El garbell

Aquest mes de juny el Centre UNESCO de Catalunya ha dut a Barcelona el relator especial de les Nacions Unides sobre Llibertat de Religió i Creença, Heiner Bielefeldt per participar al seminari Democràcia i llibertat religiosa. Va intervenir-hi ben acompanyat del sotsdirector de Relacions amb les Confessions del Ministeri de Justícia, José María Contreras, i del sotsdirector de Política i Recerca de la Comissió de Llibertat Religiosa Internacional dels Estats Units, Dwight Bashir. Tots ells van parlar de la relació entre llibertat religiosa i democràcia des de la perspectiva de la seva responsabilitat professional. L’acte va ser molt enriquidor. En tindreu un resum del més interessant en el proper número de la revista Dialogal.

La llibertat de pensament, consciència i religió és un pilar fonamental dels estats democràtics, però també és una de les principals vies del seu desenvolupament i aprofundiment present i futur. El model de país inclusiu i convivencial està en joc. El pluralisme cultural i religiós no significa la pèrdua o la descomposició de les identitats particulars dels ciutadans i, en conseqüència, dels seus drets, malgrat que alguns interessadament ho vulguin presentar així. Ben al contrari, significa la interdependència del reconeixement propi i del reconeixement de l’altre. L’estat democràtic apareix com un garant del pluralisme des d’una laïcitat positiva  construïda sobre els pilars de l’equitat, la neutralitat, la imparcialitat i, fins i tot, l’acomodament raonable, com diuen Charles Tylor, Gerard Bouchard, Martha Nussbaum o el mateix John Rawls, en parlar de consens entrecreuat de les religions i la societat, amb una congruència i analogia de fons entre la concepció de justícia de la política democràtica i de justícia de les religions. L’equitat no vol dir uniformitat, sinó donar a cadascú allò que necessita sempre que no es perjudiqui a ningú. Això és possible amb diàleg, generositat, treball i bona voluntat. Per aconseguir-ho és cabdal vetllar per prevenir les situacions de conflicte, d’egoisme, de mandra i de mala voluntat.

No és bo ser alarmista com tampoc no ho és ser “bonista” o amagar el cap sota l’ala. La situació no és fàcil. La llibertat religiosa està sent seriosament amenaçada per interessos polítics abans inconfessables i ara, cada cop més, més evidents. Aquestes amenaces poden dur les comunitats i els seus membres a situacions de desesperació difícilment reversibles. S’ha de demanar, per exemple, que si bé cal que els llocs de culte tinguin les condicions de seguretat, aïllament, aforament, salubritat necessàries per al bé de tots, de les comunitats de creients i dels veïns, tanmateix aquestes obligacions han d’anar acompanyades del respecte i l’aplicació de la llei internacional i constitucional i no han d’alimentar o servir de coartada als prejudicis racistes ni a l’odi a l’altra religió, especialment si aquesta religió no es pot defensar perquè és feble i no gaudeix dels recursos humans ni econòmics per fer-ho.

L’aprofundiment democràtic i el respecte de les minories, també i especialment les religioses, van de la maneta. Internacionalment, la mateixa democràcia neix, en gran mesura, per protegir la dissidència religiosa, el dret a la llibertat de pensament, consciència i religió. El nostre país necessitaria un gran pacte polític i social que acordés no instrumentalitzar políticament ni social la identitat religiosa dels seus ciutadans. No per complicat ni per laboriós que pugui semblar, ho hauríem de perdre de vista com a horitzó comú desitjable.

En aquest sentit, és bo que les autoritats religioses i la majoria de l’espectre polític vagin prenent consciència que cal respectar la llibertat religiosa des de la seva dimensió més local i propera. Això vol dir també reconèixer la primacia de la consciència i dignitat personals, a la societat i a l’interior de les mateixes comunitats religioses. Hi ha, per suposat, camí per recórrer, però si ho fem junts, amb esforç i generositat i lluny de les pors que paralitzen, serà més fàcil. L’experiència espiritual dels mestres fundadors i referents de les principals tradicions religioses, nucli essencial i irrenunciable de les religions, en serà un fort estímul i ajuda. Aquest és un dels significats de l’afirmació del valor de les religions i conviccions com a patrimoni ètic i espiritual comú de la humanitat, independentment de si hom és creient o no.

