La celebració del DENIP ha anat més enllà dels límits escolars i avui treballen plegats, al voltant d’aquesta data, associacions, organismes i ONG d’àmbit nacional i internacional, tots i totes amb una única finalitat: construir un món en Pau i digne per a tothom a través de l’educació.

En aquest cas, no és la societat civil que demana o reclama a les escoles formar o informar respecte de mancances socials (ex: sexualitat, salut, educació viària…) que l’àmbit docent ha de cobrir. Són les escoles que, compromeses amb el món, prenen la iniciativa i entenen que és un objectiu prioritari educar per a la convivència i el respecte.

El DENIP és una proposta cada vegada més arrelada i més estesa. Fa quasi mig segle  s’hi van engrescar unes quantes escoles, ara, és difícil trobar alguna escola a Catalunya o a l’Estat espanyol que no celebri o organitzi alguna activitat al voltant del Dia Escolar de la Pau. Aquesta commemoració té la capacitat d’aglutinar esforços i és fàcil veure grups d’escoles que es posen d’acord, fins i tot poblacions senceres, per convertir-la entre tots plegats en una gran diada festiva. Les jornades del DENIP cada any són diferents, cada curs s’ideen noves activitats. És aquí on es palesa la riquesa creativa dels educadors que, amb el mínim de recursos materials, són capaços de fer realitat que nens i nenes gaudeixin i s’impregnin dels valors als quals ens hem referit abans.

Fa goig saber que arreu, al voltant d’aquestes dates, hi ha un petit focus, una petita llum representada per una escola que està il·luminant i transmetent Pau. Estem convençuts que aquells que consideren que l’economia d’un estat ha d’estar fonamentada en la fabricació d’armes, aquells que ordenen minar un terreny amb bombes, o aquells que fan de la violència la seva forma de vida, no han tingut l’oportunitat de formar-se com a persones dins d’una comunitat educativa on se celebra el DENIP .

Per últim, ens agradaria llançar el desig que la celebració del DENIP no fos per caminar cap a un ideal, sinó la celebració d’una fita assolida: un món en Pau i per a tothom.

Joan Carles Moreno, coordinador de la Xarxa d’Escoles Associades a la UNESCO a Catalunya

Però fins on arriba el patrimoni cultural immaterial? És un concepte massa ampli, que abasta tot el que es vulgui, o és una cotilla perquè no recull alguns aspectes intangibles  que ens agradaria salvaguardar (el paisatge, la bellesa, el silenci)? És més fàcil decidir si una església, un edifici o un objecte antic és patrimoni que decidir si ho és una festa, una tradició oral o una pràctica artesanal? Certament hi ha opinions per a tots els gustos, però a l’hora de donar arguments almenys tenim on agafar-nos, perquè hi ha una —i només una— definició de patrimoni cultural immaterial, fruit d’un llarg debat en què han intervingut centenars de científics i responsables institucionals d’arreu del món. En tot cas el problema és com s’aplica a la pràctica aquesta definició del terme.

Fa dos anys, el Centre UNESCO de Catalunya va decidir enfrontar-se al repte d’aplicar a la pràctica la definició de la UNESCO i de començar a elaborar l’inventari del nostre patrimoni cultural immaterial, amb la voluntat d’extreure’n unes conclusions que volia compartir amb la resta del món en forma d’orientacions metodològiques. En aquests dos anys hem hagut de resoldre molts problemes conceptuals i metodològics, però ara l’inventari del patrimoni cultural immaterial de la Reserva de la Biosfera del Montseny és una realitat i aquesta experiència, que ha estat proposada com a exemple de bona pràctica en l’àmbit internacional, ha donat lloc a unes orientacions metodològiques que ajuden a començar a salvaguardar el patrimoni cultural immaterial d’un territori determinat.

Ara comencen nous reptes. Per una banda, un inventari no és mai complet ni definitiu i cal trobar camins per anar-lo actualitzant amb la participació de totes les persones, entitats i institucions interessades. Per altra banda, l’ampli ressò de la Convenció i d’aquesta iniciativa està estimulant a casa nostra debats teòrics i conceptuals, alhora que l’interès per actuar per la preservació i la promoció d’aquest patrimoni. Sempre és difícil combinar la teoria amb la pràctica, però quan el nostre patrimoni més viu es va afeblint per manca de relleu generacional o de valoració social, hem de posar-nos a treballar tots els agents implicats i fer tots els esforços necessaris per actuar coordinadament. Sense defugir debats, però fent que siguin fructífers; amb el màxim rigor possible, però sense perdre temps. El nostre patrimoni cultural immaterial ha estat objecte de molts estudis, encara que sempre siguin insuficients, però ara és hora de passar a l’acció i d’enfocar de manera integral la salvaguarda d’aquesta part fonamental de la nostra identitat cultural.

