El garbell

El desplegament de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de la qual ja vam parlar fa uns mesos no s’atura i recentment s’han produït les primeres inscripcions noves a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Des d’ara, la cultura catalana ja compta amb tres elements inscrits, car el Tribunal de les Aigües de València, d’origen andalusí, s’ha afegit al Misteri d’Elx i a la Patum de Berga (procedents del desaparegut Programa d’Obres Mestres del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat).

Però més enllà d’aquesta bona notícia, la reunió que el Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial ha fet a Abu Zaby ha deixat clar que els estats membres de la Convenció es prenen molt seriosament la protecció del patrimoni immaterial. La prova més palpable és l’enorme quantitat de candidatures presentades a la Llista, que ha obligat el Comitè a limitar a 3 el nombre que podrà presentar cada estat i a 100 la xifra total d’expedients que podrà estudiar. Però la Convenció és molt més que la Llista i les altres decisions preses refermen un desplegament sòlid del text legal.

Una de les preocupacions principals de la Convenció és la participació de tots els sectors implicats en el patrimoni cultural immaterial: comunitats, grups i persones que el reprodueixen i el transmeten, organitzacions i entitats que les agrupen, centres de recerca, etc. Des del començament dels treballs del Comitè ha quedat palès que les ONG dels països en via de desenvolupament tenien menys possibilitats d’implicar-se en la Convenció i per aquest motiu s’han pres algunes mesures destinades a pal·liar el desequilibri geogràfic actual.

La qüestió de la visibilitat de la Convenció també ha generat grans debats en diverses reunions del Comitè, entre altres raons perquè aquest aspecte està directament lligat amb els criteris per a la utilització de l’emblema de la Convenció, uns criteris que poden estimular en major o menor mesura la col·laboració de patrocinadors que busquen també una visibilitat. Les noves directrius operatives, que haurà de ratificar l’assemblea general del mes de juny, tenen en compte aquesta relació entre la projecció de la Convenció i l’increment dels recursos, i proposen uns criteris per fomentar la visibilitat de l’emblema que n’evitin tanmateix una utilització amb finalitats purament comercials.

Mentrestant, a Catalunya, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i el Centre UNESCO de Catalunya continuem treballant plegats per salvaguardar el nostre patrimoni cultural immaterial en el marc de la Convenció i per canalitzar les nostres aportacions a la feina del Comitè. Ara és hora d’anar sumant noves mans a aquesta tasca de tanta transcendència per al manteniment de la nostra identitat cultural.

Lluís Garcia Petit

Aquests dies s’ha reunit a Sevilla el Comitè del Patrimoni Mundial, conegut sobretot per les decisions que pren en relació amb el que es coneix com a “patrimoni de la humanitat”. No és aquest el lloc ni el moment per explicar detalladament què és i com funciona això del patrimoni de la humanitat, tot i que llegint les notícies d’aquests dies hom s’adona que no n’hi ha un coneixement gaire precís, degut a la complexitat pròpia de la gestió d’una convenció internacional ratificada per 186 estats i d’una llista de prop de 900 béns. Però sí que és un moment oportú per fer unes reflexions entorn a l’aplicació i la utilitat de la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural.

I és que aquest any s’ha pres una decisió que indubtablement marcarà el futur de la Convenció, perquè per primera vegada s’ha esborrat de la Llista del Patrimoni Mundial un indret en contra de l’opinió de l’estat afectat. La decisió, presa després de més de tres anys de seguiment del cas i d’incompliment per part d’Alemanya de les indicacions del Comitè en relació amb la construcció d’un pont sobre el riu Elba al pas per Dresden, reflecteix l’opinió majoritària que la credibilitat de la Convenció estava en joc i que no es podia prolongar més temps la situació. Amb aquest precedent, el Comitè deixa clar que està disposat a arribar fins a les darreres conseqüències en l’aplicació de la Convenció i de tota la normativa que se’n deriva, i que fins i tot un país tan reconegut com Alemanya, que en general compleix amb bona nota les seves obligacions, en pot rebre les conseqüències.

