El garbell

Sota aquest lema, l’Assemblea General de les Nacions Unides ha declarat el 2011 Any Internacional dels Boscos amb l’objectiu de conscienciar sobre la importància d’una gestió sostenible i sobre la necessitat d’endegar un treball de conservació de tots els tipus de boscos. Els boscos, assenyalen les Nacions Unides, poden contribuir significativament a un desenvolupament sostenible, a l’eradicació de la pobresa i a la consecució dels objectius de Desenvolupament del Mil·leni.

L’estat dels boscos del planeta i el paper que hi tenen expliquen per si sols el perquè d’un any internacional dedicat a les masses forestals del món. Un breu repàs als beneficis que ens reporten pot donar-nos-en una visió general: 1.600 milions de persones depenen directament dels boscos per guanyar-se la vida, els boscos emmagatzemen 1 bilió de tones de  carboni i són un dels actors que  poden ajudar a augmentar la nostra resiliència enfront del canvi climàtic, a banda de ser un resorvori de biodiversitat importantíssim (es calcula que un 80% de la biodiversitat del planeta depèn de la bona salut dels ecosistemes forestals).

I quant a la seva salut, dues dades: els boscos cobreixen el 31% de la superfície del món, però durant la dècada 2000-2010 se n’han perdut anualment 5,2 milions d’hectàrees (una superfície equivalent a la de Costa Rica), i la desforestació és responsable d’entre el 12 i el 20% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle.

Però, de què serveixen els Anys Internacionals? I encara més: aconsegueixen complir els seus objectius? Repassem. Durant 12 mesos tindran lloc nombrosos actes a escala internacional, nacional i local, en un intent d’aconseguir el reconeixement mundial de la importància dels boscos i dels serveis que ens donen. Per tant, podríem dir que els anys internacionals serveixen per desenvolupar xarxes de contacte entre tots els agents, des de la societat civil fins el sector governamental i, consegüentment, són una bona plataforma per al diàleg. I el diàleg és fonamental si volem avançar cap a una sostenibilitat real, perquè és l’única manera d’entendre el punt de vista de l’altre i d’arribar a acords que afavoreixin la implicació de totes les parts. Sense la col·laboració i la participació de tots no canviarem l’actual full de ruta: un sistema econòmic i social mercantilista basat en paràmetres purament quantitatius.

Les commemoracions que proposen les Nacions Unides actuen també de megàfon per fer arribar un tema a la societat, per informar, per sensibilitzar, per impulsar a l’acció. Enguany el missatge es clar: depenem directa i indirectament de la salut de les masses forestals. I per tant…s’ha de galvanitzar la participació pública al voltant dels boscos.

I ho aconsegueixen? L’èxit dels anys internacionals depèn en gran part dels governs, les autoritats locals, les organitzacions, les escoles, els actors privats. Depèn del fet que s’entengui què ens hi juguem, de la voluntat de tots d’implicar-nos-hi, de canviar avui, no demà, algunes coses. Hem d’aturar la desforestació, en especial als països tropicals i subtropicals, s’han d’aplicar sistemes de gestió sostenibles, els consumidors hem de ser curosos amb el tipus de fusta que fem servir. S’ha de ressaltar el valor dels aspectes no mercantilistes dels boscos (paisatgístics, espirituals, culturals, de saviesa ancestral): qui no ha gaudit mai de una bona passejada pel bosc? Quants remeis i medecines han sortit de les espècies que atresoren les masses forestals?  Per altra banda, s’hi ha d’aplicar criteris de justícia social, i és que els boscos són el medi on viuen 300 milions de persones al món.

És obvi. Amb un Any Internacional no n’hi ha prou. Si cadascú de nosaltres al seu nivell, no agafem el testimoni que llança la comunitat internacional no servirà de res. Però és innegable que ara se’ns ofereix una bona oportunitat de fer-ho.

Laura Silvani, Departament de Sostenibilitat

Qualsevol valoració del que està passant en el món àrab aquestes darreres setmanes està resultant allò que en prospectiva en diem “esdeveniment”, que no és cap altra cosa que un gir inesperat en el curs d’una tendència.

La tendència estereotipada dels últims temps ha estat, sens dubte, demonitzar i menystenir el món àrab, habitualment des de la ignorància i la manca de respecte. Ningú no pot predir com acabarà tot plegat, de la mateixa manera que ningú no predeia per Cap d’Any una implosió del món àrab d’aquesta naturalesa i intensitat.

El que sí hem de fer és aprofitar l’experiència que estem vivint per aprendre, i extreure’n conclusions que ens permetin pensar millor i gestionar la construcció de la mirada que dirigim cap al món àrab de manera òptima. Què podem aprendre? Almenys cinc principis.