Francesc Torradeflot, cap del Departament de Diversitat i Diàleg Interreligiós

Que el projecte democràtic es millorable és cosa sabuda des del principi de la implantació dels sistemes democràtics. Amb el temps s’han anat incorporant noves formes de participació de la ciutadania en les decisions del poder polític però n’hi ha moltes que han quedat aturades.

El 22-M permet nombroses lectures i interpretacions.  A nosaltres, com a entitat de la societat civil, allò que políticament ens interessa és fer una anàlisi des de la perspectiva de salut  democràtica, ja que la democràcia, ara com ara, és l’única garant dels drets humans. Des d’aquesta perspectiva, ressaltem tres dels titulars de la jornada.

• El 45% dels electors cridats a les urnes, uns 2.357.341 ciutadans i ciutadanes, no van exercir el seu dret al sufragi actiu.

• Sí que ho van fer, en canvi, 65.899 electors que van donar la seva confiança a un partit que fomenta actituds i polítiques racistes.

• Durant la jornada electoral, uns quants milers de persones indignades segueixen acampades en diverses places del país i demanen “democràcia real, ja !”, des d’una posició apolítica.

Certament, la combinació d’aquests tres elements, que en principi no tenen relació, però que responen a una mateixa causa, la desafecció i desconfiança envers la política de partits, genera escenaris de desconcert i de paradoxa que caldrà anar resolent si volem enfortir el sistema democràtic.

El fort abstencionisme i el col·lectiu dels indignats, l’un al costat de l’altre, són reflex d’un cansament i d’un distanciament de la ciutadania respecte als partits polítics clàssics, conseqüència d’aplicar estructures formals de democràcia precapitalista a una societat global postcapitalista. Ni aquells que s’abstenen ni els indignats no se senten cridats a participar del joc democràtic, bo i que de facto uns ho fan per passiva, i els altres per activa. Els uns castiguen amb el silenci, els altres ho fan amb casserolades, els uns són un agregat desarticulat i anònim, els altres busquen una forma de moviment social. Si els abstencionistes fessin tant de soroll com els ciutadans de les acampades, aleshores sí que estaríem parlant d’autèntica revolta social.

Quan posem de costat la concentració dels acampats a les places i els partits racistes, observem que són l’expressió d’un malestar social d’arrels molt comunes. Ambdós estan indignats i busquen parlar del sistema des de fora del sistema, però per sort de tots cerquen vies d’expressió i de canalització radicalment diferents. Mentre que uns busquen solucions col·lectives i l’aprofundiment dels drets humans, els altres construeixen un boc expiatori en la figura de l’estranger pobre sobre qui descarregar tota la ira. Llàstima que els primers evitin fer una crida massiva a votar, i els segons s’aprofitin de les urnes per legitimar-se.

Si, finalment, contemplem l’abstencionisme i els partits racistes, l’un al costat de l’altre, observem que són fruit d’un menyspreu a la democràcia, els primers des de la indiferència, els segons des de la discriminació. Ambdós gaudeixen dels beneficis del sistema democràtic, però sense tenir-hi un interès real. La democràcia és només vista com un instrument inútil, insuficient per respondre a les necessitats vitals de la ciutadania. Sort, però, que els dos milions i mig són els que s’abstenen i no sabem què pensen, i els seixanta mil vots corresponen als avaladors del racisme com a norma social. Si fos a l’inrevés, ja podríem apretar a córrer. Potser aquest risc és el que reclama prudència i mantenir colgat, de moment, el debat sobre el vot obligatori.

