El fracking o fractura hidràulica, combinada amb la perforació horitzontal a grans profunditats, és una tècnica agressiva utilitzada per a explotar les últimes reserves  de gas natural i altres combustibles fòssils “no convencionals”.

El “gas no convencional” és gas natural que no es troba en grans bosses, sinó molt menys concentrat, la qual cosa en dificulta l’extracció. El gas de pissarra (també anomenat gas d’esquist), és del tipus no convencional i es troba a molta profunditat i distribuït en petites bombolles no connectades entre elles.  El fracking és la tècnica utilitzada per extreure’l. Primer es fa una perforació vertical fins a arribar a la capa de pissarra per, a continuació, perforar horitzontalment i injectar milers de litres d’aigua a molta pressió, barrejats amb sorra i additius químics, amb l’objectiu d’ampliar les fractures existents en el substrat rocós que tanca el gas, afavorint-ne la sortida cap a l’exterior. Així, s’allibera el gas que, juntament amb gran part de l’aigua, la sorra i els additius, retorna a la superfície amb la possibilitat d’arrossegar altres substàncies com metalls pesats, radó o radi. No tota la mescla retorna a la superfície sinó que part del “cóctel” roman al subsòl.

Els riscos ambientals i per a la salut pública que es desprenen d’aquest mètode d’extracció són una evidència per a les poblacions d’EUA, on ja fa més d’una dècada que s’hi aplica  i on ha comportat la contaminació d’aqüífers i la consegüent minva de les reserves d’aigua dolça; a més, s’ha comprovat el caràcter cancerígen i mutagènic  d’algunes de les substàncies químiques presents a l’aigua contaminada.

Actualment la Unió Europea està considerant l’explotació dels combustibles fòssils no convencionals mitjançant aquesta tècnica. En diferents països com França, Alemanya o Gran Bretanya, ja es qüestiona la legitimitat d’aquestes tècniques. Però  a diferència d’aquests països, a l’Estat espanyol s’han posat en marxa diferents projectes d’investigació, repartits majoritàriament per  la Conca Basc–Cantàbrica i Castella i Lleó, on aquest any es preveu perforar els primers pous d’exploració, que donaran el tret de sortida a l’ús d’aquesta tècnica. No fos cas que deixéssim algun raconet sense exprimir…

Així doncs, algunes de les esperances per disminuir la dependència energètica es muten i s’aprofita per “fer diners” mitjançant l’obtenció de  les escorrialles de l’or negre i  el gas natural que suposadament acull el subsòl espanyol.

Allargar la vida de recursos que estan irrefutablement destinats a exhaurir-se i que contribuiran a escalfar encara més el planeta, sembla del tot incoherent.

La lògica em diu que en el context internacional en el qual ens trobem, on les polítiques energètiques en teoria promouen la sostenibilitat, s’hauria d’avançar cap a un model energètic sostenible de veritat i per a tothom.

Lluny de l’interès real d’aconseguir un model energètic “verd”, el fracking és només un dels molts exemples que contradiuen la consolidació d’un model energètic sostenible. En comptes de seguir explotant recursos no renovables ens hauríem de prendre més molèsties en canviar les pautes de consum. Penso que s’han d’esmerçar les energies, mai més ben dit, en reduir notablement el consum, enlloc de mantenir-lo o augmentar-lo a qualsevol preu.

Precisament des de Les Nacions Unides s’ha declarat aquest any 2012 com l’Any Internacional de l’Energia Sostenible per a tothom.  Ens tranquil·litza una mica saber que més enllà dels interessos contradictoris d’alguns països hi ha iniciatives que vetllen per la seguretat energètica i ambiental del planeta. Esperem que es  faci prou ressò d’aquesta declaració, perquè caminar cap a una cobertura energètica renovable és incompatible amb el suport a l’explotació i ús dels combustibles fòssils, i no puc parar de preguntar-me: quin sentit té ensopegar tants cops amb la mateixa pedra?

Mireia Figueras Alsius,  departament de Sostenibilitat

Vostès saben on és el nord? Aquesta és la pregunta que ens feia el Sr. Puig a un auditori ple de professionals bibliotecaris, que havíem assistit a les jornades organitzades pel Grup de Biblioteques Catalanes Associades a la UNESCO: “Biblioteca pública: comunitat i participació”, que es van celebrar a Cervera els dies 22 i 23 de març del 2012.