Sara Batet, cap del departament de Sostenibilitat

Lluís Garcia Petit, cap del departament de Patrimoni

Davant dels efectes que el canvi climàtic tindrà a l’atmosfera, els resultats de la darrera Conferència anual de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic celebrada a Durban (Sud-àfrica) provoquen perplexitat. L’acord de Durban diu que els estats s’han posat d’acord en què han d’arribar a un acord i, si no fos per les conseqüències negatives que tindrà per a milions de persones, seria francament còmic. A més, això no caldrà fer-ho ara, perquè es preveu que el nou marc legal s’ha d’enllestir per al 2015 i que entri en funcionament el 2020. No només no afrontem els reptes actuals, sinó que s’ha pres la decisió de posposar-los una dècada.

L’acord de Durban (se’n diu Plataforma de Durban) no seria massa dolent si fos realment creïble, però no deixa de ser una reiteració de la història. El 2007, a Bali, es va negociar un full de ruta (més concret que l’actual) per elaborar un nou mecanisme legal internacional que havia de subsitituir l’actual Protocol de Kyoto. Aquest acord s’havia d’aprovar el 2009 a Copenhaguen. El resultat d’aquella conferència, com és sabut, va ser desastrós.

Les negociacions sobre el canvi climàtic (com moltes d’altres de l’àmbit internacional) són francament complicades. No només pels múltiples interessos que s’hi mouen, sinó també per les diferents cultures polítiques que s’hi congreguen. Les negociacions comporten una intensa agenda de treball i moltes hores de feina. Tot i això, la magnitud de l’esforç no és una limitació. Avui ningú dubta que cal un acord global i mesures que garanteixin la implementació, però no hi ha líders internacionals disposats a assumir els compromisos que comporten per als seus estats.

Més enllà de la necessitat d’assolir un acord per transformar profundament els nostres sistemes productius i de consum, les negociacions sobre el canvi climàtic tenen un valor afegit perquè redibuixen el joc clàssic d’interessos i equilibris internacionals. Les prioritats en les negociacions climàtiques depenen de la urgència interna de cada estat i això trenca la dinàmica tradicional d’aliances. Deixa de ser una confrontació de rics contra pobres o una política de blocs. Aquestes polaritzacions s’esquincen i sorgeixen noves afinitats. Els petits estats del Pacífic s’allunyen dels interessos de la Xina i l’Índia (els seus aliats tradicionals sota el paraigües del G-77) i parlen amb veu pròpia o s’alien amb la Unió Europea. Per això, les negociacions del canvi climàtic s’han reconegut com les més multilaterals del sistema de les Nacions Unides i són un valor per elles mateixes dins del sistema.

El trencament de l’espai més multilateral, probablement, del context internacional i la seva banalització (posposant 10 anys els acords) fa mal a tot el sistema de les Nacions Unides. Si es deslegitimen els espais multilaterals, els acords s’acaben adoptant en espais menys representatius de la pluralitat del món, menys transparents i menys accessibles.

Si parlem dels reptes globals podem pensar en la pobresa, la fam, l’accés a l’aigua potable i un llarg etcètera, però el canvi climàtic seguirà sent una icona dels efectes indesitjats de la globalització i ens ho recorda periòdicament. El canvi climàtic, de forma tossuda i obstinada, va trucant a la porta de casa nostra a cada estació en forma de sequera o huracà. A més, deixar passar el temps i l’obcecació per negar-lo només juga en contra nostra. En canvi, podem entendre que el canvi climàtic és una oportunitat per rellançar les Nacions Unides com el marc més multilateral on ha de néixer un nou acord i una nova governança del món.

Sergi Rovira, assessor del Departament de Sostenibilitat d’Unescocat

(…)

No em vull negar
a cap demà
per una almoina
de llum del passat.

Crec en qui creu en mi
i en la promesa d’un temps
tan lluminós com els colors
que dibuixen l’arc que em tensa
tant el temps com l’esperança.