Tal com dèiem, però, tots tres fenòmens són símptoma d’una democràcia fràgil, que requereix la seva superació. El repte segueix estant al mateix lloc de sempre: la democràcia es basa en un sistema de partits que permeten representar les diverses opcions ideològiques a l’hora de fer front als problemes socials. Ara toca pensar en positiu, i confiar que l’abstencionisme té solució, que les acampades dels indignats seran desallotjades per voluntat pròpia i amb persones plenes d’energia transformadora,  i que els partits racistes, amb una setantena de regidors, seran una anomalia que cal extingir i arraconar en els plens municipals.

Des de la societat civil, de feina no ens en falta: hem de ser capaços de pressionar els partits perquè reconnectin amb el batec del poble, hem de ser creatius i generar espais per canalitzar les energies i les idees dels indignats positius, i hem d’estar atents i denunciar, si escau, les maniobres de vulneració dels drets humans per part dels racistes. Caldrà veure si també ens en sortirem amb aquests reptes que, en certa mesura, ens depassen. Però no ens n’hem de desdir, perquè per construir democràcia, tothom s’hi ha de comprometre.

Miquel Àngel Essomba, director

Que el Partit Popular de Catalunya, amb el suport incondicional de la cúpula del partit tant a Catalunya com a Madrid, i, en menor mesura, PlataformaXCatalunya,  hagin  convertit la població de Badalona en un laboratori per experimentar-hi les polítiques populistes (solucions “fàcils” a problemes complexos) en temes tan seriosos –en cap cas tabús-  com la immigració i la gestió de la diversitat, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. I és que aquest fet ens interpel·la sobre un aspecte cabdal en tant que societat democràtica que hauria d’apostar per la igualtat, per un repartiment més just de la riquesa i per un estat del benestar obert a tothom. Tot s’hi val en democràcia? fins i tot posar en perill la convivència dels nostres veïns i veïnes,  per tal de guanyar vots?

Jo, i crec que alguns ciutadans i ciutadanes més, pensem que no, i  no cal entrar en el debat entre els bons i els dolents. No es tracta d’un debat moral (el terme “buenismo” està cuinat al laboratori d’idees de la FAES des de l’any 2005) sinó d’un debat polític entre, per una banda, aquells que apostem per un model de gestió de la diversitat inclusiu, on les bases legals són les mateixes per a tothom, que s’enfronta a problemes reals i que intenta transformar la societat en benefici del bé públic i que no ofereix solucions fàcils a temes complexos; i, per l’altra banda, aquells que han apostat, des de ja fa temps, per atiar l’odi en benefici d’uns quants sense importar-los les conseqüències futures, que fan política “en blanc i negre”, que no reconeixen que en un món globalitzat les solucions també han de ser globals, que es neguen a reconèixer que no es pot permetre un enfrontament constant entre “ells i nosaltres”, que els veïns immigrats no poden ser el “boc expiatori” de tots els mals de la nostra societat,….

Tanmateix també em pregunto: com hem arribat fins a aquesta situació? I aquí les responsabilitats són múltiples i tractaré d’enumerar-les de manera succinta: uns mitjans de comunicació, en alguns casos amb clara intenció crítica i de denúncia, que han amplificat el discurs populista, sense donar espais per a la resposta al contradiscurs d’altres persones o col·lectius; un sistema judicial que sempre sobreposa la llibertat d’expressió a l’aplicació del Codi penal en casos de discriminació i incitació a l’odi racial; uns contrincants polítics que per por a perdre vots han donat respostes molt tèbies (del tipus “són bajanades”), quan s’ha utilitzat un llenguatge racista i xenòfob, que en cap cas no s’ha denunciat de forma clara i contundent; una classe política que no ha tingut inconvenient a sumar-se al populisme tot apropiant-se, sense eufemismes, del discurs de l’extrema dreta; una classe política que ha deixat degradar-se un sistema democràtic, jove dins del panorama europeu, no impedint que persones presumptament implicades en casos de corrupció es presentin a les properes eleccions municipals o autonòmiques; unes forces polítiques d’esquerres que han perdut la batalla mediàtica del discurs i del carrer i que, de moment, no estan mobilitzant el seu potencial electoral en contra del populisme…

A les properes eleccions municipals del dia 22 de maig estan en joc qüestions de gran importància per a la vida comunitària: la gestió de la diversitat, la retallada o no de serveis bàsics en moments de crisi, l’estigmatització de certs col·lectius de veïns i veïnes, una nova política urbanística que no prioritzi una altra bombolla immobiliària i les seves conseqüències, reduir els índexs d’atur…(cal tenir present que els consistoris sortints hi hauran de donar resposta des de la manca de recursos i de competències); però, per sobre de tot, estan en joc la cohesió social i la convivència dels nostres pobles, viles i ciutats, que no podem permetre que es posin en perill per un grapat de vots.

