Arxiu per desembre, 2011
El canvi climàtic esquerda, una mica més, les Nacions Unides
El canvi climàtic, segurament, és el paradigma dels reptes globals que ha d’afrontar la humanitat els propers anys i les properes dècades. M’explico. Per al canvi climàtic, les fronteres administratives són inexistents i les polítiques estatals, sense coordinació internacional, perden el sentit. Alhora, tots contribuïm al canvi climàtic amb les nostres emissions (en mesures molt diferents), però individualment no hi podem fer front. Només el podem aturar si tots (o una gran majoria) ens posem d’acord i apliquem les mesures que permeten aturar-lo.
Davant dels efectes que el canvi climàtic tindrà a l’atmosfera, els resultats de la darrera Conferència anual de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic celebrada a Durban (Sud-àfrica) provoquen perplexitat. L’acord de Durban diu que els estats s’han posat d’acord en què han d’arribar a un acord i, si no fos per les conseqüències negatives que tindrà per a milions de persones, seria francament còmic. A més, això no caldrà fer-ho ara, perquè es preveu que el nou marc legal s’ha d’enllestir per al 2015 i que entri en funcionament el 2020. No només no afrontem els reptes actuals, sinó que s’ha pres la decisió de posposar-los una dècada.
L’acord de Durban (se’n diu Plataforma de Durban) no seria massa dolent si fos realment creïble, però no deixa de ser una reiteració de la història. El 2007, a Bali, es va negociar un full de ruta (més concret que l’actual) per elaborar un nou mecanisme legal internacional que havia de subsitituir l’actual Protocol de Kyoto. Aquest acord s’havia d’aprovar el 2009 a Copenhaguen. El resultat d’aquella conferència, com és sabut, va ser desastrós.
Les negociacions sobre el canvi climàtic (com moltes d’altres de l’àmbit internacional) són francament complicades. No només pels múltiples interessos que s’hi mouen, sinó també per les diferents cultures polítiques que s’hi congreguen. Les negociacions comporten una intensa agenda de treball i moltes hores de feina. Tot i això, la magnitud de l’esforç no és una limitació. Avui ningú dubta que cal un acord global i mesures que garanteixin la implementació, però no hi ha líders internacionals disposats a assumir els compromisos que comporten per als seus estats.
Més enllà de la necessitat d’assolir un acord per transformar profundament els nostres sistemes productius i de consum, les negociacions sobre el canvi climàtic tenen un valor afegit perquè redibuixen el joc clàssic d’interessos i equilibris internacionals. Les prioritats en les negociacions climàtiques depenen de la urgència interna de cada estat i això trenca la dinàmica tradicional d’aliances. Deixa de ser una confrontació de rics contra pobres o una política de blocs. Aquestes polaritzacions s’esquincen i sorgeixen noves afinitats. Els petits estats del Pacífic s’allunyen dels interessos de la Xina i l’Índia (els seus aliats tradicionals sota el paraigües del G-77) i parlen amb veu pròpia o s’alien amb la Unió Europea. Per això, les negociacions del canvi climàtic s’han reconegut com les més multilaterals del sistema de les Nacions Unides i són un valor per elles mateixes dins del sistema.
El trencament de l’espai més multilateral, probablement, del context internacional i la seva banalització (posposant 10 anys els acords) fa mal a tot el sistema de les Nacions Unides. Si es deslegitimen els espais multilaterals, els acords s’acaben adoptant en espais menys representatius de la pluralitat del món, menys transparents i menys accessibles.
Si parlem dels reptes globals podem pensar en la pobresa, la fam, l’accés a l’aigua potable i un llarg etcètera, però el canvi climàtic seguirà sent una icona dels efectes indesitjats de la globalització i ens ho recorda periòdicament. El canvi climàtic, de forma tossuda i obstinada, va trucant a la porta de casa nostra a cada estació en forma de sequera o huracà. A més, deixar passar el temps i l’obcecació per negar-lo només juga en contra nostra. En canvi, podem entendre que el canvi climàtic és una oportunitat per rellançar les Nacions Unides com el marc més multilateral on ha de néixer un nou acord i una nova governança del món.
Sergi Rovira, assessor del Departament de Sostenibilitat d’Unescocat
Discurs d’agraïment en l’acte d’adhesió al Pacte Nacional per a la Immigració
Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d’un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.
(…)
No em vull negar
a cap demà
per una almoina
de llum del passat.