“Aixequin-se, si us plau, tanquin els ulls i indiquin, amb el dit, on és, per a vostès, el nord”. Tots vam obeir diligentment al senyor conferenciant, amb un cert desconcert i una certa perplexitat per l’exercici que ens proposava. En obrir els ulls, vam observar que cadascú apuntava a un lloc diferent, era un mar de braços aixecats, com estàtues de Colom assenyalant cap al nou continent, només que, en aquest cas, els dits es dirigien a tot el ventall possible de punts cardinals que ofereix la rosa dels vents. A continuació, Toni Puig ens mostrava, de forma al·legòrica, la imatge d’un far per fer-nos palesa la “desorientació” en la qual estem submergits a escala global,  una situació que, tanmateix, no ens ha de fer “perdre el nord”, en el nostre cas: la biblioteca pública com a equipament cultural essencial i de referència dins la comunitat.

Enguany, les Quartes Jornades organitzades a Cervera, ens van servir per posar en comú i mostrar exemples del treball que es du a terme des de la biblioteca amb la comunitat i com, aquesta comunitat, troba en la biblioteca les sinèrgies per establir vincles de col·laboració amb el teixit social, cultural, educatiu i amb els agents locals.

El resultat d’aquestes experiències, ens reafirma que aquest treball en xarxa ens permet conèixer i detectar millor les necessitats locals perquè la biblioteca esdevingui un referent, una plataforma activa i dinamitzadora dins la comunitat. La participació n’és la clau i la biblioteca l’espai, l’àgora perquè la ciutadania, les persones, vegin  que la dinàmica de la biblioteca connecta amb els seus interessos i amb allò que els cal.

El grup de biblioteques catalanes associades a la UNESCO, tot i ser el grup més jove de la Xarxa Civil UNESCO de Catalunya (juntament amb les escoles, les associacions i les càtedres UNESCO) ja té un recorregut de més de quinze anys.  Actualment està format per una quarantena de biblioteques d’arreu de l’àrea de la cultura catalana, que treballen i posen el seu rumb, el seu “nord”, en l’acció compromesa amb els objectius que estableix  el Manifest de la UNESCO de la biblioteca pública  Això es concreta compartint experiències i consensuant línies d’acció sobre temàtiques treballades per la UNESCO,  reflexionant sobre els diversos aspectes de les funcions i tasques del dia a dia de les nostres biblioteques, amb la voluntat de servir la comunitat.

Les Jornades d’enguany, a Cervera, ens ho han facilitat.

Susanna Martí, Bibliotecària  del grup de biblioteques catalanes associades a la UNESCO

Per això és important que el tema triat per a donar contingut a la jornada d’aquest any sigui el 40è aniversari de la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural. Efectivament el 16 de novembre de 1972 la Conferència General de la UNESCO va aprovar aquest instrument normatiu, que representava la fusió de dos moviments: el que es preocupava pels perills que amenaçaven els béns culturals i el que se centrava en la preservació de la natura. En el rerefons d’això hi havia la gran preocupació que, per culpa de les guerres o d’altres factors, una generació pogués destruir una part del patrimoni cultural o natural que havia rebut i, per tant, desposseir-ne a les generacions futures.

La preservació d’aquest patrimoni passava i passa encara perquè el conjunt de la societat, i no només una minoria il·lustrada, prengui consciència del valor que té el patrimoni cultural com a testimoni de l’evolució de la humanitat, i com a expressió de la creativitat humana i de la diversitat cultural. Per això la Convenció insisteix en la conveniència de reforçar la funció del patrimoni en la vida col·lectiva. I també per això la Convenció se centra en el patrimoni que té un valor universal excepcional, aquell patrimoni que unànimement és reconegut com a tal, ja sigui des del punt de vista cultural o des del punt de vista natural; no perquè calgui preservar només aquest patrimoni, sinó perquè aquest patrimoni excepcional contribueixi a cridar l’atenció de la societat sobre el valor del patrimoni cultural i natural en general.

Avui, 40 anys després de l’aprovació de la Convenció, la consciència social sobre el patrimoni és molt més alta que en aquell moment. Hi han contribuït els 189 estats que han ratificat la Convenció i que la converteixen en la més exitosa de la UNESCO; i hi ha contribuït la inscripció dels 936 béns que formen la Llista del Patrimoni Mundial. Però la protecció del patrimoni és una feina constant i permanent, i cal donar continuïtat a la feina de les últimes quatre dècades. Avui als reptes sobre la conservació i la restauració cal afegir l’amenaça que per a molts béns pot suposar el canvi climàtic o la cerca del difícil equilibri entre la promoció d’un turisme que contribueix a la sensibilització i l’amenaça dels danys que pot provocar una afluència massiva.

