El garbell

Milions de refugiats fugint de les persecucions, dels conflictes polítics o socials, dels desastres econòmics o ecològics, s’estan desplaçant en amplis moviments. Aquesta migració, tant si és transfronterera com si és interna (com en el cas de la Xina i l’Índia) és un dels elements clau del creixement i el desenvolupament de les ciutats. L’any 2008 va significar un punt d’inflexió en aquest sentit: des d’aleshores, per primera vegada, més del 50% de la població mundial viu en ciutats i les projeccions a escala mundial preveuen que es dupliqui la població de les barriades més desfavorides, que d’aquí uns 20 anys significarà 2 mil milions de persones.

Una altra conseqüència de les migracions que s’estan produint al món és el fet que persones de tota mena d’origen es troben en contacte amb altres cultures i normes diferents de les pròpies; aquest fenomen comporta una vital necessitat d’inclusió de les cultures, creences i conviccions dels ciutadans de l’aldea global. És obvi que calen polítiques urbanes innovadores per assegurar una convivència harmònica de tots els habitants de la ciutat; i més ara, amb una conjuntura econòmica i social difícil que empeny a polítiques de tancament i de rebuig.

Pel fet d’estar en la primera línia del desafiament que comporten les migracions, les autoritats locals molt sovint es troben soles a l’hora de prendre les decisions necessàries per assolir el benestar i la convivència en unes ciutats molt diverses des del punt de vista cultural, social i religiós.

El 2005 dues organitzacions especialitzades de l’ONU, la UNESCO i UN-Habitat van signar un Memoràndum d’Entesa per a afavorir una urbanització amb rostre humà; i en associació amb algunes ONG internacionals, van organitzar diverses reunions d’experts sobre el tema “Polítiques urbanes i el Dret a la Ciutat “, encaminades a promoure un enfocament basat en els drets humans i garantir el “Dret a la Ciutat”. En el marc d’aquest projecte UNESCO/UN Habitat, la Secció de Migracions Internacionals i Multiculturalisme de la UNESCO, va convocar una trobada d’experts els passats 18 i 19 de febrer a la seu del Centre UNESCO de Catalunya, en què es va debatre sobre “Crear ciutats millors per als immigrants”.

El Centre UNESCO de Catalunya- Unescocat va contribuir al debat aportant el seu coneixement i experiència sobre el terreny en matèria de diversitat,  cultural i lingüística, i més específicament en el tema de la cogestió de la diversitat de creences i conviccions. El Centre pot aportar, entre altres, l’eina de la Xarxa Internacional sobre Religions i Mediació en Zones Urbanes com una proposta concreta i innovadora, en contextos cada vegada més plurals, diversos i complexos des del punt de vista cultural i religiós.

En el marc de les nostres actuacions i col·laboració amb els ajuntaments tenim consciència de la necessitat d’acompanyar els responsables polítics i tècnics de cara a l’acompliment dels “nous objectius” :

-   Tenir en compte una visió integradora de les ciutats, reflexionant en termes d’inclusió i no d’exclusió o de tancament,

-   Planificar en termes d’”habitants del municipi” i no pas en  termes de “votants” i consegüentment imaginar polítiques municipals per procurar el benestar de tots els habitants de la seva ciutat,

-   Garantir l’accés equitatiu de tothom a totes les oportunitats que ofereix la ciutat (habitatge, sanitat, educació, formació, seguretat, etc.).

-   Lluitar per la sostenibilitat i la justícia social,

-   Combatre l’exclusió , la pobresa, i la violència urbana.

Aquesta línia de treball no és un bonisme ingenu més, que pretén donar a l’urbanisme un rostre humanista, sinó que ofereix polítiques urbanes pragmàtiques per generar inclusió dels nouvinguts.

Elisabeth Lheure, departament de diversitat i diàleg interreligiós

No hi ha comentaris

La propera setmana se celebra a Barcelona el Fòrum de la Fundació Anna Lindh, que es preveu que aplegui unes 500 persones representants de la societat civil de l’Euromediterrani que treballen pel diàleg intercultural. Abans, però, s’han anat escalfant motors en diferents seminaris preparatoris de diferents àmbits temàtics. Un d’ells, sota el títol de “Polítiques de joventut Euromed en diàleg intercultural” (Strasbourg - gener de 2010), ha reunit una trentena de joves de diferents països euromediterranis, membres d’entitats, entre les quals Unescocat. A partir de la seva experiència de treball amb joves o per a joves i de la reflexió conjunta, les persones participants al seminari han elaborat propostes que seran presentades i discutides al Fòrum de la setmana vinent.

A l’entorn euromediterrani, les persones joves viuen en situacions diverses, tant per raó del context social com de les polítiques de joventut. Per exemple, a Jordània una gran part de la  població jove ha immigrat, a Lituània la xarxa nacional de joves reconeguda oficialment no és representativa de la joventut del país, al Marroc les polítiques de joventut van adreçades a determinades elits. La idea de joventut, les experiències quotidianes dels joves i les actuacions públiques varien entre l’Est i l’Oest d’Europa, a les dues ribes de la Mediterrània, i molt especialment a l’Orient Mitjà; s’observa des de la necessitat de fer efectiu l’accés a determinats serveis emmarcats en un pla, fins a la manca d’identificació i planificació de polítiques públiques de joventut. D’aquí que alguns joves reclamin “més polítiques” (més recursos, més equipaments, més suport…) i d’altres demanin “millors polítiques” (millor accés, millor coordinació, millor participació…).

