El garbell

El mes de novembre del 2010 la policia marroquina va desallotjar el campament de Gdeim Izik al Sàhara Occidental. 20.000 persones hi manifestaven el seu profund malestar generat per un conflicte polític no resolt, una marginació i una extrema pobresa agreujades per la crisi, i la falta d’un marc democràtic. Després s’han anat succeint, especialment durant les darreres setmanes, més manifestacions de protesta envers la situació social de molts països àrabs. Com hem vist, algunes d’elles han acabat amb règims dictatorials, d’altres han forjat una guerra civil.

Els europeus hem reaccionat tard i amb tebior al clam popular per una vida digna. Baluards dels drets humans i la democràcia —així és almenys com ens percebem—, governs i societats civils ens vam mobilitzar a partir del moment que un dictador va bombardejar la seva pròpia població. Mentrestant, Itàlia va donar suport a Gaddafi per motius comercials i per por a un creixent flux migratori. França va oferir els seus antivalots per reprimir la revolta popular tunisenca. El silenci còmplice d’una Espanya temorosa per les seves importants inversions en la regió i l’existència només sobre el paper d’una diplomàcia i política exterior europees, en construcció permanent, dividida per les prioritats divergents dels seus socis, confirmaren malauradament un cop més el doble estàndard de la política europea que, a l’hora d’omplir-se la boca dels drets humans i democràcia, prioritza sobretot omplir-se les butxaques.

La nostra letargia democràtica deriva en bona mesura de la cotilla ideològica imposada per la lluita contra el terrorisme islàmic després de l’11-S del 2001. Però no només ha corroït els fonaments de la democràcia europea, on les plataformes xenòfobes han influït les agendes polítiques dels partits tradicionals, les polítiques públiques del govern i sobretot la visió de l’”altre”; també ha impedit bastir una cultura democràtica als països àrabs, els dictadors dels quals s’havien convertit en els nostres aliats contra Al Qaeda i que feien servir la lluita antiterrorista com a excusa per denegar drets als seus propis ciutadans. I ara, deu anys després de l’esfondrament de les Torres Bessones, el verí del xoc de civilitzacions injectat en les venes de les nostres societats ens ha atordit fins a tal punt que descobrim de sobte que àrabs i musulmans (com els xinesos, russos i d’altres) clamen per uns drets que la nostra opinió pública ja creia incompatibles amb la seva cultura. Les imatges televisives de les masses àrabs exigint la sortida dels dictadors, mostrant activistes polítiques amb burca resistint —al costat dels homes—l’exèrcit i les forces de seguretat, i joves utilitzant les xarxes socials per insuflar la rebel·lió, han trencat el motlle dels nostres estereotips sobre el món àrab. Als governs europeus, de dretes i esquerres, així com a les societats civils, ens està costant molt interpretar les noves coordenades de l’agenda política global, que en definitiva no és ni més ni menys que l’agenda per una vida digna.

I, mentre mig món està reclamant més drets, participació, transparència i democràcia, un grapat de països rics (entre els quals els abans mencionats) coneguts com el G-20, representatius del 85% de la riquesa mundial i del 66% de la població mundial, intentaren avançar a mitjans de febrer a París en la reforma del sistema financer internacional i discutir la volatilitat dels preus internacionals dels productes. Malgrat que les seves decisions determinaran la vida quotidiana dels ciutadans de tot el món a causa de la interdependència entre l’especulació, els fluxos financers, la inflació, l’augment dels interessos, els productes bàsics, els productes alimentaris i el petroli, el G-20 pretén consagrar la seva supremacia econòmica en redefinir unes regles del joc de les finances internacionals mitjançant una presa de decisió poc democràtica, de la qual estan exclosos el 85% dels estats membres de les Nacions Unides. Les revoltes en el món àrab, però, ens recorden que totes les autocràcies –siguin polítiques, culturals o econòmiques—són insostenibles i generadores de tensions. Per reparar els desequilibris mundials els nostres governs haurien de traslladar els espais de decisió tancats del G-20 als marcs més democràtics, participatius i universals de les Nacions Unides.