Crec en qui creu en mi
i en la promesa d’un temps
tan lluminós com els colors
que dibuixen l’arc que em tensa
tant el temps com l’esperança.
Ningú millor que el poeta Miquel Martí i Pol, de la mà del músic Lluís Llach, per expressar, de forma continguda però bella, el significat d’aquest acte.
Les entitats que avui ens adherim al Pacte Nacional per a la Immigració som aquí perquè somiem un demà diferent de l’avui i de l’ahir. Malgrat la crisi econòmica i moral que forma part del nostre paisatge, i la desesperança que sovint planeja damunt dels nostres projectes, som avui aquí perquè creiem en nosaltres, i perquè sabem que el futur es construeix en el present.
Aquest acte de signatura ha de ser, en bona part, una celebració, perquè simbòlicament reconeixem i traslladem un missatge positiu a la societat, tan assedegada en aquests moments de gestos i accions generadors de confiança.
Avui podem dir ben alt a la ciutadania de Catalunya:
- que viu en una nació en la qual, en una temàtica tan sensible com la immigració, hi predomina la continuïtat institucional, i no el trencament, i que en conseqüència l’obra política que caldrà construir durant els propers anys, per força amb matisos i orientacions diferents respecte al passat recent, no es farà sobre el buit sinó sobre els esforços ja esmerçats en passades legislatures.
- que vint-i-set entitats socials de la seva nació fan explícit un compromís públic, del seu treball quotidià i constant, per la cohesió social i els drets i les llibertats de totes les persones, del seu desig de cooperar en l’empresa col·lectiva, de col·laborar frec a frec amb els poders públics per assolir els objectius previstos. Som més, més ben articulats i amb voluntat d’entesa.
- que a la nació catalana hi ha gent, molta més de la que ens imaginem, que sap que el demà del nostre país passa per donar prioritat a allò que tenim en comú els uns amb els altres, i no pas per reforçar allò que ens en diferencia, i que la divergència ha de ser el motor del creixement col·lectiu que ens empeny, no pas a la confrontació, sinó al diàleg i a l’entesa.
El pacte nacional per la immigració ha anat donant els seus fruits, i n’ha de seguir donant més encara. Ha de ser el recer en el qual vetllar, poders públics i ciutadania, per un correcte desplegament de la llei d’acollida, o de la llei de culte, des de la fidelitat a l’esperit i a la lletra del mateix pacte.
Però el pacte ha d’anar més enllà, i actualitzar-se a la llum de les necessitats emergents. La societat civil aquí representada pot desenvolupar un paper important per enfortir el tercer eix del pacte:
- d’una banda, aprofundint en les línies relatives a la participació en la vida pública de les persones immigrades, al foment de la llengua catalana com a llengua comuna, a l’harmonització de la llibertat religiosa i de creences, i a la igualtat de gènere,
- i d’altra banda, obrint nous horitzons de treball, en especial en l’àmbit de l’atenció integral als fills i filles de persones immigrades, en l’educació i la formació al llarg de la vida que proporcionem a aquest sector de la ciutadania, en la prevenció i la contenció de conflictes socials en municipis concrets on cal construir la convivència en temps de crisi.
El preàmbul de la constitució de la UNESCO ens adverteix que, atès que la guerra neix en la ment de les persones, és en la ment de les persones que hem de construir la cultura de pau. El racisme també neix en la ment de les persones, i en els seus cors, d’aquí ve la complexitat en el combat per la igualtat i la no discriminació, i la necessitat de moltes mans per tal d’eradicar-lo. Per aquest motiu estem avui i aquí, perquè la promesa d’un temps tan lluminós com els colors no és gratuïta, i només resultarà de l’esforç, l’empenta i el coratge que demostrem a partir d’ara mateix.
Tota la nostra esperança, ànim i implicació per aquesta nova etapa del pacte que tot just comença ara.
Moltes gràcies.
Miquel Àngel Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya
La participació catalana a la UNESCO: ecos de la Conferència General i el 20-N
Malauradament no es recordarà l’última Conferència General de la UNESCO per la reivindicació de posar la cultura com a pilar fonamental del desenvolupament sostenible. Ni pels debats sobre els reptes socials que planteja el canvi climàtic quant a la gestió de les migracions i els seus impactes polítics per crear societats obertes, tolerants i cohesionades. Ni pel triomfal retorn de la “cultura de la pau”, ni per la visió programàtica del “nou humanisme” promoguda per la directora general de la UNESCO.