1. Que el desig de democràcia i la set de llibertat no és patrimoni exclusiu d’Occident, i que els pobles àrabs volen democràcia i llibertat com qualsevol altre poble. Ja n’hi ha prou de situar aquests països com règims feudals tancats en si mateixos. Els àrabs saben que la democràcia no és garantia de llibertat, però que sense democràcia la llibertat és inviable.

2. Que el divorci entre classe política i ciutadania és present arreu del planeta. Als països àrabs, per tant, també. Els feudals no són els ciutadans àrabs, sinó els seus governs, moltes vegades sostinguts per altres governs aliats estrangers – per motius eminentment econòmics – i no pas per aquells amb qui comparteixen ciutadania.

3. Que qualsevol transformació política continua estretament lligada a una injustícia socioeconòmica. La tirania i la repressió ideològica només són suportables si les necessitats bàsiques són cobertes. Democràcia i llibertat només són sostenibles si hi ha justícia social. I són els joves àrabs, en una situació insostenible de manca de futur, els qui s’han erigit en protagonistes d’aquesta revolta.

4. Que la diversitat és també una característica del món àrab. Des d’Occident tendim a projectar una mirada homogènia, simplificada, de la gran riquesa de posicionaments, opcions i alternatives que les societats àrabs posseeixen. Hem de posar fi a aquesta lectura estreta i eurocèntrica respecte a aquests pobles.

5. Que les protestes polítiques i les revoltes del segle XXI seran possibles solament amb el suport de les xarxes telemàtiques. Han estat les transaccions financeres a través d’aquestes xarxes les que han construït un món econòmic de ficció, i han enfonsat les economies reals del planeta en la misèria. Però els països àrabs ens ensenyen que aquestes xarxes també poden ser l’eina per al canvi i l’esperança.

Catalunya està vivint una situació d’opressió política externa notable, amb un divorci important entre poder i ciutadania, i tot això enmig d’una crisi econòmica esfereïdora, una societat molt diversa i una consolidació de les tecnologies més que satisfactòria. Les comparacions són odioses, i no seré jo qui gosi posar en el mateix pla la realitat dels països àrabs amb la nostra; fer-ho resultaria un error d’enormes proporcions. Però, per un cop, fem un exercici d’humilitat i, amb la distància de seguretat reconamable, girem la truita i siguem nosaltres els qui aprenguem alguna cosa d’aquests pobles.

Miquel Àngel Essomba, director

El recent assassinat del governador del Punjab per un guardaespatlles trasbalsat pel rebuig a les lleis proposades sobre la blasfèmia, els atemptats contra cristians a l’Iraq, l’atemptat sagnant a través d’una bomba suïcida d’almenys vint-i-un cristians coptes en una missa d’any nou a Egipte i la situació crítica que s’està vivint a Sudan amb els milers de refugiats que immigren cap al sud per por de represàlies per raó de la seva identitat religiosa, posen en evidència l’abast que està agafant la intolerància religiosa. Aquesta exacerbació, si es consolida, podria generar en el futur reaccions que amenacin greument la convivència entre creences.

Un informe recent d’una ONG austríaca (The Observatory on Intolerance and Discrimination Against Christians) alerta, per exemple, sobre el fet que Europa no és immune a la discriminació contra els cristians. La intolerància religiosa és una patologia social que no fa distincions entre creences, totes són iguals davant la possibilitat de discriminació i persecució i fariem bé de no oblidar-ho. Les polítiques d’antidifamació i antiblasfèmia reben cada cop menys suport a les Nacions Unides, atès que han estat i estan sent utilitzades de facto com a coartada per donar carta blanca a l’arbitrarietat ideològica i política del poder. És cert que el Tribunal Europeu de Drets Humans té un paper fonamental en la garantia del dret a la llibertat de pensament, consciència i religió com a pilar de la convivència i de la cohesió social en societats pluralistes. Ara bé, el nostre planeta globalitzat fa que avui sigui gairebé impossible defensar promoure aquest dret només des d’un únic referent cultural o civilitzacional. En aquest sentit, necessitem una actitud i una acció convergent multipolar des de la perspectiva cultural i conviccional que vagi en el sentit d’un reconeixement equitatiu i inclusiu.

Per bastir la tolerància, el reconeixement i l’exercici del dret a la llibertat religiosa són imprescindibles però no suficients. Cal també, com recorden insistentment les Nacions Unides i particularment la UNESCO, que els estats, les societats civils i les comunitats religioses es comprometin, si és possible de manera coordinada, en la no incitació a l’odi, en el diàleg i en la prevenció i la transformació dels conflictes amb justificació pretesament religiosa. Aquesta prevenció, i quan s’escaigui mediació, ha de ser desenvolupada a través de programes i projectes concrets de diàleg i d’educació al diàleg interreligiós i interconviccional (entre religiosos i no religiosos), duts a terme en el primer nivell de proximitat de la realitat diversa. En aquest sentit és remarcable el paper que pot jugar la Xarxa Internacional sobre Religions i Mediació en Zones Urbanes, coordinada pel Centre UNESCO de Catalunya i sota els auspicis de la UNESCO, no només pel seu valor de referència teòrica sinó, sobretot, per la seva clara vocació d’utilitat pràctica.