Ningú millor que el poeta Miquel Martí i Pol, de la mà del músic Lluís Llach, per expressar, de forma continguda però bella, el significat d’aquest acte.

Les entitats que avui ens adherim al Pacte Nacional per a la Immigració som aquí perquè somiem un demà diferent de l’avui i de l’ahir. Malgrat la crisi econòmica i moral que forma part del nostre paisatge, i la desesperança que sovint planeja damunt dels nostres projectes, som avui aquí perquè creiem en nosaltres, i perquè sabem que el futur es construeix en el present.

Aquest acte de signatura ha de ser, en bona part, una celebració, perquè simbòlicament reconeixem i traslladem un missatge positiu a la societat, tan assedegada en aquests moments de gestos i accions generadors de confiança.

Avui podem dir ben alt a la ciutadania de Catalunya:

• que viu en una nació en la qual, en una temàtica tan sensible com la immigració, hi predomina la continuïtat institucional, i no el trencament, i que en conseqüència l’obra política que caldrà construir durant els propers anys, per força amb matisos i orientacions diferents respecte al passat recent, no es farà sobre el buit sinó sobre els esforços ja esmerçats en passades legislatures.

• que vint-i-set entitats socials de la seva nació fan explícit un compromís públic, del seu treball quotidià i constant, per la cohesió social i els drets i les llibertats de totes les persones, del seu desig de cooperar en l’empresa col·lectiva, de col·laborar frec a frec amb els poders públics per assolir els objectius previstos. Som més, més ben articulats i amb voluntat d’entesa.

• que a la nació catalana hi ha gent, molta més de la que ens imaginem, que sap que el demà del nostre país passa per donar prioritat a allò que tenim en comú els uns amb els altres, i no pas per reforçar allò que ens en diferencia, i que la divergència ha de ser el motor del creixement col·lectiu que ens empeny, no pas a la confrontació, sinó al diàleg i a l’entesa.

El pacte nacional per la immigració ha anat donant els seus fruits, i n’ha de seguir donant més encara. Ha de ser el recer en el qual vetllar, poders públics i ciutadania, per un correcte desplegament de la llei d’acollida, o de la llei de culte, des de la fidelitat a l’esperit i a la lletra del mateix pacte.

Però el pacte ha d’anar més enllà, i actualitzar-se a la llum de les necessitats emergents. La societat civil aquí representada pot desenvolupar un paper important per enfortir el tercer eix del pacte:

• d’una banda, aprofundint en les línies relatives a la participació en la vida pública de les persones immigrades, al foment de la llengua catalana com a llengua comuna, a l’harmonització de la llibertat religiosa i de creences, i a la igualtat de gènere,

• i d’altra banda, obrint nous horitzons de treball, en especial en l’àmbit de l’atenció integral als fills i filles de persones immigrades, en l’educació i la formació al llarg de la vida que proporcionem a aquest sector de la ciutadania, en la prevenció i la contenció de conflictes socials en municipis concrets on cal construir la convivència en temps de crisi.

El preàmbul de la constitució de la UNESCO ens adverteix que, atès que la guerra neix en la ment de les persones, és en la ment de les persones que hem de construir la cultura de pau. El racisme també neix en la ment de les persones, i en els seus cors, d’aquí ve la complexitat en el combat per la igualtat i la no discriminació, i la necessitat de moltes mans per tal d’eradicar-lo. Per aquest motiu estem avui i aquí, perquè la promesa d’un temps tan lluminós com els colors no és gratuïta, i només resultarà de l’esforç, l’empenta i el coratge que demostrem a partir d’ara mateix.

Tota la nostra esperança, ànim i implicació per aquesta nova etapa del pacte que tot just comença ara.

Moltes gràcies.

Miquel Àngel Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya

Sí que entrarà a la història com la Conferència General que, amb tots els focus de l’alta política internacional al damunt, va admetre Palestina com a membre de ple dret de la UNESCO, en un ambient extremadament tens i políticament dividit. No cal oblidar, però, que Palestina és la famosa excepció que confirma la regla que l’admissió de nous membres de la UNESCO sol ser plàcida i consensuada.

Aquesta és la perspectiva que cal tenir present en un moment en què la cultura catalana està buscant participar en la nova governança mundial, i en particular en la UNESCO.