El 18 d’abril ens dóna una nova oportunitat per reflexionar sobre la funció que li volem donar al nostre patrimoni, començant pel nostre patrimoni monumental i natural més excepcional. A Catalunya tenim sis béns inscrits a la Llista del Patrimoni, que en realitat agrupen un total de 93 béns individuals, uns béns que tenen un valor universal excepcional reconegut per la UNESCO, però que la societat catalana encara coneix i valora insuficientment. Tots hi podem fer alguna cosa, tots hi hem de fer alguna cosa, si volem complir amb la nostra obligació de transmetre’ls a les generacions futures.

Lluís Garcia Petit, cap del departament de Patrimoni

Més enllà de la disputa ideològica entre els Huntingtons de torn, els multiculturalistes, els interculturalistes i altres, em sembla cabdal subratllar la importància del diàleg, de l’aliança de civilitzacions, cultures i religions –ara no anem a filar prim- per construir una cultura de pau alternativa a aquest estat permanent de guerra de guerrilles en què el terrorisme jihadista i la guerra global contra el terrorisme ens han submergit. Però el diàleg i l’aliança no poden ser acrítics, no podem ser naïfs. Ningú pot dir que no és corresponsable de la situació que estem vivint. Cadascú ha de veure quina part de responsabilitat té i obrar en conseqüència.

Els europeus, i per tant, també els catalans, no hem esmerçat els esforços necessaris en la cultura de la pau i del diàleg. Només cal veure els diners, les facilitats i la laxitud ofertes a la cultura de la guerra –tràfic i comerç d’armes, recerca armamentística, etc.-, a la corrupció i prevaricació de la classe política, a l’explotació laboral, a l’evasió fiscal, als negocis de moralitat dubtosa i de lucre fàcil (la prostitució, la droga, etc.). I, al cantó de tot això i potser per amagar-ho, la tolerància malentesa amb la rigidesa i la intransigència sense matisos envers la diversitat cultural i religiosa. Quina paradoxal hipocresia la de la laxitud amb unes coses i la del puritanisme en altres…

Un puritanisme que es trasllueix en les polítiques pseudo o plenament islamòfobes d’alguns responsables polítics locals que es dicten d’esquenes  a  la Declaració Universal de Drets Humans i al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics  que consagren la llibertat de consciència, pensament i religió. Són polítiques que poden dur a un cert pessimisme, por i enrocament identitari, que abans era molt excepcional. Aquests polítics reben el suport, més o menys tímid, de polítics nacionals, estatals i europeus, especialment si serveixen per guanyar vots. Quin sacrilegi que un partit s’aprofiti de les víctimes innocents de la intolerància per continuar sembrant o deixant sembrar intolerància.  A què juguem? És un joc perillós.

Les democràcies, que es basen en les llibertats, especialment la religiosa i conviccional, han de ser contundents amb els qui inciten a l’odi. I a l’odi hi inciten els fonamentalismes religiosos de tot color. L’odi és a l’arrel de la violència, però no hi és sol, va acompanyat de la impotència i de la frustració i s’alimenta de discursos ideològics que s’inspiren en creences i conviccions que no accepten l’alteritat  (si més no, algunes menes d’alteritat), en la seva cosmovisió. Algunes d’aquestes creences poden ser usades pel poder de manera sacrílega per fer just el contrari del que elles prediquen. El poder es ven a l’odi quan no fa el que cal per combatre l’odi en totes les seves formes, quan perd el temps en populismes i deixa de fer pedagogia. Malauradament, la tragèdia de Tolosa també ens recorda la interdependència dels drets civils, polítics, econòmics i socials,  i el fet que l’exclusió social és un dels principals catalitzadors del fonamentalisme xenòfob.

A parer meu, l’autèntica causa de les fòbies contra les religions o contra les conviccions, a banda de les prosaiques instrumentalitzacions polítiques de les pors de les majories i de les febleses de les minories socials i religioses, són les teologies o filosofies sobre l’alteritat que sostenen els líders i referents morals i espirituals de les comunitats de creients. Si sabem el que en una comunitat religiosa (real o virtual) es pensa i se sent respecte  dels qui no són de la seva corda, de la seva creença, aleshores podrem albirar de quin mal hem de morir. I quan dic “morir”  no em refereixo només al fet dramàtic de ser víctimes de la violència física, “morir” vol dir patir el prejudici i l’estereotip quotidians, que desemboquen en el rebuig i en l’aïllament i que són l’humus de la violència, “morir” vol dir enfonsar-nos en un oceà de conflictes sense sortida aparent.

La llibertat religiosa és un dret bàsic i fonamental  però està sotmesa a límits i el seu límit més clar és l’apologia de “l’odi religiós que incita a la discriminació o a l’hostilitat o a la violència” (Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, 20, 2). La llibertat religiosa es pot limitar per protegir la seguretat i els drets i llibertats fonamentals dels altres (Ibídem, 18, 3). Les religions han de respectar els drets humans fora i dins d’elles mateixes per dret internacional, però, sobretot i més important per a elles, per coherència amb els propis missatges fonamentals i fundacionals de les seves respectives tradicions i escriptures sagrades.

