El garbell

Parlar avui de patrimoni cultural immaterial ja no sobta ningú. Des que la UNESCO va aprovar, el 2003, la convenció que estableix aquest nou concepte, a Catalunya hem anat fent camí: hem traduït el text al català (es pot consultar fins i tot al web de la UNESCO), hem explicat la nova perspectiva internacional en multitud d’actes i la inscripció dels castells a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, ara fa un any, ha donat un ressò extraordinari a tot aquest àmbit de la cultura. Cada cop més gent té clar que l’ou com balla, els pesssebres vivents, els balls de plaça, les processons o la fabricació artesanal de ceràmica no són unes pràctiques tradicionals heretades i amb data de caducitat, sinó que formen part, igual com els monuments i els béns mobles, del nostre patrimoni cultural, i volem mantenir-les vives per no perdre la nostra identitat cultural.

Però fins on arriba el patrimoni cultural immaterial? És un concepte massa ampli, que abasta tot el que es vulgui, o és una cotilla perquè no recull alguns aspectes intangibles  que ens agradaria salvaguardar (el paisatge, la bellesa, el silenci)? És més fàcil decidir si una església, un edifici o un objecte antic és patrimoni que decidir si ho és una festa, una tradició oral o una pràctica artesanal? Certament hi ha opinions per a tots els gustos, però a l’hora de donar arguments almenys tenim on agafar-nos, perquè hi ha una —i només una— definició de patrimoni cultural immaterial, fruit d’un llarg debat en què han intervingut centenars de científics i responsables institucionals d’arreu del món. En tot cas el problema és com s’aplica a la pràctica aquesta definició del terme.

Fa dos anys, el Centre UNESCO de Catalunya va decidir enfrontar-se al repte d’aplicar a la pràctica la definició de la UNESCO i de començar a elaborar l’inventari del nostre patrimoni cultural immaterial, amb la voluntat d’extreure’n unes conclusions que volia compartir amb la resta del món en forma d’orientacions metodològiques. En aquests dos anys hem hagut de resoldre molts problemes conceptuals i metodològics, però ara l’inventari del patrimoni cultural immaterial de la Reserva de la Biosfera del Montseny és una realitat i aquesta experiència, que ha estat proposada com a exemple de bona pràctica en l’àmbit internacional, ha donat lloc a unes orientacions metodològiques que ajuden a començar a salvaguardar el patrimoni cultural immaterial d’un territori determinat.

Ara comencen nous reptes. Per una banda, un inventari no és mai complet ni definitiu i cal trobar camins per anar-lo actualitzant amb la participació de totes les persones, entitats i institucions interessades. Per altra banda, l’ampli ressò de la Convenció i d’aquesta iniciativa està estimulant a casa nostra debats teòrics i conceptuals, alhora que l’interès per actuar per la preservació i la promoció d’aquest patrimoni. Sempre és difícil combinar la teoria amb la pràctica, però quan el nostre patrimoni més viu es va afeblint per manca de relleu generacional o de valoració social, hem de posar-nos a treballar tots els agents implicats i fer tots els esforços necessaris per actuar coordinadament. Sense defugir debats, però fent que siguin fructífers; amb el màxim rigor possible, però sense perdre temps. El nostre patrimoni cultural immaterial ha estat objecte de molts estudis, encara que sempre siguin insuficients, però ara és hora de passar a l’acció i d’enfocar de manera integral la salvaguarda d’aquesta part fonamental de la nostra identitat cultural.

Sara Batet, cap del departament de Sostenibilitat

Lluís Garcia Petit, cap del departament de Patrimoni

El 15 de novembre els castells han estat inscrits a la Llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO, en una decisió que reforça la identitat cultural catalana i la projecta al món, alhora que ens fa més partíceps de la feina que internacionalment està duent a terme la UNESCO per salvaguardar el patrimoni cultural immaterial i d’aquesta manera contribuir a la preservació de la diversitat cultural de la humanitat.