Amb especial emoció, la Conferència General de la UNESCO va admetre unànimement com a nou estat membre el Sud de Sudan, sorgit de les cendres d’una guerra civil ferotge de moltes dècades i d’un procés de pau reeixit, que el va conduir a la independència.  Per altra banda, i com a fruit d’una reforma constitucional als Països Baixos, refrendada per la població de les illes, la UNESCO va incorporar  Sint Maarten i Aruba com a nous membres associats.

Sempre hi haurà qui dirà que aquest estatut no és adient per a Catalunya, perquè s’aplica a colònies d’aigua salada; però el món i la UNESCO evolucionen i l’admissió, fa dos anys, de les Illes Faroer, pactada amb el govern danès i aprovada unànimement per la UNESCO, sembla si més no, convidar a una segona opinió…

Un altre exemple de participació no conflictiva és l’acord  “Canadà-Quebec sobre la UNESCO”. Adscrita a la Delegació Permanent del Canadà, la representant del govern de  Quebec té accés a tota la informació sobre programes i decisions de la UNESCO. Participa, i intervé, en les sessions dels òrgans directius de la UNESCO i podrà presentar la seva candidatura als diferents mecanismes intergovernamentals. Cinc anys desprès, aquest Acord ha permès a Quebec plantar bandera a la UNESCO, arrelada en la seva generosa col·laboració tècnica d’alt nivell amb diversos programes de la UNESCO. La seva contribució és altament valorada tant per la secretaria de la UNESCO com pels seus estats membres.

Emmirallant-se en l’estreta col·laboració tècnica amb la UNESCO, també el govern flamenc, a través del seu primer ministre Kris Peeters, va ser una de les estrelles de la darrera Conferència General. No només va adreçar-se al plenari de la UNESCO en el debat de política general, sinó que també va ser, al costat dels presidents d’Hongria, Costa d’Ivori i Kènia, entre d’altres, un dels ponents convidats al Fòrum d’Alt Nivell dedicat a analitzar les estratègies UNESCO en la construcció d’una cultura de pau i de desenvolupament sostenible.

I mentrestant, a casa nostra, la participació del nostre govern en la UNESCO, és un tema pendent. Malgrat el salt qualitatiu que va representar l’article 198 del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, que preveu la participació de la Generalitat en la UNESCO, 5 anys no han estat suficients per pactar la fórmula màgica amb Madrid. Hom pensarà potser que hem tancat la finestra de l’oportunitat i que la nova conjuntura política no ho permetrà? No s’ha de perdre mai l’esperança. Durant la última legislatura els governs amics a Madrid i Barcelona no van poder desencallar aquest tema. I no va ser el president Pujol qui, l’any 2003, i en plena majoria absoluta del PP, va signar el primer Memoràndum d’Entesa entre la Generalitat i la UNESCO?

Mentres esperem un acord polític amb l’Estat en aquest tema, la crisi convida a  rendibilitzar i optimitzar recursos i esforços. Cal apostar, doncs, per no perdre el tren de les oportunitats i fomentar aquelles vies de participació catalana en la UNESCO, com la del Centre UNESCO de Catalunya, que durant més de 25 anys han donat proves contundents d’eficàcia.

Altament valorat, tant pel govern català com per la UNESCO – com testifica el conveni marc de col·laboració signat entre el Sector de Ciències Socials de la UNESCO i Unescocat– el Centre UNESCO de Catalunya continua sent, dins del marc competencial de la Generalitat, un actor “glocal” fonamental per apropar UNESCO i cultura catalana,  per contribuir d’aquesta manera, i des de la proximitat, a una societat catalana oberta, plural i cohesionada en la qual totes i tots poguem viure en plena dignitat humana. Oi que aquest és un objectiu compartit per tots els partits polítics democràtics, siguin del color que siguin?

Onno Seroo, cap de coordinació institucional

“Gràcies? Per què?” – em vaig interrogar (després vaig saber que l’Estat espanyol havia votat a favor de l’admissió). Probablement perquè des d’un punt de vista operatiu, d’ara endavant l’Autoritat Nacional Palestina deixarà el seu estatus devaluat en aquest organisme internacional, i podrà actuar com un membre de ple dret. A la pràctica, això significa que podrà protegir millor el seu llegat cultural – en la mesura que aquest sigui declarat patrimoni mundial –, o que podrà participar activament en els comitès per a la millora de l’educació, entre d’altres. Aquests drets, però, no són gratuïts sinó que venen acompanyats d’uns deures (finançament, assumpció de normes) que fins ara resultaven discrecionals. A partir d’ara, per exemple, els programes educatius sobre l’holocaust i l’antisemitisme de la UNESCO també hauran de tenir una presència destacada en els territoris palestins, i la beneficiària de tot plegat és, sens dubte, la ciutadania palestina.

