El garbell

La televisió s’ha convertit en un dels mitjans de comunicació més influents de l’era actual. La seva capacitat de reduir fronteres -físiques, culturals o lingüístiques- i el seu poder d’arribar a tot tipus d’audiències justifiquen que el març de 1998 l’Assemblea General de les Nacions Unides proclamés el 21 de novembre com a Dia Mundial de la Televisió. Aquesta proclamació insisteix en la necessitat d’un intercanvi global de continguts televisius que abordin aspectes com la pau, la seguretat, el desenvolupament econòmic i social i la cultura.

En l’àmbit de la UNESCO, la televisió es reconeix com un mitjà de comunicació i d’informació eficaç. Així, la difusió de coneixement mitjançant la televisió adquireix una ambiciosa dimensió en el desenvolupament dels pobles, especialment en països menys desenvolupats. No obstant això, hi ha unes condicions que són indispensables per aconseguir el progrés que pot induir la televisió.

D’una banda, una infrastructura bàsica que faciliti l’establiment d’estacions emissores de televisió, una condició que en molts països encara no existeix. Això, afegit al desenvolupament tecnològic que introdueix el satèl·lit i Internet, col·loca la televisió en una situació de lideratge enfront de la resta dels mitjans de comunicació i no un mitjà minoritari com passa en molts països.

Per una altra banda, una qualitat en continguts televisius, que només és viable si hi ha una formació adequada dels professionals de la televisió i un entorn favorable a la llibertat d’expressió i a la diversitat cultural. La UNESCO treballa en tots dos àmbits donant suport a la distribució de contingut audiovisual de qualitat amb programes com el PIDC -Programa Internacional per al Desenvolupament de la Comunicació- o Creative Content, i projectes com la Plataforma Audiovisual de la UNESCO. L’objectiu d’aquesta mena d’iniciatives és impulsar el contingut independent i local i promoure la participació de la societat civil.

És precisament aquesta concepció de servei públic, l’única garant d’accés universal a la informació i al coneixement per part de tota mena d’audiències, especialment de les comunitats més desfavorides. Així, la televisió es converteix en un vehicle cultural i educatiu que fomenta la pau, el diàleg i preserva la diversitat.

Rut Gómez Sobrino

El contingut audiovisual, és a dir, les imatges i els sons, són un dels millors testimoniatges de les diferents cultures. Això no obstant, el 80 % dels arxius audiovisuals estan amenaçats de desaparició i, de retruc, també ho estan algunes de les tradicions i identitats culturals a les quals fan referència, la qual cosa pot arribar a significar l’esborrament del seu pas per la història. En l’actualitat, el patrimoni mundial audiovisual, exceptuant-ne el material cinematogràfic, es calcula que és d’uns 200 milions d’hores, entre televisió i ràdio. Si no es treballa per la seva recuperació, classificació i arxiu en suports sostenibles, en el termini d’una dècada tot aquest material i, per tant, una part de la història de la Humanitat, pot haver desaparegut.

Per evitar aquesta destrucció, el patrimoni audiovisual s’ha convertit en objecte d’atenció per part de la UNESCO, que ha insistit en la necessitat de preservar-lo. A més de la celebració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, que es commemora el 27 d’octubre, l’any 1980 la Conferència General de la UNESCO va adoptar la Recomanació per a la Salvaguarda i Preservació de la Imatge en Moviment, que reconeixia el contingut audiovisual com una mostra patrimonial cultural comparable al text escrit. Les línies d’acció principals de la UNESCO en aquest camp són el desenvolupament d’infraestructures arxivístiques audiovisuals i la capacitació i formació de professionals. En cooperació amb una plataforma constituïda per set ONG que conformen el Consell d’Associacions d’Arxius Audiovisuals (CCAAA), la UNESCO dóna suport a la investigació en temàtiques com els drets de copyright, aspectes legals o estàndards tècnics, promou l’intercanvi d’informació en temes audiovisuals i implementa projectes que fomentin l’arxiu de contingut audiovisual, especialment als països en via de desenvolupament.

Hi ha hagut altres iniciatives, com la FIAT, Federació Internacional d’Arxius de Televisió, creada el 1977 a Roma i que té 180 membres a més de 60 països. En el marc europeu, la Comissió Europea ha desenvolupat el programa Prest Space, que ofereix solucions globals de digitalització de catàlegs audiovisuals. Tot i això, la conscienciació sobre la importància del patrimoni audiovisual encara és limitada i topa amb certes reticències principalment per raó del cost del manteniment i traspàs dels arxius audiovisuals a suports més duradors i sostenibles. Per exemple, grans conglomerats com la BBC només han digitalitzat un 20 % dels seus arxius.

