El garbell

A l’extrem est existeix un conflicte entre dos pobles que, lluny de solucionar-se, sembla que ha agafat una via de més i més destrucció. Just al costat, trobem una illa partida per la meitat, amb dues comunitats enfrontades des de fa gairebé mig segle. Si avancem cap a ponent, per la ribera nord, comencem a trobar-nos amb territoris en suspensió de pagaments, territoris amb primers ministres corruptes fins a la medul·la, territoris sotmesos a una crisi econòmica sagnant. I si acabem de fer el volt, per la ribera sud, les coses no milloren. Dictadors aferrats al poder des de fa dècades, índexs de pobresa i de desigualtat alarmants i inusuals a principis del segle vint-i-un, societats a la deriva.

Sí, ho has encertat. És la Mediterrània, un entorn més històric que geogràfic que ha caigut adormit sobre el llit de la riquesa de la seva pròpia diversitat, amb dificultats importants per treure’s la son de les orelles i despertar al so dels timbals de la globalització. Un espai que alguns anominarien maleït, impossible, però que és en el qual hem nascut i on, un cop adults, hem decidit lliurement de viure.

Els problemes socials a la Mediterrània no ens els acabarem ni en una, ni en dues, ni tan sols en tres dècades. Però és important, molt important, que encetem un camí de seguretat que sabem que compta amb possibilitats d’èxit en un esdevenidor que – esperem-ho – no gaire llunyà. I sembla que darrerament s’han fet passos importants al respecte. El primer, tenir consciència de la magnitud de la tragèdia. L’Europa unida no ho serà sense una Mediterrània desenvolupada, i els països nord-europeus ja han après aquesta lliçó. Per aquest motiu han emprès l’aventura de la Unió per la Mediterrània (UPM), com un projecte de bon veïnatge que ha de contribuir a una Mediterrània forta, segura i pròspera.

Però no podem cometre l’error de deixar que aquesta UPM sigui novament una estructura dels estats. La UPM ha de ser un espai de dinamització i visibilització per als pobles, per a la diversitat de les llengües, per a la participació activa de la ciutadania. El valor suprem d’aquest enclau del planeta rau precisament en la diversitat d’expressions culturals i aquesta realitat té poc a veure amb les divisions administratives que fan de Nicòsia o de Jerusalem, per posar dos exemples entre molts d’altres, ciutats dividides.

Des d’Unescocat creiem fermament en aquest plantejament i ja fa un any que hi estem treballant, conreant un camí de lideratge en la Mediterrània que, amb el temps haurà de donar els seus fruits en aquesta línia. Us convidem a prendre-hi part. Qui més s’hi apunta?

Miquel Àngel Essomba, director

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

Val a dir que han canviat moltes coses des que les Nacions Unides van declarar  el dia 21 de març com el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial, l’any 1966; tanmateix, res no es pot donar per fet. Aquest dia pretén ser una data per recordar que els drets humans són de tots, sense distinció de cap mena; cal recordar-ho,  perquè el racisme i la discriminació, en les seves múltiples manifestacions, continuen essent una de les principals xacres del nostre món. Milions d’homes i dones són encara avui objecte de discriminació per raó del color de la seva pell, pel seu origen ètnic, per raó de la seva religió, condició social, opció sexual, gènere, etc.

Aquesta data commemora un succés tràgic que encara impacta les nostres  consciències: el 21 de març de 1960, el municipi de Sharpeville, a Sud-Àfrica,  va ser sacsejat per la violència quan la policia va obrir foc i va matar 69 persones que es manifestaven pacíficament contra les lleis de l’apartheid, un règim que legitimava la divisió i la discriminació racial al marge dels avenços morals i ètics de la humanitat. El 1994 Sud-àfrica va abolir el règim de l’apartheid i va emprendre un encomiable camí de cerca de la justícia i de la pau a través de la reconciliació.

Amb tot, les pràctiques de “neteja ètnica”, el racisme, l’estigmatització permanent i sistemàtica de les minories, dels pobles indígenes i dels treballadors migrants, són presents arreu del món i formen part de la nostra realitat quotidiana. Aquestes pràctiques, unides a noves formes de discriminació en l’accés a l’ocupació, l’habitatge, la salut, la cultura i l’educació, amenacen drets que crèiem irreversibles. La nostra responsabilitat, més que mai, és prevenir i combatre aquesta realitat tan punyent.

A Catalunya, en concret, s’han produït canvis demogràfics considerables: en poc temps la població ha crescut i s’ha diversificat, per raó de l’arribada de persones d’origens diferents. A això s’hi afegeix una conjuntura de crisi econòmica. Abordar la discriminació en aquest context planteja una sèrie de reptes. Els discursos i les actituds racistes i xenòfobes constitueixen un perill per a la vida, el benestar i el valors basats en els drets, i alhora,  representen una amenaça de retrocés de la convivència i la cohesió social. Aquesta situació impacta la societat en general i pot conduir a situacions de més exclusió per a aquelles persones que ja solen estar subjectes a condicions de vulnerabilitat i exposades a ser objecte de discriminació.

Per tant, cal augmentar la nostra vigilància i esmerçar encara més esforços per contribuir a eliminar la ignorància i els prejudicis sobre els quals es basen les discriminacions. Per això és tan essencial treballar la nostra capacitat d’acció individual i col·lectiva com a defensors dels drets humans; cal treballar i promoure l’educació intercultural per lluitar contra els estereotips i impulsar la comprensió i el respecte.

L’esforç per augmentar la consciència de la necessitat del respecte mutu i per canviar les mentalitats i els comportaments demana ara estratègies innovadores i audaces, que comptin amb la participació de tots els membres de la societat. Aquesta no és sols una qüestió de justícia, sinó també l’única via possible per restablir un vincle cívic i social que s’ha anat erosionant en moltes societats.

La commemoració del Dia per a l’Eliminació de la Discriminació Racial ens permet retre homenatge a tots els homes i dones valents que varen aconseguir restablir la noblesa dels valors del pluralisme i la igualtat entre els pobles, i ens brinda l’oportunitat per reafirmar el nostre compromís perquè tots els ciutadans puguin viure amb dignitat, en igualtat i en pau.

Margarita García O’Meany, departament de drets humans i diversitat cultural

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

Milions de refugiats fugint de les persecucions, dels conflictes polítics o socials, dels desastres econòmics o ecològics, s’estan desplaçant en amplis moviments. Aquesta migració, tant si és transfronterera com si és interna (com en el cas de la Xina i l’Índia) és un dels elements clau del creixement i el desenvolupament de les ciutats. L’any 2008 va significar un punt d’inflexió en aquest sentit: des d’aleshores, per primera vegada, més del 50% de la població mundial viu en ciutats i les projeccions a escala mundial preveuen que es dupliqui la població de les barriades més desfavorides, que d’aquí uns 20 anys significarà 2 mil milions de persones.

Una altra conseqüència de les migracions que s’estan produint al món és el fet que persones de tota mena d’origen es troben en contacte amb altres cultures i normes diferents de les pròpies; aquest fenomen comporta una vital necessitat d’inclusió de les cultures, creences i conviccions dels ciutadans de l’aldea global. És obvi que calen polítiques urbanes innovadores per assegurar una convivència harmònica de tots els habitants de la ciutat; i més ara, amb una conjuntura econòmica i social difícil que empeny a polítiques de tancament i de rebuig.

Pel fet d’estar en la primera línia del desafiament que comporten les migracions, les autoritats locals molt sovint es troben soles a l’hora de prendre les decisions necessàries per assolir el benestar i la convivència en unes ciutats molt diverses des del punt de vista cultural, social i religiós.

El 2005 dues organitzacions especialitzades de l’ONU, la UNESCO i UN-Habitat van signar un Memoràndum d’Entesa per a afavorir una urbanització amb rostre humà; i en associació amb algunes ONG internacionals, van organitzar diverses reunions d’experts sobre el tema “Polítiques urbanes i el Dret a la Ciutat “, encaminades a promoure un enfocament basat en els drets humans i garantir el “Dret a la Ciutat”. En el marc d’aquest projecte UNESCO/UN Habitat, la Secció de Migracions Internacionals i Multiculturalisme de la UNESCO, va convocar una trobada d’experts els passats 18 i 19 de febrer a la seu del Centre UNESCO de Catalunya, en què es va debatre sobre “Crear ciutats millors per als immigrants”.

El Centre UNESCO de Catalunya- Unescocat va contribuir al debat aportant el seu coneixement i experiència sobre el terreny en matèria de diversitat,  cultural i lingüística, i més específicament en el tema de la cogestió de la diversitat de creences i conviccions. El Centre pot aportar, entre altres, l’eina de la Xarxa Internacional sobre Religions i Mediació en Zones Urbanes com una proposta concreta i innovadora, en contextos cada vegada més plurals, diversos i complexos des del punt de vista cultural i religiós.

En el marc de les nostres actuacions i col·laboració amb els ajuntaments tenim consciència de la necessitat d’acompanyar els responsables polítics i tècnics de cara a l’acompliment dels “nous objectius” :

-   Tenir en compte una visió integradora de les ciutats, reflexionant en termes d’inclusió i no d’exclusió o de tancament,

-   Planificar en termes d’”habitants del municipi” i no pas en  termes de “votants” i consegüentment imaginar polítiques municipals per procurar el benestar de tots els habitants de la seva ciutat,

-   Garantir l’accés equitatiu de tothom a totes les oportunitats que ofereix la ciutat (habitatge, sanitat, educació, formació, seguretat, etc.).

-   Lluitar per la sostenibilitat i la justícia social,

-   Combatre l’exclusió , la pobresa, i la violència urbana.

Aquesta línia de treball no és un bonisme ingenu més, que pretén donar a l’urbanisme un rostre humanista, sinó que ofereix polítiques urbanes pragmàtiques per generar inclusió dels nouvinguts.

Elisabeth Lheure, departament de diversitat i diàleg interreligiós

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

La propera setmana se celebra a Barcelona el Fòrum de la Fundació Anna Lindh, que es preveu que aplegui unes 500 persones representants de la societat civil de l’Euromediterrani que treballen pel diàleg intercultural. Abans, però, s’han anat escalfant motors en diferents seminaris preparatoris de diferents àmbits temàtics. Un d’ells, sota el títol de “Polítiques de joventut Euromed en diàleg intercultural” (Strasbourg – gener de 2010), ha reunit una trentena de joves de diferents països euromediterranis, membres d’entitats, entre les quals Unescocat. A partir de la seva experiència de treball amb joves o per a joves i de la reflexió conjunta, les persones participants al seminari han elaborat propostes que seran presentades i discutides al Fòrum de la setmana vinent.

A l’entorn euromediterrani, les persones joves viuen en situacions diverses, tant per raó del context social com de les polítiques de joventut. Per exemple, a Jordània una gran part de la  població jove ha immigrat, a Lituània la xarxa nacional de joves reconeguda oficialment no és representativa de la joventut del país, al Marroc les polítiques de joventut van adreçades a determinades elits. La idea de joventut, les experiències quotidianes dels joves i les actuacions públiques varien entre l’Est i l’Oest d’Europa, a les dues ribes de la Mediterrània, i molt especialment a l’Orient Mitjà; s’observa des de la necessitat de fer efectiu l’accés a determinats serveis emmarcats en un pla, fins a la manca d’identificació i planificació de polítiques públiques de joventut. D’aquí que alguns joves reclamin “més polítiques” (més recursos, més equipaments, més suport…) i d’altres demanin “millors polítiques” (millor accés, millor coordinació, millor participació…).

L’aproximació al diàleg intercultural també es podria considerar divergent, tenint en compte l’entorn social i polític des del qual se’n parla. Per exemple, la percepció per a una part de joves de Palestina és que el diàleg esdevé un placebo per evitar una solució política al conflicte en el qual viuen; per a joves de molts països, aquest diàleg es visualitza a través d’activitats que reuneixen diferents tradicions culturals (com ara festes amb menjar i danses típiques); en canvi altres joves qüestionen el fet de centrar-se en aspectes folklòrics que homogeneïtzen la cultura o cultures d’un país. En qualsevol del casos, es coincideix en la definició donada pel Consell d’Europa, d’acord amb el seu Llibre Blanc del Diàleg Intercultural: aquest diàleg s’entén com un procés que comprèn un intercanvi obert i respectuós de punts de vista entre persones i grups amb diferents bagatges i patrimonis ètnics, culturals, religiosos i lingüístics, sobre la base de l’entesa mútua i el respecte.

De la diversitat d’acostaments i d’experiències de la joventut de l’espai euromediterrani, se n’extreu tanmateix un missatge comú: les i els joves, que comparteixen un món global i uns interessos i necessitats propis del moment vital que els toca viure, no volen ser públic destinatari, sinó agents actius de canvi, en clau de present i de futur, per aconseguir viure junts iguals en dignitat.

Sílvia Puente, cap de l’observatori

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

Afirma el lingüista Levinson que per poder parlar d’allò que veiem i sentim hem de poder ‘veure’ i ‘sentir’ segons els termes que ens permetin parlar-ne. La llengua canalitza, ensinistra, en bona mesura el nostre paisatge mental altrament ‘no domat’, poc comunicable. Cada llengua tria una part d’aquest paisatge i en fa un mapa particular, això explica perquè la ‘traducció perfecta’ és, en rigor, impossible.

La llengua d’Europa és la traducció – va afirmar fa uns anys, amb fortuna, Umberto Eco-, és a dir, el pas d’una llengua a l’altra,  el coneixement i els nous significats que emergeixen entre fronteres lingüístiques. La llengua d’Europa seria doncs, idealment, la llengua imperfecta que transita entre totes les llengües, llengües viables en un entorn, com a mínim, de multilingüisme receptiu – aquella situació on els parlants entenen les llengües dels veïns -  com és el cas a les societats tradicionalment multilingües d’altres latituds del planeta.

Amb motiu de la celebració, el 21 de febrer, del Dia Internacional de la Llengua Materna, celebrat enguany en el marc de l’Any Internacional per a l’Apropament de les Cultures, la UNESCO organitza els dies 22 i 23 de febrer el simposi “Traducció i Mediació Cultural” en el benentès que “la traducció i la interpretació, dues activitats essencials en l’actual procés de mundialització, són generadores de coneixements però també poden contribuir a fomentar els malentesos”.

El coneixement i les imatges que es generen en el pas d’una llengua a l’altra és un territori encara no prou explorat en termes cognitius, d’expressió artística i de generació de ‘pax linguistica’. D’altra banda, sabem que la traducció com a  generadora de malentesos ho és sovint pel fet de no considerar i acceptar la impossibilitat de la traducció perfecta, la diversitat sovint irreductible de mapes mentals canalitzats per les diverses llengües; en definitiva, pel fet de no detectar i activar el potencial poètic i polític d’aquesta impossibilitat.

L’encontre entre llengües pot ser font de malentesos,  ja siguin diplomàtics, de saló o sovint en l’àmbit íntim de les relacions personals, però també, massa sovint, degenera en subordinació, injustícia i vulneració dels drets humans, quan ni tan sols es preveu fer possible el pas entre llengües. Pensem, per exemple, en el cas dels individus que tenen com a llengua pròpia i única llengües no (re)conegudes pels sistemes judicials o penitenciaris en els quals es veuen implicats, tot sovint de manera injusta, per raó de  sistemes d’opressió ètnica i repressió sistemàtica particularment punyent a determinades fronteres. Es tracta de situacions on es nega el dret a la traducció/interpretació entre les llengües de comunitats lingüístiques subordinades i les llengües dominants que han generat el sistema de coacció que hi entra en joc, el sistema de categories on la violència que exerceixen té el seu propi sentit i (des)propòsit.

Les “llengües maternes recòndites” poden, doncs, generar experiències límits d’incomunicació, territoris incògnits de vulneració de la dignitat humana on encara trobem éssers humans “menys traduïbles”.

Alícia Fuentes-Calle, cap del departament de diversitat lingüística – Linguapax

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

La Maria trenca el silenci de la sala d’espera del dentista, on només hi són ella i un desconegut amb cara de pocs amics, en Pere.

Maria: Sabies que les Nacions Unides han declarat l’any 2010 l’Any Internacional de la Biodiversitat (AIB)?.

Pere: La biodiversitat?  I a mi què m’importa la biodiversitat? De fet, què vol dir biodiversitat?

Maria: Doncs biodiversitat, breument, vol dir tota la gran varietat d’animals, plantes i microorganismes que viuen al nostre planeta.

Pere: Molt bonic, però jo tinc problemes més importants. Què hi tinc a veure jo amb la biodiversitat?

Maria: Home, pensa-hi una mica, va.

Pere: Doncs tinc dues plantes al menjador… m’agraden els gossos… i mirar-me els documentals d’animalets estirat al sofà.

Maria: Correcte. Però hi ha més. Resulta que encara que ens passem el dia sobre l’asfalt, cadascú de nosaltres forma part integral de la natura i el nostre destí està estretament unit a la biodiversitat. Jo i tu i tothom depenem d’aquesta diversitat de la vida per tenir aliment, combustible, medecines i la resta d’elements essencials sense els quals no podríem viure.

Pere: Oqueimaquei. Capto. Però encara no entenc per què un Any Internacional.

Maria: Perquè la rica biodiversitat s’està perdent a una gran velocitat degut a l’activitat humana. Per exemple, dels boscos originals, que contenen gran part de la diversitat biològica, n’hem fet desaparèixer prop del 45 % i es calcula que prop de 40.000 espècies d’animals i plantes són en perill d’extinció. Això ens empobreix i mina la capacitat dels sistemes de vida, dels quals depenem, per resistir a les creixents amenaces com, per exemple, el canvi climàtic. És vital per al benestar humà present i futur que reduïm la pèrdua de biodiversitat. Ara és el moment d’actuar.

Pere: Ostres! I què hi puc fer, jo?

Maria: Consumir responsablement, informar-te i informar, conscienciar, pressionar… Són les decisions i les accions tant de la ciutadania, com de les empreses privades, els propietaris de terres, els pescadors i agricultors i les administracions, les que afecten per bé o per mal la diversitat biològica. Pots actuar sol o amb més gent. Pots demanar què fa aquella ONG conservacionista del teu poble. Pots veure les activitats que la gent està organitzant a tot el món (http://www.cbd.int/2010). Pots parlar-ne a l’ascensor amb la veïna. Pots fer-li saber a Repsol o alguna altra empresa què en penses d’aquest tema. Imaginació al poder!

Infermera: Maria Casajoana? Ja pot passar.

Ficció, però per què no? L’Any Internacional de la Biodiversitat vol ser una celebració de la vida a la Terra i del valor de diversitat biològica per a les nostres vides. I això és el que vol reflectir l’eslògan de l’AIB: “La diversitat biològica és vida. La diversitat biològica és la nostra vida”. La contribució de la biodiversitat a la supervivència i el benestar humans no és només pràctica, física o utilitarista, sinó també cultural i espiritual. I com explica la Maria, hem de ser conscients que la manera d’entendre el desenvolupament que ha primat durant les darreres dècades està “cavant la nostra pròpia tomba”. La tal·la i crema de boscos, l’eliminació dels manglars, el cultiu intensiu, l’estrès produït per la contaminació, la pesca abusiva i els efectes del canvi climàtic estan destruint la biodiversitat. En definitiva, posem en perill el tresor d’incalculable valor que és la base fonamental del benestar humà: la increïble riquesa natural que representen els 13 milions d’espècies vives (de les quals només 1.75 milions tenen un nom i estan classificades). L’esperança és que també hi ha gent a tot el món treballant per salvaguardar aquesta riquesa natural insubstituïble i per reduir-ne la pèrdua. L’AIB és una oportunitat única perquè es comprengui millor la funció vital que té la biodiversitat en el manteniment de la vida a la Terra. T’hi apuntes?

Muntsa Besnard, departament de sostenibilitat

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

El Centre UNESCO de Catalunya – Unescocat, entitat catalana amb relacions oficials amb la UNESCO i les Nacions Unides, té una llarga trajectòria nacional i internacional en la promoció del diàleg i la gestió de la diversitat, i aposta fermament per un model de cohesió social basat en la cultura del diàleg i de la pau. Creiem en la prevenció i mediació de conflictes i la cogestió de la diversitat com a eines fonamentals per a construir aquesta cultura del diàleg i de la pau en l’àmbit local. En aquest sentit, estem treballant en l’actualitat amb 12 ajuntaments catalans, entre els quals l’Ajuntament Cunit. Som conscients que aquest treball, que és fonamentalment una tasca desenvolupada des de la proximitat i quotidianitat, és discret i de llarg recorregut i que, per això, necessita la implicació i col·laboració de tots els actors. Per aconseguir-ho, treballem amb tots els sectors sense exclusió.

Arran de les notícies que sobre Cunit, han aparegut en diferents mitjans de comunicació, el Centre UNESCO de Catalunya – Unescocat ha cregut convenient subratllar els punts següents:

ALS RESPONSABLES POLÍTICS I MITJANS DE COMUNICACIÓ

-         Com s’ha vist a Cunit, rarament el conflicte social és només religiós. Malauradament la narrativa religiosa sovint és utilitzada per interessos personals o comunitaris, de manera directa o indirecta, per justificar una altra mena de conflictes existents. És important tenir la capacitat de discernir la importància real del fet religiós i els seus límits, desenmascarant des del coneixement, el rigor i la independència, qualsevol intent de manipulació que respongui a interessos, sense deixar de valorar i aprofitar els recursos ètics i espirituals de les tradicions religioses per mobilitzar una transformació o resolució de qualsevol mena de conflictes.

-         De manera general, i llevat que respongui a un ús retòric del llenguatge, s’ha d’evitar, especialment per part dels mitjans de comunicació social, la sinècdoque (designar el tot per la part) quan es parla d’un col·lectiu. No s’han d’atribuir a la comunitat musulmana els presumptes delictes de persones que ocupen un càrrec en alguna de les seves institucions locals o d’àmbit autonòmic.

-         S’han de desenvolupar polítiques de discriminació positiva, quan calgui i amb valor i coherència, d’aquells col·lectius religiosos que no disposin dels recursos humans o econòmics necessaris per garantir una educació dels seus membres en el respecte i la tolerància de l’alteritat i diversitat internes i externes, prevenint i evitant així qualsevol risc d’incitació a l’odi, especialment entre els infants, adolescents i joves. S’han d’exigir responsabilitats als qui, per oportunisme o electoralisme, han deixat de prendre mesures quan calia, per tal d’evitar que aquesta mena de comportaments es consolidin i, de retruc, afectin greument la cohesió a mitjà i llarg termini.

-         En aquest sentit, tornem a insistir en la importància d’una àrea (o assignatura) de Cultura Religiosa generalitzada, crítica i empàtica per a tots els estudiants com a eina educativa de prevenció dels radicalismes religiosos. Lamentem, en aquest sentit, el bloqueig d’algunes autoritats religioses i d’organitzacions laicistes davant d’aquesta iniciativa[1].

-         És cabdal que els poders públics afavoreixin les iniciatives de diàleg interreligiós i la mediació religiosa i interreligiosa de conflictes, especialment quan es duu a terme des d’una perspectiva laica o multiconviccional, per construir una cultura de la pau a escala local que garanteixi el desenvolupament d’una societat més cohesionada i participativa. Només així s’evitaran els extrems del comunitarisme i de l’assimilacionisme i els respectius perills per a la pau social.

-         Les administracions públiques, especialment les locals, han de considerar seriosament el valor de la diversitat religiosa i de la seva cogestió i implementar polítiques i iniciatives en què el fet religiós s’integri amb normalitat amb els altres fets diferencials en les iniciatives d’integració[2] i de cohesió social inclusiva. Aquestes iniciatives, quan integren els diferents grups polítics locals, els tècnics i serveis municipals i els experts en gestió de la diversitat -com és el cas de la Taula de la Diversitat de Cunit-, poden constituir-se progressivament en plataformes imprescindibles per a la  convivència.

-         És fonamental i urgent arribar a acords amples o de consens en la política local, autonòmica i estatal que garanteixin la no instrumentalització partidista del fet o la diversitat religiosa per tal de facilitar la cohesió social i la pau ciutadana.

SOBRE LA COMUNITAT MUSULMANA

-         Els representants dels oratoris, sobretot els seus presidents i les seves juntes directives, són habitualment triats, de manera democràtica, pels membres de les associacions (culturals o religioses) que decideixen constituir un oratori. Normalment els candidats s’uneixen o es posen d’acord amb altres i, si finalment són triats, es constitueixen com a Junta directiva o Consell de Shura. Aquesta Junta tria i contracta, en la majoria dels casos per un període determinat, l’imam que, com és lògic, acostuma a ser de la mateixa línia espiritual o ideològica que predomina a la Junta. Les associacions culturals o religioses, que són les que hi ha habitualment darrere un oratori, han de ser reconegudes pel Registre General d’Entitats de la Generalitat o pel Registro de Entidades Religiosas del Ministerio de Justicia per a ser legals.

-         Els assistents a un oratori no han d’estar necessàriament d’acord amb els seus responsables. Els assistents a la mesquita o a l’oratori musulmà poden ser de qualsevol tendència o escola espiritual, jurídica  o teològica, que pot fàcilment no coincidir amb la dels membres de la Junta Directiva.

-         Els membres d’una Junta  poden ser formalment substituïts democràticament per una altra Junta que s’hagi presentat com a alternativa, d’acord amb els estatuts legalment aprovats per les respectives administracions públiques. Ara bé, en molts casos l’experiència demostra que l’estructura formal divergeix de la realitat dels mecanismes interns del lideratge de la comunitat. Cal tenir present que el fet de la dualitat entre formalitat legal i realitat social no és exclusiu dels grups religiosos.

-         La diversitat religiosa i espiritual, cultural, ètnica i nacional -de nacionalitat d’origen-, que hi ha a la comunitat musulmana és immensa i, per tant, és molt complexa, per aquesta raó les administracions públiques, la societat civil, la judicatura i els mitjans de comunicació han de ser molt prudents i precisos per evitar, tal com recomanen les Nacions Unides i la UNESCO, generalitzacions retòriques que consolidin prejudicis i que puguin consolidar actituds islamòfobes d’intolerància, rebuig i incitació a l’odi del musulmà.

A LA COMUNITAT MUSULMANA I A LES COMUNITATS RELIGIOSES EN GENERAL

-         És important i necessari que les comunitats musulmanes no defalleixin i desenvolupin i reforcin les actituds, els mecanismes i els corrents interns que facilitin l’autocrítica que els permeti potenciar el compromís decidit dels musulmans a favor del respecte als drets humans i a la legislació vigent, un compromís que és habitual en la immensa majoria dels membres i de les organitzacions de la comunitat.

-         En aquest sentit seria convenient que les comunitats de les diferents tradicions religioses i espirituals apartin motu propio i de manera cautelar els encausats judicialment, sense que això signifiqui cap mena d’exclusió o abandó, sinó ben al contrari, oferint-los tot el suport moral i espiritual que calgui, així com el perdó i la reconciliació si es demostrés o es reconegués la culpabilitat. Si es demostra la culpabilitat, les comunitats haurien d’apartar definitivament les persones de les seves responsabilitats de govern o gestió.

-         És imprescindible i urgent que els responsables d’institucions religioses i espirituals  demanin el compliment de la llei així com el respecte i promoció dels drets humans a totes les tradicions religioses i espirituals sense cap mena d’excepció. El respecte imprescindible al dret de llibertat de pensament, consciència i religió no pot ser adduït per justificar la violació d’altres drets fonamentals bàsics dels ciutadans.

---

[1] Vegeu UNESCO, Declaració Cultura Religiosa per als Ciutadans del Demà (cfr. Declaració de principis sobre la tolerància, Unescocat- Angle, 2007, p. 21-57.

[2] Segons el Pacte Nacional per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya, “la integració és un procés bidireccional, dinàmic i continu entre les persones que resideixen en un territori, les arribades recentment, les assentades amb anterioritat o les que ja hi han nascut” (art. 25).

Francesc Torradeflot, cap del departament de diversitat i diàleg interreligiós

 Enviar a un amic  Imprimir 2 comentaris

Ja ha passat un any -massa de pressa per a alguns, aquells que obliden, i massa lentament, per a aquells que volen recuperar la memòria i que no volen oblidar- des que l’exèrcit israelià, amb el suport implícit o el silenci covard de les potències occidentals, va posar en marxa l’operació batejada com a “plom fos” sobre els territoris ocupats de la franja de Gaza. L’atac militar va provocar la mort d’uns 1.400 palestins, entre els quals més de 300 menors d’edat, i més de 5.000 ferits; a més d’assolar la ja de per si fràgil i precària insfraestructura econòmica, sanitària i educativa de la zona. Els atacs palestins amb coets van matar tres civils israelians;  a més, sis soldats de l’exèrcit d’Israel van morir per atacs de grups armats palestins i quatre, com a conseqüència de casos de “foc amic”.

A l’Informe Goldstone, -que difícilment acabarà al tribunal de l’Haia atès que tot apunta que els Estats Units faran valer el seu dret de veto dins del Consell de Seguretat de l’ONU-, en la conclusió 1887 s’especifica que “en el moment que es produeix el primer atac israelià, a les 11.30 h d’un dia laborable, quan els nens i nenes tornaven de l’escola i els carrers de Gaza estaven atapeïts de persones” sembla haver estat calculat per crear la màxima commoció i pànic entre la població civil. D’acord amb les dades d’aquest mateix informe, la invasió va significar la destrucció de set escoles de primària, més de 150 van patir danys parcials i una escola regentada per l’ONU va ser destruïda i hi van morir més de 30 persones. No cal dir que durant els dies que va durar l’atac, 540.000 alumnes van perdre les classes i, per tant,  els va ser negat  el seu dret a l’educació.  Segons fonts oficials de l’ONU,  en acabar el curs tan sols el 20% dels alumnes de secundària van aprovar els exàmens d’assignatures com àrab o matemàtiques. A la destrucció de les infraestrucures escolars, dels ferits, dels morts, cal sumar-hi les seqüeles psicològiques i la despossessió de la dignitat humana.

Un any després, malgrat que l’Estat d’Israel ha compensat l’ONU amb el pagament de 7,4 milions d’euros, el bloqueig inhumà sobre els territoris ocupats, la dificultat o la impossibilitat de circular lliurement, l’asfíxia econòmica  o la manca de fons  -dels 4000 milions d’euros promesos pels líders mundials només n’ha arribat una petita part- fan que la reconstrucció del sistema educatiu resulti del tot improbable, sense menystenir els esforços de la mateixa població palestina o la cooperació internacional.

Però,  quines són les raons que van portar l’exèrcit israelià a acarnissar-se sobre el sistema escolar palestí? Com s’afirma en un dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, “l’educació no només és un dret en si mateix sinó que també té un paper crucial en la reducció de la pobresa i  la desigualtat, en la millora de la salut i en la consolidació de la democràcia”. Quan un Estat dificulta el dret a l’educació d’una població ocupada s’ha d’entendre que té por de la força transformadora de les escoles.

I quin paper hem de jugar els actors no governamentals? Segurament algunes de les claus ja han estat apuntades a l’últim informe “Educació per a Tothom” de l’any 2009, on es diu que hauríem de “continuar representant aquells que no tenen veu, els marginats, és a dir, els habitants dels barris suburbials, els infants que treballen, els membres de les castes inferiors i les poblacions autòctones, en un esforç que apunta a què l’educació arribi a tothom.”

Josep Guardiola, delegat d’Unescocat per a la cooperació educativa

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

Els dies 16 i 17 de desembre del 2009 va tenir lloc la jornada “la diversitat en el marc de la convivència intercultural, ciutadania i percepció de seguretat”, per commemorar el Dia Internacional de la Persona Migrant. L’objectiu del Centre UNESCO de Catalunya i del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya era contribuir a una reflexió sobre la necessitat d’una bona gestió de la diversitat i d’una anàlisi sobre la manera com les lluites contra les discriminacions i l’aplicació de les normatives relatives als Drets Humans ajuden a una millor convivència intercultural al si d’una societat cohesionada. Amb aquest propòsit es va convidar experts i professionals de diferents àmbits nacionals i internacionals, de les Nacions Unides i de la UNESCO, especialitzats en la temàtica de la immigració, gestió de la diversitat en les polítiques locals, drets humans  i seguretat ciutadana.

De les aportacions, els debats i les reflexions de la jornada se’n va desprendre la conclusió que avui dia les immigracions i les dinàmiques de mobilitat humanes són al cor de la construcció de totes les nostres societats i constitueixen la base de les realitats de convivència actual quotidiana. Per resoldre les tensions que es poden  generar en algunes ocasions, bàsicament per raó de desconeixements, desconfiances, xocs culturals, divergència en les creences, estereotips i prejudicis, a banda dels interessos econòmics i socials, cal, en primer lloc, reconèixer el context de la diversitat, formar, informar i sensibilitzar sobre els codis de comunicació i de relació de les cultures i societats del món que són presents a casa nostra; en segon terme, respectar les identitats i les identificacions; en tercer lloc, vetllar perquè s’apliquin les lleis i els compromisos locals, conscienciar sobre els drets i sobre l’acompliment dels deures; i, finalment, escoltar tots els actors implicats anant més enllà del diàleg, a través d’una interactuació conjunta. Tot això ha d’anar acompanyat d’una actitud d’alerta permanent contra la instrumentalizació i la utilització oportunista d’alguns discursos i actuacions polítiques respecte del tema de la immigració, que posen en perill la convivència ciutadana i la cohesió social, deixant de banda l’esperit obert, el sentit comú i innovador de la gestió del pluralisme que sovint s’ha manifestat en l’àmbit local.

És en aquest sentit que es va manifestar reiteradament al llarg de la jornada Doudou Diène, exrelator especial de les Nacions Unides sobre formes contemporànies de racisme, discriminació racial, xenofòbia i intolerància, el qual va manifestar reiteradament que les eines de les quals disposem són la reflexió, la sensibilització i la denuncia insistent de la criminalització  de les persones per raó del seu origen, la seva religió, condició social o situació administrativa, la denuncia de la  instrumentalizació política de la immigració que “diabolitza”, i “deshumanitza” el ciutadà immigrat.

Desgraciadament, just acabat d’estrenar el nou any 2010 ens hem trobat amb una situació que respon exactament a aquesta utilització política de la immigració, i em refereixo a la voluntat expressada per l’Ajuntament de Vic de no empadronar els estrangers en situació irregular. Aquesta iniciativa municipal vulnera el dret de les persones a viure amb dignitat, vulnera la Constitució espanyola, que recull el dret constitucional a la intimitat de les persones, i diverses lleis orgàniques, com ara la Llei de protecció de les dades, la Llei d’estrangeria en el seu article 45 sobre la regularització per l’arrelament, i també la Llei de règim local.

Intuïm que aquesta nova incitació lligada al tema d’immigració no es pot qualificar d’ingènua ni podem entendre que apunta a millorar la  convivència, a través d’un mecanisme favorable de la gestió de la diversitat i de la dinàmica de la mobilitat en la nostra societat.

Confiem en la veu de la coherència, en la generositat i l’obertura de la societat catalana per fer front a aquesta mena d’actituds discriminatòries que haurien de quedar com un fet aïllat i que no s’haurien de  generalitzar a tot el territori, per tal de preservar la bona entesa, la cohesió, i els nostres criteris de compromís i de respecte als drets humans, que representen la base i la maquinària funcional de l’evolució de la nostra societat.

Salwa El Gharbi, cap del departament de drets humans i diversitat cultural

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris

El 2010 comença allí on érem: davant d’una situació de reconstrucció del món a curt termini i de reformulació del seu govern a escala planetària en un horitzó relativament proper. I és en aquest context que hem de preguntar-nos quin paper ha de jugar Catalunya, una nació sense estat.

El nostre país, el que sempre ha aportat i pot continuar aportant al món, no són ambaixadors, ni cascos blaus, sinó els seus recursos, la creativitat de la seva gent i un missatge clar de respecte a la diversitat i de justícia. En quina direcció?

• Davant d’un món que emergeix de nou sota la figura de grans estats (EUA, Xina, Índia, Brasil), hem de defensar els petits països. De fet, quan mirem els IDH i altres indicadors de riquesa i benestar, són els estats petits i les regions els qui ocupen la banda alta dels rànquings.
• Davant d’un món que dirigeix la mirada cap al pacífic després d’haver-la tingut concentrada en l’atlàntic durant els últims segles, nosaltres hem de forçar que la mirada del món giri vers la Mediterrània. Quin altre territori Mediterrani, a banda del nostre, pot assumir aquesta funció amb la credibilitat i reconeixement necessaris?
• Davant d’un món que no se n’acaba de sortir del dur sotrac d’una crisi financera, econòmica, energètica i petroliera que el té paralitzat, Catalunya ha de seguir cooperant i demostrant la seva solidaritat amb els qui són més vulnerables en un escenari mundial de globalització que permet grans oportunitats i alhora que enclou grans riscs per a la preservació de la diversitat.

Per fer aquesta feina, hem de reconèixer les limitacions característiques d’un país anòmal com el nostre. A Catalunya, a diferència d’altres nacions, i per motius sociohistòrics prou coneguts, la societat va per endavant i després van les nostres estructures polítiques. En un escenari amb uns condicionants i unes expectatives com aquestes, que el Centre UNESCO de Catalunya tingui, per exemple, estatus consultiu a l’ECOSOC de Nacions Unides, i relacions oficials amb la UNESCO, és sens dubte una doble oportunitat que hem d’aprofitar, tot posant-nos al servei de les nostres institucions i la nostra ciutadania per contribuir a la consecució de dos objectius essencials de país:

• Hem de ser més en els organismes internacionals, i els que hi som hem d’ajudar a què d’altres arribin a ser-hi, perquè la quantitat és important.
• Hem de fer més en els organismes internacionals, perquè ser-hi ha de ser per deixar petjada d’una feina ben feta, perquè la qualitat és important.

Les entitats de la societat civil catalana hem de desenvolupar un increment quantitatiu i qualitatiu de diplomàcia pública en organismes internacionals. Hem de tenir presència i insistència en els diversos fòrums de treball de Nacions Unides i les seves agències, projectant una imatge d’iniciativa i de creativitat, i fent forat en la doble missió de ser portaveus i defensors dels més febles, perquè fent-ho també estarem essent portaveus i defensors de nosaltres mateixos.

Miquel Àngel Essomba, director

 Enviar a un amic  Imprimir Comentaris