Amb tot, no em queda gens clar que siguin els palestins els qui hagin d’agrair res a la comunitat internacional, sinó a la inversa. Des d’una perspectiva política, aquesta decisió significa una empenta cap a una necessària governança global i democràtica. Tot i les amenaces de pesos pesants com els EUA, o el mateix Israel, imatge fidel d’un passat postbèl·lic i postcolonial que avui dia ja no té cap mena de sentit, la UNESCO ha pres una decisió arriscada de conseqüències serioses. En contra del que hom pugui imaginar, el sistema de Nacions Unides no surt debilitat d’aquest posicionament sinó reforçat. S’accelera una via que conduirà a qüestionar amb més força l’estatus quo actual, el resultat de la qual serà positiu no només per als palestins sinó per a tothom.

Palestina demostra, igual que altres ho han fet abans, que els pobles tenen dret al reconeixement legítim de la seva voluntat de ser i que, tard o d’hora, aquest reconeixement cau com fruita madura. A més, Palestina esdevé un cop més símbol del fet que el camí de la pau no passa per l’exclusió destructora sinó per la capacitat de generar complementarietat entre fets pressumptament irreconciliables. És hora de posar fi a “amb nosaltres o contra nosaltres”, i afegir-se a la majoria silenciosa que condemna l’holocaust, l’antisemitisme i el terrorisme islamista amb la mateixa contundència que condemna els atacs i la humiliació constant a les quals es veuen sotmesos els palestins.

És moment de celebrar, doncs, que gràcies a Palestina el món és avui més lliure i just que ahir, i que la UNESCO acompleix amb coratge la seva missió: el foment d’una cultura de pau. La factura – no només econòmica – pot resultar cara, però val la pena pagar-la si allò que està entre mans és la dignitat d’un poble.

Miquel Àngel Essomba, director

Cap estudi seriós i fiable considera que la presència d’alumnes de família estrangera en una aula incideix negativament en el rendiment acadèmic dels alumnes d’origen nacional. De fet, pensar-ho no té cap consistència pedagògica, només política. Són més aviat els alumnes de família estrangera els qui, per condicions de desigualtat en el moment d’accés a l’escola i en el procés d’escolarització, obtenen pitjors resultats que els alumnes d’origen nacional, i a ningú no se li acudiria dir que la causa d’això és la presència d’aquests últims a l’aula.

L’educació és un material altament sensible, amb el qual cal anar amb compte a l’hora de fer afirmacions. L’espai educatiu, ho sabem molt bé els qui hi treballem, és un d’aquells espais en els quals costa molt construir, i destruir no costa gens ni mica. Ara que arriba la campanya electoral, tots els responsables polítics n’haurien de prendre nota. L’objectiu no és, al nostre entendre, parlar bé o malament sobre la presència d’alumnat estranger a les aules, sinó parlar-ne amb coneixement de causa i en els llocs que pertoca en els termes que millor convenen. Des del faristol d’un acte polític no és precisament l’espai per fer-ho.

De la mateixa manera que totes les forces polítiques rellevants, i els moviments socials i culturals majoritaris, hem tingut la capacitat de generar un gran consens al voltant de la importància de la llengua catalana a l’escola, hem de fer quelcom de similar al voltant de l’educació i la població d’origen estranger. Entre d’altres coses, i pel fet que la nostra identitat nacional ve definida per l’adhesió individual, ens convé a tots que aquest sector de la població, que ve a buscar una vida millor en aquesta terra, no sigui criminalitzat per coses que no li corresponen.

Si no hi hagués ni un sol fill d’estranger a les aules, el percentatge de fracàs escolar seria molt similar a l’actual. Cal que aquests ciutadans puguin sentir que viuen en una societat que no els afavoreix per se, però tampoc els perjudica en temes que no són de justícia. Altrament, amb quina cara sinó anirem a demanar-los que aprenguin la llengua pròpia i l’usin en un exercici d’adhesió personal?