L’aproximació al diàleg intercultural també es podria considerar divergent, tenint en compte l’entorn social i polític des del qual se’n parla. Per exemple, la percepció per a una part de joves de Palestina és que el diàleg esdevé un placebo per evitar una solució política al conflicte en el qual viuen; per a joves de molts països, aquest diàleg es visualitza a través d’activitats que reuneixen diferents tradicions culturals (com ara festes amb menjar i danses típiques); en canvi altres joves qüestionen el fet de centrar-se en aspectes folklòrics que homogeneïtzen la cultura o cultures d’un país. En qualsevol del casos, es coincideix en la definició donada pel Consell d’Europa, d’acord amb el seu Llibre Blanc del Diàleg Intercultural: aquest diàleg s’entén com un procés que comprèn un intercanvi obert i respectuós de punts de vista entre persones i grups amb diferents bagatges i patrimonis ètnics, culturals, religiosos i lingüístics, sobre la base de l’entesa mútua i el respecte.

De la diversitat d’acostaments i d’experiències de la joventut de l’espai euromediterrani, se n’extreu tanmateix un missatge comú: les i els joves, que comparteixen un món global i uns interessos i necessitats propis del moment vital que els toca viure, no volen ser públic destinatari, sinó agents actius de canvi, en clau de present i de futur, per aconseguir viure junts iguals en dignitat.

Sílvia Puente, cap de l’observatori

No hi ha comentaris

El Centre UNESCO de Catalunya - Unescocat, entitat catalana amb relacions oficials amb la UNESCO i les Nacions Unides, té una llarga trajectòria nacional i internacional en la promoció del diàleg i la gestió de la diversitat, i aposta fermament per un model de cohesió social basat en la cultura del diàleg i de la pau. Creiem en la prevenció i mediació de conflictes i la cogestió de la diversitat com a eines fonamentals per a construir aquesta cultura del diàleg i de la pau en l’àmbit local. En aquest sentit, estem treballant en l’actualitat amb 12 ajuntaments catalans, entre els quals l’Ajuntament Cunit. Som conscients que aquest treball, que és fonamentalment una tasca desenvolupada des de la proximitat i quotidianitat, és discret i de llarg recorregut i que, per això, necessita la implicació i col·laboració de tots els actors. Per aconseguir-ho, treballem amb tots els sectors sense exclusió.

Arran de les notícies que sobre Cunit, han aparegut en diferents mitjans de comunicació, el Centre UNESCO de Catalunya - Unescocat ha cregut convenient subratllar els punts següents:

ALS RESPONSABLES POLÍTICS I MITJANS DE COMUNICACIÓ

-         Com s’ha vist a Cunit, rarament el conflicte social és només religiós. Malauradament la narrativa religiosa sovint és utilitzada per interessos personals o comunitaris, de manera directa o indirecta, per justificar una altra mena de conflictes existents. És important tenir la capacitat de discernir la importància real del fet religiós i els seus límits, desenmascarant des del coneixement, el rigor i la independència, qualsevol intent de manipulació que respongui a interessos, sense deixar de valorar i aprofitar els recursos ètics i espirituals de les tradicions religioses per mobilitzar una transformació o resolució de qualsevol mena de conflictes.

-         De manera general, i llevat que respongui a un ús retòric del llenguatge, s’ha d’evitar, especialment per part dels mitjans de comunicació social, la sinècdoque (designar el tot per la part) quan es parla d’un col·lectiu. No s’han d’atribuir a la comunitat musulmana els presumptes delictes de persones que ocupen un càrrec en alguna de les seves institucions locals o d’àmbit autonòmic.

-         S’han de desenvolupar polítiques de discriminació positiva, quan calgui i amb valor i coherència, d’aquells col·lectius religiosos que no disposin dels recursos humans o econòmics necessaris per garantir una educació dels seus membres en el respecte i la tolerància de l’alteritat i diversitat internes i externes, prevenint i evitant així qualsevol risc d’incitació a l’odi, especialment entre els infants, adolescents i joves. S’han d’exigir responsabilitats als qui, per oportunisme o electoralisme, han deixat de prendre mesures quan calia, per tal d’evitar que aquesta mena de comportaments es consolidin i, de retruc, afectin greument la cohesió a mitjà i llarg termini.

-         En aquest sentit, tornem a insistir en la importància d’una àrea (o assignatura) de Cultura Religiosa generalitzada, crítica i empàtica per a tots els estudiants com a eina educativa de prevenció dels radicalismes religiosos. Lamentem, en aquest sentit, el bloqueig d’algunes autoritats religioses i d’organitzacions laicistes davant d’aquesta iniciativa[1].