Una adequada gestió de la diversitat religiosa i conviccional és també una forma eficient de prevenir la intolerància religiosa. En la pràctica, a Catalunya i arreu, aquesta gestió implica no només una consideració i respecte envers les creences i conviccions sinó també envers la condició d’immigrant, com recordava el papa Benet XVI en la seva al·locució del 10 de gener en la qual condemnava alhora la violència contra els cristians i contra els immigrants (al sud d’Itàlia més de 70 immigrants subsaharians van resultar ferits fa uns dies). No podem permetre que s’utilitzi el dolor i la consternació de les víctimes per justificar atacs verbals –esperem que no vagin més enllà- reactius contra musulmans, la majoria dels quals són immigrants. Aquests fets no es poden convertir en una excusa per aglutinar a xenòfobs i a islamòfobs en una “croada defensiva” contra l’”enemic”. Una gestió corresponsable de la diversitat ha de facilitar el diàleg inevitable entre creences de manera que el coneixement i l’amistat mútues desactivin qualsevol intent malèvolament interessat de radicalització i manipulació.

El Centre UNESCO de Catalunya, que és membre de la xarxa espanyola de la Fundació Anna Lindh (veure la seva condemna dels atacs d’Alexandria), referma el seu compromís inequívoc a favor del diàleg entre cultures i religions i la seva voluntat de continuar i aprofundir un treball seriós que combina la construcció d’un discurs dialogal i el desenvolupament d’una praxi ben concreta en els àmbits de la cogestió de la diversitat cultural i religiosa, de la prevenció i transformació de conflictes amb presència religiosa i de la promoció dels drets humans.

Francesc Torradeflot, cap del Departament de Diversitat i Diàleg Interreligiós

Algunes notes a partir de la Conferència General de 2010 de la Coalició Europea de Ciutats contra el Racisme

Com comença a ser habitual, a finals de novembre les ciutats membres de la Coalició Europea de Ciutats contra el Racisme tenen un cita: la seva Conferència General. Enguany ha estat Uppsala, a Suècia els dies 17 i 18 de novembre . S’hi van presentar un gran nombre d’experiències, entre les quals, la de la Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, una de les ciutats membre més actives, i el treball del Centre UNESCO de Catalunya en la mediació interreligiosa a diferents municipis catalans. D’allò que vam escoltar i compartir  aquells dies, voldríem destacar-ne tres aspectes:

a) Les ciutats que manifesten el seu interès per lluitar contra el racisme són cada cop més nombroses. Creix el nombre de ciutats membre de l’ECCAR i ja són més d’un centenar, de vint països diferents. Les actuacions de les ciutats són força diverses i, de fet, el Pla d’acció de 10 punts que proposa l’ECCAR és prou ample per incloure-les. S’observen també diferents estadis de desenvolupament i diversos plantejaments de partida: algunes ciutats estan iniciant tot just un discurs i unes accions explícites i altres, després d’anys d’experiència en plans i programes, estan interessades en l’avaluació o en eines de suport a altres agents (per exemple, www.barcelonacotraelracisme.cat); algunes aborden la lluita contra el racisme des dels drets humans i d’altres des de la convivència, fent especial èmfasi en la immigració. Tanmateix, sigui quina sigui la visió de les ciutats, s’observen dos reptes relacionats amb la governança: com s’ha de fer perquè aquesta actuació sigui transversal i integral a tota l’acció de l’ajuntament? i com es pot aconseguir que el tema de la lluita contra el racisme esdevingui transversal i integral a tota la ciutadania, i per tant, que també inclogui el sector econòmic i social?

b) Malgrat la clara preocupació pel nombre creixent de partits d’extrema-dreta a Europa, que va servir de punt de partida al debat, moltes de les intervencions van insistir en el fet que el discurs, l’actitud i les pràctiques xenòfobes, racistes i discriminatòries no són només “patrimoni” de l’extrema-dreta. És important no donar un protagonisme major a aquests partits i no deixar d’estar alerta respecte d’altres, als quals no se’ls discuteix els valors democràtics, però que amb el seu discurs i pràctica fomenten la violència, l’odi i l’actitud racista. Malauradament i sense anar més lluny, les campanyes de determinats partits a les darreres eleccions catalanes (amb videojocs i “porta a porta” pels barris populars, inclosos), n’han  estat un exemple.