Les religions comparteixen la Regla d’Or de la moral, “no facis als altres allò que no vols que et facin a tu” (la proposta de l’ètica global de Hans Küng). Les religions disposen de recursos espirituals amb escreix per respectar aquests drets i per anar més enllà d’aquest respecte gràcies a la misericòrdia, el perdó, la reconciliació, l’amor i la compassió sense límits. Es tracta de principis i valors, però també d’impulsos espirituals que han de servir de font per a una tasca comuna. Una tasca ortopràxica de tots, també dels no religiosos, i, en les societats democràtiques, més encara dels mateixos poders públics laics, que l’han de garantir i facilitar sense ingerència en les qüestions d’organització i creences o conviccions, sempre que aquestes no indueixin a l’odi.

Però com s’ha d’actuar? Amb la llei i amb les forces de seguretat? També quan calgui òbviament –això ho entén tothom-, però sobretot, i això alguns no ho tenen tant clar, s’ha de dur una tasca planificada i sistemàtica d’apropament i diàleg amb aquestes comunitats que poden ser caus d’intolerància, facilitant-los les possibilitats d’acollir els valors dels drets humans i de les llibertats democràtiques de manera progressiva i pedagògica, des del respecte i el diàleg, però amb la decisió i l’honestedat pròpies dels qui volen convidar i compartir un àpat meravellós i imprescindible per a la supervivència humana, sense imposicions ni prepotència. Per fer aquesta “adaptació curricular” farà falta claredat d’idees, paciència, tendresa i, de manera especial, autocrítica per acceptar la part de veritat de l’altre, la seva indignació, la seva revolta contra tantes injustícies i abusos patits silenciosament.

Reconèixer i corregir la discriminació i el rebuig de cada dia, als carrers, barris i ciutats del nostre país, és un pas necessari i difícil que hem d’abordar amb urgència, (i aquí no valen retallades, no us sembla?).  No podem permetre estigmatitzar col·lectius o comunitats senceres prescindint del respecte mínim als drets humans i generant odi. La societat ha de donar suport als defensors i promotors del diàleg i no ridiculitzar-los acusant-los, sovint de manera gratuïta, de “bonistes” per rebutjar-los. La filosofia i teologia de l’alteritat ha de ser tolerant i no excloent, però no només la dels fonamentalistes religiosos, també la dels que no s’identifiquen com a aitals, però  s’hi assemblen tant…!  (o… és que potser no són fonamentalistes els veïns d’un barri que escridassen com energúmens un grup de musulmans que preguen al carrer perquè el politicastre municipal de torn no vol donar llicències per no perdre vots?).

Qui ha de liderar aquesta tasca? Només puc pensar amb les aliances transversals dels homes i dones de bona voluntat que són arreu (en totes les creences i conviccions, en totes les cultures i civilitzacions) però que alhora no s’aferren a cap interès particular. La Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós (www.audir.org), que agrupa 19 entitats de tota l’àrea geogràfica de cultura catalana, ha decidit organitzar unes Jornades per a la primavera del 2013 sobre la incitació a l’odi des de i contra les religions. Per fer-ho cada entitat dedicarà una sèrie de reunions preparatòries a comentar i discutir materials d’anàlisi i de reflexió per preparar després la Jornada i elaborar un manifest conjunt. Es faran actes també a les ciutats i poblacions on les entitats treballen. És només un petit gra de sorra de les creences i conviccions i del moviment del diàleg interreligiós que confiem que serveixi d’estímul i llavor per a tots.

Francesc Torradeflot, cap del Departament de Diversitat i Diàleg Interreligiós

El model lingüístic i els programes d’immersió no resulten afectats per la sentència a nivell de principi general, però el tribunal, a partir de les demandes de tres famílies que els seus fills siguin escolaritzats en castellà, estableix una escolarització a la carta on és possible que uns pares decideixin sobre un aspecte central del currículum educatiu, per damunt de la llei i dels projectes educatius del centre.

Avui, segons la llei i les normatives vigents ja és possible un marc d’excepció lingüística en la primera escolarització. L’excepció té una temporalitat i es basa en un reforç per tal que els alumnes pugin incorporar-se, al més aviat possible i en les millors condicions, al sistema general, en igualtat de condicions que els seus companys d’aula.

Avui és un dia per tornar a afirmar solemnement que és irrenunciable el fet d’una escola no segregadora per motius de llengua i que com diuen tantes pancartes penjades a les escoles: Per un país de tots, l’escola en català.