A dos anys de la celebració de Vienna +20, la valuossísima aportació del món àrab i musulmà a l’agenda internacional és recordar-nos que “tots els drets humans són universals, indivisibles, interdependents i interelacionats”, amb independència de l’origen, la cultura, la religió, la llengua o el sexe de les persones. Aquest patrimoni comú no només assenyala el full de ruta per bastir societats justes i sostenibles, sinó que permet de retruc als europeus inspirar-nos en aquesta gran lliçó de democràcia i civisme per regenerar la nostra pròpia cultura democràtica. S’ha obert una finestra d’oportunitat per reconstruir el Mediterrani, substituint el vell paradigma europeu d’estabilitat a través del suport a les dictadures pel d’un partenariat per a un desenvolupament humà sostenible, que permeti a les noves societats de la ribera sud fer la seva Transició. Coneixedors en la matèria, els catalans sabem prou bé que és un procés llarg, costós i a vegades decebedor, amb un futur sempre incert i obert. Només serem capaços de construir un Mediterrani en pau si des de Barcelona, capital del Mediterrani, ens posem al seu servei amb humilitat, en estreta col·laboració amb l’emergent Unió per la Mediterrània, atenent a les seves necessitats i acompanyant-los en solidaritat. Només d’aquesta manera podem avançar d’un lloc equivocat que hem ocupat en la història al lloc just i adequat que hem d’ocupar en el futur.

Onno Seroo, cap de Coordinació Institucional

Sobre les Nacions Unides, els reptes globals i la ciutadania.

La propera setmana es trobaran a la seu de les Nacions Unides de Nova York representants institucionals i de la societat civil (també d’Unescocat) per preparar la reunió que ha de servir per revisar els acords que es van prendre a Rio el 1991 sobre desenvolupament sostenible. La necessitat que Catalunya sigui present en aquest tipus de fòrums, l’interès de socialitzar la informació que se’n desprengui i la importància de generar debat públic sobre assumptes de l’agenda global entre els diferents agents catalans implicats, han estat unes de les conclusions del seminari que recentment ha organitzat Unescocat amb motiu de la presentació del Quadern de Recerca (QR) “La crisi global, les Nacions Unides i la governança democràtica Mundial”, de Josep Xercavins.

El fet mateix de llançar la publicació i promoure el debat van en aquesta línia. Han estat convidades a participar al seminari una quinzena de persones expertes catalanes de l’àmbit acadèmic, institucional i social, en el camp de les Nacions Unides i l’ajuda al desenvolupament, i s’ha pres com a punt de partida l’anàlisi de la Conferència que les Nacions Unides van convocar, no sense grans entrebancs, al juny de 2009 sobre “la Crisi Financera i Econòmica Mundial i els seus Efectes sobre el Desenvolupament”.

L’evidència que la crisi tindria un fort impacte sobre els països del Sud és el que va permetre a les Nacions Unides, normalment relegades a temes humanitaris, prendre part a la discussió global sobre la governança econòmica. Un debat i unes decisions que han estat liderades pel G20, autodeclarat legítim representant dels interessos globals. Seguint les receptes del G20, fortament condicionades per la pressió dels mercats financers internacionals, els estats estan aplicant mesures que semblen no estar gaire allunyades de la lògica que precisament ha causat la crisi i que tenen com a finalitat el blindatge del sistema bancari del Nord. Una mostra flagrant del fracàs d’aquesta política és, com s’apuntava a la Cimera per a la revisió dels Objectius del Mil·leni (ODM + 10), el dramàtic nou rècord mundial: més de mil milions persones desnodrides al món.

El paper de les Nacions Unides és molt feble en un moment de grans reptes globals que exigeixen una governança democràtica mundial. Només cal veure el paper que està tenint respecte dels fets que s’esdevenen actualment als països àrabs. L’ECOSOC, que hauria de marcar l’agenda per als temes econòmics i socials, té des del mateix moment de la seva constitució una posició molt fràgil i a favor de les institucions de Bretton Woods que aquests anys han estat revitalitzades pels seus accionistes, molts d’ells líders del G20.

També és feble la mobilització i la incidència d’una ciutadania a escala global reivindicadora del paper de les Nacions Unides. Tot i haver-hi els espais i les possibilitats per què diferents actors participin en diversos espais en el conjunt del sistema de les NU, s’observa que manca coneixement i mobilització col·lectiva, tant per demanar la redició de comptes als Estats en relació amb els seus compromisos com per intervenir en la discussió dels consensos i el seu seguiment. També a casa nostra, molts dels agents implicats no n’estan prou al corrent i, sobretot, no se’n parla prou de forma conjunta per tenir una estratègia i posició compartida com a societat catalana.

El proper dia 7 de març, com tants altres dies, a Nova York l’agenda global té una nova cita. I hi serem presents per contribuir modestament en l’aprofundiment de la governança democràtica mundial sobre un dels reptes que compartim tots els ciutadans i ciutadanes del planeta: el desenvolupament sostenible.

