El garbell

Malauradament no es recordarà l’última Conferència General de la UNESCO per la reivindicació de posar la cultura com a pilar fonamental del desenvolupament sostenible. Ni pels debats sobre els reptes socials que planteja el canvi climàtic quant a la gestió de les migracions i els seus impactes polítics per crear societats obertes, tolerants i cohesionades. Ni pel triomfal retorn de la “cultura de la pau”, ni per la visió programàtica del “nou humanisme” promoguda per la directora general de la UNESCO.

 

Sí que entrarà a la història com la Conferència General que, amb tots els focus de l’alta política internacional al damunt, va admetre Palestina com a membre de ple dret de la UNESCO, en un ambient extremadament tens i políticament dividit. No cal oblidar, però, que Palestina és la famosa excepció que confirma la regla que l’admissió de nous membres de la UNESCO sol ser plàcida i consensuada.

 

Aquesta és la perspectiva que cal tenir present en un moment en què la cultura catalana està buscant participar en la nova governança mundial, i en particular en la UNESCO.

 

Amb especial emoció, la Conferència General de la UNESCO va admetre unànimement com a nou estat membre el Sud de Sudan, sorgit de les cendres d’una guerra civil ferotge de moltes dècades i d’un procés de pau reeixit, que el va conduir a la independència.  Per altra banda, i com a fruit d’una reforma constitucional als Països Baixos, refrendada per la població de les illes, la UNESCO va incorporar  Sint Maarten i Aruba com a nous membres associats.

 

Sempre hi haurà qui dirà que aquest estatut no és adient per a Catalunya, perquè s’aplica a colònies d’aigua salada; però el món i la UNESCO evolucionen i l’admissió, fa dos anys, de les Illes Faroer, pactada amb el govern danès i aprovada unànimement per la UNESCO, sembla si més no, convidar a una segona opinió…

 

Un altre exemple de participació no conflictiva és l’acord  “Canadà-Quebec sobre la UNESCO”. Adscrita a la Delegació Permanent del Canadà, la representant del govern de  Quebec té accés a tota la informació sobre programes i decisions de la UNESCO. Participa, i intervé, en les sessions dels òrgans directius de la UNESCO i podrà presentar la seva candidatura als diferents mecanismes intergovernamentals. Cinc anys desprès, aquest Acord ha permès a Quebec plantar bandera a la UNESCO, arrelada en la seva generosa col·laboració tècnica d’alt nivell amb diversos programes de la UNESCO. La seva contribució és altament valorada tant per la secretaria de la UNESCO com pels seus estats membres.

 

Emmirallant-se en l’estreta col·laboració tècnica amb la UNESCO, també el govern flamenc, a través del seu primer ministre Kris Peeters, va ser una de les estrelles de la darrera Conferència General. No només va adreçar-se al plenari de la UNESCO en el debat de política general, sinó que també va ser, al costat dels presidents d’Hongria, Costa d’Ivori i Kènia, entre d’altres, un dels ponents convidats al Fòrum d’Alt Nivell dedicat a analitzar les estratègies UNESCO en la construcció d’una cultura de pau i de desenvolupament sostenible.

 

I mentrestant, a casa nostra, la participació del nostre govern en la UNESCO, és un tema pendent. Malgrat el salt qualitatiu que va representar l’article 198 del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, que preveu la participació de la Generalitat en la UNESCO, 5 anys no han estat suficients per pactar la fórmula màgica amb Madrid. Hom pensarà potser que hem tancat la finestra de l’oportunitat i que la nova conjuntura política no ho permetrà? No s’ha de perdre mai l’esperança. Durant la última legislatura els governs amics a Madrid i Barcelona no van poder desencallar aquest tema. I no va ser el president Pujol qui, l’any 2003, i en plena majoria absoluta del PP, va signar el primer Memoràndum d’Entesa entre la Generalitat i la UNESCO?

 

Mentres esperem un acord polític amb l’Estat en aquest tema, la crisi convida a  rendibilitzar i optimitzar recursos i esforços. Cal apostar, doncs, per no perdre el tren de les oportunitats i fomentar aquelles vies de participació catalana en la UNESCO, com la del Centre UNESCO de Catalunya, que durant més de 25 anys han donat proves contundents d’eficàcia.

 

Altament valorat, tant pel govern català com per la UNESCO – com testifica el conveni marc de col·laboració signat entre el Sector de Ciències Socials de la UNESCO i Unescocat– el Centre UNESCO de Catalunya continua sent, dins del marc competencial de la Generalitat, un actor “glocal” fonamental per apropar UNESCO i cultura catalana,  per contribuir d’aquesta manera, i des de la proximitat, a una societat catalana oberta, plural i cohesionada en la qual totes i tots poguem viure en plena dignitat humana. Oi que aquest és un objectiu compartit per tots els partits polítics democràtics, siguin del color que siguin?

 

Onno Seroo, cap de coordinació institucional

 Enviar a un amic Comentaris