La inscripció dels castells és una fita important i val la pena analitzar-la amb cert detall per poder-la valorar en la justa mesura. El primer que cal remarcar és que es tracta d’una inscripció en una llista, no pas d’una declaració, d’una proclamació ni d’un concurs. Això no és un premi que la UNESCO atorga als millors, sinó una decisió presa per un comitè internacional a petició de l’Estat espanyol. L’Estat espanyol va ratificar l’any 2006 la Convenció sobre la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, un acord internacional promogut per la UNESCO en què els estats es comprometen a protegir tota una part de la cultura, de totes les cultures, que s’està perdent a un ritme notable, especialment amb la globalització, i que cal salvaguardar per mantenir la diversitat cultural del planeta. Estem parlant, aplicat a Catalunya, de danses com la sardana, la jota o els balls de gitanes, de les representacions de la Passió o dels pastorets, del treball del suro o de la ceràmica, de la cistelleria, de les trementinaires, de les festes majors, dels gegants, dels bastoners, dels raiers, dels aplecs i de moltes més tradicions, pràctiques i coneixements que formen part de la nostra cultura. Els catalans hem d’estar contents que l’Estat ratifiqués aquest acord internacional, encara que no hi poguéssim dir la nostra i que tanmateix l’aplicació pràctica d’aquesta Convenció correspongui a la Generalitat.

En aquest marc de la Convenció, es va crear una Llista representativa del patrimoni cultural de la humanitat, amb la finalitat de cridar l’atenció de la societat sobre el valor d’aquest patrimoni i la necessitat de salvaguardar-lo, perquè la veritat és que a moltes cultures, del Nord i del Sud, aquestes pràctiques culturals tradicionals són percebudes per molta gent com una herència, gairebé com un llast del passat que dificulta el progrés. La UNESCO ha deixat molt clar no només que això no és cert, sinó que la pèrdua d’aquest patrimoni representaria un pas enrere i un empobriment de la humanitat. Això no vol dir que aquest patrimoni hagi de quedar fossilitzat, ans al contrari: l’adaptació i l’evolució constants són inherents a totes les pràctiques tradicionals i són la millor garantia de continuïtat.

Per tant, el fet de formar part d’aquesta llista no vol pas dir que els castells siguin millors que qualsevol altra pràctica cultural ni vol dir que la UNESCO els protegirà o els subvencionarà a partir d’ara. Però, el més important, des del punt de la vista de la Convenció, és que els castells han assumit d’aquesta manera una gran responsabilitat internacional, la de fer de portaveus del patrimoni cultural immaterial i difondre la importància i la urgència de salvaguardar-lo. D’aquesta manera els castells seran més coneguts al món, sens dubte, i a través d’ells la cultura catalana, però la feina que facin a partir d’ara també serà l’aportació catalana al món per la salvaguarda de totes les cultures.

Lluís Garcia Petit, cap del Departament de Patrimoni

La Sagrada Família ha tornat aquests dies a les pàgines dels diaris amb motiu d’un informe realitzat per dos experts independents, però malauradament no tota la informació que s’ha publicat conté el grau de precisió que l’afer requereix i que la ciutadania mereix. Per això em sembla oportú aclarir alguns aspectes essencials sobre la implicació de la UNESCO en la gestió d’aquest monument en construcció.

La façana del naixement i la cripta de la Sagrada Família (no la resta de la construcció) estan inscrites a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO dins del bé anomenat “Obres d’Antoni Gaudí”, que inclou també el Parc Güell, el Palau Güell, la Casa Milà, la Casa Vicens, la Casa Batlló i la Cripta de la Colònia Güell. Aquesta Llista forma part de la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural, que és governada per una assemblea general i especialment pel Comitè del Patrimoni Mundial, el qual fa un seguiment de l’estat de conservació de tots els béns inscrits per tal de comprovar que mantenen el valor universal excepcional que en va justificar la inscripció a la Llista i que aquest valor no es troba amenaçat.

La UNESCO no ha elaborat cap informe sobre la Sagrada Família. Tal com estableix la Convenció, el Comitè del Patrimoni Mundial recorre a diverses organitzacions internacionals que treballen en el camp del patrimoni perquè li aportin els seus coneixements i la seva experiència, i així poder prendre unes decisions més encertades en l’aplicació de la Convenció. Per a les qüestions de conservació dels béns culturals, el Comitè recorre normalment al Consell Internacional de Monuments i Indrets (ICOMOS) i és aquesta organització privada internacional la que ha encarregat als dos experts independents l’elaboració de l’informe, seguint les recomanacions que va fer el Comitè del Patrimoni Mundial en la seva darrera reunió, que va tenir lloc el 2009 a Sevilla.

Així doncs, el Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO no ha pres cap nova decisió ni ha fet cap nova recomanació en relació amb la Sagrada Família. L’informe que ara algú ha volgut fer públic serà un dels documents que el Comitè estudiarà el proper mes d’agost en la seva 34a sessió a Brasília i que li serviran de base per al debat i per a la corresponent presa de decisions. Aquest informe, per cert, també parla de la Casa Milà, la Pedrera, però aquest monument sembla que no desperta el mateix interès que la Sagrada Família.