Josep Guardiola Salinas, delegat d’Unescocat per a Cooperació Educativa.

En democràcia, els membres d’una societat (encara que no tots) elegim representants per governar els afers col·lectius. Possiblement les eleccions municipals són aquelles de les quals en sortiran els representants que administraran la cosa-pública que està més a tocar de la ciutadania. És el govern de la proximitat i, per tant, el que incideix de forma més visible en la quotidianitat ciutadana (tot i que en interdependència amb la resta d’administracions). És a l’escala local on els veïns i les veïnes possiblement coneixen personalment alguna de les persones que formarà part del consistori (amic, conegut i saludat…) i on la “maquinària” dels partits polítics té menys a dir-hi (fins i tot a la quinzena de municipis de més de setanta mil habitants del nostre país).  És la mateixa proximitat que fa que el candidat o la candidata es creui pel carrer amb el seu veí i elector/a, la qual cosa significa un factor de pressió (les decisions preses repercuteixen a persones concretes, amb nom i cognoms) i alhora, un coneixement de primera mà de la realitat social.

Les eleccions són el moment per triar les persones (líder i equip) a qui deleguem les decisions i l’administració del bé col·lectiu i confiem que, com per a qualsevol altra responsabilitat pública,  ho faran amb rigor, honestedat, eficiència… Però gestionar els afers comuns no és tasca fàcil. Possiblement per això, malgrat les dures crítiques a la classe política, poca gent s’engresca, i per contra, se’n distancia com si els fos totalment aliena. (Potser no ens aniria malament si tothom hagués de passar uns anys de la seva vida assumint aquesta responsabilitat pública).

Governar el municipi no és feina senzilla perquè en l’àmbit local és on es viu amb més intensitat la política pública i la dinàmica social. Al municipi hi viuen persones que tenen trajectòries, expectatives, creences, hàbits, llengües… diversos. La gestió de la diversitat és clau per a la qualitat de vida del municipi, en el seu conjunt, i de cadascun dels individus, en particular.

En aquest context de complexitat, sembla “apetitós”, i més en campanya electoral, caure en discursos simplistes, que busquen caps de turc i que són fàcilment comunicables (apreciats pels amants dels titulars mediàtics), però que no aporten solucions a la realitat complexa, o, si n’aporten, són simplement impracticables, no només des del punt de vista moral (com si això no fos prou), sinó també legal. Però la majoria d’alcaldables tenen ben present que endinsar-se en aquest discurs seria enganyar i mensytenir a la ciutadania.

Sabem que les persones som totes diferents (múltiples identitats i identitats úniques), però alhora compartim la fragilitat de l’experiència humana (la humanitat). Per això, la gestió de la diversitat (indissociable de la llibertat humana) en un municipi es basa justament en no segmentar i no aixecar murs entre els “uns” i els “altres”, sinó en construir condicions d’igualtat i llibertat per a tothom. La història ens ho demostra: no hi ha manera de viure en pau (en el sentit ampli), si tothom no gaudeix d’aquesta pau.

Per això, la majoria de candidats i candidates proposen debats polítics sobre el model de ciutat/poble i la seva governabilitat, a partir d’eixos econòmics, socials, culturals i ambientals, per tal que la ciutadania opti pel que consideri que pot contribuir millor al progrés de la seva ciutat o poble. Els molts veïns i veïnes estan convocades el 22 de maig a elegir a qui confiaran la delegació, durant els propers quatre anys, del seu poder ciutadà per governar l’interès col·lectiu, per al bon govern del municipi per a tothom.