c) La islamòfobia va ser reconeguda com la principal manifestació, avui dia, de l’anomenat “nou racisme”, aquell que no es fonamenta en la qüestió racial, sinó més aviat en la cultural o religiosa. Ara bé, malgrat aquesta anàlisi consensuada, van se sorprenents les reaccions de càrrecs polítics i d’especialistes d’ajuntaments europeus compromesos amb la lluita contra el racisme, que es van manifestar contraris a acceptar el diàleg interreligiós (de base, de barri, màximament inclusiu, etc.) com un possible camí per combatre aquestes formes d’intolerància avui més virulentes. Arguments com ara “la religió és només un assumpte privat”, o  “és més recomanable parlar de diàleg entre cultures i evitar parlar de religions”, evidencien la necessitat de combatre prejudicis contra la religió i les religions entre aquelles persones que estan compromeses en la lluita contra la discriminació.

La cita anual de l’ECCAR ha aconseguit el seu objectiu: compartir el treball que portem a terme en la lluita contra el racisme i, sobretot, posar sobre la taula els seus reptes i les línies que han de conduir la nostra tasca d’aquí a la propera trobada de les ciutats europees contra el racisme.

Manuel Pérez i Sílvia Puente

Les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 tenen com a notícia estel·lar la incontestable victòria de la coalició Convergència i Unió. No obstant això, hi ha també una altra notícia en la qual les organitzacions socials que treballem pels drets humans i una cultura de pau hem de centrar la nostra reflexió postelectoral: es tracta de l’augment de vots en termes absoluts de forces polítiques que proposen mesures d’atac a la convivència i, en alguns casos, racisme institucional d’inspiració feixista.

Repassem les dades i els fets. 384.019 catalans han donat suport a un partit que defensa més policia als carrers com a element essencial perquè aquests siguin més segurs, i així trencar la política actual de només atendre bé als delinqüents. O, en matèria d’immigració, proposa que els immigrants respectin les normes de convivència, els “nostres” costums, que s’integrin en el “nostre” sistema de valors occidentals i se’ls exigeixi responsabilitat en l’acompliment dels seus deures. Els immigrants podran accedir als serveis socials bàsics quan acreditin, com a requeriment, la residència de llarga durada.

Un altre partit, que ha obtingut 105.827 vots a les urnes, proposa trencar la convivència lingüística de les darreres tres dècades, que ha tingut el català com a llengua pròpia de Catalunya i el castellà com a llengua cooficial sense conflicte social. Proposa eliminar l’exigència del nivell C de català com a requeriment per treballar a l’administració pública, i derogar la política lingüística actual perquè lesiona els drets dels castellanoparlants, que poden acabar arraconats socialment i, a poc a poc, poden acabar només parlant castellà en l’àmbit privat i familiar i tenir consideració de parlants d’una llengua estrangera i impròpia.

Un tercer partit, amb un suport global de 75.321 electors, considera que cal posar fi a les bandes d’immigrants violents que assetgen el país (sic), expulsar els estrangers aturats de llarga durada i els que són delinqüents, limitar l’accés als serveis socials d’aquestes persones i, a l’hora de donar feina, donar preferència als espanyols per davant dels qui vénen de fora.

Del total de 3.135.764 catalans que van exercir el seu dret al sufragi, 565.167 (és a dir, el 18.02%, gairebé un de cada cinc), ho ha fet a formacions polítiques que defensen un model de convivència cultural i lingüística que en alguns punts del seu programa és directament contrari als drets humans i que, en conseqüència, si es realitzés, posaria en perill la construcció d’una autèntica cultura de pau a la societat catalana.

Des de la societat civil hem d’aixecar-nos dempeus i treballar de valent perquè aquesta tendència no es consolidi sinó que vagi a la baixa. L’objectiu és facilitar que aquestes formacions polítiques recuperin i/o incorporin propostes polítiques mínimament coherents amb els valors i els principis dels drets humans més elementals, i això només serà possible si veuen que aquesta línia és la que l’electorat reclama. Hem de sortir dels despatxos, deixar l’activisme de saló i anar al carrer, parlar, discutir, qüestionar, avançar en el discurs. Per explicar, per raonar, per contrastar, per construir lligams i vincles que permetin fer un tomb. Els drets, llibertats protegides jurídicament, necessiten per existir la protecció social que activament construeixi la ciutadania en la vida del dia a dia.

Miquel Àngel Essomba, director

El 15 de novembre els castells han estat inscrits a la Llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO, en una decisió que reforça la identitat cultural catalana i la projecta al món, alhora que ens fa més partíceps de la feina que internacionalment està duent a terme la UNESCO per salvaguardar el patrimoni cultural immaterial i d’aquesta manera contribuir a la preservació de la diversitat cultural de la humanitat.