Sílvia Puente, responsable de l’Observatori.

El 21 de febrer és el dia escollit per la UNESCO per celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna. Va ser a la Conferència General de l’any 1999 quan aquest organisme internacional va decidir que calia instaurar un dia que reconegués el valor de la diversitat lingüística al món. La tria del 21 de febrer respon a la voluntat de commemorar un fet històric, certament poc conegut, però significatiu, que val la pena comentar molt breument. El 21 de febrer de 1952, en el curs d’una manifestació en contra de la imposició de la llengua urdu com a única llengua oficial a Pakistan oriental, la policia va disparar contra un grup d’estudiants i va provocar morts i ferits en un nombre indeterminat. La llengua de la majoria de la població d’aquell país era el bengalí. Anys més tard, i només després d’una guerra d’alliberament, Pakistan oriental va esdevenir Bangla Desh. L’origen tràgic d’aquest dia internacional ens hauria de recordar que cal aprofitar-lo no només per considerar la diversitat lingüística o cultural com un aspecte purament patrimonial, cosa molt lloable per altra banda, sinó també per reclamar autodeterminació, ja que és d’aquesta manera com els pobles oprimits podran continuar transmetent en el futur les seves llengües, moltes d’elles en perill a hores d’ara.

Tanmateix, sembla molt improbable que una organització com la UNESCO, triés un nom com ara ‘Dia internacional de la Llengua Minoritzada’, encara que el concepte de llengua materna presenta també bastants problemes de definició sociolingüístics. En qualsevol cas, crec que a més de ser una oportunitat per a una “efectiva mobilització a favor de la diversitat lingüística i del multilingüisme”, citació literal extreta de la pàgina web de la UNESCO on presenta la celebració d’enguany, aquest dia hauria de servir també per anar més enllà de la celebració purament festiva, i per altra banda sovint innòcua, de la diversitat i reivindicar el dret de totes les comunitats lingüístiques a poder viure plenament en les seves llengües. Ens hauria de fer reflexionar una mica el fet que, tot i que, òbviament, les llengües dominants també son llengües maternes, sembla que el sentit d’aquest dia, pròpiament, és centrar-nos en aquelles comunitats lingüístiques que són minoritzades. Cal no oblidar que aquesta posició pretesament ‘apolítica’ de tractar la diversitat en el seu vessant purament cultural és, en el fons, una posició profundament política igualment. I per acabar, només hem de recordar que és precisament en ocasió del Dia Internacional de la Llengua Materna que es dóna a conèixer el guanyador del premi Linguapax, únic en el seu camp, concedit a persones i organitzacions que s’han destacat per la seva lluita a favor de la diversitat lingüística.

Josep Cru, secretari general de Linguapax

http://portal.unesco.org/culture/en/ev.php-URL_ID=36406&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html

http://www.linguapax.org/ca/premis-linguapax

Semblaria que no cal insistir en temes que fa anys estan prou debatuts i aclarits però, arran de la sentencia del Tribunal Suprem, potser val la pena tornar a tractar el tema del bilingüisme a Catalunya i dels programes d’immersió lingüística a l’escola. En primer lloc cal posar-nos d’acord sobre què entenem per bilingüisme perquè algunes posicions, de vegades, semblen voler indicar amb aquesta defensa del bilingüisme una manera de convivència lingüística que consisteix en què una part de la població ha de conèixer les dues llengües i una altra part només cal que en conegui bé una, la qual cosa implicaria una societat que no promou el bilingüisme sinó la discriminació lingüística d’una part de la ciutadania. En segon lloc la immersió lingüística és pròpiament un mètode que consisteix a escolaritzar els nens i les nenes en una llengua diferent de la parlada a casa quan aquesta, la parlada a casa, és socialment dominant i està assegurada. Es parteix de la base que una llengua s’aprèn usant-la i no només com una assignatura. El mètode preveu que a mesura que es va avançant en els cursos es van incorporant matèries en l’altra llengua, la dominant, de forma que en acabar el període d’escolarització obligatòria els nois i les noies coneguin correctament les dues llengües. Les anàlisis d’avaluació de la comprensió i expressió oral i escrita en l’alumnat que ha seguit la immersió lingüística en català durant els darrers quinze anys, demostren que el coneixement de la llengua castellana a Catalunya és igual o superior als de la resta de l’Estat espanyol. Justament la llengua que encara presenta deficiències de coneixement és la catalana en uns temps en què el marc ambiental i social és determinant i la llengua dominant, la castellana, és àmpliament present.