-         És cabdal que els poders públics afavoreixin les iniciatives de diàleg interreligiós i la mediació religiosa i interreligiosa de conflictes, especialment quan es duu a terme des d’una perspectiva laica o multiconviccional, per construir una cultura de la pau a escala local que garanteixi el desenvolupament d’una societat més cohesionada i participativa. Només així s’evitaran els extrems del comunitarisme i de l’assimilacionisme i els respectius perills per a la pau social.

-         Les administracions públiques, especialment les locals, han de considerar seriosament el valor de la diversitat religiosa i de la seva cogestió i implementar polítiques i iniciatives en què el fet religiós s’integri amb normalitat amb els altres fets diferencials en les iniciatives d’integració[2] i de cohesió social inclusiva. Aquestes iniciatives, quan integren els diferents grups polítics locals, els tècnics i serveis municipals i els experts en gestió de la diversitat -com és el cas de la Taula de la Diversitat de Cunit-, poden constituir-se progressivament en plataformes imprescindibles per a la  convivència.

-         És fonamental i urgent arribar a acords amples o de consens en la política local, autonòmica i estatal que garanteixin la no instrumentalització partidista del fet o la diversitat religiosa per tal de facilitar la cohesió social i la pau ciutadana.

SOBRE LA COMUNITAT MUSULMANA

-         Els representants dels oratoris, sobretot els seus presidents i les seves juntes directives, són habitualment triats, de manera democràtica, pels membres de les associacions (culturals o religioses) que decideixen constituir un oratori. Normalment els candidats s’uneixen o es posen d’acord amb altres i, si finalment són triats, es constitueixen com a Junta directiva o Consell de Shura. Aquesta Junta tria i contracta, en la majoria dels casos per un període determinat, l’imam que, com és lògic, acostuma a ser de la mateixa línia espiritual o ideològica que predomina a la Junta. Les associacions culturals o religioses, que són les que hi ha habitualment darrere un oratori, han de ser reconegudes pel Registre General d’Entitats de la Generalitat o pel Registro de Entidades Religiosas del Ministerio de Justicia per a ser legals.

-         Els assistents a un oratori no han d’estar necessàriament d’acord amb els seus responsables. Els assistents a la mesquita o a l’oratori musulmà poden ser de qualsevol tendència o escola espiritual, jurídica  o teològica, que pot fàcilment no coincidir amb la dels membres de la Junta Directiva.

-         Els membres d’una Junta  poden ser formalment substituïts democràticament per una altra Junta que s’hagi presentat com a alternativa, d’acord amb els estatuts legalment aprovats per les respectives administracions públiques. Ara bé, en molts casos l’experiència demostra que l’estructura formal divergeix de la realitat dels mecanismes interns del lideratge de la comunitat. Cal tenir present que el fet de la dualitat entre formalitat legal i realitat social no és exclusiu dels grups religiosos.

-         La diversitat religiosa i espiritual, cultural, ètnica i nacional -de nacionalitat d’origen-, que hi ha a la comunitat musulmana és immensa i, per tant, és molt complexa, per aquesta raó les administracions públiques, la societat civil, la judicatura i els mitjans de comunicació han de ser molt prudents i precisos per evitar, tal com recomanen les Nacions Unides i la UNESCO, generalitzacions retòriques que consolidin prejudicis i que puguin consolidar actituds islamòfobes d’intolerància, rebuig i incitació a l’odi del musulmà.

A LA COMUNITAT MUSULMANA I A LES COMUNITATS RELIGIOSES EN GENERAL

-         És important i necessari que les comunitats musulmanes no defalleixin i desenvolupin i reforcin les actituds, els mecanismes i els corrents interns que facilitin l’autocrítica que els permeti potenciar el compromís decidit dels musulmans a favor del respecte als drets humans i a la legislació vigent, un compromís que és habitual en la immensa majoria dels membres i de les organitzacions de la comunitat.

-         En aquest sentit seria convenient que les comunitats de les diferents tradicions religioses i espirituals apartin motu propio i de manera cautelar els encausats judicialment, sense que això signifiqui cap mena d’exclusió o abandó, sinó ben al contrari, oferint-los tot el suport moral i espiritual que calgui, així com el perdó i la reconciliació si es demostrés o es reconegués la culpabilitat. Si es demostra la culpabilitat, les comunitats haurien d’apartar definitivament les persones de les seves responsabilitats de govern o gestió.

-         És imprescindible i urgent que els responsables d’institucions religioses i espirituals  demanin el compliment de la llei així com el respecte i promoció dels drets humans a totes les tradicions religioses i espirituals sense cap mena d’excepció. El respecte imprescindible al dret de llibertat de pensament, consciència i religió no pot ser adduït per justificar la violació d’altres drets fonamentals bàsics dels ciutadans.

---

[1] Vegeu UNESCO, Declaració Cultura Religiosa per als Ciutadans del Demà (cfr. Declaració de principis sobre la tolerància, Unescocat- Angle, 2007, p. 21-57.