Miquel Àngel Essomba, director

Això no vol dir que no sigui millorable i que no necessiti una atenció especial en el seu funcionament per tal de poder respondre a noves situacions i nous reptes. En aquests moments, per exemple, calen respostes polítiques a la greu situació social i econòmica en la qual estem embrancats, d’una banda,  i cal pensar estratègies per superar d’una vegada la dependència, ja força qüestionada, de Catalunya respecte  d’Espanya, de l’altra.

Per respondre adequadament a aquests reptes cal que els partits catalans assagin formes de col·laboració i propostes per compartir estratègies comunes que ens permetin superar amb eficàcia aquesta situació, combinant, per un cantó,  el funcionament clàssic en el sentit de continuar el seu enfrontament per models de societat diferent, però quan hàgim superat aquests reptes que ens són comuns;  i, per l’altre, amb àmplies majories que puguin sumar els esforços necessaris per resoldre’ls.

Jordi Porta, president del Centre UNESCO de Catalunya

Hi ha molts creients musulmans que es veuen obligats a celebrar les festes relacionades amb el Ramadà a les seves llars perquè no disposen d’un lloc de culte comunitari digne. Molts d’ells fa anys que esperen que l’aplicació equitativa de la llei es faci realitat. Aquest fet genera insatisfaccions i frustracions que s’estan cronificant. El cas és que, sigui com sigui, la convivència de tots, musulmans i no musulmans, només serà possible amb la bona voluntat de tots. La famosa “bona fide” tan cabdal en l’àmbit del dret –res a veure amb l’anomenat “bonisme”.

Però la “bona fide” (L’islam valora molt el principi de la intenció recta, de la bona intenció per poder calibrar la moralitat d’un acte) de molts musulmans topa sovint amb la inèrcia, l’apatia, la ignorància, els prejudicis i els estereotips d’alguns, de vegades i segons els contextos no pas pocs, conciutadans. Gairebé mai es tracta de mala fe. Com es pot canviar aquesta mandra i inèrcia? Perquè el que està clar és que l’hem de canviar. Els valors defensats pels drets humans i que promouen la immensa majoria de les tradicions religioses i espirituals de la humanitat ens empenyen clarament a canviar aquesta injusta situació. Caldrà una predisposició positiva i un esforç.

La pràctica espiritual del Ramadà està íntimament lligada a l’exercici ascètic del dejuni i a la manifestació externa de la revelació corànica en “la nit especial plena de pau” (Alcorà 44,3). El Ramadà és per als musulmans el mes en què la misericòrdia, la benedicció i el perdó divins es manifesten més que en qualsevol altre moment de l’any.

 No aniria malament que les administracions públiques i la societat civil catalanes, en una mena d’osmosi o empatia amb el sentit de la celebració, “regaléssim” a la comunitat musulmana amb un exercici responsable de les nostres obligacions legals i morals envers uns conciutadans que poden veure els seus drets vulnerats i sentir-se injustament desatesos o discriminats. Seria una bona manera de construir o reforçar aquesta predisposició positiva.

No es tracta de demanar privilegis ni d’esperar sempre que l’altre prengui la iniciativa. Els musulmans no demanen privilegis, malgrat el que diuen la cacofonia xenòfoba i el sensacionalisme –o simplisme- mediàtic. Un Ramadà com Déu mana demana sobretot una gestió acurada i atenta de les autoritats municipals, des del diàleg amb les comunitats musulmanes i des de la col·laboració i corresponsabilitat del conjunt de la societat, que permeti l’exercici del dret a llibertat de culte.

Des d’una posició de neutralitat política i confessional, compromesa amb els principis de les Nacions Unides i de la UNESCO, i respectuosa amb la normativa existent, a Unescocat ens proposem ajudar a orientar, de manera bàsica, els ajuntaments a l’hora de prendre qualsevol decisió relacionada amb els llocs de culte.

No només pretenem orientar el consistori a l’hora de decidir sinó també en el moment de definir el contingut del que hem anomenat una “política municipal activa sobre els llocs de culte a favor de la llibertat de pensament, de consciència i de religió”.Això vol dir, una política que fomenti un gaudi real i igualitari d’aquesta llibertat i que, a la vegada, tingui en compte que no és un dret absolut que pot passar per davant d’altres drets o dels drets dels altres.

Des d’Unesocat recomanem que l’administració municipal adopti un paper actiu a l’hora de facilitar espais per practicar-hi el culte. Això, amb un doble objectiu: d’una banda, el de promoure l’exercici digne de la llibertat de consciència i religió, i de l’altra, el de resoldre o prevenir problemes de convivència vinculats a les aglomeracions, els sorolls o la precarietat.