La inscripció dels castells és una fita important i val la pena analitzar-la amb cert detall per poder-la valorar en la justa mesura. El primer que cal remarcar és que es tracta d’una inscripció en una llista, no pas d’una declaració, d’una proclamació ni d’un concurs. Això no és un premi que la UNESCO atorga als millors, sinó una decisió presa per un comitè internacional a petició de l’Estat espanyol. L’Estat espanyol va ratificar l’any 2006 la Convenció sobre la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, un acord internacional promogut per la UNESCO en què els estats es comprometen a protegir tota una part de la cultura, de totes les cultures, que s’està perdent a un ritme notable, especialment amb la globalització, i que cal salvaguardar per mantenir la diversitat cultural del planeta. Estem parlant, aplicat a Catalunya, de danses com la sardana, la jota o els balls de gitanes, de les representacions de la Passió o dels pastorets, del treball del suro o de la ceràmica, de la cistelleria, de les trementinaires, de les festes majors, dels gegants, dels bastoners, dels raiers, dels aplecs i de moltes més tradicions, pràctiques i coneixements que formen part de la nostra cultura. Els catalans hem d’estar contents que l’Estat ratifiqués aquest acord internacional, encara que no hi poguéssim dir la nostra i que tanmateix l’aplicació pràctica d’aquesta Convenció correspongui a la Generalitat.

En aquest marc de la Convenció, es va crear una Llista representativa del patrimoni cultural de la humanitat, amb la finalitat de cridar l’atenció de la societat sobre el valor d’aquest patrimoni i la necessitat de salvaguardar-lo, perquè la veritat és que a moltes cultures, del Nord i del Sud, aquestes pràctiques culturals tradicionals són percebudes per molta gent com una herència, gairebé com un llast del passat que dificulta el progrés. La UNESCO ha deixat molt clar no només que això no és cert, sinó que la pèrdua d’aquest patrimoni representaria un pas enrere i un empobriment de la humanitat. Això no vol dir que aquest patrimoni hagi de quedar fossilitzat, ans al contrari: l’adaptació i l’evolució constants són inherents a totes les pràctiques tradicionals i són la millor garantia de continuïtat.

Per tant, el fet de formar part d’aquesta llista no vol pas dir que els castells siguin millors que qualsevol altra pràctica cultural ni vol dir que la UNESCO els protegirà o els subvencionarà a partir d’ara. Però, el més important, des del punt de la vista de la Convenció, és que els castells han assumit d’aquesta manera una gran responsabilitat internacional, la de fer de portaveus del patrimoni cultural immaterial i difondre la importància i la urgència de salvaguardar-lo. D’aquesta manera els castells seran més coneguts al món, sens dubte, i a través d’ells la cultura catalana, però la feina que facin a partir d’ara també serà l’aportació catalana al món per la salvaguarda de totes les cultures.

Lluís Garcia Petit, cap del Departament de Patrimoni

La vinguda de Benet XVI a Barcelona ha generat multitud de comentaris i de tots colors. Costa una mica, per tant, afegir alguna cosa que permeti valorar l’esdeveniment des d’un punt de vista inèdit. No m’estaré, però, d’exposar el meu parer sobre la seva significació des de la perspectiva catalana i des de la perspectiva cristiana.

Pel que fa a la visió catalana del fet, cal reconèixer que s’ha pogut visualitzar mediàticament un espai, i més discretament una llengua, que té una personalitat cultural específica. Però es troba a faltar un tractament més seriós de la qüestió. Des de fa uns quants anys, per exemple, s’ha reclamat una conferència episcopal pròpia que respongués a les necessitats pastorals del nostre país. Curiosament es va dir que això significaria barrejar la política en els afers eclesiàstics. O sigui que una organització territorial de l’església que respongués a les necessitats pastorals específiques d’una col·lectivitat amb cultura pròpia era una qüestió política i, en canvi, reproduir en l’organització eclesial el mapa de les estructures polítiques per antonomàsia, que són els estats, es veu que no ho és. La contradicció continua vigent i no hi ha símptomes de que es vulgui corregir.

Pel que fa a la visió cristiana de la visita haig de confessar que el primer que em fa nosa és que el Vaticà sigui un estat i que el Papa vingui i se’l tracti com a cap d’estat. És el resultat de qüestions del passat que l’església no s’ha sabut treure de sobre i que, crec jo, dificulten la seva missió. En general crec que el funcionament de l’estructura jeràrquica de l’església, en comptes d’afavorir la difusió del missatge cristià més aviat l’entorpeix. Considero que posa de manifest, una vegada més, que l’església institucional està ancorada en el passat i que no respon a les necessitats d’evangelització del nostre temps. Com deia Emmanuel Mounier, el cristianisme necessita encarnar-se en la cultura de cada temps, reavivant i donant sentit a tots els aspectes positius que pugui contenir. Però cada encarnació històrica tradueix el missatge originari a les necessitats del moment i en part inevitablement el traeix. Per tant, la història del cristianisme és un procés constant d’encarnació, ruptura i reencarnació. Que avui en dia, per exemple, encara es consideri un dogma el celibat del sacerdoci, la prohibició de les dones a accedir al magisteri o la condemna de l’homosexualitat, és estar ancorat a visions del passat que no es desprenen del missatge de Jesucrist i més aviat en dificulten la seva difusió