Sílvia Puente Rodríguez, responsable de l’Observatori

No cal dir que les eleccions municipals tenen una gran importància atès que es tracta de l’administració més pròxima als ciutadans i que permeten plantejar aquelles polítiques que poden afectar més decisivament la vida quotidiana. Tampoc cal dir que els objectius del Centre UNESCO: diàleg cultural, drets humans, sostenibilitat, patrimoni, educació, diàleg interreligiós… troben en els municipis el seu marc idoni per dur-los a la pràctica. Per tant s’hauria de recomanar la participació a aquestes eleccions i que els diversos partits polítics presentin els seus programes amb prou claredat per orientar correctament els ciutadans que els han de votar.

Caldrà tenir en compte, però, que malauradament està essent inevitable la utilització de qualsevol element per lluitar electoralment contra l’adversari. És cert que la crisi econòmica que ha començat en el sector immobiliari ha afectat molt directament les arques municipals i que les retallades de l’administració són difícils de pair. Es lògic, però, que en plena campanya es convoquin manifestacions contra les retallades de la Generalitat i no es facin aquestes manifestacions contra el govern Espanyol que es nega a fer-se càrrec de responsabilitats adquirides, com el pagament del fons de competitivitat?

Esperem que tots tindrem prou capacitat de judici per tal de fer l’anàlisi més correcta possible sobre la situació i sobre les polítiques que cal portar a terme.

Jordi Porta, president

Un dels arguments més esgrimits pels detractors de les consultes sobre la independència de Catalunya és la seva irregularitat des d’un punt de vista legal i, per tant, la seva manca de validesa política. El problema és que l’apel·lació al dret durant aquests darrers anys ha anat perdent consistència en el terreny polític. En primer lloc perquè quan s’analitza l’ordenament jurídic actual no es pot deixar de tenir en compte les circumstàncies en què es va originar. En el nostre cas concret, en les condicions en les quals es va fer la transició política del franquisme a la democràcia vigilada de finals del anys 70 del segle passat i, per tant, en les condicions en les quals es va redactar i aprovar la Constitució espanyola del 1978. En segon lloc perquè la interpretació que n’han fet aquests darrers anys els òrgans de l’Estat, teòricament independents, no han fet més que demostrar que el dret públic i la seva aplicació està absolutament mediatitzada per orientacions ideològiques dels seus protagonistes, els quals han exhibit les posicions pròpies del nacionalisme espanyol irredempt que existeix des de fa dècades per no dir segles.

En aquest context, quan es diu que cal respectar la llei i les regles del joc vigents no puc menys que recordar la meva etapa d’estudiant, salvant totes les distàncies, quan el rector de la Universitat de Barcelona, Dr. Garcia Valdecasas, reclamava el respecte a la llei davant de les reivindicacions democràtiques dels estudiants.

El problema és que no es vol reconèixer que Catalunya ha de poder ser subjecte polític per decidir el tipus de relacions que vol mantenir amb els pobles veïns, com ha passat a totes les nacions lliures del món.  Aquest és el principi polític i jurídic originari a partir del qual s’han d’establir les regles del joc.

Mentre això no sigui acceptat, la societat catalana haurà de manifestar-se pels mitjans que sigui, sempre pacífics i respectuosos, però amb la voluntat de fer adonar de la necessitat que si no es transcendeix la legalitat espanyola establerta el 1978 i la seva aplicació, i que si els representants polítics al Parlament de Catalunya no s’atreveixen a prendre algunes mesures unilateralment, no serà possible copsar quina és la voluntat política majoritària del poble de Catalunya. Perquè, com ja s’ha dit en altres ocasions, la pregunta que es fa a les eleccions a les quals es presenten els diferents partits polítics no es pot confondre amb la pregunta prèvia que s’ha de fer per saber quin ha de ser el marc institucional a partir del qual serà possible realitzar els diferents programes.

Jordi Porta, president

Les últimes dades de l’Informe de Seguiment de l’Educació per a Tothom en el Món 2011 que porta per títol “Una crisi encoberta: conflictes armats i educació”, al marge de posar en evidència que no es podran assolir els objectius fixats en termes educatius per a l’any 2015 (l’any 2008 encara hi havia 67 milions d’infants sense escolaritzar; a l’Àfrica subsahariana 10 milions de nens i nenes abandonen cada any l’educació primària; 796 milions de persones adultes són analfabetes de les quals dues terceres parts són dones;…) i malgrat que fan palès que s’han produït avenços en alguns aspectes (entre 1999 i 2008 es van escolaritzar 52 milions d’alumnes suplementaris; a l’Àfrica subsahariana les taxes d’escolarització van augmentar un 33%;…) demostren amb tota claredat que els països afectats per conflictes armats són aquells que disten més d’aconseguir els objectius marcats per l’Educació per a Tothom. Els conflictes bèl·lics, a més d’estar minant les perspectives de creixement econòmic -en una situació de crisi financera del sistema capitalista-, d’impedir la reducció de la pobresa i l’assoliment dels Objectius del Mil·lenni, estan “augmentant les desigualtats, la desesperança i el sentiment d’injustícia que tanquen els països en el cercle viciós de la violència”.(1)

Si analitzem amb més profunditat l’esmentat informe, constatarem les repercussions, en el món de l’educació, dels conflictes armats que durant el decenni 1998-2008 han afectat 35 països. Als països pobres afectats per conflictes violents hi ha 28 milions de nens i nenes en edat de cursar l’ensenyament primari sense escolaritzar, és a dir, un 42% del total. La probabilitat que els infants de països pobres afectats per conflictes morin abans de complir cinc anys, és dues vegades major que per a la resta de nens i nenes dels països pobres. Mentre que el percentatge de joves que saben llegir i escriure als països pobres és del 93%, als països afectats per un conflicte la proporció és del 79%. Tanmateix, tot i que aquestes dades són esfereïdores, l’anàlisi de la situació encara empitjora si tenim en compte que s’està constatant un augment dels atacs sobre les infraestructures civils, en molts casos centres escolars que fins ara s’havien considerat refugis segurs, un fet que constitueix una violació flagrant del dret internacional. Com a conseqüència de les guerres hi ha més de 43 milions de persones desplaçades en el món. Els refugiats i desplaçats interns tenen una gran dificultat per accedir a l’educació i així ho testifiquen les dades: l’any 2008 solament un 69% dels nens i nenes que vivien en campaments de refugiats anaven a l’escola primària.

La població de Líbia està patint actualment les conseqüències d’un conflicte bèl·lic , que podríem qualificar de veritable guerra civil entre partidaris del dictador Gadafi –que des que va agafar el poder, l’any 1969, ha plantat la seva famosa khaima a les principals capitals d’aquells països que abans el consideraven un aliat i una font de negoci i, ara,  un enemic- i els “rebels” que s’oposen al sàtrapa seguint l’onada revolucionària iniciada a Tunísia, amb el suport d’una coalició internacional que té la legitimitat, encara que personalment no tinc gaire clar com es poden “legitimar” les guerres, d’actuar sota el paraigües legal de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de Nacions Unides.

La qüestió en la qual ens volem centrar, sense voler menystenir en absolut les víctimes que va provocar la repressió brutal del règim del coronel Gadafi (quina minsa resposta ciutadana i governamental va tenir l’opinió pública europea!) i les que s’estan produint per l’enfrontament entre els dos bàndols i les accions de les forces internacionals, és quin impacte tindrà el desenvolupament, la durada i la resolució del conflicte sobre els infants libis i, més concretament, sobre el seu accés a l’educació i el seu nivell d’instrucció escolar. Segons l’últim Informe sobre el desenvolupament humà del PNUD (2), pel que fa a Líbia, la taxa d’alfabetització és del 88,3%, la taxa bruta de matriculació és del 95,8%, la inversió en educació és el 3,4 % del PIB, la mitjana d’anys d’escolarització és de 7,3; i aproximadament només 5 persones de cada 100 tenen accés a Internet, segons dades del Banc Mundial de l’any 2008. En funció de la durada, del nivell de destrucció que generi el conflicte, de les aportacions que facin els països estrangers per a la reconstrucció, de la voluntat política d’invertir en educació (actualment, 21 països en via de desenvolupament destinen més recursos econòmics a la despesa militar que a l’ensenyament primari), sabrem d’aquí a un temps, amb noves dades, quin impacte ha tingut aquest conflicte armat sobre l’educació d’aquest país del nord d’Àfrica.

A tall de conclusió, voldria reproduir una cita de José Ramos-Horta, Premi Nobel de la Pau 1996, que, a parer nostre,  resumeix perfectament els objectius de l’Informe de Seguiment de l’Educació per a Tothom en el Món, elaborat per la UNESCO: “ i és que l’educació pot ser una força per prevenir conflictes, reconstruir els països i edificar la pau. Dono suport entusiàsticament a aquest missatge”. Nosaltres també!

(1)          Des d’aquest enllaç es pot baixar l’Informe complet en espanyol i anglès. Properament, el Centre UNESCO de Catalunya presentarà el resum d’aquest informe en versió catalana  http://www.unesco.org/new/en/education/themes/leading-the-international-agenda/efareport/reports/2011-conflict/.

(2)          http://hdrstats.undp.org/es/paises/perfiles/LBY.html

Josep Guardiola, delegat de cooperació educativa d’Unescocat

L’informe L’estat del món 2011 publicat pel Worldwatch Institute i recentment presentat en la versió catalana pel Centre UNESCO de Catalunya, porta enguany com a títol “Innovacions que alimenten el planeta”.

Al llarg de les pàgines, l’informe destaca una sèrie d’innovacions agrícoles que han tingut èxit a l’hora d’evitar el malbaratament d’aliments, de fomentar la capacitat d’adaptació al canvi climàtic i de reforçar l’agricultura urbana per al proveïment de les ciutats, entre moltes altres. A primer cop d’ull pot semblar que el tema és molt específic i especialitzat, i més si tenim en compte que les experiències se centren al continent africà. Una petita reflexió, però, ens permet entendre que del que s’està parlant és de conceptes i idees globals amb implicacions universals: seguretat alimentària, dret a una alimentació adequada, sistemes per alleujar la pobresa i la fam al món, qualitat dels aliments. Tots aquests temes són qüestions que, en un món cada cop més poblat, resulten d’una importància extraordinària.

Les dades que presenta el llibre són alarmants: en l’actualitat 925 milions de persones estan desnodrides malgrat que la revolució verda dels anys 60 i 70 va augmentar la productivitat dels cultius de forma exponencial. Com és possible aquesta contradicció? L’augment de la irrigació, la mecanització de l’agricultura, l’expansió de llavors d’alt rendiment o l’augment en l’ús de pesticides van incrementar la quantitat d’aliments produïts, però no van considerar l’impacte ecològic que produïen, ni la desigualtat que creaven en barrar-ne l’accés als agricultors més pobres o a les dones, ni tampoc que els aliments molt sovint anaven destinats a indrets molt allunyats del seu lloc de producció. I, en conseqüència, van ignorar que s’agreujava la fam, la pobresa, que es provocaven més desigualtats, més dependència dels mercats internacionals i més impacte ecològic.

Per invertir aquesta tendència farà falta una nova revolució verda, però ben diferent de l’anterior. Si volem garantir la quantitat i la qualitat dels aliments i al mateix temps la sostenibilitat de la producció agrícola, hem de millorar la capacitat de resistència dels països enfront dels preus dels mercats, hem de promoure una agricultura que creï llocs de treball, hem de fomentar la subsistència de les diferents varietats i l’agroecologia. Hem de respectar el saber ancestral dels agricultors. En definitiva cal mes eficiència, més producció local, ciutats que es puguin en certa mesura autoabastir, menys consum de carn, i sistemes de producció que no emmetzinin les aigües o l’atmosfera.

En aquest món global, els agricultors africans ens ensenyen amb les seves experiències innovadores i creatives que les coses es poden fer d’una altra manera.  Cal posar fil a l’agulla.