Respecte a quina és la llengua dominant i quina és la minoritzada històricament per raons polítiques, només cal comprovar la difusió dels diaris, televisions o ràdios en les dues llengües o conèixer les mesures que políticament s’han pres en el curs de la història per minoritzar o fins i tot eliminar la llengua catalana.

Una darrera constatació. Recentment, Mariano Rajoy va declarar que ell creia que en les qüestions lingüístiques no s’hauria d’intervenir políticament i deixar que les coses funcionessin amb espontaneïtat. El Senyor Rajoy deu ignorar que a Catalunya es parlen actualment més de dues-centes llengües i que la Constitució Espanyola, en l’Article 3.1  preveu que “el castellano es la lengua espanyola oficial del Estado” . Declarar una llengua oficial, no és una mesura política?

Jordi Porta, president del Centre UNESCO de Catalunya

Sota aquest lema, l’Assemblea General de les Nacions Unides ha declarat el 2011 Any Internacional dels Boscos amb l’objectiu de conscienciar sobre la importància d’una gestió sostenible i sobre la necessitat d’endegar un treball de conservació de tots els tipus de boscos. Els boscos, assenyalen les Nacions Unides, poden contribuir significativament a un desenvolupament sostenible, a l’eradicació de la pobresa i a la consecució dels objectius de Desenvolupament del Mil·leni.

L’estat dels boscos del planeta i el paper que hi tenen expliquen per si sols el perquè d’un any internacional dedicat a les masses forestals del món. Un breu repàs als beneficis que ens reporten pot donar-nos-en una visió general: 1.600 milions de persones depenen directament dels boscos per guanyar-se la vida, els boscos emmagatzemen 1 bilió de tones de  carboni i són un dels actors que  poden ajudar a augmentar la nostra resiliència enfront del canvi climàtic, a banda de ser un resorvori de biodiversitat importantíssim (es calcula que un 80% de la biodiversitat del planeta depèn de la bona salut dels ecosistemes forestals).

I quant a la seva salut, dues dades: els boscos cobreixen el 31% de la superfície del món, però durant la dècada 2000-2010 se n’han perdut anualment 5,2 milions d’hectàrees (una superfície equivalent a la de Costa Rica), i la desforestació és responsable d’entre el 12 i el 20% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle.

Però, de què serveixen els Anys Internacionals? I encara més: aconsegueixen complir els seus objectius? Repassem. Durant 12 mesos tindran lloc nombrosos actes a escala internacional, nacional i local, en un intent d’aconseguir el reconeixement mundial de la importància dels boscos i dels serveis que ens donen. Per tant, podríem dir que els anys internacionals serveixen per desenvolupar xarxes de contacte entre tots els agents, des de la societat civil fins el sector governamental i, consegüentment, són una bona plataforma per al diàleg. I el diàleg és fonamental si volem avançar cap a una sostenibilitat real, perquè és l’única manera d’entendre el punt de vista de l’altre i d’arribar a acords que afavoreixin la implicació de totes les parts. Sense la col·laboració i la participació de tots no canviarem l’actual full de ruta: un sistema econòmic i social mercantilista basat en paràmetres purament quantitatius.

Les commemoracions que proposen les Nacions Unides actuen també de megàfon per fer arribar un tema a la societat, per informar, per sensibilitzar, per impulsar a l’acció. Enguany el missatge es clar: depenem directa i indirectament de la salut de les masses forestals. I per tant…s’ha de galvanitzar la participació pública al voltant dels boscos.

I ho aconsegueixen? L’èxit dels anys internacionals depèn en gran part dels governs, les autoritats locals, les organitzacions, les escoles, els actors privats. Depèn del fet que s’entengui què ens hi juguem, de la voluntat de tots d’implicar-nos-hi, de canviar avui, no demà, algunes coses. Hem d’aturar la desforestació, en especial als països tropicals i subtropicals, s’han d’aplicar sistemes de gestió sostenibles, els consumidors hem de ser curosos amb el tipus de fusta que fem servir. S’ha de ressaltar el valor dels aspectes no mercantilistes dels boscos (paisatgístics, espirituals, culturals, de saviesa ancestral): qui no ha gaudit mai de una bona passejada pel bosc? Quants remeis i medecines han sortit de les espècies que atresoren les masses forestals?  Per altra banda, s’hi ha d’aplicar criteris de justícia social, i és que els boscos són el medi on viuen 300 milions de persones al món.

És obvi. Amb un Any Internacional no n’hi ha prou. Si cadascú de nosaltres al seu nivell, no agafem el testimoni que llança la comunitat internacional no servirà de res. Però és innegable que ara se’ns ofereix una bona oportunitat de fer-ho.