Pel que fa referència al que es va veure de la visita del Papa per televisió, només voldria fer dues observacions.  Les declaracions dient que creia que avui es viu al nostre país un anticlericalisme semblant al dels anys 30 del segle XX em semblen particularment desafortunades. En primer lloc perquè allò que predomina actualment no és l’anticlericalisme, sinó la indiferència. I caldria preguntar-se perquè. I en segon lloc perquè si és que hi ha anticlericalisme no caldria comparar-lo al dels anys 30, sinó veure’l com a conseqüència del clericalisme oficial que va acompanyar els quaranta anys de dictadura feixista que hem viscut. I sort n’hi va haver d’allò que anomenem l’església de base.

La segona observació és la imatge del paper de la dona en l’església que varen donar les monges fregant l’altar i el terra mentres ho contemplaven centenars de bisbes revestits de blanc i ben asseguts als seus seients. Va ser l’única presència femenina visible durant la visita.

Si el cristianisme és una recerca de sentit de la pròpia vida a través de lliurar-la als altres seguint l’exemple de Jesucrist, caldrà pensar millor com es transmet aquest missatge.

Jordi Porta, president

Fa uns dies arribava un nou missatge a la llista de correu Indigenous Languages and Technologies (http://www.u.arizona.edu/~cashcash/ILAT.html) , on solen tenir lloc debats al voltant de les relacions entre tecnologia i revitalització lingüística, o reflexions sobre la tasca de revitalitzar llengües simplement. El signava Richard Zane Smith, un membre de la comunitat dels Wyandot  (també anomenats Hurons),  poble nadiu de Nord-Amèrica assentat principalment al Quebec i també en enclavaments dels Estats Units. Zane descrivia la seva visita a un programa d’immersió de la llengua maori de Nova Zelanda i com els estudiants de ciències naturals aprenien un bon nombre de noves paraules maoris, recentment dissenyades per descriure àtoms, partícules…, útils per analitzar “coses que la majoria de les nostres cultures indígenes no descomponen mai en un context tradicional”. Zane es preguntava si aquesta “traducció forçada i continuada a paraules indígenes de termes colonitzants (i normalment basats en substantius) no pot estar convertint les nostres llengües en ‘codis’ per pensar els mateixos pensaments encara que disfressats amb sons autòctons (…) Estem canviant el paradigma dels patrons bàsics de pensament de les nostres llengües quan fem això?”

Sembla oportú apuntar aquí, com un fet més que il·lustra aquesta qüestió, que podríem pensar en dos grans tipus de llengües, aquelles que tendeixen a designar les entitats amb substantius (prenent com a prototipus els objectes sòlids), i aquelles que s’inclinen per anomenar les coses no amb substantius sinó amb verbs,  no al voltant de la idea d’objecte sòlid sinó més aviat de la metàfora del líquid,  les coses com a accions o processos fluids. A la primera categoria pertanyen llengües com ara l’anglès o el català.  A la segona, un bon nombre de les llengües indígenes d’Amèrica, Àfrica, Àsia i el Pacífic. Totes dues possibilitats generen diversos patrons mentals i rutines en la manera de mirar i pensar el món. Diferents ontologies. Diferents epistemologies.  Podríem pensar, per tant, que poden generar diverses versions de les ‘ciències’, diverses versions de l’anàlisi d’un mateix conjunt de dades.

“Anar a l’escola i aprendre a parlar Wyandot no et fa Wyandot”, Zane es refereix en aquest cas a la seva llengua. “Els infants només estan aprenent el codi Wyandot. Estem davant dels nous ‘parlants de codis’? Perquè si és així, la mort de les llengües només és una part o un símptoma d’un altre problema: les nostres ments estan canviant” i, conclou, les llengües moren (o són substituïdes) perquè s’està produint un procés de substitució del pensament.