Laura Silvani, departament de sostenibilitat

Des dels anys cinquanta, un període clarament marcat pels processos de descolonització política de bona part del planeta i l’accés a la independència de molts països, fins ben entrada la dècada dels anys setanta, el debat intel·lectual sobre el desenvolupament havia girat al voltant de dues grans teories. Per una banda, W. Rostow, entre altres autors, va definir el desarrollisme o la teoria del desenvolupament, per la qual s’argumentava que els estats subdesenvolupats vivien en una fase transitòria que finia en la consolidació d’un sistema capitalista basat en la societat de consum. Per altra banda, i en el marc de la CEPAL, autors com S. Amin o R. Prebisch van definir la teoria de la dependència, la qual atribuïa l’estat de subdesenvolupament a l’encara vigent relació causal que hi havia entre el benestar del Nord (causa) i el subdesenvolupament del Sud (conseqüència).

Als anys setanta, es donen dos fets que seran clau en l’evolució del concepte de desenvolupament. En primer lloc, es produeix un canvi  transcendental en el debat intel·lectual amb l’aportació teòrica d’Amartia Sen. Aquest autor concep el desenvolupament com un procés que manca de sentit si no va acompanyat de l’augment del benestar de les persones. Prenent el binomi aristotèlic d’acte-potència, Sen descriu el desenvolupament com el procés pel qual la persona desenvolupa les seves capacitats potencials de ser i fer com a tal. En segon lloc, es fa palesa la consolidació de la consciència ecològica entre la comunitat política. L’any 1972 se celebra a Estocolm la primera Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient, on es debat el límits del creixement, la preservació del medi per a les futures generacions i la relació d’interdependència entre l’economia, l’ecologia i el benestar.

A la dècada dels noranta, la caiguda de la Unió Soviètica dóna lloc a una sèrie de fets que seran cabdals per a l’evolució del concepte de desenvolupament: (i) la concepció holística del món passa de basar-se en la divisió Oest – Est a basar-se en la divisió Nord – Sud; (ii) apareixen amb força actors no estatals en l’escena internacional; (iii) i, vinculat a la segona idea, es produeix una transformació de la naturalesa del conflicte internacional: el conflicte es transnacionalitza i, per tant, la fórmula d’anàlisi basada en la idea Estat-Nació versus Estat-Nació passa a ser insuficient. El terrorisme internacional o la falta d’aigua en una regió són exemples clars d’aquesta insuficiència de l’estat nació com a unitat bàsica d’anàlisi. Aquesta crisi de l’estatcentrisme dóna lloc a un canvi de paradigma en l’anàlisi de les relacions internacionals i es produeix una transició cap a un enfocament més antropocentrista.

En el marc d’aquest canvi de paradigma, l’any 1990 el PNUD, recuperant les tesis de Sen i de la Conferència d’Estocolm, elabora el primer Informe sobre el Desenvolupament Humà, on s’argumenta que la persona humana ha de ser el centre del desenvolupament. Ras i curt, el desenvolupament humà es descriu com un procés multidimensional que ha de garantir les necessitats bàsiques de la persona: alimentació, educació, salut o digne capacitat econòmica.

Efectivament, la comunitat acadèmica ha acceptat àmpliament aquest canvi de paradigma pel qual s’adopta la persona humana com a unitat bàsica d’anàlisi. Tanmateix, en l’àmbit polític, cap estat no està disposat a sentir parlar de la crisi de l’estat nació o, encara menys, de cessió de sobirania. Cal assenyalar aquí l’excepció de la Unió Europea que, tot i ser un ens en fase de construcció, es pot considerar un bon exemple de regionalització. Així doncs, es fa necessari posar l’esforç a aconseguir un canvi de mentalitat en les persones que esborri la imatge de l’estat nació que tots tenim interioritzada, si volem afrontar amb èxit desafiaments actuals que planteja el desenvolupament humà sostenible.

Ignasi Torrent Oliva, grup jove d’Unescocat

Unescocat tradueix i publica els Informes sobre el Desenvolupament Humà del PNUD en català