El garbell

Parlar avui de patrimoni cultural immaterial ja no sobta ningú. Des que la UNESCO va aprovar, el 2003, la convenció que estableix aquest nou concepte, a Catalunya hem anat fent camí: hem traduït el text al català (es pot consultar fins i tot al web de la UNESCO), hem explicat la nova perspectiva internacional en multitud d’actes i la inscripció dels castells a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, ara fa un any, ha donat un ressò extraordinari a tot aquest àmbit de la cultura. Cada cop més gent té clar que l’ou com balla, els pesssebres vivents, els balls de plaça, les processons o la fabricació artesanal de ceràmica no són unes pràctiques tradicionals heretades i amb data de caducitat, sinó que formen part, igual com els monuments i els béns mobles, del nostre patrimoni cultural, i volem mantenir-les vives per no perdre la nostra identitat cultural.

 

Però fins on arriba el patrimoni cultural immaterial? És un concepte massa ampli, que abasta tot el que es vulgui, o és una cotilla perquè no recull alguns aspectes intangibles  que ens agradaria salvaguardar (el paisatge, la bellesa, el silenci)? És més fàcil decidir si una església, un edifici o un objecte antic és patrimoni que decidir si ho és una festa, una tradició oral o una pràctica artesanal? Certament hi ha opinions per a tots els gustos, però a l’hora de donar arguments almenys tenim on agafar-nos, perquè hi ha una —i només una— definició de patrimoni cultural immaterial, fruit d’un llarg debat en què han intervingut centenars de científics i responsables institucionals d’arreu del món. En tot cas el problema és com s’aplica a la pràctica aquesta definició del terme.

 

Fa dos anys, el Centre UNESCO de Catalunya va decidir enfrontar-se al repte d’aplicar a la pràctica la definició de la UNESCO i de començar a elaborar l’inventari del nostre patrimoni cultural immaterial, amb la voluntat d’extreure’n unes conclusions que volia compartir amb la resta del món en forma d’orientacions metodològiques. En aquests dos anys hem hagut de resoldre molts problemes conceptuals i metodològics, però ara l’inventari del patrimoni cultural immaterial de la Reserva de la Biosfera del Montseny és una realitat i aquesta experiència, que ha estat proposada com a exemple de bona pràctica en l’àmbit internacional, ha donat lloc a unes orientacions metodològiques que ajuden a començar a salvaguardar el patrimoni cultural immaterial d’un territori determinat.

 

Ara comencen nous reptes. Per una banda, un inventari no és mai complet ni definitiu i cal trobar camins per anar-lo actualitzant amb la participació de totes les persones, entitats i institucions interessades. Per altra banda, l’ampli ressò de la Convenció i d’aquesta iniciativa està estimulant a casa nostra debats teòrics i conceptuals, alhora que l’interès per actuar per la preservació i la promoció d’aquest patrimoni. Sempre és difícil combinar la teoria amb la pràctica, però quan el nostre patrimoni més viu es va afeblint per manca de relleu generacional o de valoració social, hem de posar-nos a treballar tots els agents implicats i fer tots els esforços necessaris per actuar coordinadament. Sense defugir debats, però fent que siguin fructífers; amb el màxim rigor possible, però sense perdre temps. El nostre patrimoni cultural immaterial ha estat objecte de molts estudis, encara que sempre siguin insuficients, però ara és hora de passar a l’acció i d’enfocar de manera integral la salvaguarda d’aquesta part fonamental de la nostra identitat cultural.

 

Sara Batet, cap del departament de Sostenibilitat

Lluís Garcia Petit, cap del departament de Patrimoni

 

 Enviar a un amic Comentaris