial –, o que podrà participar activament en els comitès per a la millora de l’educació, entre d’altres. Aquests drets, però, no són gratuïts sinó que venen acompanyats d’uns deures (finançament, assumpció de normes) que fins ara resultaven discrecionals. A partir d’ara, per exemple, els programes educatius sobre l’holocaust i l’antisemitisme de la UNESCO també hauran de tenir una presència destacada en els territoris palestins, i la beneficiària de tot plegat és, sens dubte, la ciutadania palestina.

Amb tot, no em queda gens clar que siguin els palestins els qui hagin d’agrair res a la comunitat internacional, sinó a la inversa. Des d’una perspectiva política, aquesta decisió significa una empenta cap a una necessària governança global i democràtica. Tot i les amenaces de pesos pesants com els EUA, o el mateix Israel, imatge fidel d’un passat postbèl·lic i postcolonial que avui dia ja no té cap mena de sentit, la UNESCO ha pres una decisió arriscada de conseqüències serioses. En contra del que hom pugui imaginar, el sistema de Nacions Unides no surt debilitat d’aquest posicionament sinó reforçat. S’accelera una via que conduirà a qüestionar amb més força l’estatus quo actual, el resultat de la qual serà positiu no només per als palestins sinó per a tothom.

Palestina demostra, igual que altres ho han fet abans, que els pobles tenen dret al reconeixement legítim de la seva voluntat de ser i que, tard o d’hora, aquest reconeixement cau com fruita madura. A més, Palestina esdevé un cop més símbol del fet que el camí de la pau no passa per l’exclusió destructora sinó per la capacitat de generar complementarietat entre fets pressumptament irreconciliables. És hora de posar fi a “amb nosaltres o contra nosaltres”, i afegir-se a la majoria silenciosa que condemna l’holocaust, l’antisemitisme i el terrorisme islamista amb la mateixa contundència que condemna els atacs i la humiliació constant a les quals es veuen sotmesos els palestins.

És moment de celebrar, doncs, que gràcies a Palestina el món és avui més lliure i just que ahir, i que la UNESCO acompleix amb coratge la seva missió: el foment d’una cultura de pau. La factura – no només econòmica – pot resultar cara, però val la pena pagar-la si allò que està entre mans és la dignitat d’un poble.

Miquel Àngel Essomba, director