Aquest fet és la conseqüència lògica i final dels nous mecanismes de seguiment que s’han anat establint en els darrers anys. Ara ja sap tothom que cal fer els deures, que hi ha un seguiment precís de les obligacions que un estat assumeix voluntàriament quan ratifica la Convenció i quan proposa la inscripció d’un indret a la Llista, i que els incompliments no poden ser indefinits. Això reforça clarament la protecció del patrimoni mundial i treu arguments als que dubtaven de la utilitat de la Convenció. Ara un dels nous reptes és millorar el funcionament del Comitè, desbordat per l’avaluació i el debat de casos concrets i pel tractament de tots els altres aspectes de la Convenció. Després de més de 60 hores de reunions maratonianes, encara ha calgut ajornar alguns punts de l’ordre del dia per a la propera reunió. Però s’ha demostrat que quan hi ha voluntat de fer les coses millor, tard o d’hora s’aconsegueix.

Lluís Garcia Petit

Des de l’any 2000, la UNESCO commemora, cada 21 de març, en coincidència amb l’inici de la primavera (o amb l’inici de la tardor, per als països de l’hemisferi sud), el Dia Mundial de la Poesia. Per què? Sens dubte perquè la UNESCO vol recordar la funció pública i social de la poesia; perquè vol celebrar la seva capacitat de comunicació, la seva capacitat d’expressió cultural i la seva condició de torsimany que, a través de la llengua i de les paraules, interpreta, explica i dóna veu. I, sobretot, perquè vol animar-ne la creació, l’ús i el consum, en tots els àmbits socials, especialment als mitjans de comunicació, a les editorials i a les escoles.

La poesia permet expressar, de forma bella i sorprenent, el que difícilment sabríem dir i comunicar, com fan també, en altres àmbits artístics, el traç de les pintures, els volums de les escultures o les melodies musicals. La poesia ens ajuda, doncs, a fer visible el que és invisible. La poesia pot ser etèria com el vol fugaç d’una papallona i contundent com un cop de roc; tendra com un sospir i forta com un crit; amable i rebel. L’expressió poètica és com un llampec que il·lumina i com un tro que retruny. És alhora misteri i transparència. I és una paraula del passat, del present i del futur.

En el moment actual, en què nombroses amenaces i violències protagonitzen diàriament la vida de molts pobles i moltes persones, és especialment oportú afegir-nos a la proposta i al repte de la UNESCO, i aprofitar el valor de la poesia i la força del gest poètic per donar veu als qui no en tenen; per donar expressió a les llengües en perill; per proclamar l’exigència i la necessitat de tants drets

oblidats; per plorar les injustícies; per crear concòrdies; per pregar; per celebrar la festa; per expressar la rebel·lia; per proclamar els nostres ideals; per recordar i transmetre els valors i les tradicions; per recuperar i afirmar la identitat de tantes cultures sotmeses; per expressar l’amor; per dir el que som; per afirmar la nostra identitat; per confessar les nostres esperances; per construir, per a tothom i arreu, la tan difícil i desitjada pau.

La UNESCO ens anima, doncs, a recordar, cada 21 de març, la força i la bellesa de la poesia. A nosaltres ens pertoca de fer-ne ús, de promoure-la, de donar-la a conèixer. Avui, 21 de març, i cada dia.

Josep Anton

L’aigua ocupa les tres quartes parts de la superfície de la Terra i, a més d’haver acollit l’aparició de la vida, ha estat des d’època prehistòrica una via de comunicació àmpliament utilitzada per les poblacions humanes. Com a conseqüència d’això i ja fos per causes naturals o humanes, milions d’embarcacions al llarg de la història s’han enfonsat durant el seu trajecte o mentre es trobaven aturades en algun port, i han anat a parar sota les aigües. Alguns càlculs parlen de tres milions de vaixells enfonsats arreu del món i aquestes embarcacions i els aliments, eines, estris, productes manufacturats, etc. que moltes transportaven, no només són el reflex de la societat que les va construir i equipar, sinó que aporten una informació molt valuosa sobre les relacions que existien entre diverses cultures. D’altra banda, la pujada del nivell de les aigües en els darrers mil·lennis, especialment al final de la darrera glaciació, ha deixat submergides un gran nombre d’instal·lacions i construccions que es trobaven a la vora del mar o de llacs de terra endins.