Els darrers 15-18 de setembre va tenir lloc la reunió anual de la xarxa internacional de delegacions Linguapax. Fa un any fèiem, aquí mateix, la valoració de la trobada i  posàvem l’èmfasi en una idea clau del projecte:  en la promoció de la diversitat lingüística no pas com a patrimoni (museístic, cristal·litzat), sinó com a generador de cultura contemporània. L’ús, aquí, del terme “contemporani” no en el sentit de cultura “de la modernitat”, sinó en el sentit més bàsic de coexistent en el temps amb totes les conseqüències que això implica. Una d’aquestes conseqüències és considerar els parlants d’aquestes llengües com a interlocutors de ple dret en un temps que compartim i no pas com a vehicles de cultures obsoletes, d’interès “literari”, potser “estètic”, entès com a perifèric  de la poc qüestionada “societat del coneixement”. Sense un sentit honest de la inter-locució, no hi pot haver programa d’inter-culturalitat creïble. Una interlocució que deixi de perpetuar el doble estàndard entre ‘cultures’ (allò que es produeix al “Sud”, vehiculat per un nombre, hom arriba a pensar, massa elevat de petites llengües més o menys significants; el que podríem inscriure en el territori de l’Antropologia), i “Coneixement “(allò universal produït o traduït entre el petit grapat de les llengües de les civilitzacions i que seria còmodament inclòs com a objecte de les Humanitats). Una interlocució que esborri, en definitiva, la distinció entre Anthropos i Humanitas corroborada per la desigual atribució de dignitat derivada de la jerarquització de les llengües del món.

Alícia Fuentes-Calle, cap del departament de Diversitat Lingüística – Linguapax

L’any 2000 la comunitat internacional liderada per les Nacions Unides es va comprometre solemnement a remeiar, a través dels ODM, les 8 principals plagues actuals. Malgrat que sabíem que les seves causes eren alienes a la voluntat divina, i que només eren imputables a les miserables dinàmiques humanes, vam constatar el nostre fracàs col·lectiu ara fa gairebé un mes a la Cimera del Mil·lenni +10. Els molt modestos progressos en la reducció de la pobresa, en la universalització de l’accés a l’educació primària i en els aspectes tendents a aconseguir un medi ambient sa, en la reducció de HIV/SIDA, i en la reducció de la mortalitat infantil, no van poder maquillar el fracàs rotund de comprovar que ens allunyem cada vegada més de l’assoliment d’aquests objectius. Si mantenim el ritme actual, no aconseguirem cap dels vuit objectius fixats l’any 2000.

Els països rics no han esmerçat ni la meitat dels quasi 40.000 milions d’euros addicionals compromesos l’any 2005 a la Cimera del G8. “Són l’economia i la crisi, estúpids!” al·legaven els mandataris europeus a la Cimera com una de les raons principals del fracàs. Una excusa “fàcil”, que certifica que els ODM no estan en la llisteta de prioritats dels nostres dirigents, sobretot a la llum de les pèrdues derivades de l’especulació d’uns quants actors privats, que es xifren en 100 bilions de dòlars, o sigui el 100 % del PIB mundial anual. 100 bilions de dòlars que equivalen a 500 anys d’ajut al desenvolupament, o a la construcció de 10.000 milions d’aules en poblats africans. Entre tots hem estat incapaços de reunir en 10 anys els 100.000 milions de dòlars necessaris per implementar el conjunt dels Objectius del Mil·lenni. En l’acte “Fem Soroll pels Objectius del Mil·lenni”, celebrat a Barcelona el 18 de setembre passat, l’activista Susan George va recordar que entre tots els ciutadans hem pagat 14.000 bilions (si, amb b! ) de dòlars per rescatar el sistema bancari. Per copsar-ne la magnitud, afegia que si cada dòlar fos representat per un segon, hauríem d’esperar 450.000 anys abans de poder pagar aquest rescat.

Mes enllà dels balls de xifres, s’imposa una reflexió qualitativa, que ens porta a la necessitat de canviar les estructures que perpetuen aquesta injustícia. No n’hi ha prou amb la condonació del deute extern dels països pobres, ni amb el compromís de dedicar el 0,7 % del PIB a l’ajut al desenvolupament. Cal millorar l’accés als mercats per a les exportacions dels països en via de desenvolupament creant un sistema financer i de comerç que permeti el desenvolupament del potencial humà, econòmic, social i cultural dels països pobres. Al mateix temps cal bastir una governança econòmica al servei de les persones, creant un impost sobre les transaccions financeres, amb sistemes preventius i sancionadors de l’especulació irresponsable, i unes institucions de Bretton Woods tutelades i controlades per les Nacions Unides.

En el nostre món “glocalitzat” aquests canvis estructurals, que semblen llunyans, comencen amb petits gestos de tots nosaltres a casa nostra. Per exemple, amb l’adopció d’actituds cíviques, des de comprar comerç just o adoptar hàbits de consum sostenible, fins a l’exigència política d’unes estructures més democràtiques i justes. Posar el respecte dels drets humans –és a dir, garantir el dret a l’educació, a un medi ambient sa, a la salut, a la cultura, etc.– al cor de les estratègies per assolir els Objectius del Mil·lenni, és clau per garantir una vida digna per a totes les persones. Al mateix temps, resoldre les causes estructurals de la pobresa i del subdesenvolupament eliminaria les condicions que fomenten la inquietud social i que són algunes de les causes principals del terrorisme internacional. Aconseguir els ODM és, doncs, alhora dignificar les persones i promoure la seguretat global.

El cost derivat del no compliment dels ODM d’aquí a cinc anys serà incalculable, per a la humanitat en general i per a les Nacions Unides en particular, perquè perdrien credibilitat en tant que el fòrum multilateral més democràtic (per molt millorable que sigui) per promoure la cooperació entre països i la resolució pacifica dels conflictes. Amb motiu d’aquest Dia Internacional de les Nacions Unides, a cinc anys de la meta final dels ODM, cal recordar que la pèrdua de rellevància de les Nacions Unides seria el favor més gran que es podria fer als partidaris de l’unilateralisme, que posen els seus interessos particulars per damunt dels col·lectius, ajudats pel poder descontrolat del mercat, i a vegades imposats per l’ús de la força. Un escenari de la cultura de l’exclusió, de la discriminació i de la força, en definitiva, que poques persones desitjaríem, i que beneficiaria encara a menys persones. Per molts anys, doncs, Nacions Unides!

Onno Seroo, cap de Coordinació Institucional

Durant el primer cap de setmana del mes de setembre Barcelona fou l’escenari  del primer Youth Meeting Against Racism (Trobada de Joves en Contra del Racisme), que han organitzat conjuntament la UNESCO i el Centre UNESCO de Catalunya amb la col·laboració de l’ECCAR (Coalició Europea de Ciutats en Contra del Racisme) i el suport de l’Agència Catalana de la Joventut. Durant quatre dies, del divendres 9 fins al dilluns 13 de setembre, una trentena de joves majoritàriament europeus provinents de 7 països diferents es van instal·lar a l’alberg Mare de Déu de Montserrat al barri de Vallcarca per participar en conferències,  tallers i altres activitats amb l’objectiu de fer un pas endavant en la lluita contra el racisme que encara avui dia embruta la nostra societat.

La trobada, tal i com es féu palès durant la jornada de cloenda, fou una font d’enriquiment molt gran per a tots els particpants. Per una banda, caldria assenyalar els coneixements adquirits sobretot pel que fa referència a la teoria que envolta el racisme. Les conferències matinals, entre altres coses, van permetre aprofundir en les causes del racisme (socioeconòmqiues, ideològiques i psicològiques), les conseqüències que té en la societat, les maneres com es manifesta, les eines que podem utilitzar per combatre’l i quina ha de ser la nostra actitud com a individus per a contribuir de manera més incisiva en aquesta lluita. Per una altra banda, a la tarda les sessions eren més pràctiques i encaminades a la sensibilització a través de la presentació  de situacions i realitats de la vida quotidiana. Per exemple, una tarda els participants vam haver de recórrer la ciutat fotografiant imatges o situacions que poguessin connotar qualsevol tipus de discriminació. Aspectes com la gestió de la creixent diversitat que caracteritza les societats actuals, la supressió dels estereotips que tan abunden en la nostra vida quotidiana, les estratègies per a la prevenció de qualsevol situació de discriminació, l’estudi de la naturalesa de l’extrema dreta i el per què del seu recent auge o la promoció de la convivència interreligiosa a les nostres ciutats, són qüestions que s’han anat tractant detalladament i curosa al llarg de la trobada.

L’objectiu de fons de les jornades era fer notar als joves assistents que massa sovint el racisme no neix del fet que un sigui blanc i l’altre sigui negre, sinó d’uns interessos personals que solen respondre a qüestions tan allunyades del color de la pell com podrien ser l’anhel de poder o el creixement econòmic. Hi ha quelcom molt complex darrere el racisme. Alerta amb fer anàlisis superficials.

El Youth Meeting Against Racism reuneix joves de diferents orígens culturals per tal de donar-los eines, tant acadèmiques com pràctiques, per saber canalitzar la lluita quotidiana contra la discriminació racial. A més a més, aquestes reunions ensenyen coses que un jove mai no trobarà en un llibre o que mai podrà escoltar en una classe: l’experiència de conviure amb algú que aparentment és diferent i alhora arribar a acords tan comuns. Però, sense cap mena de dubte, allò que personalment guardo  de la trobada és un desvetllament intern envers aquest tema. I de fet, aquest és un dels punts cabdals de la declaració final que vam redactar durant la jornada de clausura: el canvi comença dins d’un mateix.

La joventut tenim la força per aconseguir tot allò que ens proposem. I el Youth Meeting Against Racism transmet una idea que és fonamental per seguir en el bon camí: la lluita contra el racisme, així com qualsevol altra lluita, ni s’estudia ni s’aprèn, sinó que es viu i es porta a terme.

Ignasi Torrent,  Grup Jove d’Unescocat

Vegeu el vídeo de la trobada a: http://www.unescocat.org/ca/recursos/videos/trobada-internacional-de-joves-contra-el-racisme-2010