Laura Silvani, Departament de Sostenibilitat

Qualsevol valoració del que està passant en el món àrab aquestes darreres setmanes està resultant allò que en prospectiva en diem “esdeveniment”, que no és cap altra cosa que un gir inesperat en el curs d’una tendència.

La tendència estereotipada dels últims temps ha estat, sens dubte, demonitzar i menystenir el món àrab, habitualment des de la ignorància i la manca de respecte. Ningú no pot predir com acabarà tot plegat, de la mateixa manera que ningú no predeia per Cap d’Any una implosió del món àrab d’aquesta naturalesa i intensitat.

El que sí hem de fer és aprofitar l’experiència que estem vivint per aprendre, i extreure’n conclusions que ens permetin pensar millor i gestionar la construcció de la mirada que dirigim cap al món àrab de manera òptima. Què podem aprendre? Almenys cinc principis.

1. Que el desig de democràcia i la set de llibertat no és patrimoni exclusiu d’Occident, i que els pobles àrabs volen democràcia i llibertat com qualsevol altre poble. Ja n’hi ha prou de situar aquests països com règims feudals tancats en si mateixos. Els àrabs saben que la democràcia no és garantia de llibertat, però que sense democràcia la llibertat és inviable.

2. Que el divorci entre classe política i ciutadania és present arreu del planeta. Als països àrabs, per tant, també. Els feudals no són els ciutadans àrabs, sinó els seus governs, moltes vegades sostinguts per altres governs aliats estrangers – per motius eminentment econòmics – i no pas per aquells amb qui comparteixen ciutadania.

3. Que qualsevol transformació política continua estretament lligada a una injustícia socioeconòmica. La tirania i la repressió ideològica només són suportables si les necessitats bàsiques són cobertes. Democràcia i llibertat només són sostenibles si hi ha justícia social. I són els joves àrabs, en una situació insostenible de manca de futur, els qui s’han erigit en protagonistes d’aquesta revolta.

4. Que la diversitat és també una característica del món àrab. Des d’Occident tendim a projectar una mirada homogènia, simplificada, de la gran riquesa de posicionaments, opcions i alternatives que les societats àrabs posseeixen. Hem de posar fi a aquesta lectura estreta i eurocèntrica respecte a aquests pobles.

5. Que les protestes polítiques i les revoltes del segle XXI seran possibles solament amb el suport de les xarxes telemàtiques. Han estat les transaccions financeres a través d’aquestes xarxes les que han construït un món econòmic de ficció, i han enfonsat les economies reals del planeta en la misèria. Però els països àrabs ens ensenyen que aquestes xarxes també poden ser l’eina per al canvi i l’esperança.

Catalunya està vivint una situació d’opressió política externa notable, amb un divorci important entre poder i ciutadania, i tot això enmig d’una crisi econòmica esfereïdora, una societat molt diversa i una consolidació de les tecnologies més que satisfactòria. Les comparacions són odioses, i no seré jo qui gosi posar en el mateix pla la realitat dels països àrabs amb la nostra; fer-ho resultaria un error d’enormes proporcions. Però, per un cop, fem un exercici d’humilitat i, amb la distància de seguretat reconamable, girem la truita i siguem nosaltres els qui aprenguem alguna cosa d’aquests pobles.

Miquel Àngel Essomba, director

El recent assassinat del governador del Punjab per un guardaespatlles trasbalsat pel rebuig a les lleis proposades sobre la blasfèmia, els atemptats contra cristians a l’Iraq, l’atemptat sagnant a través d’una bomba suïcida d’almenys vint-i-un cristians coptes en una missa d’any nou a Egipte i la situació crítica que s’està vivint a Sudan amb els milers de refugiats que immigren cap al sud per por de represàlies per raó de la seva identitat religiosa, posen en evidència l’abast que està agafant la intolerància religiosa. Aquesta exacerbació, si es consolida, podria generar en el futur reaccions que amenacin greument la convivència entre creences.