Aquest ric patrimoni submergit es troba sovint en un estat de conservació remarcable, gràcies a la seva inaccessibilitat i al fet que la manca d’oxigen ha contribuït a la preservació de matèries orgàniques, com la fusta, que rarament es troben en els jaciments terrestres. Però aquestes restes són objecte de saqueig o de destrucció per part de caçadors de tresors equipats amb recursos tècnics cada cop més sofisticats. Per protegir-les, la Conferència General de la UNESCO va aprovar, l’any 2001, la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic, que va entrar en vigor el passat 2 de gener, després d’haver estat ratificada per 20 estats, entre ells Espanya. La Convenció, que no modifica la jurisdicció o la sobirania dels estats regulada pel dret del mar, es basa en quatre principis fonamentals: l’obligació de protegir el patrimoni subaquàtic; la prioritat de la conservació in situ, és a dir, al fons de l’aigua; el rebuig de l’explotació comercial dels vestigis, i la cooperació entre els estats per protegir aquest patrimoni, propiciar la formació en arqueologia submarina i sensibilitzar l’opinió pública sobre la importància dels béns culturals submergits. A més, un annex de caire pràctic estableix les normes relatives a les intervencions en els jaciments arqueològics submergits.

A Catalunya, que té un llarg litoral i on fins ara s’han catalogat 806 jaciments arqueològics subaquàtics, fonamentalment a la costa i al riu Ebre, la Generalitat ja va crear l’any 1992 el Centre d’Arqueologia Subaquàtica, dins del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Convé recordar que, atès que la Generalitat té les competències exclusives en matèria de cultura, a la pràctica li correspon a ella l’aplicació real de la Convenció a Catalunya. Però la transcendència d’aquesta convenció rau sobretot en allò que afecta les aigües internacionals. En efecte, els estats signants de la Convenció es comprometen a prohibir a la seva ciutadania i als bucs que enarborin la seva bandera el saqueig del patrimoni cultural subaquàtic a qualsevol lloc del món, i a exigir-los que declarin els seus descobriments, així com a comunicar-los a la resta d’estats membres de la Convenció, cosa que obra la porta a la col·laboració en la recerca. Sens dubte es tracta d’un gran pas endavant i ara el que cal és desenvolupar plenament la Convenció i ampliar el nombre d’estats implicats, per tal que ningú pugui destruir o explotar en benefici propi un patrimoni cultural que és de tota la societat.

Lluís Garcia Petit

S’acaba de reunir a Istambul el comitè intergovernamental de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, una norma legal que afecta molt directament la cultura catalana i que pot resultar fonamental per al manteniment de la diversitat cultural al món. En aquesta reunió s’ha inaugurat la nova Llista del Patrimoni Cultural Immaterial, de la qual formen part des d’ara el Misteri d’Elx i la Patum de Berga. El patrimoni immaterial és sens dubte la part més viva del patrimoni cultural d’un poble, perquè no pot existir sense les persones que el practiquen. Els castells medievals existeixen encara que estiguin abandonats i que ningú no els visiti, però els castells humans només existeixen efímerament si hi ha castellers que, reproduint unes pràctiques transmeses des de fa dècades, els basteixen. Precisament per això el patrimoni immaterial constitueix els fonaments de la identitat cultural.

La cultura catalana, com totes les cultures del món, ha anat forjant al llarg del temps un ric patrimoni immaterial i les generacions actuals tenen la responsabilitat de mantenir-lo i l’obligació de transmetre’l a les generacions futures. Això no vol dir de cap manera viure pendents del passat, ans al contrari, vol dir pensar en el futur de la nostra cultura, en la seva pervivència. Tampoc vol dir, per descomptat, renunciar a la creativitat, però hem de tenir clares les prioritats, hem de trobar un equilibri entre les nostres diverses obligacions i necessitats. El progrés econòmic i material, fins i tot el progrés artístic, no poden fer-se sense tenir en compte els fonaments d’una cultura, perquè perdre l’element cohesionador que representa cadascuna de les cultures podria significar un salt enrere.

La UNESCO ha deixat molt clar que la diversitat cultural del planeta és vital per a la supervivència de l’espècie humana i que el patrimoni immaterial és una part essencial de les cultures. La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial és una eina indispensable en la tasca de preservar-lo. Els governs catalans han de posar els mitjans necessaris i la resta de la societat hem d’assumir també la nostra responsabilitat. Si som capaços de fer-ho bé, de fer-ho molt bé, no només garantirem la pervivència de la nostra cultura, sinó que donarem un exemple a la resta de cultures del món i ens guanyarem el respecte i tal vegada el reconeixement de la comunitat internacional.

Lluís Garcia