Des de la neutralitat pròpia de la laïcitat (sense prendre partit per unes conviccions, religioses o no religioses, per sobre de les altres), les administracions locals han de facilitar l’accés a alguns recursosque ajudin a tothom a exercir la llibertat de consciència i religió encondicions dignesi que permetin, també a tothom, gaudirde més seguretat i tranquil·litat.

La Catalunya que volem és la que permeti que totes les celebracions, de la creença o convicció que siguin, puguin ser viscudes amb dignitat pels qui vulguin, pel bé de tots. Aquest és l’exemple que ens cal per aconseguir la reciprocitat que sempre s’ha d’exigir en les relacions d’igualtat.

L’exigència de reciprocitat de països confessionals “islàmics”, on no hi ha llibertat religiosa legal, és irrenunciable però no pot servir de coartada per trair la legalitat ni els valors democràtics d’una Catalunya plural i multireligiosa. Fer-ho servir com excusa seria contrari a les racionalitats no excloents laica o religiosa que inspiren el nostre sistema democràtic. J. Rawls, filòsof polític nord-americà de referència, diu que l’exclusivisme no és raonable , especialment quan pretén l’ús del poder públic per a imposar-se. Ens caldrà voluntat, decisió, pedagogia i recursos per treballar plegats per a la fraternitat i la convivència de tots. 

Francesc Torradeflot, cap del Departament de Diversitat i Diàleg Interreligiós, i Sílvia Cedó i Lluís, cap de la Consultoria d’Unescocat

És doncs, sens dubte, el moment de les aliances contra la crisi. Aliances que ens han de permetre situar-nos en aquest jo col·lectiu, participant en accions i projectes que no sempre han de respondre als problemes individuals. Aliances que han de permetre crear sinergies i aprofitar les potencialitats de cadascú de nosaltres per assolir un bé comú. Aliances que han de passar del “què ha de fer cadascú?” al “què hem de fer entre tots?”

En aquest context d’aliances, les institucions, entitats i organitzacions socials que comparteixen la visió d’aquesta necessitat de canvi i que treballen per generar oportunitats a favor de la inclusió de les persones no es poden quedar al marge. És aquesta anomenada societat civil la que ara més que mai ha d’emfatitzar el valor de la solidaritat i del treball en xarxa i posar al servei de la lluita contra la crisi el seu coneixement i els seus recursos. En definitiva, és el moment de mostrar amb l’acció la funció social de totes aquelles organitzacions i institucions la missió de les quals és la transformació social basada en la promoció i el respecte dels drets fonamentals de les persones.

El programa Talia, un programa del Centre UNESCO de Catalunya que compta amb la col·laboració de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, pot ser un exemple d’això. Aquestes dues institucions comparteixen, d’una banda, el seu interès per a la formació de qualitat  basada en la reflexió crítica i en un pensament pràctic, com a element clau per al desenvolupament de les persones, tant professional com personal, que ajudi a la construcció de societats més justes, inclusives i sostenibles. I, d’altra banda, comparteixen una visió sobre els i les joves com a col·lectiu que té un rol fonamental en la construcció d’aquestes societats, i la preocupació per les dificultats d’aquest col·lectiu a l’hora d’inserir-se en el mercat laboral i pel seu alt risc d’exclusió.

El programa Talia és la síntesi d’aquesta visió compartida per ambdues institucions en forma de sis cursos de formació que s’adrecen, principalment, a joves en situació d’atur i que volen aportar eines i recursos específics per comprendre i gestionar la diversitat (lingüística, cultural i religiosa), comunicar i educar per al desenvolupament sostenible i promoure el patrimoni cultural, en el context local i professional.

El Centre UNESCO de Catalunya es vol situar en aquest context d’aliances contra la crisi i per això busca la complicitat d’altres institucions per traduir-les en un “guanyar” col·lectiu, que repercuteixi sobre la societat i que contribueixi a la materialització de l’ideari de les entitats implicades. La formació és una de les línies d’actuació del Centre UNESCO de Catalunya en la qual tenim exemples d’aquest treball conjunt entre entitats i institucions. Esperem respondre així a les necessitats dels nostres joves, que són, al capdavall, les necessitats de tots nosaltres.

Daniel Muntané, cap de l’Escola de Formació d’Unescocat