Un informe recent d’una ONG austríaca (The Observatory on Intolerance and Discrimination Against Christians) alerta, per exemple, sobre el fet que Europa no és immune a la discriminació contra els cristians. La intolerància religiosa és una patologia social que no fa distincions entre creences, totes són iguals davant la possibilitat de discriminació i persecució i fariem bé de no oblidar-ho. Les polítiques d’antidifamació i antiblasfèmia reben cada cop menys suport a les Nacions Unides, atès que han estat i estan sent utilitzades de facto com a coartada per donar carta blanca a l’arbitrarietat ideològica i política del poder. És cert que el Tribunal Europeu de Drets Humans té un paper fonamental en la garantia del dret a la llibertat de pensament, consciència i religió com a pilar de la convivència i de la cohesió social en societats pluralistes. Ara bé, el nostre planeta globalitzat fa que avui sigui gairebé impossible defensar promoure aquest dret només des d’un únic referent cultural o civilitzacional. En aquest sentit, necessitem una actitud i una acció convergent multipolar des de la perspectiva cultural i conviccional que vagi en el sentit d’un reconeixement equitatiu i inclusiu.

Per bastir la tolerància, el reconeixement i l’exercici del dret a la llibertat religiosa són imprescindibles però no suficients. Cal també, com recorden insistentment les Nacions Unides i particularment la UNESCO, que els estats, les societats civils i les comunitats religioses es comprometin, si és possible de manera coordinada, en la no incitació a l’odi, en el diàleg i en la prevenció i la transformació dels conflictes amb justificació pretesament religiosa. Aquesta prevenció, i quan s’escaigui mediació, ha de ser desenvolupada a través de programes i projectes concrets de diàleg i d’educació al diàleg interreligiós i interconviccional (entre religiosos i no religiosos), duts a terme en el primer nivell de proximitat de la realitat diversa. En aquest sentit és remarcable el paper que pot jugar la Xarxa Internacional sobre Religions i Mediació en Zones Urbanes, coordinada pel Centre UNESCO de Catalunya i sota els auspicis de la UNESCO, no només pel seu valor de referència teòrica sinó, sobretot, per la seva clara vocació d’utilitat pràctica.

Una adequada gestió de la diversitat religiosa i conviccional és també una forma eficient de prevenir la intolerància religiosa. En la pràctica, a Catalunya i arreu, aquesta gestió implica no només una consideració i respecte envers les creences i conviccions sinó també envers la condició d’immigrant, com recordava el papa Benet XVI en la seva al·locució del 10 de gener en la qual condemnava alhora la violència contra els cristians i contra els immigrants (al sud d’Itàlia més de 70 immigrants subsaharians van resultar ferits fa uns dies). No podem permetre que s’utilitzi el dolor i la consternació de les víctimes per justificar atacs verbals –esperem que no vagin més enllà- reactius contra musulmans, la majoria dels quals són immigrants. Aquests fets no es poden convertir en una excusa per aglutinar a xenòfobs i a islamòfobs en una “croada defensiva” contra l’”enemic”. Una gestió corresponsable de la diversitat ha de facilitar el diàleg inevitable entre creences de manera que el coneixement i l’amistat mútues desactivin qualsevol intent malèvolament interessat de radicalització i manipulació.

El Centre UNESCO de Catalunya, que és membre de la xarxa espanyola de la Fundació Anna Lindh (veure la seva condemna dels atacs d’Alexandria), referma el seu compromís inequívoc a favor del diàleg entre cultures i religions i la seva voluntat de continuar i aprofundir un treball seriós que combina la construcció d’un discurs dialogal i el desenvolupament d’una praxi ben concreta en els àmbits de la cogestió de la diversitat cultural i religiosa, de la prevenció i transformació de conflictes amb presència religiosa i de la promoció dels drets humans.

Francesc Torradeflot, cap del Departament de Diversitat i Diàleg Interreligiós

Algunes notes a partir de la Conferència General de 2010 de la Coalició Europea de Ciutats contra el Racisme

Com comença a ser habitual, a finals de novembre les ciutats membres de la Coalició Europea de Ciutats contra el Racisme tenen un cita: la seva Conferència General. Enguany ha estat Uppsala, a Suècia els dies 17 i 18 de novembre . S’hi van presentar un gran nombre d’experiències, entre les quals, la de la Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, una de les ciutats membre més actives, i el treball del Centre UNESCO de Catalunya en la mediació interreligiosa a diferents municipis catalans. D’allò que vam escoltar i compartir  aquells dies, voldríem destacar-ne tres aspectes:

a) Les ciutats que manifesten el seu interès per lluitar contra el racisme són cada cop més nombroses. Creix el nombre de ciutats membre de l’ECCAR i ja són més d’un centenar, de vint països diferents. Les actuacions de les ciutats són força diverses i, de fet, el Pla d’acció de 10 punts que proposa l’ECCAR és prou ample per incloure-les. S’observen també diferents estadis de desenvolupament i diversos plantejaments de partida: algunes ciutats estan iniciant tot just un discurs i unes accions explícites i altres, després d’anys d’experiència en plans i programes, estan interessades en l’avaluació o en eines de suport a altres agents (per exemple, www.barcelonacotraelracisme.cat); algunes aborden la lluita contra el racisme des dels drets humans i d’altres des de la convivència, fent especial èmfasi en la immigració. Tanmateix, sigui quina sigui la visió de les ciutats, s’observen dos reptes relacionats amb la governança: com s’ha de fer perquè aquesta actuació sigui transversal i integral a tota l’acció de l’ajuntament? i com es pot aconseguir que el tema de la lluita contra el racisme esdevingui transversal i integral a tota la ciutadania, i per tant, que també inclogui el sector econòmic i social?