Reclamem responsabilitat i intel·ligència a les autoritats educatives de Catalunya, començant per la consellera Rigau, per tal que no es produeixi cap  modificació dels projectes educatius de centre i que es vetlli per les primeres víctimes d’aquesta sentència, és a dir els fills i filles dels demandants, ja que no poden ser condemnats a un règim d’excepcionalitat i han de poder viure la seva etapa escolar en igualtat i plena normalitat.

La sentència no és tranquil·litzadora, ja que posa una falca al nostre sistema educatiu, obre un camí senyalitzat  a noves demandes d’excepció i a la desestabilització,  dificulta el treball dels docents i l’organització dels centres afectats i dels que en el futur  es puguin trobar en aquestes circumstàncies i discuteix l’autoritat de les institucions democràtiques  catalanes d’organitzar el nostre sistema educatiu. És paradoxal la influència de tres famílies en posar en escac  la nostra escola, quan al País Valencià desenes de milers de demandes d’escolarització en català no són ateses i derivades per força a l’escolarització en castellà.  Darrera de tot aquest atac, via judicial, contra la nostra llengua, no hi ha una preocupació per l’educació dels fills, ni un debat pedagògic, senzillament hi ha una posició ideològica i unes forces adverses a la normalització lingüística  disposades a trencar la convivència i la cohesió social per tal de fer descavalcar el català d’un dels pocs àmbits on compta amb un espai favorable.

L’escola catalana i el seu model lingüístic que té el català com a llengua comuna i d’aprenentatge, sovint amb alumnat de procedència multilingüe, és un model d’èxit que té com objectiu que l’adquisició de les màximes capacitats lingüístiques en les dues ( tres, comptant l’aranès en el seu domini propi) llengües oficials sigui un instrument que treballi per la igualtat d’oportunitats i per facilitar l’accés universal al món simbòlic i cultural català que d’altra manera només seria patrimoni d’una part de la població. Els programes d’immersió i l’ús vehicular del català com a llengua pròpia de l’ensenyament s’han demostrat, amb l’experiència de trenta anys d’escola catalana democràtica,  com la millor garantia d’èxit en aquests objectius, marcats per un consens social que es manté sòlid. I això és irrenunciable com a societat.

Reclamem del govern de la Generalitat que no es faci cap pas enrere en aquest terreny i cridem la comunitat educativa, i tota la societat que està al seu voltant, a mantenir i a millorar en allò que calgui el llegat pedagògic de qualitat, d’identificació amb el país i de convivència que hem construït al voltant de cada un dels nostres centres educatius.

Plataforma Somescola.cat

Només cal citar el nom d’algunes de les càtedres, Bioètica i Dret, Sostenibilitat, Llengües i Educació, Drets Humans, Igualtat de Gènere, Cultura per la Pau, per advertir l’enorme riquesa de missions amb un fort caràcter vocacional, però inabastables quan es disposa de poc temps o espai per descriure-les si no es vol cometre greuges comparatius.

No és d’estranyar, llavors, que molts dels discursos de les personalitats assistents estiguessin farcits d’anècdotes i metàfores per ajudar a entendre, simplificar i aglutinar sota un mateix paraigües les funcions tan difícils de definir, però fonamentals d’aquesta “xarxa tan admirable, complexa i variada” que són les càtedres UNESCO, segons paraules del professor Salvador Giner.

Així, Miquel Àngel Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya, va proposar considerar les càtedres UNESCO com la “sal” dins la “sopa” de les institucions d’educació superior, sovint tendents a una certa inèrcia que les poden conduir a perdre el sabor, metàfora que va ser recuperada per  Lus Ramallo, President de la Comissió Espanyola de Cooperació amb la UNESCO, que va afegir el paper de les càtedres per trencar aquesta mena de “dilemma cornuto” que es produeix en temps de crisi, com ara quan es confronten aspectes de tan rabiosa actualitat com el creixement econòmic en contraposició amb el sanejament.

Justament a aquest aspecte també es va referir el rector de la UPC, Antoni Giró, molt lligat sense dubte amb les profundes retallades a la Universitat, en alertar sobre la pèrdua de representativitat de les universitats a la societat civil i cridar perquè es considerin “part de la solució” i no pas “part del problema”, frase també repetida per David Atchoarena, director de la Divisió per a Professors i Educació Superior de la UNESCO.