La realitat actual és un entorn multicultural i els organismes internacionals se’n fan ressò intentant afrontar les necessitats més immediates que es deriven d’aquest fet. Així, la Unió Europea va proclamar el 2008 Any del Diàleg Intercultural, i les Nacions Unides, l’Any Internacional de les Llengües, col·locant a la UNESCO al centre de les accions a desenvolupar. Ambdues iniciatives van subratllar la importància del patrimoni audiovisual i el poder de la imatge i el so per a promoure la diversitat cultural i lingüística i per fomentar el diàleg entre els pobles.

El compromís en aquest sentit, però, no recau només en els governs i els organismes multilaterals i ha de ser extensible a entitats de la societat civil, mitjans de comunicació i sector privat. És la memòria col·lectiva en forma audiovisual que aquests esforços globals i integrals han de protegir, tenir-ne cura i mantenir. Cap iniciativa no és sobrera, ja que aquesta memòria és la garant de la diversitat cultural i lingüística que ens ha de conduir a unes relacions internacionals basades en el diàleg i la pau.

Rut Gómez Sobrino

“Prioritat Àfrica” és una de les línies d’acció de les agències de les Nacions Unides. Pel que fa a la UNESCO, desenvolupar la comunicació, l’educació, les ciències i la cultura al continent africà esdevé així un dels camps de treball més consistents.

El sector audiovisual, una de les eines de comunicació més útils en el progrés de les ciències, la cultura i l’educació, té a l’Àfrica un extraordinari potencial, tot i que també  importants necessitats. És en aquest marc en el qual el Centre UNESCO de Catalunya inicia la seva contribució al programa de la UNESCO de desenvolupament dels mitjans de comunicació, participant en tant que  co-organitzador en el Festival per a infants Lola Kenya, que se celebra a Nairobi des de fa cinc anys.

Periodisme, producció audiovisual i fotografia han estat les matèries abordades pels participants en els diversos seminaris impartits en aquesta trobada, que també ha comptat amb la participació d’un fòrum de directors africans procedents de països com ara Etiòpia, Uganda o Somàlia.

Els participants han tingut l’oportunitat d’aprendre a redactar una notícia, a conèixer el procés de producció audiovisual o a editar material gràfic. La capacitació en aquests àmbits serveix a un propòsit ambiciós: convertir a cada ciutadà en un “narrador d’històries”, en una font d’informació, en un agent que promogui el desenvolupament del seu entorn.

La força del missatge audiovisual en temes relatius a la cooperació al desenvolupament recrea gairebé automàticament un íntim compromís d’aquests “narradors d’històries” amb la seva realitat més propera. “Vull ser fotoperiodista perquè visc en un suburbi de Nairobi on cada dia patim les conseqüències de la criminalitat, el consum de drogues o la prostitució, i crec que amb les meves imatges puc denunciar aquesta situació i incitar les autoritats polítiques a actuar”. Així explicava una nena de 14 anys les seves expectatives davant el curs de periodisme impartit al Festival Lola Kenya.

Tanmateix el missatge audiovisual no és només l’eina per denunciar el costat més  sinistre del continent africà, sinó que s’ha de revelar com un instrument facilitador de les expressions culturals més genuïnes, el vehicle que ens acosti l’essència del continent africà, explicada pels seus mateixos protagonistes.

“Kenya, per exemple, ha estat tradicionalment un dels països on s’han rodat més pel·lícules internacionals; amb tot, els cineastes locals troben serioses traves en l’elaboració dels seus treballs, com l’aplicació d’oneroses taxes als rodatges a ciutats com Nairobi; molts cops filmem des de la finestreta d’un cotxe i amaguem les càmeres quan les autoritats ens descobreixen”, explicava un director kenyà participant al fòrum de cineastes africans del Lola Kenya.

Millorar la formació audiovisual amb programes educatius, però també donar suport a la producció independent i facilitar-ne la distribució són assignatures pendents a Àfrica. Les dificultats dels cineastes africans són en realitat les mateixes que hi ha en altres regions: falta de finançament, escassetat de recursos, dificultats de distribució que limiten l’accés a mercats i a audiències internacionals…

Per això, estendre ponts entre associacions professionals del nord i del sud, fomentar la creació de continguts independents i la capacitació dels cineastes i donar a conèixer els seus treballs als països del nord semblen ser les úniques vies d’acció perquè el sector audiovisual pugui ajudar a resoldre els grans problemes del continent africà en matèria d’educació, salut o seguretat. És en aquesta direcció que hem de continuar treballant i insistint, perquè la repercussió i beneficis d’aquesta mena de programes és infinita.