[2] Segons el Pacte Nacional per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya, “la integració és un procés bidireccional, dinàmic i continu entre les persones que resideixen en un territori, les arribades recentment, les assentades amb anterioritat o les que ja hi han nascut” (art. 25).

Francesc Torradeflot, cap del departament de diversitat i diàleg interreligiós

1 comentari

Els dies 16 i 17 de desembre del 2009 va tenir lloc la jornada “la diversitat en el marc de la convivència intercultural, ciutadania i percepció de seguretat”, per commemorar el Dia Internacional de la Persona Migrant. L’objectiu del Centre UNESCO de Catalunya i del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya era contribuir a una reflexió sobre la necessitat d’una bona gestió de la diversitat i d’una anàlisi sobre la manera com les lluites contra les discriminacions i l’aplicació de les normatives relatives als Drets Humans ajuden a una millor convivència intercultural al si d’una societat cohesionada. Amb aquest propòsit es va convidar experts i professionals de diferents àmbits nacionals i internacionals, de les Nacions Unides i de la UNESCO, especialitzats en la temàtica de la immigració, gestió de la diversitat en les polítiques locals, drets humans  i seguretat ciutadana.

De les aportacions, els debats i les reflexions de la jornada se’n va desprendre la conclusió que avui dia les immigracions i les dinàmiques de mobilitat humanes són al cor de la construcció de totes les nostres societats i constitueixen la base de les realitats de convivència actual quotidiana. Per resoldre les tensions que es poden  generar en algunes ocasions, bàsicament per raó de desconeixements, desconfiances, xocs culturals, divergència en les creences, estereotips i prejudicis, a banda dels interessos econòmics i socials, cal, en primer lloc, reconèixer el context de la diversitat, formar, informar i sensibilitzar sobre els codis de comunicació i de relació de les cultures i societats del món que són presents a casa nostra; en segon terme, respectar les identitats i les identificacions; en tercer lloc, vetllar perquè s’apliquin les lleis i els compromisos locals, conscienciar sobre els drets i sobre l’acompliment dels deures; i, finalment, escoltar tots els actors implicats anant més enllà del diàleg, a través d’una interactuació conjunta. Tot això ha d’anar acompanyat d’una actitud d’alerta permanent contra la instrumentalizació i la utilització oportunista d’alguns discursos i actuacions polítiques respecte del tema de la immigració, que posen en perill la convivència ciutadana i la cohesió social, deixant de banda l’esperit obert, el sentit comú i innovador de la gestió del pluralisme que sovint s’ha manifestat en l’àmbit local.

És en aquest sentit que es va manifestar reiteradament al llarg de la jornada Doudou Diène, exrelator especial de les Nacions Unides sobre formes contemporànies de racisme, discriminació racial, xenofòbia i intolerància, el qual va manifestar reiteradament que les eines de les quals disposem són la reflexió, la sensibilització i la denuncia insistent de la criminalització  de les persones per raó del seu origen, la seva religió, condició social o situació administrativa, la denuncia de la  instrumentalizació política de la immigració que “diabolitza”, i “deshumanitza” el ciutadà immigrat.

Desgraciadament, just acabat d’estrenar el nou any 2010 ens hem trobat amb una situació que respon exactament a aquesta utilització política de la immigració, i em refereixo a la voluntat expressada per l’Ajuntament de Vic de no empadronar els estrangers en situació irregular. Aquesta iniciativa municipal vulnera el dret de les persones a viure amb dignitat, vulnera la Constitució espanyola, que recull el dret constitucional a la intimitat de les persones, i diverses lleis orgàniques, com ara la Llei de protecció de les dades, la Llei d’estrangeria en el seu article 45 sobre la regularització per l’arrelament, i també la Llei de règim local.

Intuïm que aquesta nova incitació lligada al tema d’immigració no es pot qualificar d’ingènua ni podem entendre que apunta a millorar la  convivència, a través d’un mecanisme favorable de la gestió de la diversitat i de la dinàmica de la mobilitat en la nostra societat.

Confiem en la veu de la coherència, en la generositat i l’obertura de la societat catalana per fer front a aquesta mena d’actituds discriminatòries que haurien de quedar com un fet aïllat i que no s’haurien de  generalitzar a tot el territori, per tal de preservar la bona entesa, la cohesió, i els nostres criteris de compromís i de respecte als drets humans, que representen la base i la maquinària funcional de l’evolució de la nostra societat.

Salwa El Gharbi, cap del departament de drets humans i diversitat cultural

No hi ha comentaris

Durant aquesta legislatura, a Catalunya s’estan duent a terme actuacions governamentals i legislatives que són clau per articular una estratègia coherent que reguli els temes relatius a estrangeria, immigració i ciutadania al nostre país. A finals de desembre 2008 es va aprovar el Pacte Nacional per a la Immigració, que dibuixa quin ha de ser el marc general a partir del qual s’han d’anar desenvolupant les polítiques públiques en aquesta matèria, i aquesta setmana assistim a l’aprovació per part del Govern del projecte de Llei d’Acollida.