b) Malgrat la clara preocupació pel nombre creixent de partits d’extrema-dreta a Europa, que va servir de punt de partida al debat, moltes de les intervencions van insistir en el fet que el discurs, l’actitud i les pràctiques xenòfobes, racistes i discriminatòries no són només “patrimoni” de l’extrema-dreta. És important no donar un protagonisme major a aquests partits i no deixar d’estar alerta respecte d’altres, als quals no se’ls discuteix els valors democràtics, però que amb el seu discurs i pràctica fomenten la violència, l’odi i l’actitud racista. Malauradament i sense anar més lluny, les campanyes de determinats partits a les darreres eleccions catalanes (amb videojocs i “porta a porta” pels barris populars, inclosos), n’han  estat un exemple.

c) La islamòfobia va ser reconeguda com la principal manifestació, avui dia, de l’anomenat “nou racisme”, aquell que no es fonamenta en la qüestió racial, sinó més aviat en la cultural o religiosa. Ara bé, malgrat aquesta anàlisi consensuada, van se sorprenents les reaccions de càrrecs polítics i d’especialistes d’ajuntaments europeus compromesos amb la lluita contra el racisme, que es van manifestar contraris a acceptar el diàleg interreligiós (de base, de barri, màximament inclusiu, etc.) com un possible camí per combatre aquestes formes d’intolerància avui més virulentes. Arguments com ara “la religió és només un assumpte privat”, o  “és més recomanable parlar de diàleg entre cultures i evitar parlar de religions”, evidencien la necessitat de combatre prejudicis contra la religió i les religions entre aquelles persones que estan compromeses en la lluita contra la discriminació.

La cita anual de l’ECCAR ha aconseguit el seu objectiu: compartir el treball que portem a terme en la lluita contra el racisme i, sobretot, posar sobre la taula els seus reptes i les línies que han de conduir la nostra tasca d’aquí a la propera trobada de les ciutats europees contra el racisme.

Manuel Pérez i Sílvia Puente

Les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 tenen com a notícia estel·lar la incontestable victòria de la coalició Convergència i Unió. No obstant això, hi ha també una altra notícia en la qual les organitzacions socials que treballem pels drets humans i una cultura de pau hem de centrar la nostra reflexió postelectoral: es tracta de l’augment de vots en termes absoluts de forces polítiques que proposen mesures d’atac a la convivència i, en alguns casos, racisme institucional d’inspiració feixista.

Repassem les dades i els fets. 384.019 catalans han donat suport a un partit que defensa més policia als carrers com a element essencial perquè aquests siguin més segurs, i així trencar la política actual de només atendre bé als delinqüents. O, en matèria d’immigració, proposa que els immigrants respectin les normes de convivència, els “nostres” costums, que s’integrin en el “nostre” sistema de valors occidentals i se’ls exigeixi responsabilitat en l’acompliment dels seus deures. Els immigrants podran accedir als serveis socials bàsics quan acreditin, com a requeriment, la residència de llarga durada.

Un altre partit, que ha obtingut 105.827 vots a les urnes, proposa trencar la convivència lingüística de les darreres tres dècades, que ha tingut el català com a llengua pròpia de Catalunya i el castellà com a llengua cooficial sense conflicte social. Proposa eliminar l’exigència del nivell C de català com a requeriment per treballar a l’administració pública, i derogar la política lingüística actual perquè lesiona els drets dels castellanoparlants, que poden acabar arraconats socialment i, a poc a poc, poden acabar només parlant castellà en l’àmbit privat i familiar i tenir consideració de parlants d’una llengua estrangera i impròpia.

Un tercer partit, amb un suport global de 75.321 electors, considera que cal posar fi a les bandes d’immigrants violents que assetgen el país (sic), expulsar els estrangers aturats de llarga durada i els que són delinqüents, limitar l’accés als serveis socials d’aquestes persones i, a l’hora de donar feina, donar preferència als espanyols per davant dels qui vénen de fora.