Rut Gómez-Sobrino

Els mitjans de comunicació s’han convertit durant el segle XX en els més poderosos líders de les audiències, en creadors d’opinió i en les eines de mobilització més eficaces. Seguint aquesta línia, la UNESCO ha celebrat el darrer cap de setmana una conferència en la qual més de 180 radiotelevisions d’arreu del món han debatut el rol que els mitjans tenen en la lluita contra el canvi climàtic, i on ha participat el departament audiovisual d’Unescocat, atès que gestiona la Plataforma Audiovisual de la UNESCO. La iniciativa, posada en marxa en coordinació amb la UNEP, el programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, ha insistit en la necessitat de desenvolupar programes de conscienciació social que promoguin una acció col·lectiva amb la finalitat de revertir  el deteriorament del medi ambient.

La cobertura del canvi climàtic que realitzen els mitjans de comunicació en determinades regions o els reptes a què han de fer front els comunicadors en la informació relativa a aquest procés han format part dels debats durant aquests dos dies. Un dels problemes recurrents amb què es troben els mitjans de comunicació és la manca d’assessorament tècnic i la dificultat d’aconseguir contingut i materials sobre el canvi climàtic.

És per això que la millora de la qualitat dels programes radiotelevisius sobre aquests temes ha estat un dels objectius futurs subratllats per la major part dels assistents. Per fer front aquests necessitats, la UNESCO ha arribat a un acord amb diverses entitats, com ara la BBC, la Televisió Francesa o el Fòrum Global Humanitari per oferir en obert una sèrie de materials audiovisuals relatius al canvi climàtic a periodistes de països en via de desenvolupament.

La conferència ha posat fi, a més, a l’elaboració de la Declaració de París sobre Mitjans i Canvi Climàtic, que emfatitza la necessitat d’augmentar la conscienciació al voltant del canvi climàtic tot afavorint l’accés a la informació sobre aquest procés i el compromís de les radiotelevisions en la creació de programes de qualitat.

Precisament aquest i altres aspectes seran revisat en la Conferència sobre Canvi Climàtic que tindrà lloc a Copenhaguen el desembre del 2009, i on el paper dels mitjans de comunicació ocuparà una part dels debats.

Rut Gómez-Sobrino

Informar i educar són algunes de les funcions més evidents del missatge audiovisual, però la dimensió social també hi adquireix una especificitat notable. Aquest enfocament consisteix a aplicar la versatilitat, universalitat i immediatesa de l’audiovisual a la realitat global actual, caracteritzada per una desigualtat econòmica accentuada entre Nord i Sud, que demana l’acció immediata davant les urgències socials que els pobles reclamen; la reducció de la pobresa és una d’aquestes urgències.

A la societat de la informació formada per mitjans de comunicació plurals, lliures i independents, la creació audiovisual es perfila com l’instrument més eficaç en el desenvolupament eficient, equitatiu i sostenible dels pobles.

El contingut audiovisual no només redueix les limitacions que impliquen altres canals de comunicació, com la difusió restringida o les barreres lingüístiques, sinó que a més confereix al missatge més efectivitat i més impacte. En un entorn amb dificultats socials, econòmiques i polítiques, l’eficàcia i possibilitats de l’audiovisual per promoure el progrés i el canvi social són més que notables.

El primer camp en el qual cal promoure una projecció més important d’aquesta dimensió social de l’audiovisual és en el procés de producció, ja que la presència dels conglomerats comercials monopolitza el desenvolupament de continguts audiovisuals que atenguin interessos socials. Posteriorment, la distribució de continguts també troba serioses dificultats a posicionar-se en mercats internacionals que permetin la difusió d’aquests treballs.

Per facilitar els processos de producció i la distribució de continguts audiovisuals, la llibertat d’expressió dels pobles i el seu desenvolupament, la projecció de la dimensió social de l’audiovisual s’ha de convertir en l’objectiu que persegueixin tant la societat civil com les ONG i les televisions públiques. Aquesta és precisament l’essència de la Plataforma Audiovisual UNESCO, una iniciativa que acull produccions audiovisuals de caràcter social facilitant-ne l’exhibició. La finalitat és clara: atorgar autonomia als pobles en les seves formes de comunicació i d’expressió, donar suport a la construcció d’un missatge plural, tant per part dels emissors com dels receptors i permetre la creació d’una comunitat global en l’intercanvi de continguts audiovisuals de cara a assolir el progrés i el desenvolupament.

Rut Gómez Sobrino