Des del Centre UNESCO de Catalunya en fem una valoració general positiva, per diversos motius. En primer lloc, situa l’acollida com un element fonamental del projecte personal dels migrants, i reconeix l’esforç que fa i la corresponsabilitat que assumeix la societat receptora ha de realitzar per tal que aquest procés sigui reeixit.

D’altra banda, concreta en el territori l’eix central d’aquest procés d’acollida. És en cada poble i cada barri que cal dur a terme aquest procés acollidor per tal de fomentar la cohesió social, i són els agents territorials els que han rebre suport en aquesta tasca quotidiana de proximitat, uns agents que duen a terme una estratègia global que és fruit de la participació i la implicació de poders públics locals i entitats de la societat civil.

Per últim, valorem positivament que l’aprenentatge de la llengua catalana esdevingui un element significatiu del procés acollidor. Defensors de la diversitat lingüística com som, no se’ns escapa que la igualtat d’oportunitats per a qualsevol ciutadà que visqui a Catalunya passa per proporcionar-li espais per aprendre la llengua pròpia del país, que estranyament es continua situant en condicions d’inferioritat respecte de la llengua co-oficial pel que fa al seu ús social de forma normalitzada.

Aquesta llei significa, doncs, un pas endavant en la capacitat de superar un marc jurídic anòmal pel que fa a la regulació d’aquesta temàtica, per a la qual s’estableix una relació inversament proporcional entre potestat legislativa del nivell de l’administració i urgència d’actuació d’aquest nivell en la quotidianitat. És a dir, aquells que més poder tenen de regular el flux migratori, l’Estat central, són els qui menys viuen la vida del dia a dia en els processos d’acollida, és a dir, les comunitats autònomes i, sobretot, els ajuntaments.

El pas següent ha de ser l’increment de la corresponsabilitat entre els diversos nivells de l’administració de l’Estat a l’hora de decidir sobre polítiques d’estrangeria, d’immigració i de ciutadania, que tant ens afecten quan es tracta de dibuixar l’escenari de convivència i de cohesió social que volem per als nostres pobles i ciutats.

Miquel Àngel Essomba

1 comentari

Com no podia ser d’altra manera, la diversitat cultural ha estat objecte d’anàlisi d’una de les taules rodones del Congrés “Cohesió i pau a través del diàleg”, organitzat per Unescocat amb motiu del seu 25è aniversari. Els ponents d’aquesta taula han remarcat el valor  de la diversitat cultural i la necessitat de promocionar-la en el marc de la cohesió social.

Kalpana Das, directora de l’Institut Intercultural de Mont-real, ha emfatitzat que la interculturalitat no només implica ser sensible a les diferències, sinó també deixar-se transformar per aquestes diferències. Així, la diversitat cultural, lluny de ser considerada un problema social que exigeix un desplegament normatiu i institucional, és una realitat quotidiana que ofereix un recurs per al coneixement i l’acció. Das critica la visió institucionalitzada de la diversitat cultural i proposa abordar-la, sobre la base del diàleg, des del pluralisme cultural que es viu en l’espai de vida social, com un aprenentatge quotidià i transformador.

Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural,  ha partit de la definició de cultura com a manera de comprendre el món i incidir-hi des de la pròpia sensibilitat estètica i en interacció amb d’altres. La interpretació simbòlica de la pràctica quotidiana es fa des de diferents registres -fins ara definits territorialment-, que configuren identitats col·lectives culturals. Tanmateix, en la societat globalitzada les cultures estan permanentment en contacte i en aquesta relació pot donar-se o bé una tendència a l’homogeneïtzació o, al contrari, un enriquiment a partir de préstecs culturals que estimulen la creativitat i la innovació. Per raó de la dimensió moral de la cultura, cal establir allò que és inqüestionable per a totes elles, l’universal. Des del seu punt de vista, el repte per a Catalunya és compartir un projecte de futur comú.

Paul de Guchteneire, cap de la Secció de Migracions de la UNESCO, ha recordat que el novembre de 2001 la UNESCO va aprovar la Declaració Universal de la Diversitat Cultural en la qual es definia la diversitat cultural com un recurs d’intercanvi, d’innovació i creativitat, i com a principi tan necessari per a l’ésser humà com la biodiversitat ho és per a la natura. El fet migratori aporta aquesta pluralitat i el repte de les societats plurals és posar en pràctica aquest principi. Des d’aquest punt de vista, la promoció de la tolerància i el pluralisme és essencial en la definició d’un conjunt de valors compartits. Les polítiques han de reconèixer la diversitat cultural en el camí cap a la cohesió social.

Per tant, les tres intervencions han remarcat el fonament social de la cultura, com a forma d’entendre el món i de relacionar-s’hi. La pluralitat de formes de veure i interactuar en aquesta realitat és un actiu en la societat, el diàleg sobre els elements compartits i com a font d’aprenentatge, és una condició imprescindible per viure junts.