Claudi Alsina, secretari general del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), va fer referència al concepte tradicional de càtedra basat en l’especialització i l’aïllament, que va il·lustrar amb una antiga història dels anys seixanta. Un grup de catedràtics que volia convèncer un dels seus col·legues per alguna mena de col·laboració, a la qual es va negar rotundament dient “ustedes nunca han visto un águila real volando en manada”. A partir d’aquí, Claudi Alsina recomana incorporar la “i” com a única vocal no inclosa dins de “càtedres UNESCO”; és més, proposa la fórmula: “càtedres UNESCO = I⁵”, d’instrucció, investigació, intercanvi, internacionalització i interuniversitari. Més enllà, encara, proposa les càtedres UNESCO com a referent per a un plantejament de reformes universitàries per a un nou model de governança més flexible i col·laboratiu.

Més enllà de les abstraccions, els orígens de les càtedres UNESCO van ser situats per Eugenio Oñate, director del Centre Internacional de Mètodes Numèrics en Enginyeria, al llibre de l’escriptor David Lodge, Small World, que cita “the new UNESCO chair of literary criticism” a l’any 1984. Fora de la ficció, però, la primera càtedra UNESCO del món va ser la impulsada pel mateix professor Oñate a la UPC, i que també cita el catedràtic Federico Mayor Zaragoza al seu comunicat: “Recordo quan, molt poc després d’haver estat elegit director general de la UNESCO, el llavors cap del meu Gabinet, Lluís Marquès, em va suggerir que rebés un professor del Regne Unit i antic funcionari de l’Organització, el professor Hollister. Va ser ell qui em va proposar, no exactament com després vam dur a terme el programa UNITWIN, la idea de les Càtedres UNESCO. Que n’és de bo escoltar!”

Francisca García-Sicilia, CIMNE-UNESCO, i Javier Mora, UPC-CIMNE

Càtedres UNESCO de Catalunya

La celebració del DENIP ha anat més enllà dels límits escolars i avui treballen plegats, al voltant d’aquesta data, associacions, organismes i ONG d’àmbit nacional i internacional, tots i totes amb una única finalitat: construir un món en Pau i digne per a tothom a través de l’educació.

En aquest cas, no és la societat civil que demana o reclama a les escoles formar o informar respecte de mancances socials (ex: sexualitat, salut, educació viària…) que l’àmbit docent ha de cobrir. Són les escoles que, compromeses amb el món, prenen la iniciativa i entenen que és un objectiu prioritari educar per a la convivència i el respecte.

El DENIP és una proposta cada vegada més arrelada i més estesa. Fa quasi mig segle  s’hi van engrescar unes quantes escoles, ara, és difícil trobar alguna escola a Catalunya o a l’Estat espanyol que no celebri o organitzi alguna activitat al voltant del Dia Escolar de la Pau. Aquesta commemoració té la capacitat d’aglutinar esforços i és fàcil veure grups d’escoles que es posen d’acord, fins i tot poblacions senceres, per convertir-la entre tots plegats en una gran diada festiva. Les jornades del DENIP cada any són diferents, cada curs s’ideen noves activitats. És aquí on es palesa la riquesa creativa dels educadors que, amb el mínim de recursos materials, són capaços de fer realitat que nens i nenes gaudeixin i s’impregnin dels valors als quals ens hem referit abans.

Fa goig saber que arreu, al voltant d’aquestes dates, hi ha un petit focus, una petita llum representada per una escola que està il·luminant i transmetent Pau. Estem convençuts que aquells que consideren que l’economia d’un estat ha d’estar fonamentada en la fabricació d’armes, aquells que ordenen minar un terreny amb bombes, o aquells que fan de la violència la seva forma de vida, no han tingut l’oportunitat de formar-se com a persones dins d’una comunitat educativa on se celebra el DENIP .

Per últim, ens agradaria llançar el desig que la celebració del DENIP no fos per caminar cap a un ideal, sinó la celebració d’una fita assolida: un món en Pau i per a tothom.

Joan Carles Moreno, coordinador de la Xarxa d’Escoles Associades a la UNESCO a Catalunya

Però fins on arriba el patrimoni cultural immaterial? És un concepte massa ampli, que abasta tot el que es vulgui, o és una cotilla perquè no recull alguns aspectes intangibles  que ens agradaria salvaguardar (el paisatge, la bellesa, el silenci)? És més fàcil decidir si una església, un edifici o un objecte antic és patrimoni que decidir si ho és una festa, una tradició oral o una pràctica artesanal? Certament hi ha opinions per a tots els gustos, però a l’hora de donar arguments almenys tenim on agafar-nos, perquè hi ha una —i només una— definició de patrimoni cultural immaterial, fruit d’un llarg debat en què han intervingut centenars de científics i responsables institucionals d’arreu del món. En tot cas el problema és com s’aplica a la pràctica aquesta definició del terme.