Sí que entrarà a la història com la Conferència General que, amb tots els focus de l’alta política internacional al damunt, va admetre Palestina com a membre de ple dret de la UNESCO, en un ambient extremadament tens i políticament dividit. No cal oblidar, però, que Palestina és la famosa excepció que confirma la regla que l’admissió de nous membres de la UNESCO sol ser plàcida i consensuada.
Aquesta és la perspectiva que cal tenir present en un moment en què la cultura catalana està buscant participar en la nova governança mundial, i en particular en la UNESCO.
Amb especial emoció, la Conferència General de la UNESCO va admetre unànimement com a nou estat membre el Sud de Sudan, sorgit de les cendres d’una guerra civil ferotge de moltes dècades i d’un procés de pau reeixit, que el va conduir a la independència. Per altra banda, i com a fruit d’una reforma constitucional als Països Baixos, refrendada per la població de les illes, la UNESCO va incorporar Sint Maarten i Aruba com a nous membres associats.
Sempre hi haurà qui dirà que aquest estatut no és adient per a Catalunya, perquè s’aplica a colònies d’aigua salada; però el món i la UNESCO evolucionen i l’admissió, fa dos anys, de les Illes Faroer, pactada amb el govern danès i aprovada unànimement per la UNESCO, sembla si més no, convidar a una segona opinió…
Un altre exemple de participació no conflictiva és l’acord “Canadà-Quebec sobre la UNESCO”. Adscrita a la Delegació Permanent del Canadà, la representant del govern de Quebec té accés a tota la informació sobre programes i decisions de la UNESCO. Participa, i intervé, en les sessions dels òrgans directius de la UNESCO i podrà presentar la seva candidatura als diferents mecanismes intergovernamentals. Cinc anys desprès, aquest Acord ha permès a Quebec plantar bandera a la UNESCO, arrelada en la seva generosa col·laboració tècnica d’alt nivell amb diversos programes de la UNESCO. La seva contribució és altament valorada tant per la secretaria de la UNESCO com pels seus estats membres.
Emmirallant-se en l’estreta col·laboració tècnica amb la UNESCO, també el govern flamenc, a través del seu primer ministre Kris Peeters, va ser una de les estrelles de la darrera Conferència General. No només va adreçar-se al plenari de la UNESCO en el debat de política general, sinó que també va ser, al costat dels presidents d’Hongria, Costa d’Ivori i Kènia, entre d’altres, un dels ponents convidats al Fòrum d’Alt Nivell dedicat a analitzar les estratègies UNESCO en la construcció d’una cultura de pau i de desenvolupament sostenible.
I mentrestant, a casa nostra, la participació del nostre govern en la UNESCO, és un tema pendent. Malgrat el salt qualitatiu que va representar l’article 198 del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, que preveu la participació de la Generalitat en la UNESCO, 5 anys no han estat suficients per pactar la fórmula màgica amb Madrid. Hom pensarà potser que hem tancat la finestra de l’oportunitat i que la nova conjuntura política no ho permetrà? No s’ha de perdre mai l’esperança. Durant la última legislatura els governs amics a Madrid i Barcelona no van poder desencallar aquest tema. I no va ser el president Pujol qui, l’any 2003, i en plena majoria absoluta del PP, va signar el primer Memoràndum d’Entesa entre la Generalitat i la UNESCO?
Mentres esperem un acord polític amb l’Estat en aquest tema, la crisi convida a rendibilitzar i optimitzar recursos i esforços. Cal apostar, doncs, per no perdre el tren de les oportunitats i fomentar aquelles vies de participació catalana en la UNESCO, com la del Centre UNESCO de Catalunya, que durant més de 25 anys han donat proves contundents d’eficàcia.
Altament valorat, tant pel govern català com per la UNESCO – com testifica el conveni marc de col·laboració signat entre el Sector de Ciències Socials de la UNESCO i Unescocat– el Centre UNESCO de Catalunya continua sent, dins del marc competencial de la Generalitat, un actor “glocal” fonamental per apropar UNESCO i cultura catalana, per contribuir d’aquesta manera, i des de la proximitat, a una societat catalana oberta, plural i cohesionada en la qual totes i tots poguem viure en plena dignitat humana. Oi que aquest és un objectiu compartit per tots els partits polítics democràtics, siguin del color que siguin?
Onno Seroo, cap de coordinació institucional