Sílvia Puente

No hi ha comentaris

Lasantha Wickeramatunge conduïa el seu cotxe el 8 de gener passat per Colombo, la capital del seu país, quan va ser tirotejat per uns desconeguts. Uns dies abans pronosticava la seva pròpia mort fent-ne responsable el govern de Sri Lanka. Lasantha, periodista del ‘Sunday Leader’, ha estat un dels 11 periodistes assassinats durant l’any 2009[1], segons dades del Comitè per a la Protecció dels Periodistes, CPJ, per exercir el seu dret i responsabilitat d’informar.

Coneixem la seva història perquè la UNESCO ha decidit concedir-li a títol pòstum el Premi Guillermo Cano de la Llibertat de Premsa, un guardó creat l’any 1997[2]. Però la major part dels professionals dels mitjans de comunicació que són assassinats o que reben amenaces per exercir la seva professió són autèntics desconeguts per a l’opinió pública. Els seus casos resten en l’anonimat i en l’oblit després de ser notícia i, en moltes ocasions, ni tant sols no arriben a aparèixer als titulars. Els responsables d’aquests assassinats tenen cura d’amagar la mesquinesa del seu crim disfressant-lo d’accident o posant en qüestió la dignitat d’aquests professionals sembrant el dubte sobre la seva vida privada.

No podem oblidar que al costat dels periodistes assassinats hi ha els qui són amenaçats o extorquits, els que han desaparegut -30 des de l’any 1982, o han estat empresonats -125 fins a finals del 2008, segons xifres del CPJ.  Això és el que va passar amb la periodista mexicana Lydia Cacho Ribeiro, premi Guillermo Cano de la UNESCO el 2008. Lydia va ser torturada i empresonada per posar al descobert la implicació d’empresaris, polítics i narcotraficants en una xarxa de prostitució i pornografia infantil. L’acorralament i la privació de llibertat van anar acompanyats, a més, d’una campanya de difamació mediàtica que va arribar fins al Tribunal Suprem, una institució que va donar l’esquena a la periodista.

“Els membres del jurat van quedar impressionats pel coratge que va demostrar Lydia Cacho Ribeiro, ja que continua denunciant la corrupció política, el crim organitzat i la violència, davant les amenaces de mort, atacs contra la seva vida i baralles legals”, van ser les paraules del sudafricà  Joe Thloloe, president del jurat, format per 14 periodistes professionals i editors internacionals.

El Premi Guillermo Cano, instaurat en commemoració de l’editor colombià Guillermo Cano, assassinat el 1987 per haver denunciat les activitats de poderosos narcotraficants, és producte del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa que la UNESCO va determinar des de l’any 1991 pel 3 de maig, coincidint amb l’aprovació de la Declaració de Windhoek per al Foment d’una Premsa Africana Independent i Pluralista.

Aquest dia, que no celebra només la comunitat periodística sinó que és extensible a la resta de la societat civil, ens ajuda a recordar que la llibertat de premsa no només afecta l’exercici legítim dels mitjans de comunicació, sinó també altres llibertats com ara la llibertat d’expressió. També ens empeny a reflexionar sobre tots aquells periodistes que viuen sota amenaça la seva professió i que arriben a donar la seva vida per informar.

De fet, en el document de la Declaració del Dia de la Llibertat de Premsa es reflecteix que “una premsa lliure, pluralista i independent és un component essencial en qualsevol societat democràtica”.

L’any passat Lidia Cacho va titular el seu discurs d’agraïment en el lliurament del Premi Guillermo Cano ‘Llibertat d’expressió, accés a la informació i autonomia dels individus’ i va confessar que “quan vaig ser torturada per publicar la història sobre la xarxa de pederastes al meu país, em vaig preguntar: haig de continuar practicant el periodisme en un país controlat por 300 milionaris? Hi ha alguna esperança de justícia en un país on 9 de cada 10 crims mai no es resolen? Va merèixer la pena arriscar la meva vida pels meus principis? Sens dubte, la resposta va ser: sí”.

Enguany, la celebració del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa tindrà un sabor molt més amarg i estarà carregada d’un major pessimisme. Quan es lliuri el Premi Guillermo Cano, el seu dipositari, Lasantha Wickeramatunge, tirotejat quan conduïa el seu cotxe, no tindrà l’oportunitat de fer aquestes reflexions sobre la transcendència de la seva feina. Aquesta tasca és ara responsabilitat de la comunitat internacional i de la societat civil.

Rut Gómez Sobrino

---

[1] Segons xifres del Comitè per a la Protecció de Periodistes. Aquesta entitat assegura que entre 1992 i 2009, 734 professionals de la comunicació han estat assassinats. Consultar el web: http://www.cpj.org

[2] Des de llavors ha estat atorgat a professionals de Mèxis, Rússia, Líban, Xina, Cuba, Israel, Zimbabwe, Myanmar, Síria i Nigèria.

No hi ha comentaris

Els dies 23 i 24 de març ha tingut lloc el Congrés “Cohesió i pau a través del diàleg”, en el marc de la commemoració del 25è. aniversari del Centre UNESCO de Catalunya. L’objectiu ha estat contribuir a l’anàlisi de la situació actual i proposar recomanacions des de la gestió de la diversitat. Per aquest propòsit, es va convidar experts i expertes nacionals, internacionals i dels organismes de les Nacions Unides, en els àmbits de la biodiversitat, la diversitat cultural, religiosa i lingüística.

El Congrés s’iniciava reconeixent l’oportunitat actual davant el fracàs patent d’un dogma econòmic i cultural que ha dominat arreu. El nou abordatge passa per la revalorització de la diversitat i, en aquest sentit, la UNESCO hi té un paper molt rellevant.

En relació amb els reptes de la biodiversitat, s’ha emfatitzat el principi d’interdependència entre tots els elements de l’ecosistema, com a requisit per a la vida. Més enllà de conservar una espècie concreta, cal una perspectiva holística, que també tingui present l’ús sostenible i el benefici just per a tots els membres de l’ecosistema.

És imprescindible partir d’experiències concretes, que tinguin en compte les formes tradicionals d’entendre i interactuar amb el territori, basades en el diàleg. La ciència i la tecnologia han de ser instruments al servei d’aquest aprenentatge col·lectiu.

També la taula sobre els reptes de la diversitat cultural ha posat de rellevància la importància de la participació i vivència ciutadana. Tot i que l’actuació de les administracions és bàsica -per exemple en la protecció de les manifestacions culturals, resulta insuficient. Cal reconèixer l’activitat de societat civil i l’experiència de la base social que quotidianament afronta la diversitat de forma creativa i efectiva.

Tot i el risc de donar valor d’universal a allò propi de l’anomenat món modern, cal establir un conjunt de valors col·lectius compartits, des del respecte de la diversitat i d’una aproximació capaç de sortir de la pròpia mirada.

Pel que fa als reptes de la diversitat religiosa, s’ha destacat l’interès, en primer lloc, de promoure el coneixement recíproc, la qual cosa significa aprofundir en la identitat religiosa, en el camí cap al transcendent, i alhora evidenciar els valors comuns al voltant de la dignitat humana.

El diàleg interreligiós és un constant viatge amb diferents escales: el coneixement profund d’un mateix, la interacció amb l’altre -que és igualment reconegut- i una tornada a un punt que ja no és el mateix, perquè el diàleg l’ha transformat.

Quant als reptes de la diversitat lingüística, s’ha posat l’accent en la riquesa que aquesta pluralitat significa, en la manera d’entendre el món, la forma de representar una identitat i la possibilitat de construir la pau. Aquest valor i potencial donen la idea del drama que representa la pèrdua diària de llengües.

Perquè el multilingüisme no sigui l’excepció, es fa necessari protegir i revitalitzar totes les llengües. Malgrat el consens en el món acadèmic i la societat civil, encara cal un esforç institucional per crear eines legals i polítiques concretes, i es demana que la UNESCO entomi amb força la protecció i promoció de la diversitat lingüística, aportant instruments efectius.

En conclusió, al llarg del Congrés s’ha deixat palès que davant l’hegemonia cal reivindicar el valor del pluralisme i la innovació social. S’ha de fugir de discursos homogenïtzadors i lluitar contra el pensament únic. Es reconeix el pluralisme des d’un de punt de vista ètic -igualtat dels éssers humans- i també des d’una perspectiva estratègica -progrés pel contacte de diferents visions del món. Només en el reconeixement de la diversitat igualitària és possible construir col·lectivament formes de viure justes i sostenibles.

El Congrés ha assolit els objectius previstos; han estat moltes i molt suggerents les idees aportades durant les dues jornades, que al llarg de les següents setmanes, a través d’aquest mateix bloc, s’exposaran de forma més detallada per a cadascun dels àmbits tractats al Congrés.

Sílvia Puente

1 comentari

No té gaire sentit preguntar-nos si hi ha racisme a Catalunya, perquè la dissortada resposta és un sí contundent. A casa nostra tenim regidors municipals, de partits que es diuen democràtics, que criden a la revolta de la ciutadania contra l’obertura de mesquites en el seu veïnat. També tenim lleis vigents que discriminen els estrangers basant-se en criteris administratius vinculats a la nacionalitat. I no falten els brètols que es dediquen a esbatussar catalans (nous o vells, tant se val) pel color de la seva pell, o pels seus costums a l’hora de vestir.

El racisme és present en la nostra societat en les seves diverses expressions: social, institucional o violent. Els estudis al respecte (CIS, Serra, Calvo Buezas, SOS Racisme, Movimiento contra la Intolerancia) així ho deixen palès, i el més preocupant és que aquests estudis assenyalen que el racisme continua calant i creixent entre les generacions joves, la qual cosa contribueix a desanimar el més optimista. Si el comportament i les idees racistes nien entre els més petits, estarem perllongant el problema de la discriminació racial durant, almenys, dues generacions més.

No obstant això, seria injust quedar-nos amb aquesta anàlisi sense reconèixer que també existeix una consciència ciutadana (vull creure que no és minoritària) que té clar que cal combatre aquesta discriminació, i que aquesta consciència en ocasions es tradueix en iniciatives proactives amb la intenció de prevenir i/o plantar cara al racisme. Nombrosos ajuntaments disposen d’oficines contra la discriminació, dues ciutats catalanes formen part de la coalició europea de ciutats contra el racisme de la UNESCO. Entitats com la nostra, entre d’altres, ofereix programes educatius per educar infants i joves en el respecte als drets humans de totes les persones, com ara l’anomenat “Construint ponts, trencant fronteres”.

Tanmateix, seria un greu error considerar que la lluita contra el racisme és sectorial, o bé que cal restringir-la a temes relacionats amb la immigració o la diversitat ètnica i cultural. El racisme és una peça més d’un entramat d’actituds socials instal·lades en el fons de les representacions socials de les majories (majories?) dominants, juntament amb el sexisme, la xenofòbia, l’homofòbia i tots aquells altres valors contraris a la dignitat radical, el respecte absolut i els drets que tot ésser humà té pel simple fet de ser-ne.

Per tant, és en aquest context de complexitat multivariable que cal contextualitzar l’acció dels antiracistes. D’una banda, per crear complicitats amb la resta de moviments socials (per la igualtat entre homes i dones, contra la discriminació dels discapacitats, etc.) que treballen en una direcció de sentit únic. De l’altra, per atacar el problema de fons. El racisme és més aviat un altre epifenomen de l’etern i constituent llast de la humanitat: la dificultat inherent a les persones de posar-nos en el lloc de l’altre. El 21 de març, Dia Internacional contra la Discriminació Racial, ens recorda cada any una de les cares d’aquest problema.

Miquel Àngel Essomba

No hi ha comentaris

El 8 de març va ser establert Dia Internacional de la Dona per l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU), l’any 1952, per commemorar els esdeveniments protagonitzats per un grup de dones treballadores el 1908, les quals havien iniciat una vaga per demanar igualtat salarial entre homes i dones, descans dominical i reducció de la jornada laboral. Les vaguistes foren tancades, l’edifici va ser incendiat i 129 dones hi van perdre la vida. Des d’aleshores, aquesta data s’ha convertit en un memorial de l’inici de la reivindicació organitzada dels drets de les dones, de denúncia de les desigualtats que viuen moltes dones en l’àmbit laboral, social, polític, cultural, i també religiós, arreu del món, i en un recordatori del fet que les legítimes aspiracions de més de la meitat de la població encara xoquen contra murs d’incomprensió.

A Catalunya (i a l’Estat espanyol) tot i que hi ha hagut avenços i millores, ni són prou ni han transformat la realitat amb la diligència que caldria esperar. Només en l’àmbit laboral, les últimes dades palesen les dificultats de moltes dones per accedir al mercat de treball malgrat tenir la titulació o la formació específica de qualitat. Un cop dins del mercat laboral, hi ha com un sostre “de cristall” que frena o impedeix l’accés als llocs de responsabilitat i a l’àmbit de la presa de decisions. En termes generals, les dones ocupen vuit de cada deu llocs de treball a temps parcial, cobren un 30% menys que els homes per exercir les mateixes funcions; pateixen la precarietat laboral, atès que tan sols un percentatge minoritari gaudeix de la seguretat i l’estabilitat que ofereix un contracte fix. L’índex d’atur femení (10,5%) gairebé duplica el masculí (6,2%). També podríem parlar de la violència de gènere o de la triple jornada, però no desvelaríem res de nou.

Podem considerar que tota llei que penalitza la discriminació existent és un pas endavant en la consecució de la igualtat, però no serveix de gran cosa si no afavoreix un canvi profund de les mentalitats. I això no s’aconsegueix de la nit al dia. Aquesta és la raó per la qual és tan important escometre accions en l’àmbit educatiu, formar des de la infància en la igualtat de drets i oportunitats. És igualment fonamental incidir en el tracte que els mitjans de comunicació (informatius, publicitaris) i els productes de la indústria del lleure (pel·lícules, música, videojocs) dispensen a les dones, la seva situació, la seva problemàtica. Nombroses investigacions coincideixen a concloure que els mitjans concedeixen poc protagonisme informatiu a les dones i que segueixen oferint a la ciutadania una imatge estereotipada, que no respon a la realitat actual. A la publicitat i el lleure, les dones són presentades com un objecte. Crida l’atenció que, essent com som el 50% de la societat, no exigim de manera massiva un tracte respectuós i d’acord amb la nostra dignitat en tant que persones.

Però, independentment dels avenços en matèria de gènere que s’hagin assolit, no aconseguirem la plenitud de cap dret humà si no posem fi a totes les formes de discriminació, especialment les que es basen en motius de gènere. Per això l’educació en la igualtat, (insisteixo, no tan sols adreçada a les de les dones, sinó també als homes) la informació veraç i la justícia social permetran que ens desenvolupem com a persones lliures; lliures per sentir, pensar i actuar per nosaltres mateixos, sense el sotmetiment dels uns als altres. No podem ser indiferents davant la celebració del dia 8 de març, ja que és una crida al compromís, la denúncia, la reivindicació de la dignitat i la igualtat de drets de les dones arreu del món i, en definitiva, de totes les persones.

Margarita García O’Meany

No hi ha comentaris