Fa dos anys, el Centre UNESCO de Catalunya va decidir enfrontar-se al repte d’aplicar a la pràctica la definició de la UNESCO i de començar a elaborar l’inventari del nostre patrimoni cultural immaterial, amb la voluntat d’extreure’n unes conclusions que volia compartir amb la resta del món en forma d’orientacions metodològiques. En aquests dos anys hem hagut de resoldre molts problemes conceptuals i metodològics, però ara l’inventari del patrimoni cultural immaterial de la Reserva de la Biosfera del Montseny és una realitat i aquesta experiència, que ha estat proposada com a exemple de bona pràctica en l’àmbit internacional, ha donat lloc a unes orientacions metodològiques que ajuden a començar a salvaguardar el patrimoni cultural immaterial d’un territori determinat.

Ara comencen nous reptes. Per una banda, un inventari no és mai complet ni definitiu i cal trobar camins per anar-lo actualitzant amb la participació de totes les persones, entitats i institucions interessades. Per altra banda, l’ampli ressò de la Convenció i d’aquesta iniciativa està estimulant a casa nostra debats teòrics i conceptuals, alhora que l’interès per actuar per la preservació i la promoció d’aquest patrimoni. Sempre és difícil combinar la teoria amb la pràctica, però quan el nostre patrimoni més viu es va afeblint per manca de relleu generacional o de valoració social, hem de posar-nos a treballar tots els agents implicats i fer tots els esforços necessaris per actuar coordinadament. Sense defugir debats, però fent que siguin fructífers; amb el màxim rigor possible, però sense perdre temps. El nostre patrimoni cultural immaterial ha estat objecte de molts estudis, encara que sempre siguin insuficients, però ara és hora de passar a l’acció i d’enfocar de manera integral la salvaguarda d’aquesta part fonamental de la nostra identitat cultural.

Sara Batet, cap del departament de Sostenibilitat

Lluís Garcia Petit, cap del departament de Patrimoni

Davant dels efectes que el canvi climàtic tindrà a l’atmosfera, els resultats de la darrera Conferència anual de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic celebrada a Durban (Sud-àfrica) provoquen perplexitat. L’acord de Durban diu que els estats s’han posat d’acord en què han d’arribar a un acord i, si no fos per les conseqüències negatives que tindrà per a milions de persones, seria francament còmic. A més, això no caldrà fer-ho ara, perquè es preveu que el nou marc legal s’ha d’enllestir per al 2015 i que entri en funcionament el 2020. No només no afrontem els reptes actuals, sinó que s’ha pres la decisió de posposar-los una dècada.

L’acord de Durban (se’n diu Plataforma de Durban) no seria massa dolent si fos realment creïble, però no deixa de ser una reiteració de la història. El 2007, a Bali, es va negociar un full de ruta (més concret que l’actual) per elaborar un nou mecanisme legal internacional que havia de subsitituir l’actual Protocol de Kyoto. Aquest acord s’havia d’aprovar el 2009 a Copenhaguen. El resultat d’aquella conferència, com és sabut, va ser desastrós.

Les negociacions sobre el canvi climàtic (com moltes d’altres de l’àmbit internacional) són francament complicades. No només pels múltiples interessos que s’hi mouen, sinó també per les diferents cultures polítiques que s’hi congreguen. Les negociacions comporten una intensa agenda de treball i moltes hores de feina. Tot i això, la magnitud de l’esforç no és una limitació. Avui ningú dubta que cal un acord global i mesures que garanteixin la implementació, però no hi ha líders internacionals disposats a assumir els compromisos que comporten per als seus estats.

Més enllà de la necessitat d’assolir un acord per transformar profundament els nostres sistemes productius i de consum, les negociacions sobre el canvi climàtic tenen un valor afegit perquè redibuixen el joc clàssic d’interessos i equilibris internacionals. Les prioritats en les negociacions climàtiques depenen de la urgència interna de cada estat i això trenca la dinàmica tradicional d’aliances. Deixa de ser una confrontació de rics contra pobres o una política de blocs. Aquestes polaritzacions s’esquincen i sorgeixen noves afinitats. Els petits estats del Pacífic s’allunyen dels interessos de la Xina i l’Índia (els seus aliats tradicionals sota el paraigües del G-77) i parlen amb veu pròpia o s’alien amb la Unió Europea. Per això, les negociacions del canvi climàtic s’han reconegut com les més multilaterals del sistema de les Nacions Unides i són un valor per elles mateixes dins del sistema.

El trencament de l’espai més multilateral, probablement, del context internacional i la seva banalització (posposant 10 anys els acords) fa mal a tot el sistema de les Nacions Unides. Si es deslegitimen els espais multilaterals, els acords s’acaben adoptant en espais menys representatius de la pluralitat del món, menys transparents i menys accessibles.