És bo, és excel·lent que els mitjans de comunicació i la classe política es preocupin pel nostre patrimoni cultural, però seria fabulós, i crec que ho hem de demanar, que aquest interès anés acompanyat d’una informació fidedigna i contrastada, i que no es limités a la Sagrada Família i a la construcció del túnel per al tren d’alta velocitat. Des del Centre UNESCO de Catalunya ens posem, un cop més, a la disposició dels mitjans de comunicació, de les institucions públiques, dels partits polítics i de la societat en general per contribuir al desplegament de la Convenció del Patrimoni Mundial i per treballar a favor d’un patrimoni cultural que estigui al servei de la societat.

Lluís Garcia Petit, cap del Departament de Patrimoni

El desplegament de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de la qual ja vam parlar fa uns mesos no s’atura i recentment s’han produït les primeres inscripcions noves a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Des d’ara, la cultura catalana ja compta amb tres elements inscrits, car el Tribunal de les Aigües de València, d’origen andalusí, s’ha afegit al Misteri d’Elx i a la Patum de Berga (procedents del desaparegut Programa d’Obres Mestres del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat).

Però més enllà d’aquesta bona notícia, la reunió que el Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial ha fet a Abu Zaby ha deixat clar que els estats membres de la Convenció es prenen molt seriosament la protecció del patrimoni immaterial. La prova més palpable és l’enorme quantitat de candidatures presentades a la Llista, que ha obligat el Comitè a limitar a 3 el nombre que podrà presentar cada estat i a 100 la xifra total d’expedients que podrà estudiar. Però la Convenció és molt més que la Llista i les altres decisions preses refermen un desplegament sòlid del text legal.

Una de les preocupacions principals de la Convenció és la participació de tots els sectors implicats en el patrimoni cultural immaterial: comunitats, grups i persones que el reprodueixen i el transmeten, organitzacions i entitats que les agrupen, centres de recerca, etc. Des del començament dels treballs del Comitè ha quedat palès que les ONG dels països en via de desenvolupament tenien menys possibilitats d’implicar-se en la Convenció i per aquest motiu s’han pres algunes mesures destinades a pal·liar el desequilibri geogràfic actual.

La qüestió de la visibilitat de la Convenció també ha generat grans debats en diverses reunions del Comitè, entre altres raons perquè aquest aspecte està directament lligat amb els criteris per a la utilització de l’emblema de la Convenció, uns criteris que poden estimular en major o menor mesura la col·laboració de patrocinadors que busquen també una visibilitat. Les noves directrius operatives, que haurà de ratificar l’assemblea general del mes de juny, tenen en compte aquesta relació entre la projecció de la Convenció i l’increment dels recursos, i proposen uns criteris per fomentar la visibilitat de l’emblema que n’evitin tanmateix una utilització amb finalitats purament comercials.

Mentrestant, a Catalunya, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i el Centre UNESCO de Catalunya continuem treballant plegats per salvaguardar el nostre patrimoni cultural immaterial en el marc de la Convenció i per canalitzar les nostres aportacions a la feina del Comitè. Ara és hora d’anar sumant noves mans a aquesta tasca de tanta transcendència per al manteniment de la nostra identitat cultural.

Lluís Garcia Petit

Aquests dies s’ha reunit a Sevilla el Comitè del Patrimoni Mundial, conegut sobretot per les decisions que pren en relació amb el que es coneix com a “patrimoni de la humanitat”. No és aquest el lloc ni el moment per explicar detalladament què és i com funciona això del patrimoni de la humanitat, tot i que llegint les notícies d’aquests dies hom s’adona que no n’hi ha un coneixement gaire precís, degut a la complexitat pròpia de la gestió d’una convenció internacional ratificada per 186 estats i d’una llista de prop de 900 béns. Però sí que és un moment oportú per fer unes reflexions entorn a l’aplicació i la utilitat de la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural.

I és que aquest any s’ha pres una decisió que indubtablement marcarà el futur de la Convenció, perquè per primera vegada s’ha esborrat de la Llista del Patrimoni Mundial un indret en contra de l’opinió de l’estat afectat. La decisió, presa després de més de tres anys de seguiment del cas i d’incompliment per part d’Alemanya de les indicacions del Comitè en relació amb la construcció d’un pont sobre el riu Elba al pas per Dresden, reflecteix l’opinió majoritària que la credibilitat de la Convenció estava en joc i que no es podia prolongar més temps la situació. Amb aquest precedent, el Comitè deixa clar que està disposat a arribar fins a les darreres conseqüències en l’aplicació de la Convenció i de tota la normativa que se’n deriva, i que fins i tot un país tan reconegut com Alemanya, que en general compleix amb bona nota les seves obligacions, en pot rebre les conseqüències.