Del total de 3.135.764 catalans que van exercir el seu dret al sufragi, 565.167 (és a dir, el 18.02%, gairebé un de cada cinc), ho ha fet a formacions polítiques que defensen un model de convivència cultural i lingüística que en alguns punts del seu programa és directament contrari als drets humans i que, en conseqüència, si es realitzés, posaria en perill la construcció d’una autèntica cultura de pau a la societat catalana.

Des de la societat civil hem d’aixecar-nos dempeus i treballar de valent perquè aquesta tendència no es consolidi sinó que vagi a la baixa. L’objectiu és facilitar que aquestes formacions polítiques recuperin i/o incorporin propostes polítiques mínimament coherents amb els valors i els principis dels drets humans més elementals, i això només serà possible si veuen que aquesta línia és la que l’electorat reclama. Hem de sortir dels despatxos, deixar l’activisme de saló i anar al carrer, parlar, discutir, qüestionar, avançar en el discurs. Per explicar, per raonar, per contrastar, per construir lligams i vincles que permetin fer un tomb. Els drets, llibertats protegides jurídicament, necessiten per existir la protecció social que activament construeixi la ciutadania en la vida del dia a dia.

Miquel Àngel Essomba, director

El 15 de novembre els castells han estat inscrits a la Llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO, en una decisió que reforça la identitat cultural catalana i la projecta al món, alhora que ens fa més partíceps de la feina que internacionalment està duent a terme la UNESCO per salvaguardar el patrimoni cultural immaterial i d’aquesta manera contribuir a la preservació de la diversitat cultural de la humanitat.

La inscripció dels castells és una fita important i val la pena analitzar-la amb cert detall per poder-la valorar en la justa mesura. El primer que cal remarcar és que es tracta d’una inscripció en una llista, no pas d’una declaració, d’una proclamació ni d’un concurs. Això no és un premi que la UNESCO atorga als millors, sinó una decisió presa per un comitè internacional a petició de l’Estat espanyol. L’Estat espanyol va ratificar l’any 2006 la Convenció sobre la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, un acord internacional promogut per la UNESCO en què els estats es comprometen a protegir tota una part de la cultura, de totes les cultures, que s’està perdent a un ritme notable, especialment amb la globalització, i que cal salvaguardar per mantenir la diversitat cultural del planeta. Estem parlant, aplicat a Catalunya, de danses com la sardana, la jota o els balls de gitanes, de les representacions de la Passió o dels pastorets, del treball del suro o de la ceràmica, de la cistelleria, de les trementinaires, de les festes majors, dels gegants, dels bastoners, dels raiers, dels aplecs i de moltes més tradicions, pràctiques i coneixements que formen part de la nostra cultura. Els catalans hem d’estar contents que l’Estat ratifiqués aquest acord internacional, encara que no hi poguéssim dir la nostra i que tanmateix l’aplicació pràctica d’aquesta Convenció correspongui a la Generalitat.

En aquest marc de la Convenció, es va crear una Llista representativa del patrimoni cultural de la humanitat, amb la finalitat de cridar l’atenció de la societat sobre el valor d’aquest patrimoni i la necessitat de salvaguardar-lo, perquè la veritat és que a moltes cultures, del Nord i del Sud, aquestes pràctiques culturals tradicionals són percebudes per molta gent com una herència, gairebé com un llast del passat que dificulta el progrés. La UNESCO ha deixat molt clar no només que això no és cert, sinó que la pèrdua d’aquest patrimoni representaria un pas enrere i un empobriment de la humanitat. Això no vol dir que aquest patrimoni hagi de quedar fossilitzat, ans al contrari: l’adaptació i l’evolució constants són inherents a totes les pràctiques tradicionals i són la millor garantia de continuïtat.

Per tant, el fet de formar part d’aquesta llista no vol pas dir que els castells siguin millors que qualsevol altra pràctica cultural ni vol dir que la UNESCO els protegirà o els subvencionarà a partir d’ara. Però, el més important, des del punt de la vista de la Convenció, és que els castells han assumit d’aquesta manera una gran responsabilitat internacional, la de fer de portaveus del patrimoni cultural immaterial i difondre la importància i la urgència de salvaguardar-lo. D’aquesta manera els castells seran més coneguts al món, sens dubte, i a través d’ells la cultura catalana, però la feina que facin a partir d’ara també serà l’aportació catalana al món per la salvaguarda de totes les cultures.

Lluís Garcia Petit, cap del Departament de Patrimoni