Si parlem dels reptes globals podem pensar en la pobresa, la fam, l’accés a l’aigua potable i un llarg etcètera, però el canvi climàtic seguirà sent una icona dels efectes indesitjats de la globalització i ens ho recorda periòdicament. El canvi climàtic, de forma tossuda i obstinada, va trucant a la porta de casa nostra a cada estació en forma de sequera o huracà. A més, deixar passar el temps i l’obcecació per negar-lo només juga en contra nostra. En canvi, podem entendre que el canvi climàtic és una oportunitat per rellançar les Nacions Unides com el marc més multilateral on ha de néixer un nou acord i una nova governança del món.

Sergi Rovira, assessor del Departament de Sostenibilitat d’Unescocat

(…)

No em vull negar
a cap demà
per una almoina
de llum del passat.

Crec en qui creu en mi
i en la promesa d’un temps
tan lluminós com els colors
que dibuixen l’arc que em tensa
tant el temps com l’esperança.

Ningú millor que el poeta Miquel Martí i Pol, de la mà del músic Lluís Llach, per expressar, de forma continguda però bella, el significat d’aquest acte.

Les entitats que avui ens adherim al Pacte Nacional per a la Immigració som aquí perquè somiem un demà diferent de l’avui i de l’ahir. Malgrat la crisi econòmica i moral que forma part del nostre paisatge, i la desesperança que sovint planeja damunt dels nostres projectes, som avui aquí perquè creiem en nosaltres, i perquè sabem que el futur es construeix en el present.

Aquest acte de signatura ha de ser, en bona part, una celebració, perquè simbòlicament reconeixem i traslladem un missatge positiu a la societat, tan assedegada en aquests moments de gestos i accions generadors de confiança.

Avui podem dir ben alt a la ciutadania de Catalunya:

• que viu en una nació en la qual, en una temàtica tan sensible com la immigració, hi predomina la continuïtat institucional, i no el trencament, i que en conseqüència l’obra política que caldrà construir durant els propers anys, per força amb matisos i orientacions diferents respecte al passat recent, no es farà sobre el buit sinó sobre els esforços ja esmerçats en passades legislatures.

• que vint-i-set entitats socials de la seva nació fan explícit un compromís públic, del seu treball quotidià i constant, per la cohesió social i els drets i les llibertats de totes les persones, del seu desig de cooperar en l’empresa col·lectiva, de col·laborar frec a frec amb els poders públics per assolir els objectius previstos. Som més, més ben articulats i amb voluntat d’entesa.

• que a la nació catalana hi ha gent, molta més de la que ens imaginem, que sap que el demà del nostre país passa per donar prioritat a allò que tenim en comú els uns amb els altres, i no pas per reforçar allò que ens en diferencia, i que la divergència ha de ser el motor del creixement col·lectiu que ens empeny, no pas a la confrontació, sinó al diàleg i a l’entesa.

El pacte nacional per la immigració ha anat donant els seus fruits, i n’ha de seguir donant més encara. Ha de ser el recer en el qual vetllar, poders públics i ciutadania, per un correcte desplegament de la llei d’acollida, o de la llei de culte, des de la fidelitat a l’esperit i a la lletra del mateix pacte.

Però el pacte ha d’anar més enllà, i actualitzar-se a la llum de les necessitats emergents. La societat civil aquí representada pot desenvolupar un paper important per enfortir el tercer eix del pacte:

• d’una banda, aprofundint en les línies relatives a la participació en la vida pública de les persones immigrades, al foment de la llengua catalana com a llengua comuna, a l’harmonització de la llibertat religiosa i de creences, i a la igualtat de gènere,

• i d’altra banda, obrint nous horitzons de treball, en especial en l’àmbit de l’atenció integral als fills i filles de persones immigrades, en l’educació i la formació al llarg de la vida que proporcionem a aquest sector de la ciutadania, en la prevenció i la contenció de conflictes socials en municipis concrets on cal construir la convivència en temps de crisi.

El preàmbul de la constitució de la UNESCO ens adverteix que, atès que la guerra neix en la ment de les persones, és en la ment de les persones que hem de construir la cultura de pau. El racisme també neix en la ment de les persones, i en els seus cors, d’aquí ve la complexitat en el combat per la igualtat i la no discriminació, i la necessitat de moltes mans per tal d’eradicar-lo. Per aquest motiu estem avui i aquí, perquè la promesa d’un temps tan lluminós com els colors no és gratuïta, i només resultarà de l’esforç, l’empenta i el coratge que demostrem a partir d’ara mateix.

Tota la nostra esperança, ànim i implicació per aquesta nova etapa del pacte que tot just comença ara.

Moltes gràcies.

Miquel Àngel Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya