El garbell

L’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós ha celebrat enguany la XIV Trobada Interreligiosa amb motiu del Dia Mundial de la Sida. És una trobada que vol esdevenir, any rera any, una oferta d’espais per al silenci, el diàleg, la pregària i la reflexió al voltant de la problemàtica mundial de la sida. És un acte que troba el seu sentit en el desig d’oferir un testimoni conjunt i públic de solidaritat amb les persones que arreu del món són víctimes d’aquesta malaltia, alhora que pretén motivar el compromís de creients i no creients amb la seva eradicació.

Avui ja no és notícia que la sida representa per a la salut pública una greu amenaça. Des de la seva aparició -l’any 1981 als Estats Units- ha estat una de les grans pors del nostre temps. Arreu del món, homes, dones i infants s’han sentit afectats i amenaçats per una afecció que, des del terreny íntim de l’amor i la sexualitat, ha conduït, sense compassió, a la malaltia i a la mort milers d’éssers humans.

Protegir-se un mateix i protegir els altres esdevé, sens dubte, una exigència de comportament ètic destinada a conservar la vida i aturar la propagació generalitzada de la malaltia. L’assoliment d’aquest comportament, però, no és un sil·logisme de fàcil solució, perquè implica una conversió i un canvi d’actitud profunda, que transformi l’interior de la persona i la condueixi a la comprensió experiencial d’un sofriment humà fora de tot paràmetre. Aquesta “ètica” esdevé “urgència testimonial de solidaritat” quan la veu que s’alça prové de l’àmbit d’algunes tradicions religioses i espirituals, les quals, invertint les seves energies a dictaminar hipotètiques fronteres que separin el bé del mal de la malaltia de la sida, han oblidat de posar les seves “influents veus” al servei d’una tasca de misericòrdia a favor de l’eradicació de l’estigma que pateixen els afectats del VIH-sida, massa sovint abandonats en solitàries “terres de ningú”.

La pandèmia de la sida encara no és història, sinó una veritable amenaça que continua desvetllant les pors i posant en qüestió la qualitat social, humana i espiritual d’institucions civils i religioses enfront de l’amistat, l’amor, la sexualitat i els grups marginats (homosexuals, drogaaddictes, prostitutes i dones víctimes de la violència de gènere”, exposats, des de sempre, al menyspreu i a l’exclusió social.

Sortosament, en solidaritat amb els afectats per la sida hi ha persones que han sabut crear xarxes de solidaritat; creient de base de totes les religions que s’han preocupat d’obrir llocs d’encontre i treballar per fer créixer un eficaç esforç de solidaritat; exemples admirables dels qui han sabut escoltar llur raó i llur cor; professionals de la sanitat consagrats a les cures pal·liatives que no han dubtat a prodigar-los atencions, senyals de simpatia i envoltar-los d’una presència calorosa en els moments personals més difícils…, però la tasca que queda pendent és immensa i la batalla no està guanyada, especialment als països del tercer i quart món.

Aquesta gran tasca pendent és la que dóna sentit i ens empeny, anys rere anys, a continuar des de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, i amb la col·laboració del Centre UNESCO de Catalunya, les trobades interreligioses amb motiu del Dia Internacional de la Sida, perquè és un repte que demana a les religions una resposta conjunta a prendre´s seriosament aquests persones tal com són: sofrents, aïllades i sovint desesperades per la seva solitud social, necessitades d’amistat, comprensió i profunda estima.

Lluny de tot afany de sentències, a les religions i espiritualitats,

Els pertoca de proclamar clarament que la sida no és un càstig de Déu ni el flagell diví que cau damunt d’aquells que s’aparten del bon camí, sinó una malaltia perillosa que situa homes, dones i infants, que estan en la plenitud de la seva vida, davant del sofriment i la proximitat immediata de la mort.

Els pertoca no afavorir una moral basada en la por, sinó oferir una reflexió sobre què és la sexualitat, el seu sentit i el seu paper en la vida humana.

Els correspon la difícil tasca d’abordar més explícitament els temes tabú del nostre temps, com ara la malaltia i la mort, el dolor i la pèrdua, per actuar a favor d’un comportament humà que respecti la dignitat de l’home i de la dona pel que fa als malalts de sida, als seropositius i a les seves famílies, i ser exemplars en els esforços per alleugerir el sofriment i la por, des de l’oferta d’un camí que creuen bo.

Els correspon no identificar-se només amb determinats aspectes del fenomen de la sida, sinó que estan cridades a examinar més de prop totes les seves implicacions, perquè déu, Al·là, Javhé, Bramha, etc…. estima i és misericordiós, no pas venjador. Per tant, cada ésser humà, fet a imatge de Déu, representa un bé inestimable i la vida de cada persona, sigui quina sigui la seva orientació sexual, és sagrada i cal que sigui respectada per la seva dignitat.

Pilar Claret

El 29 de novembre el  57,5% dels votants helvètics s’ha manifestat en referèndum, a proposta de la ultradreta nacionalista, en contra de la construcció de minarets a les mesquites. A banda de la natural preocupació dels governants per raons de naturalesa política (no només diplomàtica) i econòmica, la principal conseqüència es pot produir en l’àmbit de la convivència present i futura. La iniciativa va començar, amb una campanya porta a porta de l’extrema dreta, fa un any i mig, per recollir firmes a tots els cantons. Ha estat exitosa perquè finalment, s’ha  fet el referèndum i només a quatre dels 27 cantons s’ha rebutjat la idea que les mesquites suïsses no tinguin minarets (entre ells al de Ginebra).

En el panorama polític i religiós europeu ja hi ha hagut reaccions de tota mena. No han trigat les veus en contra: la ministra d’Afers Exteriors de Sussa, els bisbes catòlics suïssos, el ministre francès d’exteriors, el Vaticà (que ja va advertir dels eventuals  perills d’aquesta mena d’iniciatives amb anterioritat), etc. Destaca la dels ecologistes: el seu president europeu, Daniel Cohn-Bendit, ha demanat als musulmans rics que retirin els seus diners de la banca suïssa.

Però què és el que està en joc? No és només la llibertat religiosa, que també. No és  la identitat d’un estat o de la Unió Europea (Suïssa ni en forma part). No és tampoc una hipotètica islamització d’Europa. Es tracta de la convivència comuna de les diverses creences i conviccions en societats pluralistes. Encara més, el que està en joc és  la convivència entre les diferents pensaments i opcions de consciència en una mateixa societat.

Sembla clar, per als ulls atents i les ments reflexives, que el model de l’estat-nació surgit de la il·lustració amb la seva voluntat de construir identitats estàtiques i artificials, així com l’estat democràtic centrat exclusivament en la voluntat majoritària han fet figa davant la realitat multicultural i multirreligiosa. Però no només davant d’això, sinó sobretot davant d’una realitat que, malgrat que no va sorgir de la il·lustració, sí que és cert que va madurar gràcies a ella: la llibertat i ultimitat de la consciència individual. Així ens trobem que nacionalistes i religiosos identitaris se senten desbordats i decebuts davant de la revolta de les consciències individuals que és el fonament de tot pluralisme i especialment del pluralisme i de la diversitat que hi ha dins d’una mateixa tradició religiosa o d’una convicció no religiosa. Estem assistint a les convulsions extremes d’aquests exclusivismes amb pretensions hegemòniques. Una mostra d’aquestes convulsions han estat algunes reaccions desmesurades a la sentència de la Cort Europea de Drets Humans contrària a la presència dels crucifixes en les escoles públiques italianes. La sentència reconeixia que l’estat italià imposant les creus a tothom  “restringeix el dret dels pares a educar llurs infants d’acord amb les pròpies conviccions així com el dret dels infants escolaritzats de creure o de no creuere”. Com també recorda la sentència, la neutralitat i imparcialitat de l’estat ha de garantir el pluralisme, especialment a les escoles. La sentència Lautsi contra Itàlia de 3 de novembre de 2009 és un exemple de seny i equanimitat jurídics i, en canvi, ha fet sortir alguns llops dels  caus i s’ha arribat a afirmar que era una victòria de l’islam o que era “un cop mortal a Europa” (el berlusconià ministre d’exteriors italià Franco Frattini).

I és que uns i altres volen conservar la pròpia tradició, història, cultura, etc. Però les identitats (igual que la història, la tradició i la cultura) són dinàmiques, no estàtiques. La identitat és l’expressió i el reflex de la vida d’un ésser humà i d’un col·lectiu en un moment i en un lloc determinat, però sempre és fluïda, interdependent i transcendeix qualsevol definició. Es redefineix amb la trobada fecunda, innovadora i creativa amb l’alteritat. Però aquest nus relacional existeix i no pot ser clos o encerclat per ningú perquè quan hom ho intenta es revolta.

Si volem una societat convivencial s’hauran d’afavorir el reconeixement i la creació dels espais de relació i de diàleg entre les identitats múltiples. Aquesta serà la identitat comuna: una identitat oberta, dinàmica, mai closa, on tothom tingui el seu lloc en llibertat i no hi hagi pors perquè no hi hagi por de perdre res, ja que la nostra identitat serà la nostra relació confiada amb l’alteritat, també des del que som cadascú i en cada moment i lloc. Algú dirà que això és un somni o un deliri. Bé, potser sí. Però estic tranquil, aquest deliri em ve de la lectura dels grans místics i mestres que són a l’arrel de les principals tradicions religioses de la humanitat i de no pocs dels grans filòsofs de la humanitat. És clar que com a societats encara no els hem entès, però ben segur que algun dia els entendrem. No hem de mirar què hi ha darrere els minarets sinó allò que hi ha dins, en el buit. Aquests temps nostres demanen imaginació moral (Lederach) per crear una cultura de pau i de diàleg que mereix que hi dediquem, com a mínim, tants esforços com hem dedicat, en el passat, a la guerra. Siguem equitatius.

Francesc Torradeflot

El desplegament de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de la qual ja vam parlar fa uns mesos no s’atura i recentment s’han produït les primeres inscripcions noves a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Des d’ara, la cultura catalana ja compta amb tres elements inscrits, car el Tribunal de les Aigües de València, d’origen andalusí, s’ha afegit al Misteri d’Elx i a la Patum de Berga (procedents del desaparegut Programa d’Obres Mestres del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat).

Però més enllà d’aquesta bona notícia, la reunió que el Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial ha fet a Abu Zaby ha deixat clar que els estats membres de la Convenció es prenen molt seriosament la protecció del patrimoni immaterial. La prova més palpable és l’enorme quantitat de candidatures presentades a la Llista, que ha obligat el Comitè a limitar a 3 el nombre que podrà presentar cada estat i a 100 la xifra total d’expedients que podrà estudiar. Però la Convenció és molt més que la Llista i les altres decisions preses refermen un desplegament sòlid del text legal.

Una de les preocupacions principals de la Convenció és la participació de tots els sectors implicats en el patrimoni cultural immaterial: comunitats, grups i persones que el reprodueixen i el transmeten, organitzacions i entitats que les agrupen, centres de recerca, etc. Des del començament dels treballs del Comitè ha quedat palès que les ONG dels països en via de desenvolupament tenien menys possibilitats d’implicar-se en la Convenció i per aquest motiu s’han pres algunes mesures destinades a pal·liar el desequilibri geogràfic actual.

La qüestió de la visibilitat de la Convenció també ha generat grans debats en diverses reunions del Comitè, entre altres raons perquè aquest aspecte està directament lligat amb els criteris per a la utilització de l’emblema de la Convenció, uns criteris que poden estimular en major o menor mesura la col·laboració de patrocinadors que busquen també una visibilitat. Les noves directrius operatives, que haurà de ratificar l’assemblea general del mes de juny, tenen en compte aquesta relació entre la projecció de la Convenció i l’increment dels recursos, i proposen uns criteris per fomentar la visibilitat de l’emblema que n’evitin tanmateix una utilització amb finalitats purament comercials.

Mentrestant, a Catalunya, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i el Centre UNESCO de Catalunya continuem treballant plegats per salvaguardar el nostre patrimoni cultural immaterial en el marc de la Convenció i per canalitzar les nostres aportacions a la feina del Comitè. Ara és hora d’anar sumant noves mans a aquesta tasca de tanta transcendència per al manteniment de la nostra identitat cultural.

Lluís Garcia Petit

La televisió s’ha convertit en un dels mitjans de comunicació més influents de l’era actual. La seva capacitat de reduir fronteres -físiques, culturals o lingüístiques- i el seu poder d’arribar a tot tipus d’audiències justifiquen que el març de 1998 l’Assemblea General de les Nacions Unides proclamés el 21 de novembre com a Dia Mundial de la Televisió. Aquesta proclamació insisteix en la necessitat d’un intercanvi global de continguts televisius que abordin aspectes com la pau, la seguretat, el desenvolupament econòmic i social i la cultura.

En l’àmbit de la UNESCO, la televisió es reconeix com un mitjà de comunicació i d’informació eficaç. Així, la difusió de coneixement mitjançant la televisió adquireix una ambiciosa dimensió en el desenvolupament dels pobles, especialment en països menys desenvolupats. No obstant això, hi ha unes condicions que són indispensables per aconseguir el progrés que pot induir la televisió.

D’una banda, una infrastructura bàsica que faciliti l’establiment d’estacions emissores de televisió, una condició que en molts països encara no existeix. Això, afegit al desenvolupament tecnològic que introdueix el satèl·lit i Internet, col·loca la televisió en una situació de lideratge enfront de la resta dels mitjans de comunicació i no un mitjà minoritari com passa en molts països.

Per una altra banda, una qualitat en continguts televisius, que només és viable si hi ha una formació adequada dels professionals de la televisió i un entorn favorable a la llibertat d’expressió i a la diversitat cultural. La UNESCO treballa en tots dos àmbits donant suport a la distribució de contingut audiovisual de qualitat amb programes com el PIDC -Programa Internacional per al Desenvolupament de la Comunicació- o Creative Content, i projectes com la Plataforma Audiovisual de la UNESCO. L’objectiu d’aquesta mena d’iniciatives és impulsar el contingut independent i local i promoure la participació de la societat civil.

És precisament aquesta concepció de servei públic, l’única garant d’accés universal a la informació i al coneixement per part de tota mena d’audiències, especialment de les comunitats més desfavorides. Així, la televisió es converteix en un vehicle cultural i educatiu que fomenta la pau, el diàleg i preserva la diversitat.

Rut Gómez Sobrino

Barcelona, novembre del 2009. 4000 persones discuteixen sobre què farem i què deixarem de fer per aturar el canvi climàtic. Mentre els uns s’enreden en discussions tècniques sobre si tal·lar un arbre contribueix més a l’escalfament global que un pet de vaca o viceversa, d’altres es posen les mans al cap perquè intueixen que potser fem salat. I aquí “fer salat” té dues accepcions.

La primera: “arribar tard per a fer quelcom”. La reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a escala global ha de ser dràstica i urgent si volem que l’augment de temperatura global no superi els 2ºC, que els científics consideren llindar màxim per evitar un canvi climàtic perillós. Per tal que aquesta retallada es produeixi cal un compromís internacional valent, just, ben definit, vinculant i URGENT. A més ens caldrà convèncer els nostres respectius governs que aquest cop compleixin la seva paraula.

La segona accepció té un sentit físic: “fer quelcom salat”. M’explico: en Jean-Francois Durieux, de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats parlava sobre els refugiats del canvi climàtic en un dels actes paral·lels a la Conferència de Barcelona la setmana passada. Comentava que en una de les reunions de la Conferència, el representant de Bangla Desh, assegut al seu costat, li explicava: “al meu país diuen que el canvi climàtic té gust de sal”. A Bangla Desh hi ha milions de persones vivint a la línia de costa, que ja pateixen els efectes de les tempestes, inundacions i onatges més intensos i estan exposats a l’augment del nivell del mar. Quan el mar puja, salinitza les aigües que les persones beuen. També salinitza les terres costaneres. El gust de sal no és metafòric, és real. Per a milions de persones i per a molts ecosistemes de tot el món, el planeta ja ha creuat el llindar del perill.

Durieux també explicava que de migracions de persones relacionades a fenòmens climàtics n’hi ha de dos tipus. La primera modalitat és producte d’un esdeveniment extrem sobtat, relativament curt en el temps, com ara una inundació. El 90% de les persones que han de deixar casa seva per aquests motius es desplacen a un altre lloc dins el mateix país. Són, per tant, desplaçats, i només l’any 2008 n’hi va haver 20 milions. La categoria de desplaçat està jurídicament reconeguda, i existeixen normes que regulen la protecció que els estats han de donar als desplaçats (evacuació, campaments…). La segona modalitat de migracions vinculades al clima són conseqüència d’un fenomen lent i gradual, com la desertització o la desertificació. En aquest cas no es pot donar una xifra, un nombre de persones. Tampoc no hi ha un marc jurídic que reconegui aquestes persones com a refugiats, ni cap protecció o ajut en el lloc de destinació. Però aquestes persones hi són. Persones que no poden tornar a casa seva, perquè casa seva ja no existeix, o perquè ha esdevingut inhabitable. Siguem conscients que si no frenem el canvi climàtic, d’onades no n’hi haurà només de salades, sinó també de persones que fugen dels efectes de l’escalfament global.

Afortunadament el negacionisme ha passat a la història i tots els caps d’estat coincideixen a declarar que hem de fer front comú per evitar que el canvi climàtic esdevingui perillós. Diuen, però no fan. I és que, en realitat, per molt que diguin, els més poderosos no volen actuar, perquè tenen por de posar traves a l’engranatge econòmic actual. Mentrestant, els països pobres, reclamen justícia. I no estan sols. Milions de persones, de països rics i pobres, reclamem als nostres representants polítics que per una vegada tinguin la valentia de ser conseqüents amb el seu discurs. Quin gust tindria el compromís?

Web recomanada: www.350.org

Muntsa Besnard

La setmana passada va finalitzar la 35a Conferència General de la UNESCO, durant la qual aquest òrgan suprem de l’Organització va adoptar el programa de treball per als dos anys vinents, l’estratègia a mig termini i va elegir la nova directora general.

El proper bienni la UNESCO funcionarà amb un pressupost de 653 milions de dòlars dels EUA, que per primera vegada en molts anys significa un increment nominal del pressupost: 3,5%. Amb gairebé un 20% del pressupost, l’educació continua tenint la màxima prioritat; es preveu invertir en alfabetització, capacitació de mestres, i  desenvolupament de les capacitats tècniques i professionals. Els 20 països més allunyats dels objectius de l’Educació per a Tothom, la majoria dels quals són països africans, rebran recursos econòmics i tècnics addicionals, mentre que a Àsia els esforços se centraran en la construcció de centres educatius. En l’àmbit de les Ciències (59 milions de dòlars dels EUA) es reforçaran les activitats de la Comissió Oceanogràfica Internacional, en particular els sistemes d’alerta antitsunami, i el Programa de Reserves de la Biosfera (MAB). Pel que fa a les Ciències Socials i Humanes (30 milions de dòlars dels EUA), la Conferència General es proposa avançar cap a una declaració dels principis ètics en relació amb el canvi climàtic i, d’altra banda, ha aprovat  la creació d’un Institut Internacional de Recerca sobre la Integració Regional i Transformacions Socials. El patrimoni tangible i intangible continuarà sent la prioritat de Cultura (amb una inversió de 53 milions de dòlars EUA), juntament amb el foment de la diversitat de les expressions culturals i de les llengües. Es promourà el multilingüisme i el diàleg entre cultures, especialment al voltant de l’Any Internacional d’Apropament entre Cultures (2010). La defensa de la llibertat de premsa és, de sempre, la comesa  prioritària per al sector de Comunicació i Informació (s’hi destinaran 33 milions de dòlars EUA), així com el Programa Internacional per al Desenvolupament de la Comunicació i el programa Memòria del Món, dedicat a la preservació dels arxius documentals.

Molt més transcendent per al futur de la UNESCO és el relleu del fins ara director general, el japonès Koichiro Matsuura. Per als uns, el seu mandat, d’uns deu anys, s’ha caracteritzat per la reforma i modernització de l’Organització. Altres en destaquen el programa mundial d’acció Educació per a Tothom i l’adopció de nous instruments normatius -la Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Intangible (2003), la Convenció  per a la Protecció i Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals (2005)- que han significat la prova del lideratge educatiu i cultural de la UNESCO.

La successora de Matsuura, la fins ara ambaixadora de Bulgària prop de la UNESCO, Irene Bokova, és la primera dona i la primera representant de l’Europa Oriental. Van caldre quatre torns de votació, molt discutits, que van dividir gairebé a parts iguals no només els membres del Consell Executiu de la UNESCO, sinó també els membres de la Unió Europea, abans que hi hagués fumata blanca. La nova directora general vol promoure un nou humanisme que ella mateixa expressa de la manera següent: “La diversitat cultural i el diàleg intercultural contribueixen a l’emergència que reconcilia el global i el local,  i ens ensenya novament com construir el món. [...] Per a mi, humanisme significa aspirar a la pau, la democràcia, la justícia, i els drets humans. Per a mi, humanisme significa aspirar  a la tolerància, al saber, a la diversitat cultural. L’humanisme radica en l’ètica i en la responsabilitat social i econòmica [...] i es materialitza entre altres coses en el fet de donar assistència als més vulnerables. Està al cor mateix del compromís de la lluita que fa front als desafiaments més grans que compartim, en particular el respecte pel medi ambient.”

Onno Seroo

El contingut audiovisual, és a dir, les imatges i els sons, són un dels millors testimoniatges de les diferents cultures. Això no obstant, el 80 % dels arxius audiovisuals estan amenaçats de desaparició i, de retruc, també ho estan algunes de les tradicions i identitats culturals a les quals fan referència, la qual cosa pot arribar a significar l’esborrament del seu pas per la història. En l’actualitat, el patrimoni mundial audiovisual, exceptuant-ne el material cinematogràfic, es calcula que és d’uns 200 milions d’hores, entre televisió i ràdio. Si no es treballa per la seva recuperació, classificació i arxiu en suports sostenibles, en el termini d’una dècada tot aquest material i, per tant, una part de la història de la Humanitat, pot haver desaparegut.

Per evitar aquesta destrucció, el patrimoni audiovisual s’ha convertit en objecte d’atenció per part de la UNESCO, que ha insistit en la necessitat de preservar-lo. A més de la celebració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, que es commemora el 27 d’octubre, l’any 1980 la Conferència General de la UNESCO va adoptar la Recomanació per a la Salvaguarda i Preservació de la Imatge en Moviment, que reconeixia el contingut audiovisual com una mostra patrimonial cultural comparable al text escrit. Les línies d’acció principals de la UNESCO en aquest camp són el desenvolupament d’infraestructures arxivístiques audiovisuals i la capacitació i formació de professionals. En cooperació amb una plataforma constituïda per set ONG que conformen el Consell d’Associacions d’Arxius Audiovisuals (CCAAA), la UNESCO dóna suport a la investigació en temàtiques com els drets de copyright, aspectes legals o estàndards tècnics, promou l’intercanvi d’informació en temes audiovisuals i implementa projectes que fomentin l’arxiu de contingut audiovisual, especialment als països en via de desenvolupament.

Hi ha hagut altres iniciatives, com la FIAT, Federació Internacional d’Arxius de Televisió, creada el 1977 a Roma i que té 180 membres a més de 60 països. En el marc europeu, la Comissió Europea ha desenvolupat el programa Prest Space, que ofereix solucions globals de digitalització de catàlegs audiovisuals. Tot i això, la conscienciació sobre la importància del patrimoni audiovisual encara és limitada i topa amb certes reticències principalment per raó del cost del manteniment i traspàs dels arxius audiovisuals a suports més duradors i sostenibles. Per exemple, grans conglomerats com la BBC només han digitalitzat un 20 % dels seus arxius.

La realitat actual és un entorn multicultural i els organismes internacionals se’n fan ressò intentant afrontar les necessitats més immediates que es deriven d’aquest fet. Així, la Unió Europea va proclamar el 2008 Any del Diàleg Intercultural, i les Nacions Unides, l’Any Internacional de les Llengües, col·locant a la UNESCO al centre de les accions a desenvolupar. Ambdues iniciatives van subratllar la importància del patrimoni audiovisual i el poder de la imatge i el so per a promoure la diversitat cultural i lingüística i per fomentar el diàleg entre els pobles.

El compromís en aquest sentit, però, no recau només en els governs i els organismes multilaterals i ha de ser extensible a entitats de la societat civil, mitjans de comunicació i sector privat. És la memòria col·lectiva en forma audiovisual que aquests esforços globals i integrals han de protegir, tenir-ne cura i mantenir. Cap iniciativa no és sobrera, ja que aquesta memòria és la garant de la diversitat cultural i lingüística que ens ha de conduir a unes relacions internacionals basades en el diàleg i la pau.

Rut Gómez Sobrino

Cada dos anys, justament els dies abans de la seva Conferència General, la UNESCO convoca el Fòrum Mundial de Joves. De l’1 al 3 d’octubre d’enguany, 127 joves delegats provinents de 89 països es van reunir a París amb motiu de la sisena edició d’aquest Fòrum, centrada en l’aportació que pot fer la joventut per afrontar l’actual crisi mundial.

Compromís, il·lusió, innovació, confiança, llibertat, responsabilitat o cooperació van ser les paraules amb més força de les brillants intervencions dels representants dels diferents estats. Alguns joves aportaven el coneixement adquirit a les trobades prèvies d’àmbit subcontinental (com és el cas dels representants provinents del sud-est asiàtic) o d’àmbit estatal (aquest és el cas de les representants del Canadà), altres el coneixement del terreny pel fet de ser membres actius d’associacions i, en alguns casos, també col·laboradors de les comissions nacionals de cooperació amb la UNESCO dels seus països. Molts altres joves van poder participar-hi a través del fòrum en línia, actiu des de fa mesos.

Des de Catalunya, Maria Faig i Montse López van ser convidades a participar al Fòrum com a observadores i van poder presentar les inquietuds del Grup jove d’Unescocat i les iniciatives que ha dut a terme recentment, com és la Trobada Internacional de Joves contra el Racisme <http://www.unescocat.org/ct/trobadajoves/index.html>.

Tots els joves van coincidir a expressar la seva preocupació per la precarietat laboral, la pobresa, el difícil accés a l’habitatge, qüestions identitàries… i la seva voluntat d’intercanvi per aprendre els uns dels altres i actuar; per això van elaborar un seguit de propostes que posen l’accent en l’educació com a principal mitjà per fer front als reptes del món, i en el diàleg intercultural i la participació activa (amb una referència especial a les possibilitats que presenten les xarxes socials en línia). L’informe final fruit del treball de redacció i discussió fins a altes hores de la nit ha estat presentat davant la Conferència General de la UNESCO i es pot trobar a: Report of the UNESCO General Conference Youth Forum (2009) <http://unesdoc.unesco.org/images/0018/001847/184763e.pdf>

Àlex Cosials

Aquest és el lema que enguany duu la campanya del Dia Mundial del Professorat que celebrem avui, 5 d’octubre.

Cada any la UNESCO, l’OIT, el PNUD, UNICEF i Education International emeten un missatge oficial de suport i felicitació a la comunitat docent d’arreu del món.

Enguany el comunicat se centra en la necessitat d’invertir en el professorat per a una millora de la qualitat de l’ensenyament.

“Invertir” és apostar per la figura del professor com a element medul·lar per a l’assoliment de bons resultats en l’aprenentatge, no cal dir que la qualitat de l’educació depèn sobretot de la qualitat de tots els agents que formen el sistema educatiu, tanmateix en destaca el paper crucial dels docents.

Aquesta inversió de futur s’ha de dur a terme des de tots els sectors de la societat, no ho podem deixar en mans de les institucions responsables de les polítiques educatives sinó que tota la societat és responsable d’aquesta inversió.

És evident que des del sistema educatiu cal fer una aposta per a la millora de les condicions laborals del professorat, que no s’hauria de limitar  a reduir la precarietat en els models de contractació, sinó que cal fer una inversió per a la millora de les condicions laborals pel que fa a la ratio d’alumnat per aula, a les hores lectives i a les hores de dedicació i participació en el centre educatiu.

Cal enfortir la capacitat de lideratge del professorat i això passa per garantir-ne la participació en la construcció dels nous sistemes educatius, no oblidem que estem en un període en què la governança educativa està en auge, en què es prima l’autonomia en els models de gestió i planificació estratègica dels centres educatius; cal aprofitar-ho perquè la veu del professorat tingui un pes específic en aquest nou estadi del sistema educatiu.

Afegiria que aquesta inversió, passa pel reconeixement per part de tota la societat del paper inestimable que té el professorat en l’educació de totes les persones per participar de manera activa i responsable en la construcció de societats. Citant el missatge institucional: “Gràcies als seus coneixements, experiències i visió de futur, el professorat pot aportar, en aquests temps de crisi, noves perspectives i solucions per a un futur sostenible”

M’agradaria acabar amb una sincera felicitació a tots els homes i dones que treballen per un futur millor en l’educació i recordar que, per més edificis, tecnologies, ordinadors i materials que puguem arribar a tenir, la figura del professor o professora és l’única que queda i quedarà en els records de la vida escolar.

Feliç dia del professorat.

Margarita Serra

“Si pensem en un Nou Ordre Comunicatiu hi hem d’incloure les llengües amenaçades i també les llengües amenaçants”, es tracta de cercar un “ordre equilibrat i harmònic, on les llengües perilloses poden fins i tot ajudar les llengües en perill”, va insistir Lachman Khubchandani durant les sessions de treball que Linguapax (el Departament de Diversitat Lingüística del Centre UNESCO de Catalunya) va celebrar a Barcelona entre els propassats 15 i 19 de setembre, i amb motiu de les quals va reunir el seu consell internacional d’experts i les diverses delegacions Linguapax distribuïdes d’arreu del món.

Lachman Khubchandani parla des de la perspectiva de l’ethos plurilingüe de la societat índia, on els parlants gestionen la diversitat lingüística que ells mateixos animen dia a dia. I ho fan generant ecologies lingüístiques on unes llengües tenen un pes relativament petit en uns àmbits, relativament gran en d’altres. On les llengües tenen fronteres relativament borroses i la vinculació llengua/identitat no és biunívoca i estable. Des d’una perspectiva com aquesta, la noció europea de llengua com a entitat fixa i delimitada, la dicotomia conflictiva entre llengües majoritàries i minoritàries/minoritzades esdevé així una noció aliena, la pròpia de les cultures d’orientació monolingüe. Des d’un ethos plurilingüe les llengües no s’aprenen i institucionalitzen, més aviat, es viu en les llengües. El multilingüisme no es dissenya, es practica i esdevé un estat mental. Es tracta d’un ethos que no és exclusiu del context indi i ni tan sols de les societats “tradicionals” no occidentals; de fet, podríem pensar en una Europa pre-estatalitzada regida per una lògica similar. Una nota d’alerta doncs cap al perill d’exportar i voler universalitzar constructes sociolingüístics d’origen local -és a dir, originats en cultures de tendència monolingüe pròpies de l’estat-nació europeu- cap a contextos on la llengua és percebuda i viscuda altrament.

Sobre aquest perill i sobre l’èmfasi en les ecologies lingüístiques també va incidir Neville Alexander, des de la seva visió de la política lingüística com a eina de pau social a la Sud-àfrica del postapartheid. L’experiència d’Alexander ens ajuda a mirar la qüestió lingüística des de la seva transversalitat i el seu potencial cohesionador en un context on, com ell mateix afirmava, durant els primers anys que van seguir l’apartheid, podria semblar més urgent ocupar-se d’altres qüestions. Que els diferents instruments de la gestió/política lingüística tenen un gran potencial per dissenyar territoris, societats i un determinat model de “bons ciutadans” i en direccions molt diverses és un fet prou evident (només cal pensar en exemples tan diferents com Catalunya, Singapur o França).

Les llengües són, en definitiva, l’eix de la diversitat cultural i a més el generador bàsic de coneixement. La diversitat lingüística en tot el seu espectre no ha de ser promoguda com a simple patrimoni (percebut com a fòssil en molts casos) sinó com a generador de cultura contemporània, és a dir, de coneixement amb potencial transformador. Tot sovint, les distincions que tant ens agrada de fer entre les llengües (grans i petites, amenaçades i de gran difusió, globals i locals, etc) poden amagar una distinció bàsica de fons que en realitat paralitza la promoció genuïna de la diversitat lingüística; es tracta de la distinció entre cultures (allò que es produeix al “Sud” i que inclou un nombre indefinit de llengües exòtiques impronunciables), i coneixement (allò universal produït per unes quantes llengües de prestigi internacional). Una distinció que també implica tot sovint un doble estàndard sobre l’ésser humà. Treballar per la diversitat lingüística, i es tracta de no perdre la perspectiva en aquest sentit, és treballar per una dimensió crucial de la (co)existència humana, el dret humà, en sentit informal, no tècnic, a expressar-se i expressar el món de manera genuïna, és a dir, a preservar espais que permetin a tothom de mirar el món i comunicar-se des de la llengua/les llengües en què  hom va començar a aprendre a viure.

En la recerca d’aquest “ordre equilibrat i harmònic” que esmentàvem al principi, Linguapax hi pot ocupar un espai complementari - que es podria veure com “d’oposició” des d’una determinada perspectiva- a la lògica pròpia de la UNESCO en la preservació de la diversitat lingüística. Un espai que consisteix a deixar espai a les dinàmiques ascendents que provenen de les diferents comunitats lingüístiques i canalitzar la veu d’aquestes realitats generalment no previstes pels dissenys de les organitzacions intergovernamentals.

Alícia Fuentes-Calle