Aquest fet és la conseqüència lògica i final dels nous mecanismes de seguiment que s’han anat establint en els darrers anys. Ara ja sap tothom que cal fer els deures, que hi ha un seguiment precís de les obligacions que un estat assumeix voluntàriament quan ratifica la Convenció i quan proposa la inscripció d’un indret a la Llista, i que els incompliments no poden ser indefinits. Això reforça clarament la protecció del patrimoni mundial i treu arguments als que dubtaven de la utilitat de la Convenció. Ara un dels nous reptes és millorar el funcionament del Comitè, desbordat per l’avaluació i el debat de casos concrets i pel tractament de tots els altres aspectes de la Convenció. Després de més de 60 hores de reunions maratonianes, encara ha calgut ajornar alguns punts de l’ordre del dia per a la propera reunió. Però s’ha demostrat que quan hi ha voluntat de fer les coses millor, tard o d’hora s’aconsegueix.

Lluís Garcia Petit

Des de l’any 2000, la UNESCO commemora, cada 21 de març, en coincidència amb l’inici de la primavera (o amb l’inici de la tardor, per als països de l’hemisferi sud), el Dia Mundial de la Poesia. Per què? Sens dubte perquè la UNESCO vol recordar la funció pública i social de la poesia; perquè vol celebrar la seva capacitat de comunicació, la seva capacitat d’expressió cultural i la seva condició de torsimany que, a través de la llengua i de les paraules, interpreta, explica i dóna veu. I, sobretot, perquè vol animar-ne la creació, l’ús i el consum, en tots els àmbits socials, especialment als mitjans de comunicació, a les editorials i a les escoles.

La poesia permet expressar, de forma bella i sorprenent, el que difícilment sabríem dir i comunicar, com fan també, en altres àmbits artístics, el traç de les pintures, els volums de les escultures o les melodies musicals. La poesia ens ajuda, doncs, a fer visible el que és invisible. La poesia pot ser etèria com el vol fugaç d’una papallona i contundent com un cop de roc; tendra com un sospir i forta com un crit; amable i rebel. L’expressió poètica és com un llampec que il·lumina i com un tro que retruny. És alhora misteri i transparència. I és una paraula del passat, del present i del futur.

En el moment actual, en què nombroses amenaces i violències protagonitzen diàriament la vida de molts pobles i moltes persones, és especialment oportú afegir-nos a la proposta i al repte de la UNESCO, i aprofitar el valor de la poesia i la força del gest poètic per donar veu als qui no en tenen; per donar expressió a les llengües en perill; per proclamar l’exigència i la necessitat de tants drets

oblidats; per plorar les injustícies; per crear concòrdies; per pregar; per celebrar la festa; per expressar la rebel·lia; per proclamar els nostres ideals; per recordar i transmetre els valors i les tradicions; per recuperar i afirmar la identitat de tantes cultures sotmeses; per expressar l’amor; per dir el que som; per afirmar la nostra identitat; per confessar les nostres esperances; per construir, per a tothom i arreu, la tan difícil i desitjada pau.

La UNESCO ens anima, doncs, a recordar, cada 21 de març, la força i la bellesa de la poesia. A nosaltres ens pertoca de fer-ne ús, de promoure-la, de donar-la a conèixer. Avui, 21 de març, i cada dia.

Josep Anton

L’aigua ocupa les tres quartes parts de la superfície de la Terra i, a més d’haver acollit l’aparició de la vida, ha estat des d’època prehistòrica una via de comunicació àmpliament utilitzada per les poblacions humanes. Com a conseqüència d’això i ja fos per causes naturals o humanes, milions d’embarcacions al llarg de la història s’han enfonsat durant el seu trajecte o mentre es trobaven aturades en algun port, i han anat a parar sota les aigües. Alguns càlculs parlen de tres milions de vaixells enfonsats arreu del món i aquestes embarcacions i els aliments, eines, estris, productes manufacturats, etc. que moltes transportaven, no només són el reflex de la societat que les va construir i equipar, sinó que aporten una informació molt valuosa sobre les relacions que existien entre diverses cultures. D’altra banda, la pujada del nivell de les aigües en els darrers mil·lennis, especialment al final de la darrera glaciació, ha deixat submergides un gran nombre d’instal·lacions i construccions que es trobaven a la vora del mar o de llacs de terra endins.

Aquest ric patrimoni submergit es troba sovint en un estat de conservació remarcable, gràcies a la seva inaccessibilitat i al fet que la manca d’oxigen ha contribuït a la preservació de matèries orgàniques, com la fusta, que rarament es troben en els jaciments terrestres. Però aquestes restes són objecte de saqueig o de destrucció per part de caçadors de tresors equipats amb recursos tècnics cada cop més sofisticats. Per protegir-les, la Conferència General de la UNESCO va aprovar, l’any 2001, la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic, que va entrar en vigor el passat 2 de gener, després d’haver estat ratificada per 20 estats, entre ells Espanya. La Convenció, que no modifica la jurisdicció o la sobirania dels estats regulada pel dret del mar, es basa en quatre principis fonamentals: l’obligació de protegir el patrimoni subaquàtic; la prioritat de la conservació in situ, és a dir, al fons de l’aigua; el rebuig de l’explotació comercial dels vestigis, i la cooperació entre els estats per protegir aquest patrimoni, propiciar la formació en arqueologia submarina i sensibilitzar l’opinió pública sobre la importància dels béns culturals submergits. A més, un annex de caire pràctic estableix les normes relatives a les intervencions en els jaciments arqueològics submergits.

A Catalunya, que té un llarg litoral i on fins ara s’han catalogat 806 jaciments arqueològics subaquàtics, fonamentalment a la costa i al riu Ebre, la Generalitat ja va crear l’any 1992 el Centre d’Arqueologia Subaquàtica, dins del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Convé recordar que, atès que la Generalitat té les competències exclusives en matèria de cultura, a la pràctica li correspon a ella l’aplicació real de la Convenció a Catalunya. Però la transcendència d’aquesta convenció rau sobretot en allò que afecta les aigües internacionals. En efecte, els estats signants de la Convenció es comprometen a prohibir a la seva ciutadania i als bucs que enarborin la seva bandera el saqueig del patrimoni cultural subaquàtic a qualsevol lloc del món, i a exigir-los que declarin els seus descobriments, així com a comunicar-los a la resta d’estats membres de la Convenció, cosa que obra la porta a la col·laboració en la recerca. Sens dubte es tracta d’un gran pas endavant i ara el que cal és desenvolupar plenament la Convenció i ampliar el nombre d’estats implicats, per tal que ningú pugui destruir o explotar en benefici propi un patrimoni cultural que és de tota la societat.

Lluís Garcia Petit

S’acaba de reunir a Istambul el comitè intergovernamental de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, una norma legal que afecta molt directament la cultura catalana i que pot resultar fonamental per al manteniment de la diversitat cultural al món. En aquesta reunió s’ha inaugurat la nova Llista del Patrimoni Cultural Immaterial, de la qual formen part des d’ara el Misteri d’Elx i la Patum de Berga. El patrimoni immaterial és sens dubte la part més viva del patrimoni cultural d’un poble, perquè no pot existir sense les persones que el practiquen. Els castells medievals existeixen encara que estiguin abandonats i que ningú no els visiti, però els castells humans només existeixen efímerament si hi ha castellers que, reproduint unes pràctiques transmeses des de fa dècades, els basteixen. Precisament per això el patrimoni immaterial constitueix els fonaments de la identitat cultural.

La cultura catalana, com totes les cultures del món, ha anat forjant al llarg del temps un ric patrimoni immaterial i les generacions actuals tenen la responsabilitat de mantenir-lo i l’obligació de transmetre’l a les generacions futures. Això no vol dir de cap manera viure pendents del passat, ans al contrari, vol dir pensar en el futur de la nostra cultura, en la seva pervivència. Tampoc vol dir, per descomptat, renunciar a la creativitat, però hem de tenir clares les prioritats, hem de trobar un equilibri entre les nostres diverses obligacions i necessitats. El progrés econòmic i material, fins i tot el progrés artístic, no poden fer-se sense tenir en compte els fonaments d’una cultura, perquè perdre l’element cohesionador que representa cadascuna de les cultures podria significar un salt enrere.

La UNESCO ha deixat molt clar que la diversitat cultural del planeta és vital per a la supervivència de l’espècie humana i que el patrimoni immaterial és una part essencial de les cultures. La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial és una eina indispensable en la tasca de preservar-lo. Els governs catalans han de posar els mitjans necessaris i la resta de la societat hem d’assumir també la nostra responsabilitat. Si som capaços de fer-ho bé, de fer-ho molt bé, no només garantirem la pervivència de la nostra cultura, sinó que donarem un exemple a la resta de cultures del món i ens guanyarem el respecte i tal vegada el reconeixement de la comunitat internacional.

Lluís Garcia